Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Equador. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Equador. Mostrar tots els missatges

Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

Doncs sí, Les Galapàgos es van acabar, i puc dir que ha estat una de les millors inversions de la meva vida, res a veure amb tot el que venen els bancs! Així que amb mitja tristor arribem a Guayaquil i cal decidir nou destí. Em resisteixo a no passar per Cuenca, que serà el meu últim destí equatorià, així que separem camins per uns dies. Cuenca és la tercera ciutat més poblada del país, d'estil colonial i molt maca. Tots els seus carrers estan adoquinats, hi ha esglésies cada dues cantonades, està plena d'universitaris i s'hi troba un bon ambient generalitzat.


Així que passo la primera nit acompanyada d'una argentina que va viure 2 anys a Celrà i la segona nit decideixo fer quelcom més cultural i anar a una exposició noctura al museu d'art modern. A l'anar sola, a la mínima se t'enganxa algú, i en aquest cas es presenten com el millor escriptor del país i l'artista més cotitzat del moment (diu que pel seu últim quadre van pagar 2 milions de dòlars), tot i que google no sap res ni d'un ni de l'altre. En definitiva, que em prenen per artista, em presenten a totes les personalitats del lloc, m'expliquen cada una de les centenars d'esglésies i m'obliguen a anar a una altra exposició (tema interessantíssim: patates). Els personatges diuen: "És clar, una persona tan interessada per l'art com tu...". Però si no sabria diferenciar un Dalí d'un Miró! Al final, amb feines i treballs me'ls trec de sobre.

L'endemà toca trasllat, he d'arribar a Màncora. Em dirigeixo a Huarquillas, l'últim poble d'Equador, i conec a la Karla que em diu que ja m'he passat de llarg de l'oficina d'immigració que m'ha de segellar la sortida del país. Aquí no hi ha cap mena de barrera física que separi un país de l'altre, o sigui que em toca decidir: reculo a segellar o entro d'il·legal al Perú. La deportació em sembla bona idea però per quan acabi el viatge, ara no em convé, així que toca girar cua. Però una frontera dóna per molt, i és que la guia deia que creuar-la era un mica perillós, que hi roben, que t'estafen amb el canvi de moneda i que hi ha calculadores trucades. Apa, una altra exageració de la guia, calculadores trucades... Doncs en vaig trobar una: 20 x 3 = 41. Però noi, que tinc l'EGB!

Després d'un dia sencer de trasllat i de subornar al conductor d'un bus de luxe perquè em porti fins a Màncora, arribo al que segons els peruans és el millor destí de platja. La veritat és que després de Les Galàgapos ja no hauria de passar per cap platja, que les comparacions són odioses. Així que sense voler-ho, ens posem en vaga indefinida de fotos, que tot ho trobem lleig. A més, a l'Equador vaig estar a Montañita i els dos pobles s'assemblen bastant, tot i que Màncora és pitjor, que hi passa la carretera Panamericana ben bé pel mig.

Al Perú les distàncies són molt llargues i per arribar a Trujillo ens calen 7 hores de bus. És una ciutat colonial, però ens pensàvem que seria més bonica, perquè a la que et distancies de la plaça principal ja queda poc de colonial... El més interessant va ser visitar les rutes de Chan-Chan, que és la ciutat pre-colombina més gran d'Amèrica i la ciutat de fang més gran del món. Per sort, fa uns 6 mesos que la UNESCO els ha fet restaurar bona part del lloc, perquè al tractar-se de fang ben poca cosa en quedaria...

Per tant, escurcem l'estada a Trujillo i marxem ja cap a Huaraz, una ciutat que va ser destruïda completament per un terratrèmol fa uns 30 anys. Decidim fer el trasllat a través d'un camí una mica més llarg però molt més bonic, així que travessem el Cañó del Pato, una carretera on només circulen busos petits que passa per la part baixa del canyó, així que els paisatges són impressionants, les parets dels voltant altíssimes i els túnels petits i excavats directament a la roca. Tot i que la carretera no és bona, val la pena optar per aquesta alternativa.

Arribem a Huaraz, a més de 3.000 metres i les conseqüències de l'alçada comencen a fer acte de presència, em passo un dia sencer com si algú m'estés apretant el front. La ciutat té unes vistes immillorables de tota la Cordillera Blanca, això són Andes 100%. Així que comencem a mirar trekkings per fer, però abans de res cal mirar com el cos respon, així que decidim anar fins al bosc de pedres, que està situat a més de 4.200 metres d'alçada per tal d'aclimatar-nos. El lloc és preciós, hi ha indígenes pasturant el bestiar per allà i tinc l'oportunitat de fer unes quantes vies d'escalada, que fa dies que no practico. És el paradís dels escaladors, tot i que jo faig de les més fàcils perquè a aquesta altura tot cansa molt més.

