Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colòmbia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Colòmbia. Mostrar tots els missatges

Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

El primer cop que vaig estar a Colòmbia no vaig escriure cap postal per falta de temps, així que vaig pensar que aquest cop sí que ho faria, però tampoc he tingut temps! Pot semblar pedant, però creieu-me que és ben veritat. I bé, ara que m'han fet filla adoptiva espero tenir l'oportunitat d'escriure'n algun dia. I és que per exemple, el cap de setmana que jo estava a San Pelayo hi havia també el Festival de San Pedro a Neiva, el Festival Folclòric a Ibague, el Rock al Parque a Bogotà, el torneig internacional del Joropo a Villavicencio...

Us vaig deixar a Medellín, on només vaig estar 3 dies, de nou amb presses. El primer dia vaig quedar amb la Mun i la Maite, dues gironines amb qui vaig passar el dia voltant, o volant, que elles només tenien un dia per visitar la ciutat. Medellín és famosa bàsicament perquè és la ciutat natal de Botero i perquè era la ciutat del narcotràfic i del càrtel de Pablo Escobar. Tot i que jo ho veig tot molt tranquil, alguns segueixen dient que hi ha zones perilloses. No sé, mai ensumo el perill, i per sort mai me'l trobo. Medellín és l'única ciutat colombiana que té metro (tot i que circula per sobre terra) i acaba amb unes extensions com de telefèric, el metrocable, que és una solució per integrar les zones altes i pobres de la ciutat amb el centre. És impressionant el contrast del barri amb la modernitat del metrocable. També vam visitar el Parc de les Escultures de Botero i el Pueblito Paisa, una mena de Poble Espanyol que no em va agradar gens.

Els altres dos dies els vaig passar descansant i coordinant coses, passejades pel centre i més metrocable i Parc dels Peus Mullats amb en Dylan. Aquest canadenc el vaig conèixer a l'hostal, als dos minuts li vaig explicar el meu pla i li vaig dir: "T'apuntes?". La resposta va ser contundent: SÍ! La meva primera reacció va ser pensar que ja havia tornat a parlar massa i que no el coneixia de res, però la gent que es deixa endur pels instints sol ser bona, en Dylan no és una excepció, i encara que li agradin les converses d'altres planetes és molt bon paio.


Així que amb l'Aldana i en Dylan ens n'anem cap a San Pelayo on trobarem en Luis, la Diana, en Menelaos i en Mariano, que són la crème de la crème de la Segona Trobada Nacional CS. Ells creuen que ens han convençut per anar a San Pelayo, però amb l'Aldana ja feia setmanes que n'estàvem. I què hi anem a fer a un poble remot com San Pelayo? Doncs ens hem enterat que hi ha el XXXIII Festival Nacional del Porro! El porro bailao, que ningú pensi malament. Arribem nosaltres 3 i en menys de 5 minuts tenim a tot el poble mobilitzat buscant-nos allotjament: la casa del tio, la del cosí que no hi és, la de la veïna... Al final triomfaso: apartament amb 3 habitacions, bany, pati i jardí amb gallines, tot per només 24 euros tot el cap de setmana, entre tots! Bé, no hi ha llits ni mobles, però tenim hamaques i acabem tots amuntegats a la mateixa habitació. Fa la calor més forta que recordo dels últims mesos però ens és igual. I per si no n'hi hagués prou, gran part del dia no hi ha aigua al poble.

A San Pelayo hi ha música a qualsevol racó, però que la gent no balli i es quedi a l'ombra no significa que nosaltres ho haguem de fer, tot i que quan no podem més també ho fem. Sense cap mena de dubte, som els reis de la festa, i no perquè ho digui jo... Alguns us preguntareu com es balla el porro, oi? Doncs encara no ho tinc dominat, però això és el de menys. Un d'aquests dies que ballàvem a la plaça va tenir lloc un episodi que voldria oblidar: veig una nena per allà aborrida i jo "venga niñita, a bailar!" i ella que es fa la dura, que no vol, sembla com si li fés vergonya. "Niña, que yo te enseño, mira sólo hay que moverse un poco...". De cop la nena agafa revolada i comença a ballar amb l'estil més perfecte que he vist mai. Aquesta menuda m'està passant la mà per la cara i el pitjor de tot és que tothom ho està veient... Especialment els amics no poden parar de riure, jo amb la cua entre cames intento buscar un lloc entre la multitud per amagar-me, i és que sempre m'emmerdo on no em demanen.

