Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brasil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Brasil. Mostrar tots els missatges

Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

Amb l’últim trasllat de barco per l’Amazones arribem a Manaus, no dubtem en despertar en Bruno a les 7 del matí i a instal·lar-nos al seu menjador per una setmana, nosaltres contentes i ell encara més. He aprofitat la setmana per descansar i per fer coses que poden semblar rutinàries però que també trobo a faltar com cuinar (especialment truites de patates que quedo com una senyora), fer i deborar puddings de llet (fartes de no trobar les nostres 3 dosis diàries), mirar pelis, escriure, llegir, gaudir de bons sopars, concerts de rock...

Però tampoc abandono totalment la meva faceta de turista, així que vaig anar a visitar el Teatre Amazones, el qual va ser construit el 1896 coincidint amb l'època d'auge del làtex a la regió. En aquesta època Manaus era un centre molt important i tan el material com el mobiliari del teatre venien directament d'Europa (principalment d'Itàlia, d'Anglaterra i de França), així com les companyies que hi actuaven. La veritat és que el local és preciós, una mena de Palau de la Música, amb tots els respectes, és clar.

El divendres no vam sortir perquè volíem aprofitar el dissabte, així que ens aixequem ben d’hora i anem fins a unes cascades que hi ha a una hora de Manaus amb en Bruno i en Plinio. Just arribar i baixar del cotxe per anar a banyar-nos es compleixen les prediccions més pessimistes i comença a ploure. Vaja, a diluviar, que en aquest país mai cauen quatre gotes. Jo dedico part del meu preciós temps a intentar trencar algunes castanhes do Pará que són exquisites, però em canso i decidim anar a banyar-nos igualment: ja que ens hem de mullar, millor està a dins l’aigua. És sempre en moments com aquest que apareix una alegria extrema de sentir-se més viu que mai i d’estar orgullosa d'estar en un lloc així, tinc ganes de cridar! És que em sembla que estem massa acostumats a queixar-nos per tot, que si ara plou, que si ara no plou... Te’n recordes Toya que al Cabo de la Vela no podíem deixar de dir “Pura Vida”? Doncs igual.

Para de ploure, fem alguns salts més des de les roques i cap a l’hamaca a menjar una mica. Però no se’ns acudeix res més que moure el cotxe de lloc, amb tanta mala sort que se’ns queda atrapat al fang. Després de mirar-m’ho de lluny decideixo ajudar a treure’l i quedo ben bruta. Bé, només bruta de peus, però qualsevol excusa és bona i amb l’Elli comencem uma guerra de fang digna de pel·lícula! Diuen que va bé per la pell, veritat? M'ho vaig passar genial, com una nena petita, encara que no va quedar clar qui era la guanyadora. Al final se’ns va fer de nit i ens va fer mandra tornar a Manaus, així que vam anar al poble de Presidente Figueredo a sopar i passar la nit. L’endemà de nou cap a Manaus, i mentre estàvem a casa mirant fotos i xerrant, a la que ens n'adonem tenim la casa plena de gent, una barbacoa en dansa i múscia en directe tot el dia! Carai, no em queixaré...

Manaus té gairebé 2 milions d'habitants, però per estrany que sembli només està comunicada amb la resta de Brasil per aire o pel riu, només hi ha carretera cap al nord, fins a Veneçuela, i és aquesta la que prendrem. Tota la nit al bus i arribem a Boa Vista, no estem cansades de les 10 hores de trajecte i decidim continuar fins a Veneçuela. Un íntim amic d'en Chávez (això diu ell) ens porta fins a un lloc on podrem "pedir carona" per arribar fins a la frontera. Al cap de 2 hores només hem aconseguit una insolació, així que vam haver d'arribar-hi amb transport normal. L'Alex Supertramp no tenia aquests problemes, i mira que estava a Alaska!

D'aquesta manera abandonem el Brasil, però amb una sensació (real) que em queda molt per veure i descobrir, i és que de l'enorme país només he conegut una part petita de l'Amazonia! Abans, quan sentia parlar de l’Amazones ho relacionava sempre amb la Selva, ara només puc pensar en Riu... En fi, algun dia tornaré a aquest país, potser ara no era el moment.

