Per què dic de contrastos? Doncs perquè la vaig començar a l'Amazones patint calor, després vaig passar per un dia de molta fred, uns altres dies a la costa i ara estic en una ciutat ultra-moderna. Però comencem pel principi.

Després que la Neus m'abandonés vaig tenir un dia de relax total en el que no vaig fer res de bo, però la veritat és que ho necessitava. Després vaig marxar cap a la selva, la zona amazònica de Puyo-Pungo on vaig estar 3 dies acompanyada d'una família del Tirol. El primer dia va ser lleuger, bàsicament trasllat i visita a una comunitat indígena i una petita caminada. Ben sopat el guia ens va comentar que si volem ens despertarà a la nit per anar a veure com agafen formigues culones, que es veu que és temporada... Tothom diu que no, que és igual, però a mi em surt una veueta (encara no sé d'on) que diu: "Oh sí, aixecar-se a les tantes per anar a veure formigues? A mi m'encantaria!". Així que ja em veieu aixecada abans de les 5 del matí i amb les lleganyes enganxades anant a buscar formigues... Però he de dir que va valer la pena. Es veu que les formigues culones són les formigues reines, que un cop a l'any (a l'agost) fan ous i abandonen el niu en busca de nous territoris. Així que l'única cosa que cal fer és esperar el moment i estar-se fora del niu amb unes entorxes de foc clavades a terra, les pobres formigues s'hi acosten, se'ls cremen les ales i cauen a terra... O sigui que només es tracte d'anar recollint formigues. Jo, tossuda, les vaig tornar a provar ben torradetes per esmorzar, però definitivament NO m'agraden. El dia va ser molt entretingut: ens posem les botes, el guia agafa el matxete i au, a caminar! Vam arribar a un parell de cascades amagades dignes d'admirar!

I el tercer dia poca cosa més, caminada fins al mirador on vam observar la unió del riu Puyo amb el Pastaza, un altre dels dinars exquisits d'en Polo i cap a Baños de nou. Al vespre, vam decidir amb l'Emma d'anar fins on se suposa que es veu el Tungurahua fumejar de nit, però això sí que va ser una estafa: plovent a tot drap et porten fins a un lloc una mica enlairat, allà t'abandonen 2 hores (hi havia boira, tot i que dubto que des d'allá es pugués veure el volcà, per nítid que fos el dia) i després et tornen al poble. Definitivament, aquest volcà no el veuré mai en acció.

I quan una aventura s'acaba en comença una altra. Em decideixo a anar a agafar el tren per a visitar la Nariz del Diablo, una de les poques vies de tren equatorianes que encara s'utilitza i que en el seu temps va ser una gran obra d'enginyeria perquè circula per una vall fent ziga-zagues. El trajecte complet és de Riobamba a Sibambe, tot i que la millor part és d'Alausí a Sibambe. Com que ningú sap del cert des d'on surt actualment (s'espatlla cada dos per tres) em decideixo a anar a Alausí. Així que ben d'hora cap a l'estació on ens diuen que precisament fa 2 dies que ja torna a sortir de Riobamba, però que després d'una hora de camí s'ha espatllat... Que si torni d'aquí a una hora, que si esperi's, que si el tren ja ve, que millor vagi amb l'autoferro... Finalment aconseguim que ens portin amb un vagó que tot i ser elèctric fa el mateix recorregut que l'original i en el que també pots anar a sobre del tren, que és la gràcia principal. Així que ho aconsegueixo, i els paisatges són molt bonics! Aixó sí, quines ganes de dir: Visca la Renfe!

