Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bolívia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Bolívia. Mostrar tots els missatges

Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

Després d'uns dies a La Paz agafo un bus de 13 hores fins a Sucre, ple de dones amb 6 o 7 faldilles sobreposades i dues trenes llarguíssimes. El bus no té WC, així que quan para les dones s'allunyen uns metres, fan un moviment estrany amb les faldilles i s'ajupen... Ostres, ja els hi val! Però després m'adono que el problema el tinc jo, que no porto faldilla! Al bus conec a la Tània, una sevillana afincada a Brighton amb la que he estat un parell de setmanes.


Hi ha qui diu que Sucre és la ciutat més bonica de Bolívia. Doncs no hi estic gens d'acord. No sé què m'ha passat exactament però no li he trobat la gràcia per cap costat, així que 2 dies i en marxo. Depèn a qui preguntis, et dirà que Sucre (la ciutat blanca) és la capital del país, però a mi em sembla recordar clarament les classes de geografia: "Capital de Bolívia? La Paz". En uns inicis va ser Sucre i després La Paz es va endur la seu de Govern, o sigui que no tenen clar quina és la capital, diuen que una és la judicial i l'altra la governamental. Faria broma, però encara estan emprenyats entre ells i això ha provocat centenars de morts, així que aparcaré el tema. A Sucre 4 visites de cortesia, descansar i poca cosa més a la ciutat dolça, me'n vaig cap a Potosí.


Potosí és la ciutat més alta del món, està situada a més de 4.000 metres i és famosa per a tenir el Cerro Rico, una muntanya que hauria de ser la seva gràcia i em sembla que és la seva desgràcia. Al Cerro Rico hi havia una gran quantitat de plata i altres minerals i és una de les zones més riques de tota Amèrica Llatina. Potser és perquè venia molt conscienciada, però aquesta ciutat m'ha impactat molt. A Sucre vaig mirar una pel·lícula-documental sobre un nen miner de 10 anys, i ara estic llegint el llibre d'Eduardo Galeano "Las venas abiertas de América Latina" que també parla del tema. Voleu 4 dades? Al Cerro hi han mort més de 8 milions de persones, pocs anys després del seu descobriment la ciutat ja era més gran que Londres, Madrid, Roma o París, pel Corpus Christi els carrers es desempedraven i es cobrien de barres de plata, es podria construir un pont que unís Bolívia amb Espanya amb la plata "robada", i sense aquesta muntanya segurament Europa no seria el que és ara... En fi, dades que parlen per si soles.


La ciutat em va encantar, però calia fer la visita més impactant fins ara: les mines. Sí, no hi ha cap problema per endinsar-se dins la mina i veure com aquesta pobra gent treballa igual que fa segles... Primer et porten a un mercat (l'únic del món on pots adquirir dinamita tranquil·lament) per comprar obsequis pels miners. Em nego a comprar-los alcohol (és de 96 graus!) o tabac, així que acabem amb refrescos i fulles de coca. Ara m'adono que n'hauria d'haver comprat més, abans d'entrar ja havíem repartit totes les fulles de coca, i és que les fan servir per ser més forts i aguantar llargues jornades sense menjar. Així que ens equipem i cap a dins! La mina és un lloc fosc, humit, calorós, sense llum, i a moltes parts has d'anar ajupit o arrossegar-te per terra... No es tractava només de veure com treballaven , sinó que també podies parlar amb ells i realment NO HI HA DRET! I pensar que també hi ha nens treballant encara em trenca més el cor. Al mig hi ha uns carrils per a les vagonetes, que funcionen lògicament amb força humana i que pesen 1 tona. Doncs bé, quan sents que en ve una cal córrer per buscar un lloc on arraconar-te, i si et passa com a mi que no tens temps, doncs la vagoneta et passa per sobre el peu! Però veient com treballa aquesta gent, no em vaig sentir amb forces de queixar-me... També vam visitar una zona on tenen el que anomenen "Tío", que és una representació del dimoni i al qual fan ofrenes. Aquesta gent és catòlica però creuen que Déu els protegeix al món exterior, quan entren a la mina ja tot depèn del Tío...