Arribem a Santa Elena de Uairén, un d'aquells pobles fronterers on en principi no hi ha res interessant a fer si no tens previst visitar la Gran Sabana o pujar al tepui Roraima. Nosaltres no ens hi volíem quedar, però la veritat és que ja la primera nit vam conèixer a molta gent i ens sentíem com a casa. A més, l'hostal té aigua calenta i feia gairebé 2 mesos que no la catava! Cada nit ens acomiadàvem dient que l'endemà a primera hora marxàvem, però tothom reia quan un dia més tard veia que encara hi érem. Hi ha tan de dèficit femení en aquest poble que ens tractaven massa bé. A part de voltar, ens vam dedicar a fer infinits viatges fins a La Línea (el primer poble brasileny) per a treure diners o intentar-ho, que les targetes sempre fallen quan més falta fan. Resulta que a Veneçuela tenen un límit de canvi en moneda estrangera i els qui en volen més han d'acudir al mercat negre. Si trec diners al país em donen menys de 3 bolivars per euro, si canvio qualsevol altra moneda estrangera en efectiu me'n donen gairebé 7! Així que vinga a fer viatges.

Marxem de Santa Elena amb el nostre cartellet que posa "Norte" i al mateix dia al vespre arribem a Puerto Ordaz (7 hores). Us explicaria el trajecte, però com que a l'altre costat de l'Atlàntic tot sembla arriscat, perillós i inadequat aquest cop us quedareu amb les ganes! Arribem i anem directament a casa de la Júlia (l'amiga d'un amic d'un amic) i hi passem la nit mentre ells es poleixen una ampolla de rom en temps rècord. Em faig creus del que arriben a beure en aquest país, si és que esmorzen amb cervesa i tot! L'endemà un altre dia de trasllat i arribem a Cumaná, al Carib. Per primer cop des que estic a Veneçuela recordo el que em va sorprendre d'aquest país quan hi vaig venir fa 2 anys: quan es fa fosc tot tancat i barrat i cadascú a casa seva, diuen que estar al carrer és perillós. Així que toca moure's amb taxi i anar a dormir d'hora.

A Cumaná decidim anar a la platja a passar el dia i on ja enyoro que l'aigua sigui sense sal i calenta com a l'Amazones. Decidim anar a fer una coca-cola a un dels xiringuitos i és aquí on comença una competició feroç. De sobte apareix el cambrer amb dues cerveses i ens diu que ens conviden 3 nois asseguts més enllà: gràcies! Encara a la meitat torna a venir amb més cerveses: aquest cop és un de la barra i a més ha deixat una altra ronda pagada. Sempre és bo superar al contrincant. Més tard ens interessem per un còctel de marisc que ven una nena i al minut torna dient que el de la barra ja l'ha pagat. Però els 3 mosqueters no es rendeixen i ens fan arribar ostres i crancs. Aquest cop un d'ells s'atreveix a acostar-se i diu: "Les ostres són millors que això que mengeu". Així m'agrada, apostant fort! Mentrestant van arribant més cerveses, el cambrer gairebé no s'atreveix a venir perquè és ell qui rep la bronca: No en volem més! Em sap greu però el final de la història no és apoteòsic, ja que la competició no l'acaba guanyant ningú, o potser tothom: nosaltres encantades i ells es poden quedar amb allò que "l'important és participar". El més bo del cas és que quan ens aixecàvem per marxar arriben 2 cerveses més, aquest cop de dos seixantons arrugats i amb barret, els mirem rient: GAME OVER, ja n'hi ha prou!
La veritat és que estem contentes d'estar a Veneçuela més aviat del previst i tornar a dominar l'idioma (tot i que parlar portunyol mola molt) i així poder escoltar històries i, sobretot, entendre-les. La més recent? Doncs només arribar en Francisco em va tenir hores explicant-me la Fi del Món que segons els maies (i ell diu que mai s'han equivocat) serà al desembre del 2012! Es veu que l'eix de la Terra canviarà de posició i hi haurá el famós Apocalipsi. De fet, l'escalfament global del planeta i la crisi econòmica mundial són el principi del fi. Sorprenent, eh? Al final la "moraleja" de tot plegat era que cal viure la vida al màxim. Per cert, jo pensava que tot era mentida, però google sap moltes més coses d'aquestes profecies que fins ara s'han complert...