Juntament amb en Cote, un xilè que porta 7 mesos viatjant, ens passem el que queda de dia fent trasllats i arribem a Montañita, un poble de costa amb un ambient totalment hippy, rasta i amb moooolta festa, sobretot de nit. Ens passem tot un dia passejant per la platja i el poble i descansant, que en aquest poblet, de dia, no hi ha massa coses a fer. En Cote es passa el dia dient "Viva el Caribe!", però encara que hi faci molta calor, Montañita no s'assembla gens al Carib que tan enyoro... L'endemà marxo a Puerto López, a una hora de camí, perquè estic encaparrada en anar a veure balenes. Després de molta estona aconsegueixo un tour a meitat de preu i au, saltant cap a la barca! L'esmorzar no em va durar gaire estona dins l'estómac, però excepte això el viatge va anar bé, impressiona molt veure aquests bitxos tan grans a només 15 o 20 metres i saltant. A la nit, quedo amb 3 equatorians del CS i a gaudir de Montañita!

Ara mateix fa un parell de dies que ja sóc a Guayaquil, la ciutat més poblada d'Equador. És el meu punt de sortida cap a les Galàpagos el dimarts (queda algú a qui no hagi dit que vaig a Les Galàpagos??) i m'hi estic uns dies per si algú decideix apuntar-s'hi... Ofereixo recollida a l'aeroport gratis!

Finalment, abans no us aborreixi, una cosa que em va sorprendre. El país està ple d'un escut que em sona molt... Ah sí, el del Barça! Però quan me'l miro bé veig que alguna cosa falla: aquests equatorians no saben ni copiar bé un escut! En comptes de F.C.B hi posen B.S.C... Com sempre passa, després de les grans crítiques algú em diu que es tracte del "Barcelona Sporting Club", l'equip de Guayaquil que està a primera divisió. Ja, però si hi té la senyera i tot! Es veu que un catalá il.luminat va venir per aquestes terres i va fundar un equip, i no se li va acudir res més original. Això sí, no són blau-granes, que van de groc.

Una mica tristes vam entrar a terres equatorianes, un país del que ben poques coses en sabíem. Només entrar, les persones es van convertir en baixetes, més morenes i amb la cara de pa de quilo... I la simpatia, on l'han deixat? Només ens van caldre 5 minuts per trobar a faltar Colòmbia, però vam decidir donar temps al nou país, no ens precipitem... Primer destí Otavalo, un poble on el seu atractiu principal és el mercat d'artesanies (sobretot el del dissabte), que abasteix a gairebé tot Sud-Amèrica. Així que vam estar un dia voltant, mirant, remenant, remenant una mica més i finalment, comprant. Per dinar mengem al mercat, porc i blat de moro de molts tipus!

Després ja vam anar directament cap a Quito, el millor d'Equador és que els trasllats són curts, 2 o 3 hores i ja estàs al següent lloc. Vam visitar el casc antic, que és molt bonic, i a la nit la ciutat moderna, tot i que la vam trobar mig morta. No sabem exactament perquè, però quan es fa fosc a la ciutat es respira inseguretat. Suposo que érem nosaltres, ja que tot estava ple de policies!

L'endemà vam anar a la ciutat Meitat del Món, que és per on es creu que passa la línia de l'Equador. Hi han muntat una mena de poble antic com La Roca, però fa gràcia... Hi ha moltes teories sobre què passa quan estàs a l'Equador, a mi la que m'agrada més és la que diu que peses menys, per no sé quines històries de gravetat i tal. Total, que vaig ser menys pesada per uns moments! A la tarda, tot i fer un xàfec de pluja i pedra, ens vam atrevir a pujar al TeleferiQo, això sí que impressiona i no el de Bogotà!!! Muntanyes immenses i just al mig una ciutat que sembla no tenir fi... Això sí, hi feia un fred que pela!

Au doncs, després de dos dies per la ciutat decidim anar fins al Cotopaxi, un dels volcans més alts d'Equador. Tot i que el dia comença amb males experiències amb un intent de robatori al bus (m'hauríeu d'haver vist, em vaig posar com una moto i tot el bus de peu...) va acabar molt rebé. Convençudes que els Parcs Nacionals es visiten a peu, vam intentar fer-ho amb el Cotopaxi, però resultava impossible, no haguéssim arribat enlloc. Així que parem el primer cotxe que passa i cap a dins! Eren dues parelles d'uns 50 anys i dos fills, nosaltres només volíem que ens acostessin una mica al volcà, però al final vam acabar tot el dia amb ells: al volcà (vam pujar a 4.800 metres, gairebé una hora per fer 2km!), a Latacunga a menjar Chugchucaras, després a Salcedo a menjar el que anomenen els millors gelats del món (per petició de la Neus), i al final ens van deixar davant de l'hotel. Va ser en aquest punt quan vam començar a sentir-nos culpables per haver jutjat els equatorians abans d'hora...