Cal dir que aquest senyor era el meu ballador particular,
el que passa és que li vaig deixar una estona a l'Aldana

Però si fins i tot en foto es veu que ballava bé la caraja!

El segon dia del Festival, mentre estem veient totes les bandes desfilar pel carrer ens enterem que ve a tocar Totó La Momposina, una dona gran amb una energia desbordant, molt famosa a Colòmbia i de la que porto dies escoltant música. Ens passem més de 4 hores esperant l'actuació mentre acaba el concurs de porreros, estic saturada de porro! És una música tradicional feta amb instruments de vent, però totes les bandes sonen igual i nosaltres volem veure la Totó! Gaudim del concert i entre pinxos i sucs deliciosos anem ja cap a dormir que l'endemà toca marxar. Qué VIVA SAN PELAYO y qué VIVA EL PORRO!

Cansats però contents dels dies intensos, divertits i inoblidables que hem passat, ens toca un dia sencer de trasllat fins a Santa Marta, on hem d'anar parant perquè les motxilles van caient com mosques. Arribem i anem a can Jairo, l'artesà amb el cor més gran que conec, amb qui ja vaig coincidir ara farà un any. Ell esperava una persona i en vam arribar set! Però Santa Marta és només la base per anar al Parc Nacional Tayrona (sí, al final he aconseguit anar als 3 llocs que em vaig proposar al tornar a Colòmbia). Estic contenta de no haver-hi anat abans, bàsicament perquè ara hi he pogut dedicar més dies i perquè m'ha servit d'excusa per tornar a aquest meravellós país. Així que ens unim a la Sofia i la Monika, de compres i cap al paradís!

Mireu la cara d'en Mariano (a la dreta), cabrejat perquè hem perdut
la seva motxilla i ens n'hem adonat de pura casualitat!

El Parc Nacional Tayrona és una zona caribenya on viuen els índigenes Tayrona, els mateixos que viuen a Ciutat Perduda. La zona és impressionant perquè és selva arran de mar, paratges preciosos, tranquil·litat, bon ambient, i és que la felicitat allà és obligada! Des de l'entrada cal caminar un parell d'hores fins al Cabo San Juan, on hem decidit instal·lar-nos. Pel meu gust hi havia massa gent al càmping, però per sort al cap d'uns dies la gran majoria en va marxar. Durant la caminada hem flipat amb el paisatge, quan hem vist el mar caribeny per primer cop no hem pogut deixar de cridar, però el lloc ens tenia una grata sorpresa preparada... Arribem i de cop es crea una mena de filtre al cel i tot queda vermellós! Jo faig una foto no fós cas que no em creiessiu i directe cap banyar-me, passo la primera posta de sol dins l'aigua mentre no parem de meravellar-nos de tot plegat, fins i tot fem plans per quedar-nos a viure allà tota la vida...
No és de calendari, que l'he feta jo!

Per Menelaos Prokos

Passats els primers moments, mengem alguna cosa i anem a la platja amb les nostres espelmes i música. És curiós perquè havíem muntat quatre tendes per a dormir, però mica en mica tots anàvem caient: jo no dormo dins una tenda! Així que vam acabar tots agafant les nostres hamaques i dormint tan aprop del mar i de la platja com vam poder, NO a les TENDES! Us imagineu el despertar? Ens anàvem mirant uns als altres amb somriures d'orella a orella, si un estava content l'altre encara més! Som feliços i ho cridem als quatre vents! El primer dia sencer allà anem fins a una platja propera a passar el dia, torrar-nos al sol i continuar amb la boca oberta tot el dia. Entre banys, somriures, cuinar (que amb foc es tarda molt!), històries, distraccions vàries i més somriures, els dies passen volant.

IMPORTANT: cal fixar-se en l'hamaca que hi ha a l'esquerra de la fotografia: LA MEVA!