Per fi va arribar el primer dia de Carnaval i jo cansada de la selva més l'Elli cansada del seu viatge amb barco de 3 dies decidim no sortir, tot i que no ens hagués calgut anar gaire lluny que la música arriba fins a l'habitació! L'endemà a primera hora trobada amb vells coneguts de Belém i també amb nous que asseguren estar realitzant un reportatge documental, tot i que fins al dia d'avui encara no els he vist treballar mai. És dissabte i plou a bots i barrals, així que al final només fem una festa privada amb una caipirinya boníssima, però jo estic que m'enfilo per les parets, fa 2 dies que és Carnaval i no he vist res.

Amb l'Ellinor ens aixequem aviat i anem fins a Alter do Chao (a menys d'una hora) conegut com el Carib Amazònic, tot i que en aquesta època de l'any les aigües no són turquesa, però sí ben netes i de sorra blanca. És un lloc molt petit i tranquil, però ens han dit que el Carnaval allà és potent: i ho és! Centenars de persones omplen el carrer, no paren de ballar i les disfresses són de paper o una simple perruca o unes antenes al cap. Sí, estic a Brasil però això no és ni Rio de Janeiro ni Salvador de Bahía, però no per això menys divertit. No hi ha plomes ni samba, però la diversió principal és anar-se tirant farina entre la gent, no cal dir que als 5 minuts estem blanques...


Només són les 3 de la tarda, així que preferim agafar una barca i anar a la platja, que la nit serà llarga. Abans d'això, anem a fer un toc que estem mortes de calor. I sempre pot passar que dins el bar vegis uns ganxos idonis per a penjar hamaques, i que s'ensengui la bombeta del teu cap, i que preguntis si hi pots posar la teva per una nit o dues, i també pot ser que et diguin que sí, que no hi ha cap problema. Tot això pot passar, i passa. Un sopar deliciós i ens ve la mandra, però avui no guanyarà: ampolla de catxaça sota el braç (val 2 euros) i a ballar! El poble està ple de camions gegants amb altaveus, un parell de bars amb funk i reague i si no sempre trobes algun cotxe amb música a tota pastilla. M'encanta el lloc, encara que no sigui glamourós, que plogui, que la gent vagi bruta i que tot estigui ple de fang... Trobem els amics perduts i tota la nit practicant salsa i funk, després banyada nocturna al riu a les tantes...

Encara tenia música al cap quan ens vam aixecar, i decidim anar a esmorzinar, a aquesta hora no es pot fer altra cosa. Més platja i més Carnaval, aquesta gent no aguantarà gaire més aquest ritme i és que a les 4 de la tarda ja van a tope! Per sort, a les 3 de la nit ja tot és mort i tornem sota una pluja intensa cap a l'enyorada hamaca.



L'endemà decidim tornar a Santarém, fa 2 dies que ens aixequem amb la mateixa roba que anem a dormir i alguna nit en un matalàs no anirà malament. Però tranquils, que a Alter do Chao hi tornarem. Estem cansats, portem dies de trote però a Santarém també hi ha festa, i clar, és l'últim dia de Carnaval, caldrà aprofitar-lo, no? A part de totes les classes particulars de salsa d'aquests dies, he descobert el truc de tot plegat: cal moure el cul, aquesta és la clau i em defenso prou bé! Només hi ha un home que ha rigut quan m'ha vist ballar, però és de Taiwan, què saben allà de balls!

Així que post-Carnaval, que significa descans, un suco per aquí, una peli, un suco per allà i un passeig més enllà. Realment ens feia falta. El dia següent tornem a Alter do Chao i aquest cop ens instal·lem a Comunindios que hem de fer "tractes" amb en Pablo. El poble sembla un altre, els carrers buits, molta tranquil·litat i ni rastre de tota la fauna de 2 dies abans. Més peix i més banys nocturns, i quan torno a la comunitat abans de mitjanit em trobo a l'Ellinor amagada dins l'hamaca, i és que estem en una gran cabanya a l'aire lliure i al mig hi ha un grup de gent fent un ritual estrany, s'abracen i comencen a fer crits d'animals. Jo passo ben a poc a poc no fos cas que m'hi fessin unir, aquests hippies estan mig posseïts. Ens aixequem, esmorzem el que serà l'únic àpat del dia i anem a la platja a descansar que avui hem d'estar ben relaxades. Comiats (cada dia els odio més) i cap a la comunitat.