Chugchucaras

Encantades amb el que estàvem vivint vam decidir anar fins a Quilotoa, un poble minúscul sense massa res a fer. Així que només arribar coincidim amb la Michelle, una australiana, i el conductor ens diu: avui hi ha festa al poble del costat. Ha dit festa? Anem-hi! Així que vam aparèixer en una mena de correbous a la vidrerenca (quan ho feien amb remolcs) i quantitats immesurables d'indígenes bevent com bojos! De debò, no estic exagerant, era un espectacle veure com tan homes com dones bevien fins a caure. Fins i tot arribava un punt on la dona o la filla es situava tota l'estona darrera l'home aguantant-lo per l'esquena perquè no caigués... I el pitjor de tot és que s'emborratxàvem d'una mena de vi de préssec o de poma molt dolent, rollo Don Simon! Prometo penjar un vídeo, que no té preu!

El dia següent vam començar la Ruta Quilotoa, una caminada de 5 hores (feta amb uns francesos d'edat avançada, ho haguéssim fet amb menys...) que comença a la Laguna Quilotoa, el cràter d'un volcà que ara està inundat amb una aigua que va canviant de color, entre verd i blau, i que era preciosa! Així que després de caminar per uns paisatges molt bonics vam arribar a Chugchilán, un altre poblet de muntanya amb poques distraccions excepte mirar com un grup de gent juga a Equ-volley. Què és? Doncs mira, intentes jugar a volley però amb una pilota de futbol i amb la xarxa molt amunt i txa-txan: tens un esport nou, aquí els encanta! Un cop més, l'ajuda equatoriana ha estat indispensable, ja que no haguessim pogut fer la ruta sense que en Jorge Luis, el guia dels francesos, ens portés les motxilles d'un poble a l'altre i ens deixés anar dos dies sencers amb ells... A canvi, això sí, ens va fer prometre que sempre que poguéssim ajudaríem als turistes... FET!

Així que volíem marxar de Chugchilán i només hi ha un bus al dia. Perfecte, no caldrà escollir a quina hora marxar. Per cert, quan surt? A les 4 del matí! Així que toca matinar i cap a Baños, poble situat als peus del Tungurahua, un altre volcà. Un cop allà decidim fer una ruta amb bici de 20km fins arribar al Pailón del Diablo, una cascada que anomenen la vuitena meravella del món. No sé perquè, però em sona haver visitat ja moltes altres vuitenes meravelles del món... A la nit bany a les piscines termals mentre plou i cap al sobre!

L'endemà decidim anar a fer una caminada de més de tres hores. El primer lloc on hem d'arribar és al santuari de la Verge de Baños que s'hi arriba... AMB ESCALES! Ni més ni menys que 667, i clar, com que la Neus s'hi encaparra i és el seu últim dia, em toca cedir. Després visitem Runtun i de tornada el mirador de Bella Vista. I per què tota aquesta caminada? Doncs per veure fumejar el Tungurahua i... sorpresa: fa núvol! És aquí on decideixo que demà em dedicaré a no fer res, fa més de 3 o 4 dies que ens llevem abans de les 6 i no descansem gens...

I així és com s'acaba el segon dels viatges dins del meu gran viatge... Neus: un plaer!