Un dels altres dies a Potosí em vaig dedicar a recórrer la ciutat amb en Josh, vam visitar el convent de Santa Teresa i el mirador de la ciutat, que com moltes a Bolívia és de color fang. Un dels altres dies a Potosí vam anar d'excursió amb la Tània, en Facundo, l'Erica i en Martín a la laguna Tarapaya, a només mitja hora de Potosí i on vam fer un pic-nic boníssim. Els argentins no es cansen mai de parlar de la seva terra, i és per això que tinc tantes ganes d'anar-hi, si és tan bonica com diuen no me la puc saltar.

Es veu que Bolívia, a més dels minerals de Potosí, té molt de petroli i gas, el seu gran problema és que no tenen els recursos per a poder-los explotar i altres països venen a fer-ho. Segons sembla, l'Evo està intentant grans canvis, però la cosa pinta difícil. Per cert, recordeu l'escut del Barcelona de Guayaquil? Aquí una foto del Real Potosí... A gaudir merengues!


Després de Potosí ens dirigim cap a Uyuni amb la Tània, volem visitar el salar de 12.000 km quadrats. Justament al bus coincidim amb el Manu i l'Adan (companys d'habitació a La Paz!) i en Kev, així que ells més una parella holandesa seran els integrants del tour. El primer dia visitem ja el salar, és impressionant! Sembla un mar blanc i transmet molta tranquil·litat. Anem també a la illa del peix, que és l'unica part on hi ha vegetació, cactus de més de 1.000 anys. A més, com que tot és pla i blanc, els jocs de perspectives són una passada. A la nit dormim en un hostal de sal on taules, cadires, llits i terra són de sal. Per sopar patates fregides i... no tenen sal de taula!

El gran problema, però, és que els guies a Bolívia deixen molt que desitjar, si diuen una frase cada hora ja pots estar content. O sigui que durant el tour hem hagut de deduir o inventar moltes coses... Per exemple, el nostre guia ens va dir que al salar hi havia 7 metres de sal i que a sota hi havia terra. Altres guies deien 150 metres, un altre 15 km i que hi havia aigua... Hauré de mirar què diu google al respecte...

El segon dia del tour visitem la Laguna Colorada, el mirador d'un volcà que fumeja i que és mig bolivià mig xilè, un arbre de pedra i passem llargues hores dins el jeep travessant desert, això és com el París-Dakar. L'endemà (ens desperten a les 4:30h del matí!) mig congelats ens preparem per a marxar però ens adonem que el motor s'ha congelat i no funciona. Solució: fas una petita foguera sota el cotxe i en un tres i no res tot perfecte! Ens dirigim a 5.000 m d'altura per a visitar uns geysers, vapor que surt a tota pastilla de la terra i que fa bullir l'aigua a 200 graus. Després, encara mig congelada, ens diuen hi ha unes termes d'aigua calenta, però si em trec el gorro em glaço! Però per sort em decideixo i és el millor que podia fer, l'aigua estava calentíssima! Així que un parell de lagunes més i ja cap a Xile, on ens espera una horeta de camí fins a San Pedro de Atacama. Si aconsegueixo sortir-ne us explicaré què tal és...

He estat només 20 dies a Bolívia, i abans d'entrar-hi ja havia sentit a dir moltes vegades que la gent del país no és precisament amable... Doncs bé, tenien raó, hi ha un munt de gent que no et mira a la cara, que fa veure que no et sent, que no contesta i que sembla que molestis! Inclús els guies són pèssims! Seré jo que pregunto molt? Però cal ser justos, també he trobat gent amable i fins i tot extraordinària!

Vaig pensar que per agafar forces per a aquesta nova etapa m'aniria bé passar alguns dies a Cusco dedicats a compres, massatges inques i passejades... i així ho faig fer, però tenia pensat un parell de dies, i he hagut d'estar-n'hi 5. Resulta que el Govern té planejat fer una hidroelèctrica però molta gent hi està en contra perquè les seves terres en sortiran perjudicades i perquè el Govern vol vendre el 70% de l'empresa als xilens. Així que s'han dedicat a tallar totes les carreteres que surten del Cusco (les han omplert de pedres), i els qui s'han atrevit a agafar un bus (les companyies dèien "No problem") han hagut de tornar caminant. O sigui que a l'hostal hem fundat el "Grup de Damnificats pel Paradón Autobusero" i a disfrutar de la vida nocturna, que la diurna ja la coneixem. Ah, i visca el pisco, la beguda tradicional peruana que, un cop més, s'atribueixen els xilens!