Per què tan de misteri? Després de molt pensar, preguntar i investigar, ens hem decidit a provar l'ayahuasca. Alguns diran que és una droga, però els indígenes fa segles que la utilitzen, és una forma de conèixe's a un mateix, i és que el nostre xamán diu que només hi ha dues coses segures a la vida: que morirem algun dia i que no ens coneixem a nosaltres mateixos. Tothom amb qui parlem en diu meravelles, diuen que veus el camí de la teva vida recte, que entens com funciona l'univers, que la teva vida et passa per davant i que t'adones del que fas bé i el que no (llavors ja és decisió teva si ho vols canviar o no). Al Brasil, després de 12 anys d'estudis, no han pogut trobar-li cap perjudici físic, mental o social, i per això és legal.

Quins nervis, són passades les 4 i els 10 integrants del grup comencem el ritual, el més important és relaxar-se i deixar-se endur per la música. Fem la primera consagració i en mitja hora hauríem de notar quelcom, però jo no noto res, així que opto per una segona consagració (beure el suc de la planta). És a partir d'aquí que comença el meu viatge, si tanco els ulls un nou món apareix: animat, ràpid, que em transporta... Però si els obro la realitat torna a aparèixer. En total són unes 5-6 hores que per a mi van semblar dies on entenc els inicis de la humanitat, desenvolupo un llenguatge amb la naturalesa i descobreixo una força interior enorme, com una bola de foc a l'estómac que he de treure, compartir. A vegades el viatge és tan intens que el xamán t'ha de venir a calmar i és que em vaig passar una bona estona estirada sobre la sorra al costat d'una foguera emetent sons incomprensibles. Però he descobert i sentit què és la felicitat, el plaer, la serenitat, el paradís on tots volem arribar per no marxar-ne mai. Molts dels companys van tenir un viatge calmat, sense moure's de l'hamaca, el meu va ser molt enèrgic, passant de riures escandalosos a una calma sobrenatural al costat del foc sota les estrelles. No he vist res del meu passat, ni he entès com funciona l'univers, però sí he descobert quin estat és el que cal buscar en aquesta vida, i és que mai es té el viatge que es vol sinó el que es necessita, diuen els savis.

No estic boja ni m'he tornat hippy-guay, simplement sé què és la FELICITAT en majúscules i que per aconseguir-la n'hi ha prou amb nosaltres mateixos. És una experiència que recomano totalment i que crec que tothom hauria de tenir, almenys, un cop a la vida.

Després de la intensitat de tot plegat, 2 dies més de barco que ens serveixen per continuar meditant i arribem a Manaus.

M'acomiado de l'Ellinor i el capità, ells ja marxen cap a Macapá on jo els atraparé d'aquí a uns dies. Acabo de passar els últims dies a Belém preparant la sortida cap al riu, tot i que no sempre es pensa en tot. La nit abans de marxar, tirada amb pijama al sofà de l'hostal miro al recepcionista i li dic: "No entenc perquè he d'anar al barco 2 hores abans, no és pas un avió!" i diu que si no ho faig no tindré un bon lloc per a col·locar la meva hamaca. Hamaca? Jo no en tinc d'hamaca! No va inclòs amb el preu això? Es veu que no, així que ja em veieu a les 7h del matí anant a comprar-ne una, per sort aquí això no és gaire difícil.

Arribo al vaixell i flipo. M'agradaria dir que hi havia una hamaca a cada metre, però és que n'hi havia una a cada mig metre! Així que si el barco es mou vas tocant el del costat, o ell a tu, com es vulgui mirar. Per sort, el companyerisme dels meus veïns fa que s'instal·lin a un nivell més alt i així no ens toquem, tot i que si cauen quedaré ben aplastada. El trajecte fins a Macapá havia de ser de 24 hores, però al final en són 29, 5 de gratis! Arribo i no diviso cap veler a port ni ningú esperant-me, però el que semblava Macapá en realitat és Santana, així que em queden 30 minuts de bus per a trobar l'expedició. Arribo i el port està solitari. Em conecto a internet i tinc un mail de la sueca titulat "Problemas" on em diu que entrava aigua al vaixell i que han hagut de girar cua, tornen a ser a Belém! M'explica també la història d'uns possibles pirates que els perseguien de nit... I jo, sola davant la pantalla, no puc parar de riure, tot i que dies més tard no em farà cap gràcia.