Després del comiat amb la Toya i la Sònia, semblava l'inici d'un nou viatge, aquest cop amb la Neus. Amb el cor mig encongit vam agafar una buseta de mala mort fins a San Agustín, només van ser 10 hores interminables... San Agustín és una zona declarada Patrimoni de la Humanitat que fou el centre de diverses cultures d'Amèrica, moltes d'elles amb origens desconeguts. El primer dia no vam fer-hi gaire res, que havíem perdut la nit, però el segon dia vam visitar el parc arqueològic amb un parell de colombianes i a la tarda vam fer una excursió amb cavall fins a uns jaciments més allunyats. Va ser molt divertit, tot i que ens sabia greu pels pobres cavalls escanyolits...

A la nit vam sortir a celebrar, de nou, el meu aniversari amb les colombianes i uns francesos que hi havia a l'hostal, i va tornar a ser genial! Però una mica més i acabem a la garjola, perquè es veu que vam trencar un got i ens el volien fer pagar i com que ens hi resistíem ens van tancar a dins el local, que fort! L'endemà vam fer una ruta amb jeep per continuar visitant ruïnes i tombes d'aquestes, la veritat és que se'ns va fer una mica pesat. Potser perquè no havíem dormit gaire?

Així que el petit poblet de San Agustín, molt maco, ja havia donat prou de si. Vam agafar un bus fins a Popayán, una altra ciutat colonial i pintada de blanc com si fos un poble grec (no he estat mai a Grècia, però així ho imagino...) i on, per sorpresa, tornem a coincidir amb la parella anglesa! Aquest cop l'hem encertat de ple i el dimarts és dia de mercat a Silvia, un poblet a una hora de Popayán i on van tots els indígenes Mika a comprar i vendre. Va ser espectacular, tothom vesteix igual! Les dones faldilla negre, capa blava i un barret rollo Charlot que no entenem ben bé perquè serveix... Els homes faldilla blava i una bufanda d'exactament el mateix estampat, quina sort no haver de pensar cada matí què posar-se...

I Colòmbia ja s'acaba... Marxem ben d'hora fins a Ipiales, l'últim poble colombià on visitem el santuari de Las Lajas, una catedral gòtica enmig d'una vall ben verda... Interminables hores a la frontera i adéu Colòmbia...

Però em queden molts records d'aquest primer país, i tots fabulosos. De totes maneres, hi ha moltes coses que m'han impactat:

- Existeixen peatges alternatius, que significa que si no vols pagar pots agafar un caminet situat a 100 metres del peatge on trobaràs un indígena amb una cadena i en comptes de 7.000 pesos te'n cobrarà 2.000. Fàcil!

- Es "venen minuts" arreu del país. Et trobes a gent pel carrer amb un cartell i 4 mòbils, depenent de la companyia on has de trucar n'agafes un o un altre. Semblarà estrany, però aquí ningú té saldo i sempre es truca així, que es veu que resulta més barat. Un colombià ja ens va dir que calia tenir un màster per entendre com funcionava tot això...

- I clar, tan comprar minuts al final els queden dies de 25 hores...

- Nosaltres només xapurragem el castellà, però és que a vegades no té res a veure amb el que parlen ells! "Suerte" pot ser un insult, si et diuen gorda es veu que has d'estar contenta...

- El regulador del volum de qualsevol aparell de música ha d'estar, sempre, a tope. I si no pots parlar, doncs mala sort.

- Si ets dona, cal que vagis apretada de pit, es veu que com més aprop del coll els portis més agrada.

En definitiva, venir a Colòmbia ha estat una decisió molt encertada. Filosofant amb la Gemma, vam arribar a la conclusió que precisament que es pensi que el país és extremadament perillós fa que el seu encant augmenti, perquè el país està buit de turistes i ple de gent amb ganes de rebre'n... Així que tots els que em dèieu que no hi anés, esteu ajudant a trobar un país meravellós als qui ens atrevim a venir-hi, gràcies...

Jo només puc dir que ADORO COLÒMBIA!!!