Com que la vaga era indefinida i no semblava que tingués solució pròxima, al final em vaig arriscar a agafar un bus que prenia una via alternativa. O sigui que en lloc de 6 hores en vaig tardar 12, i en comptes de 25 soles en vaig pagar 60. Finalment vaig arribar a Puno, d'on volia marxar a primera hora però on m'hi vaig estar mig dia perquè no hi havia cap més bus, les conseqüències d'aixecar-se massa tard... Vaig estar entre moto-taxis i bici-taxis, caminant pel passeig marítim (ai no, marítim no, que és el Llac Titicaca!) i deixant passar el temps. Passejant per la ciutat se'm va acudir que em podria tallar els cabells (valia 1 sol, 0.25 cèntims d'euro), però el "corte escolar" que oferien potser no era ben bé el meu estil.

Per cert, us he de presentar el meu nou amic. Ell és alt, fort, guapo, fidel, simpàtic i sempre disposat a ajudar, tot i que encara no té nom... (propostes?). Al viatjar sola, una de les primeres preguntes de cambrers, taxistes i recepcionistes és: "viatges sola?" No! El meu amic m'espera a l'hotel, o bé arriba d'aquí a una hora, o està malalt i ara el vaig a veure... És a dir: vigila o t'envio el primo de Zumosol!

Al final aconsegueixo arribar a Bolívia, concretament a Copacabana, un poblet petit i ben mort, problemes per trobar un lloc obert per sopar i tot. Plou a bots i barrals i l'endemà he d'anar a l'illa del Sol... Per sort, just sortir de l'habitació de bon matí deixa de ploure, no podria ser que no hi hagués sol a l'illa d'on se suposa que ha nascut l'astre solar. Conec en Tim (només 13 mesos viatjant) i fem junts la caminada que creua tota l'illa de nord a sud, són unes 3-4 hores de paisatges impressionants... I és que el Llac Titicaca és el més alt del món (a 3.800m), és immens i va canviant de color a mesura que li toca el sol. Tot i que anava preparada per a passar-hi la nit no n'estava convençuda. Per sort, em costa molt barat (menys de 2 euros) i passo unes hores passejant per les infinites terrasses i contemplant una posta de sol preciosa, estranya, però preciosa. No hi ha massa a fer a l'illa, però és el millor lloc per a gaudir de l'entorn i d'un bon llibre.

L'endemà em toca arribar a La Paz, que és Halloween i aquí es celebra, i m'instal·lo en una habitació amb pretencions de cort de porc (només som 3, però quin merder!). La Flavia m'ajuda a posar-me en situació en 2 minuts, i conec a tota la troupe, amb disfraços més aconseguits que el meu, ho sé... L'endemà toca començar a descobrir La Paz, una capital sense color ja tots els edificis són de rajols o de fang, i ubicada dins una vall. A vista d'ocell sembla molt gran, però només té 1 milió d'habitants, la part alta és ja una altra ciutat, El Alto, i pobre del que digui que són el mateix!

Quan els espanyols van arribar a la ciutat, van aprofitar el riu per a separar dos bàndols, els espanyolitos d'un costat i els indígenes de l'altre, tot i que van situar la fantàstica basílica de San Francisco al costat indígena, no fos cas que algun quedés sense evangelitzar... La veritat és que la ciutat, i especialment la plaça on hi ha la basílica, és una mica caòtica, amb molt de trànsit i amb pujades que et deixen sense respiració. La Paz és la capital situada a més altura del món! Aprofito el vespre per anar al cine aprofitant que és gratis i a degustar, per fi, un anticucho (pinxo de cor de vaca, teòricament) amb l'Ariel.


L'endemà em desperten de bon matí, anirem al mercat d'El Alto, d'aquells que hi ha de tot a qualsevol preu: CDs, DVD, roba, cotxes, remeis de tot tipus, claus de totes mides, xatarres vàries... el que vulguis! Després de voltar-hi durant hores fem una visita al cementiri equivocat i després cap a escalar tota la tarda amb l'Ariel, en Dani i companyia. He fet 3 meitats de via, podem acordar doncs que n'he fet una i mitja?