El següent dia decidim anar fins a La Piscina, una zona on fer snorkel és molt bonic, tot i que no m'acabo de decidir perquè la corrent és molt forta. Prefereixo quedar-me a discutir una de les converses més habituals d'aquests dies: Un coco al cap et pot matar. Dormir sota una palmera fa gràcia i és totalment la imatge de paradís que molts europeus tenim, però si et cau un coco i et cau al cap, la palmes! Jo no tenia por, però la veritat és que cada matí en obrir els ulls i veure que encara estava viva m'alegrava de no haver tingut la mort més estúpida que un pot tenir. Us imagineu? Un coco la va aixafar! Potser el ritual celebrat a la roca on em van fer filla adoptiva va ajudar... La mateixa roca on vam prometre que al Tayrona hi tornarem d'aquí un temps, tots junts!
Es nota que sóc feliç o necessiteu més proves?

Fins aquí tot bo. Però el cos a vegades reacciona malament quan no toca, i aquest va ser el cas. Tornant de La Piscina em trobava malament però pensava que era una insolació, un mal de cap terrible, cansada i sense ganes de res. Total, que vaig estar el que quedava de dia i tot el dia següent dormint a la meva hamaca. Els companys se'n feien creus, no es creien que algú pugués dormir tantes hores seguides. I aquí els he de donar les gràcies, han estat un equip mèdic de somni: un em cuinava, l'altre em portava medicines, l'altre em feia rituals, l'altre no em deixava tranquil·la fins que bevia litres d'aigua i entre tots em donaven l'estima necessària. El lloc, com veureu a les fotos, era meravellós, però amb qui hi vaig anar ho eren encara més! Al final els vaig fer atrassar el viatge i després jo no vaig seguir per falta de temps, m'he quedat sense veure algunes platges meravelloses. Però hi tornaré! Com que encara estava mig tocada em vaig permetre el luxe de llogar un cavall i cap a Santa Marta de nou. Amb en Menelaos decidim fer auto-stop i quan ja feia una estona que esperàvem vam veure que s'acostava un camió enorme com els de la Coca-Cola, però de cerveses Águila: vam saltar i cridar tan que el camió ens va recollir i en Mene encara no hi havia posat el segon peu que ja preguntava "¿No le sobrarán un par de cervecitas por ahí, verdad?", "No chicos, voy de vacío...". És que ja hagués estat massa!

Un dia de descans a Santa Marta amb en Mene a casa en Jairo i a la vida itinerant de nou, tot i que m'he encantat i vaig tard, així que acabo creuant la frontera a mitjanit amb un taxi on el conductor no para de beure cervesa. A més, tots els policies dient-me "¿Dónde está tu compañero?", "¿Viajas sola?", "¿Sabes que Maracaibo es muy peligroso?"... Odio que em diguin que creuar una frontera és perillós! Però estaria més tranquil·la si tingués casa a Maracaibo. Estic de sort, just creuar la frontera puc parlar amb en Carlitos i m'espera a casa seva, que arribi a les 2 de la nit és el de menys. Ens vam conèixer a Bogotà ara farà un any i ens vam veure no fa massa a Mérida, el món és molt petit. Al matí em desperta: "Flaquita, el desayuno está listo y tu ropa limpia. Levanta!". Tal i com deia la Neus, si em segueixen passant tantes coses bones al final em caurà un llamp al cap per compensar-ho tot. Però en Carlitos tenia raó, només em quedava un dia a Maracaibo i calia aprofitar-lo, així que fem una visita sorpresa a l'Oscar, anem a una exposició i a la basílica de la Verge de Chiquinquirá, voltem una mica pel Llac (d'on surt gran part del petroli de Veneçuela) i demés. Al vespre me'n vaig rumb a Caracas, la calor d'aquesta ciutat m'està matant...

Arribo a Caracas i passo una nit a casa en Yisus, després em trasllado a casa en Fran, els amics que em van incordiar durant dos dies sencers ara farà un temps. I continuen així! Però sempre em queda el recurs de criticar el seu President, que això els toca la fibra! La idea era passar uns dies de platja i descans i sí, vam anar a la platja un dia, però la resta no he fet res de res... L'apartament l'anomenen "Silocaina" i jo no entenia el perquè, però ara ja sí: aquí un hi entra i no pot parar de dormir en tot el dia!

En fi, que torno a ser a Caracas per cinquè cop en el darrer any. Aquesta vegada hi he vingut perquè espero una visita, una de molt especial, i és que arriba la Toya. I què hi ve a fer la Toya a Caracas? Jo crec que ve a buscar-me, però de moment ens n'anem a Cuba, després ja veurem!