Un cop a la capital pensàvem que no sabríem què fer-hi tants dies, però un cop més, ens ha tornat a faltar temps... Estem de sort i precisament aquesta setmana es celebra el 470è aniversari de la ciutat, i això significa que hi ha moltes activitats i concerts. El primer dia ens decidim a anar al mercat de les puces a comprar 4 rampoines i aprofitem per provar les formigues culones, una delícia per la que farien pagar molts euros al Bulli. La veritat? Una mena de pipes salades no massa bones, que et deixa una sensació rara quan et queda una pota entravessada al mig del coll...

El segon dia decidim anar fins a Zipaquirá, un poble situat a 50 km de Bogotà i on anem a visitar la Catedral de Sal, un lloc que havia estat mar durant l'època dels dinosaures i que en assecar-se l'aigua ha quedat convertit en una reserva de sal impressionant d'on se n'extreuen tones cada dia. Els treballadors de la mina van decidir fer-hi una catedral, que nosaltres pensàvem que seria un habitacle ben petit, però que és enorme! La Catedral que vam veure és una reconstrucció recent perquè la que hi havia es va fer malbé, però això no li treu pas cap mèrit. Tot i que sembla pedra i no és de color blanc, puc confirmar que és sal, que la vaig tastar. Després vam fer una volta per Zipaquirá amb els veneçolans amb qui anàvem i en Fede, i cap a Bogotà amb un bus etern. Un dels veneçolans, el flakutxo d'en Carlitos, està mig boig i no se li va acudir res més que començar a cridar "NO al reggaeton, NO al reggaeton" mentre passàvem enmig d'un grup de 100 o 200 escolars, pensava que no en sortíriem vius d'allà mig! I és que aquí el reggaeton i el vallenato és una religió...

L'endemà vam anar a Montserrate, una muntanya que hi ha aprop i on s'hi arriba amb telefèric per poder tenir vistes de tota la ciutat. Realment són impressionants, i és que a Bogotà hi viuen més de 8 milions de persones! No ens imaginem tota Catalunya i més vivint en una mateixa ciutat... Com que som tan espavilades ja ens pensàvem que el nom de Montserrate tenia a veure amb la nostra, però el què no ens imaginàvem era trobar-hi la Moreneta amb una senyera! Si sabessin que és negra perquè es va cremar...

I per fi va arribar el dia de turisme cultural, vam visitar el museu Botero i el museu de l'Or per fer una mica d'història, tot i que aquest últim jo me'l vaig passar una mica ràpid. Una passejada per la Candelària i pels primers carrers de la ciutat i cap a descansar que avui anem de concert. No ens hem volgut perdre el concert per celebrar l'aniversari de Bogotà, només érem 60.000 persones gaudint de la música i després focs artificials mentre ens emocionàvem amb una cançó de Juanes, i és que... QUE VIVA BOGOTÁ!!! Vaig acabar ben afònica...

L'últim dia a la capital anem a dinar a un restaurant xinès perquè la Toya està realitzant una investigació de camp que consisteix en confirmar (o desmentir) que tots els restaurants xinesos del món tenen els mateixos plats i el mateix gust. La primera diferència és que no teníen arròs 3 delícies sinó arròs 8 delícies! Sobre la resta, ja us informaré quan tinguem els resultats definitius.

En fi, em queda un gran record de la ciutat perquè ens ha agradat molt, a l'hostal ens sentíem com a casa, hem conegut molta gent nova i també hem quedat amb moltes persones que hem anat trobant al llarg d'aquesta primera part de viatge: que si la Gemma i en Chris, que si en Raimon, en Yari, en Fede... Uf, això ja sona a comiat, i ara que hi penso em sembla que ho és, perquè la Toya i la Sònia abandonen el barco... L'últim dia vam fer un sopar de comiat que es va acabar convertint en una festa d'aniversari avançada, amb pastís i espelmes, postals i regals! Em va fer molta il·lusió tot plegat, cal dir que la ploranera va ser considerable... GRÀCIES!!!

Us trobaré a faltar!

