Comença el zig-zag xilè-argentí!

Després del tour d'Uyuni et deixen penjat al mig del desert dient que això és la frontera boliviana, per arribar a la xilena caldrà fer encara gairebé 200 km. I bé, aquí comença l'aventura: arribem i els de la duana xilena fan "paro" indefinit, estan de vaga perquè volen cobrar més. Fa tanta calor que pensem en baixar del bus però se'ns acosta un personatge i ALTO! No podem trepitjar territori xilè! Però senyor, que només volem estirar les cames per anar a posar el segell al passaport tan bon punt ens deixin... Doncs no, hem d'estar tancats al bus com pollastres. Més tard es dignen a atendre'ns i ens revisen i controlen detalladament tot l'equipatge, no es pot entrar res animal ni vegetal, ni una poma! Em revisen i tot correcte, fins que dic:

- Per cert, tinc fulles de coca, que es poden entrar?
- Ajaaaa, acabes de firmar una declaració jurada que no portes res i tens això? És una falta greu!

Em mossego la llengua i poso cara de santa (em serà molt útil aquests dies) i finalment no passa res, estaven més entretinguts amb la Tània i les seves arracades de plomes. Alguns ja es cansen del poble de San Pedro d'Atacama només entrar-hi, i és que tot és caríssim! Una habitació compartida ens costa a cada un 9 euros, tenint en compte que mai n'havia pagat més de 6. San Pedro és un poble molt pintoresc, amb edificis baixos i de fang, carrers de terra i un aire molt alternatiu. Bonic, però està al mig del desert (el més sec del món) i hi fa una calor insuportable. El primer dia vaig ser la més feliç del món de poder-me posar sandàlies un altre cop, però aviat me'n vaig cansar.

L'endemà ens decidim a llogar bicicletes i ens passem el dia pedalant en ple desert, sort que anem carregats d'aigua! Finalment arribem a la Llaguna Cejar, situada molt aprop del Salar d'Atacama, la qual és famosa perquè hi flotes, hi ha un 30% més de sal que al Mar Mort. Una experiència molt divertida, però al cap de 5 minuts ja et pica tot el cos i quan t'asseques et quedes completament blanc. L'entrada a la Llaguna eren 2.000 pesos xilens per persona, al final nosaltres paguem 1.000 pesos i un entrepà per cinc persones. Us ho imagineu, oi? Cara de santa, utilització 2. A la nit Barbacoa al càmping de la Tània i l'Adan i a descansar!

El dia següent ens decidim a visitar la Vall de la Lluna, diuen que és un dels llocs més bonics de la zona. Passem primer pel Valle de la Muerte (de fet s'havia de dir Valle de Marte, però els primers habitants ho van entendre malament...) i després a la Vall de la Lluna, és molt estrany caminar enmig d'aquests paratges, i més quan les roques van fent soroll com si haguessin de caure en qualsevol moment. Mirem la posta de sol des d'una duna immensa i tornem cap a San Pedro, que m'espera una altra barbacoa...

Un altre dia de descans pel poble i ja començo a planejar estratègies per a sortir del país, i és que si vam tenir problemes per entrar a Xile, no us imagineu els que vam tenir per sortir-ne. Volem anar cap a Salta (Argentina) i només hi ha 6 busos setmanals, i clar, s'omplen de seguida. Alternatives? Anar fins a Santiago de Xile, que són 24 hores! No, crec que hi ha d'haver alguna altra solució. El divendres em dirigeixo a la duana i em prometo no marxar-ne fins que algú m'ajudi a marxar, no hi ha busos fins al cap d'una setmana. A les 8 ja sóc allà i començo a fer tractes amb tot el col·lectiu camioner, mig emprenyats també pel "paro"... Cal dir que són molt bona gent, estaven tots mobilitzats per avisar-me si s'assabentaven d'alguna cosa, i un em va dir que si m'esperava un dia em portava (cara de santa, utilització 3). Però finalment va succeir el miracle: va passar un dels busos que teòricament estaven plens i 3 persones havien fallat! I a sobre aconseguim els llocs amb descompte! Hauríeu d'haver vist els salts que vaig fer! Tràmits de duana i cap a Argentina. Em sembla que fins i tot els policies es van alegrar de no veure'm més estona donant voltes per allà i marejant al personal.

Al bus coneixem a 2 personatges més i formem l'expedició Salta: en Rubén (bomber de Pamplona), l'Alberto (madrilenyo mig informàtic mig músic), i segueixo amb en Manuel (com a bon suís el caracteritza la precisió, excepte a l'hora d'aixecar-se...) i en Kevin (el desastre amb potes, tenim la seguretat que si ha de passar alguna cosa, segur que li passa a ell). Arribem a Salta i les primeres impressions no són del tot bones, m'esperava alguna cosa diferent i això és Europa! L'endemà visitem una mica la ciutat, pugem al mirador amb telefèric i a la nit... ASADO ARGENTÍ! Segona nit al país i no podem esperar més per a tastar-lo. I la carn no es caracteritza només per la qualitat sinó també per la quantitat, i és que una mica més i no em puc aixecar de taula. Al final ens liem més del compte i sortim de marxa per la ciutat.