El dia 2 era feriado, però com que era diumenge ho passen al dilluns, d'aquestes coses també en saben. Em nego a no visitar un cementiri, i és que en aquesta època és molt interessant i m'han explicat que també sorprenent. Resulta que les famílies cuinen el menjar preferit del mort i ho porten tot al cementiri, després tu t'hi acostes i dius "Le rezo al muerto?". Si et diuen que sí, li reses o li cantes alguna cosa i com a gratitud t'endus part del menjar. Doncs sí, era una història real. Estava ple de persones, normalment indígenes sense massa recursos, que anàvem resant cap aquí i cap allà, i que portaven motxilles o sacs que anàvem omplint de menjar, bàsicament uns pans típics d'aquests dies, galetes i fruita. Jo m'havia repassat el Pare Nostre, però finalment no el vaig fer servir... Com que no vaig poder menjar al cementiri vam decidir anar a fer una parrillada enorme, el més interessant de tot (que no bo): teta de vaca!!

I per fi arriba el dia per anar a fer el que fa dies que espero, estic preparada per a recórrer la carretera qualificada com la més perillosa del món! Però el dia abans, just quan anava a contractar-ho em trobo en Pere i veig que porta el braç penjat del coll. No sé si preguntar... Em diu: "No cal que preguntis, SÍ, m'ho he fet a la carretera de la mort...". Però sóc valenta i m'agraden els riscos! Així que vaig convèncer el trio boludo (Stefano, Laurent i Cristian) i vam anar a la carretera que té més accidents mortals del món, és de terra amb zig-zags i amb un precipici enorme al costat... És molt guapo perquè són 64 km de baixada amb bicicleta, però una mica macabre perquè vas parant i et diuen: aquí va caure un autobús, aquí un camió, aquí en van morir 8... Ah, i el més sorprenent de tot és que després de recórrer una part asfaltada arribem a la part més difícil i ens diuen que aquí hi ha una norma especial: els sentits de circulació estan invertits, cosa que significa que si pugen cotxes vindran per l'esquerra, i que els ciclistes hem de conduir pel costat del precipici! Sempre igual, perjudicant al més dèbil. Tot i això, puc dir que he sobreviscut a la carretera de la mort!


I bé, com que veig que les aventures m'agraden i les resolc satisfactòriament, i després que moltíssima gent m'ho recomanés, em decideixo a pujar al Huayna Potosí, una muntanya de només 6.088 metres. Aquest cop no sé si vaig ser jo que vaig convèncer a part del trio o ells a mi. Així que ens toca caminar fins al refugi situat a 5.130m, són 2 hores de pura pujada entre roques i carregant una motxilla d'entre 12-15 kg. Arribem, descansem i a dormir ben juntets per a no passar fred que avui matinem. Sí, a les 12 de la nit comença la nostra jornada! Així que m'equipo amb 4 pantalons, 3 parells de mitjons, 2 anoraks, 2 parells de guants, em poso el passamuntanyes i el frontal, i preparada per començar l'expedició! Ens lliguem tots a la corda i cap amunt. I dic amunt perquè tot és pujada, fins i tot arribem a un punt on la inclinació és de 60 graus, sort que portem piolet! Jo no puc més, el cor em surt del pit, però si em rendeixo haurem de tornar tots 3, que aquí hi ha pacte de mosqueteros... Però arriba un punt on els dos companys els agafa mal d'altura: tenen ganes de vomitar, una orquestra dins el cap i els falta l'oxigen, així que no hi ha res més a decidir, hem fracassat i no podem arribar al cim. Ens hem quedat a menys d'una hora, estem ja a 5.800m, però la salut és el primer. Tot i això, veure la sortida del sol des d'allà dalt és fantàstic!

Així que ja porto més d'una setmana a La Paz, i mira que aquest cop no he fet cap tour turístic, ni city tours, ni Tiwanaku ni Chacaltay ni vall de la Lluna. Però quan t'adones que a l'hostal es dirigeixen a tu pel nom és senyal inequívoc que cal tocar el dos... Així que bus nocturn de 13 hores i cap a Sucre, però això ja és el següent capítol...