Decidim esperar a veure si podem arreglar el veler ràpid. Jo a Macapá m'uneixo al Kalim i al Korn (un viatger holandès de 60 anys al que li falta moooolta paciència) i amb ells estaré 3 dies. El primer dia és diumenge, tot tancat menys l'església. Hi entrem per curiositat, però al moment venen dos homes amb corbata a saludar i donar-nos la benvinguda, i jo no me'n fio, fan pinta de venedors d'enciclopèdies. Així que marxo corrents i dediquem el dia a voltar pel fort, el passeig i a la tarda quedem amb l'André que ens vol ensenyar un lloc: tal i com vaig fer a Equador (te'n recordes Neus?), ens porta per on passa la línia equatoriana que separa els 2 hemisferis, i aquí són tan frikis que fins i tot han fet un camp de futbol amb una porteria a cada costat. Sopar, algunes caipirinyes i a dormir.

L'endemà anem al que ha de ser una platja meravellosa però que acaba essent una platja més de riu on t'has d'espavilar a banyar-te perquè si no la marea puja i ja no hi ha platja. Però allò important del cas és que és el meu primer bany a l'Amazones! Passem el dia allà, mengem peix i cap a casa. L'endemà gairebé em convencen per anar fins a la Guayana Francesa, que per a sorpresa meva es veu que tècnicament encara és França i els de la UE no necessitem ni passaport. A més, van amb euros! Però prefereixo l'horrible i avorrit poble de Macapá, on rebo una oferta seriosa per treballar en una acadèmia d'idiomes però els dic: A Macapá? No, gràcies! El dia següent vaig fins a Porto Grande, tot sigui per fer temps i esperar el veler. Però el remei és pitjor que la malaltia, aquí sí que no hi ha res de res de res a fer, excepte veure passar les hores. És famós per un balneari que en realitat és un bar al costat d'un llac, ni jacuzzis ni piscines termals com m'esperava. Em vaig avorrir com una ostra, i mira que no sé com s'avorreixen les ostres... Torno a Macapá i per fi parlo amb l'Ellinor: la cosa s'allarga i decidim no esperar més el veler. A més, el capità té una amant a cada port, i la de Belém em sembla que tira molt. Aventura frustrada, amb les ganes que en tenia jo! No puc parar de pensar que potser hi ha una mà negra al darrera, hi havia massa contraris a aquest viatge...

Compro bitllet per sortir de Macapá el més aviat possible i em torno a posar dins un barco. He d'anar fins a Santarém i les hores estimades eren 36, les reals 50. Però aquí ningú demana el llibre de reclamacions ni res, tothom es queda tan tranquil, i jo igual, que no tinc pressa. La vida aquí és un altre món, però gràcies a algun dels molts llibres que estic llegint aquests dies hi trobo l'encant. L'escena típica seria la de la primera nit, quan me'n vaig al bar del barco (un lloc diminut amb 2 bancs al davant) perquè és l'únic lloc on hi ha llum per llegir. Davant meu una TV de 14 polzades que es veu borrosa endollada a un ampli de mala qualitat a tot drap, a la dreta un brasileny cinquantón intentant emborratxar a la jove cambrera per lligar-se-la i ella que es deixa, més enllà dos que estan encara més acabats. A l'esquerra un jove que ha començat amb les preguntes típiques de quants anys tens? Com et dius? Estàs casada? Per què no? i més enllà dos extres. Em canso de l'escena i em giro cap al riu: tot és fosc i no es veu res, el riu és marró i em ve fum negre a la cara... Tinc dos camins, i el que esculleixo és el de ser feliç i gaudir del moment, no tothom té l'oportunitat d'estar aquí! Sí, prometo dir-vos quin llibre estic llegint...

Com l'altre cop que vaig agafar un barco, aquest també anava a tope, tot i que a mig camí vam quedar només una vintena. I quin tipus de gent? Doncs una mitjana d'edat de 65 o 70 anys, i perquè hi havia alguns joves que la fèiem baixar! Així que m'he passat uns dies escoltant batalletes de mili (o això penso jo, a vegades no em quedava clar...) i la gran incògnita de tothom era què feia allà sola i perquè no estava casada, i la frase més repetida pels de la tercera o quarta edat: "Ai si tingués 18 anys!". Aquest cop els àpats al barco estaven inclosos, i això vol dir que de tan en tan ve un noi jove a sacsejar-te l'hamaca amb mala llet i pronuncia alguna cosa que vol dir que és hora de menjar. Tothom cap a baix, on hi ha una taula per unes 10 persones i on menges arròs amb pasta i carn, o pasta amb arròs i carn, o si tens sort sopa de pasta i arròs... Però cal menjar ràpid perquè tens 8 ulls clavats al clatell esperant que acabis per poder seure a menjar.