Després d'uns dies de descans merescut em trobo amb prou forces per tornar a escriure. Ara que hi penso, Ciutat Perduda queda llunyana, però encara recordo que va ser moooolt dur. Quan vam arribar de la ciutat vam dedicar la tarda a no fer gaire res, voltar una mica més per Santa Marta i prou, que la gastrointeritis (per dir-ho finament) m'ho impedia. L'endemà vam anar fins a Taganga, un poblet pescador proper a Santa Marta on vam fer un dia de platja, i com que em vaig deixar fer un massatge amb oli de coco vaig quedar cremada com una gamba... O sigui que als turmells d'elefant, les picades de mosquit i les cagarrines cal sumar-hi tota jo cremada... Total, un cromo de persona!

A la nit, com que l'endemá era Santa Marta es celebrava l'aniversari de la ciutat (compleixen 483 anys, si no recordo malament) i hi havia un mega concertàs, el cantant de moda, en Silvestre, venia a la ciutat. I no ens ho volíem perdre, perquè ens agrada molt la cançó que canta tothom, el "Me gusta, me gusta". Així que ens preparem, sopem pel carrer i a la que ens n'adonem ens trobem immerses en una riuada de gent, ens trepitgen, ens donen cops i no podem decidir ni on anem! Així que al final ni Silvestre ni hòsties, aviat cap a dormir, que arribar a port ja va ser prou difícil.

El dia següent anem cap a Cartagena, al final sense fer parada a Barranquilla (per tant, no entenem encara el que diu la Shakira de "en Barranquilla se baila así", així com?). Cartagena és una ciutat emmurallada preciosa amb un aire molt colonial, tot i que algunes parts poden arribar a semblar un Port Avenutra colombià. Descansem durant la tarda perquè la Sònia ha estat la segona en caure, i al vespre anem a sopar amb en K, un sud-coreà que ens explica cursiositats vàries del seu país. El dia següent tampoc fem massa res a part de tornar a perdre'ns per la ciutat, que m'encanta, perquè aquest cop la premiada ha estat la Toya! Aquí anem caient com mosques...

Finalment, aconseguim un dia on totes estem bé i anem d'excursió al volcá d'El Totumo, un volcà que encara està actiu, ple de fang i on et pots banyar. És una sensació molt estranya, perquè flotes i a vegades no es pot conservar l'equilibri, però molt xulo! Després una passada per aigua, però lògicament el fang continuarà fent acte de presència durant dies... Per cert, premi per qui em localitzi a la segona foto!

Anem a sopar amb en Fede, un noi que hem conegut a l'hostal i el seu amic Andrés, després a rumbear una mica, que portem molts dies al país i encara no hem ballat! Jo retiro aviat, que l'efecte dòmino ha tornat a la meva vida... :-(

L'últim dia a Cartagena l'aprofitem per visitar el Castell de San Felipe de Barajas i fer les últimes voltes per la ciutat, he dit que m'encanta? Per cert, hem tingut un intent d'estafa... El canvi de l'euro va a uns 2.500 pesos i hem trobat un home que ens n'oferia fins a 3.300, i clar, com a bones catalanes hem pensat que era una bona oferta. Un cop hem comptat i recomptat els bitllets i hem verificat que no eren falsos, l'home els ha volgut recomptar per última vegada, ha començat a fer moviments de mag i a doblegar bitllets fins que les tres ens l'hem mirat i li preguntem "Señor, por qué dobla los billetes?". Total, que ha començat a tremolar i ha marxat per potes... No tornaré a intentar canviar al carrer, ho prometo...


No teníem clar el proper destí, si passar per Medellín o bé anar directament cap a la capital, Bogotà. Com que la Neus arriba el dia 2 decidim millor anar directament a Bogotà, ara que ja hi som puc dir que he sobreviscut a 21 hores i mitja de bus! I la veritat és que han passat prou ràpides, tot i que només hem baixat del bus un cop. La Sònia és la fitxa del dòmino a qui toca patir aquest trajecte, i jo només reso perquè la Toya freni la roda, que si no em tornarà a tocar... Arribem a Bogotà i hi trobem la Neus, sense motxilla, però la Neus.