L'endemà m'aixeco a les 8 i n'hi ha que fa només una hora que dormen, tenim un cotxe llogat per anar a recollir i ni un que es vegi capaç de conduir! Ja em veus a mi i la meva cara de santa una altra vegada (utilització 4) anant a donar excuses (bé, de fet mentides) perquè ens deixin recollir el cotxe un dia més tard. NO PROBLEM! Quina sort, vaig poder tornar a dormir. Cal que us digui que no vam fer res de bo en tot el dia? I no, no tinc fotos.

Pel dia següent no hi ha excuses, a les 8 tots a terra i a recollir el cotxe. Al final hem llogat un GOL, que és un GOLF al qual treuen tots els extres que pugui encarir el cotxe, fins i tot la F del nom. En primer lloc visitem Pumamarca i el cerro de 7 colores, tot i que se n'hi poden trobar molts més, i passem també per Tilca i acabem a la Quebrada d'Humahuaca i a la Garganta del Diablo. El paisatge és molt interessant, hem passat per selva però bàsicament el terreny és molt sec, té tonalitats que canvien molt sovint i hi ha uns cactus enormes que fa l'efecte que siguem a Mèxic.

El segon dia tornem a agafar el cotxe i anem fins a Cachi, el més impressionant del lloc tornen a ser les valls que creuem. La veritat és que han calgut moltes hores per arribar a aquest poble, estem cansats i cal tornar aviat que diuen que es posarà a ploure. Així que voltem una mica pel poble i cap a Salta de nou!

Sense voler-ho, arriba el moment de separar el grup, jo segueixo amb en Rubén i en Manuel cap a Cafayate on hem decidit que ens hi estarem un dia. Al matí visitem una bodega i fem la primera cata de vins, jo no hi entenc gens però almenys he après a preguntar "La bóta de roure és de França o d'Estats Units?", i ja semblo una experta. I durant la resta de temps passats a aquest poblet petit dedicat al vi casi visitem el Valle de las Conchas, casi anem a un mirador a veure la posta de sol i casi fem una excursió a una cascada remota... Sí, moltes alternatives però un sol i una calor que et treu les ganes de tot, ni caminar podem.


Marxem de Cafayate direcció a Tucumán, 5 hores de viatge. I què faig a Tucumán? Doncs em compro un entrepà de lomito, descanso mitja hora, m'acomiado d'en Rubén i agafo un bus que durarà 14 hores, amb destinació Mendoza. Argentina és immensa, les distàncies són interminables.

Arribem a Mendoza disposats a que la ciutat no ens agradi, ens han dit que no té res. Doncs a mi m'agrada! El primer dia passejada per l'enorme parc de San Martín, asado un altre cop i sortida nocturna amb alguns de l'hostal. Què més es pot demanar? L'endemà decidim anar a visitar bodegues de vins, i és que Mendoza és on es produeixen la majoria dels vins argentins. Agafem la bici i a visitar i catar, decididament no en tinc ni idea! Però això dels gustos és personal oi? Sobretot recomano la visita a la segona bodega més antiga del país, és molt xula!

Arriba el diumenge, sí, el dia que menys m'agrada de la setmana, qui ho hagués dit fa un temps! Tot tancat i sense res a fer ens unim a l'Andrés, l'Ana, la Marta, en Dani... i cap a Cacheuta on hi ha unes aigües termals, on molts argentins van a passar el diumenge. A quants llocs d'aigües termals he anat? Algun dia ho comptaré. Doncs bé, que relax total, just el que necessitava.

El dilluns ja és més animat i hi ha més coses a fer, tot i que cal anar en compte que a Argentina de 2 a 6 de la tarda tot està tancat, aquí sí que fan "la siesta". Així que passejo per la cituat, vaig de compres, em perdo per les avingudes... L'hostal on estem és una meravella, una mena de gran família que et fa sentir com a casa, i com que en Manuel i jo ja marxem, tan si com no cal fer un comiat! Un sopar deliciós fet per l'Andrés, que tot i que es va fer esperar (vam sopar gairebé a la 1 de la nit...) va valer molt la pena! Tinc la sensació que podria arrelar-me a qualsevol lloc del planeta, cada comiat és dur... Però cal continuar.

La veritat és que m'agrada fer plans per a poder-los desfer. A San Pedro d'Atacama vaig dir que no tornaria a Xile, però ves per on ja hi torno a ser. Així acaba la meva primera estada a Xile i Argentina, després d'acomiadar-me d'en Manuel (ja portàvem gairebé 3 setmanes viatjant junts!) segueixo direcció cap a Valparaiso.