Encara que la intimitat desapareixi i l'espai personal també, he gaudit d'aquest viatge, sentir que el temps és quelcom relatiu m'agrada, tot i que també em va alegrar arribar! La veritat és que si no fos perquè ja fa 7 mesos que volto i perquè tan ma mare com la majoria de les meves tietes ja són cinquantones, diria que el temps no passa... He aprofitat per fer-me la manicura, la pedicura, per llegir, pensar, escriure, xerrar... i amb la Stefani (6 anyets) cursos de fotografia, maquillatge i fins i tot he jugat a senyoretes! I com que el barco és també de càrrega hem anat parant a poblets on aquesta és l'única manera d'arribar-hi i realment la vida que hi tenen res té a veure amb la de qualsevol de nosaltes. I sabeu què? Després de 50 hores arribem de nit a Santarém i el capità i els que quedaven em diuen que si vull em puc quedar a dormir al barco, anar a buscar un hotel a aquelles hores no és recomenable. M'hi quedo, unes hores més no em faran cap mal.


Pensava que a Santarém havia de continuar amb l'espera però només baixar del barco conec a en John i em parla d'una reserva que hi ha a unes 4 hores, la Floresta Nacional de Tapajós, i decideixo unir-me a ell i anar a visitar-la durant 3 dies. No podem marxar de Santarém fins el dia següent, així que aprofitem per anar a demanar els permisos que es necessiten, i fer la pertinent col.laboració econòmica, és clar. A aquesta zona tenen un programa ecològic i tothom qui hi va s'instal·la a casa d'una família, que s'encarreguen de mostrar-te la zona i cuinar. Maguari, el poble on estem, està format per 70 famílies, només fa 15 anys que tenen carretera i 3 mesos que tenen electricitat (i tothom ja té la ditxosa TV...). Nosaltres anem a casa l'Abilio, ens deixen una habitació per a l'hamaca i a viure. No cal dir que la vida fa un gir de 180 graus, tot és tranquil·litat i no hi ha estrés, i fins i tot la gent "perd" el temps parlant! Després de passar-hi uns dies t'adones com es pot viure completament integrat en la naturalesa, i ells li tenen un gran respecte. El segon dia anem a fer una caminada per la Selva de més de 6 hores, veient i tastant tot tipus de fruites amazòniques i uns arbres enormes, el suma-uma o alguna cosa així. Jo aprofito la tarda per banyar-me al riu (el Tapajós és ben net, no com l'Amazones), visitar el centre del poble i gaudir d'una posta de sol increïble. El dia següent anem amb canoa a pescar i arribem fins a una platja amb sorra blanca i palmeres on ens atrapa un diluvi, tot i que per sort dura poc. Després visitem una fàbrica de làtex, ja que en aquesta zona aquesta era una de les seves principals formes de vida, tot i que cada vegada ho és menys. La raó? Els paguen només un real (uns 30 cèntims d'euro) per quilo de làtex, just el mateix que fa 20 anys i pel que necessiten 3 dies de feina! Anant cap a la reserva pensava que amb tantes hores per davant m'avorriria, però no ho he fet ni un moment, i encara que el menjar continuava essent arròs-pasta-frijoles he gaudit dels dies allà.

No vull haver-me d'aixecar a les 3 de la matinada per agafar l'únic bus que surt del poble fins a Santarém, però per sort sempre hi ha algun veí que té moto i et pot portar fins a Belle Terra, on sí trobaré transport. Durant els més de 30 minuts que dura el trajecte m'adono que el meu viatge està tornant a l'essència que havia perdut, abandonant les comoditats del món desenvolupat i tornant allà on els horaris són subjectius i les coses més simples poden ser complicades... M'agrada! Tornada a Santarém i retrobament amb l'Ellinor, portem poques hores juntes i ja l'hem liat...