Us deixo fins a després del trekking, si no dono senyals de vida d'aquí a 2 setmanes comenceu a preocupar-vos...

Arribo a Guayaquil, obro el moneder i sorpresa: només em queden 10 dòlars... M'han robat? Els he perdut? No, he estat a Les Galàpagos!!! Doncs sí, l'espera a Guayaquil va servir perquè finalment un altre tripulant entrés a formar part del viatge. En Katu va arribar, i només amb 20 hores de retard i sense maleta... Així que els 2 dies que havíem d'estar a Guayaquil es van eliminar, sense poder quedar amb els contactes que hi teníem.

Així que cap a les Galàpagos de dret! Agafes un avió i en menys de dues hores arribes ben content a les illes amb ganes de descobrir i veure animals, però què és el primer que et trobes? Et posen en fila i van parant la mà, que entrar a aquestes illes costa 100 dòlars (pels estrangers, és clar). Però no ens deixem intimidar, i el primer que fem és anar directament a la companyia aèria: senyora, faci el favor de canviar-nos el bitllet, ens hi volem quedar més dies! Havíem intentat fer en 10 dies tot el que havíem planejat i era impossible... Així que deixem els malabarismes pels qui en sàpiguen.


Passem un parell de dies a Puerto Ayora, la capital de l'illa de Santa Cruz, buscant i re-buscant algun creuer per un preu assequible, tasca gairebé impossible a les illes, que els preus equatorians aquí els multipliquen per 2 o per 3. Finalment en vam trobar un, però em guardo la sorpresa per més tard, patiu una estona... A part de voltar per agències vam anar també a Bahia Tortuga, una platja de sorra blanca i aigua turquesa, on cal caminar 45 minuts per arribar-hi i que gairebé és solitària. Un luxe i la primera sorpresa quan de cop i volta es creua amb nosaltres una iguana marina enorme, ens vam emocionar tant que no paràvem de fer-li fotos! El que no sabíem és que acabaríem veient-ne moltíssimes més...

Fa temps que estem en contacte via mail amb una parella que està fent la volta al món en 10 anys amb furgoneta i justament ara estan a Les Galàpagos, així que anem a veure'ls a Isabela, l'illa més gran i que té 5 volcans, alguns d'ells encara actius. Em preparo per agafar el ferry de més de dues hores que resulta ser una llanxa que va a tota pastilla, quedem xops i m'he de concentrar molt per no tornar a montar un escàndol. No entendré mai el perquè no diuen les coses pel seu nom. En fi, que arribem a port i l'Anna i en Pablo (ella catalana, ell argentí) ja ens hi esperen i ens instal·lem a casa en Plaucio. Com admiro aquest home. En Plaucio és un artista de 73 anys que s'ha decidit a construir 3 cabanyes per allotjar a gent (tenim l'honor d'estrenar-ne una!), no para de fer coses durant tot el dia, es preocupa per tot el que passa a l'illa, es llegeix la nova Constitució abans d'anar a votar, i en definitiva, és una d'aquelles persones per qui l'expressió "és un tros de pa" queda curta. Jo, quan arribi a la seva edat, m'agradaria ser com ell.

Però al que anàvem. L'Anna i en Pablo ja porten 3 setmanes a l'illa i ens fan de guies, ens mostren el centre de tortugues, ens ensenyen on trobar les iguanes i a quina hora, on comprar el millor formatge casolà, etc. Un bon sopar amb embotit català (a l'Anna li cauen les llàgrimes quan veu el pernil salat) i cap a dormir. L'endemà anem d'excursió a Sierra Negra i al volcà Chico, una caminada de més de 5 hores en total. Val molt la pena, i s'hi pot veure una de les millors vistes de l'illa, ja que es veuen les seves dues badies. Al vespre, asado argentí preparat per en Pablo i comiat. Els acompanyem fins a pujar al vaixell de càrrega que els deixarà a Guayaquil després de 3 dies de viatge. Haver compartit amb ells em fan reflexionar i penso que això sí que és viatjar! Però tinc ganes d'aprendre i temps, només em falten els patrocinadors. L'endemà fem una excursió on veiem els primers lleons marins (que no foques) i també ens flipem, no tenen por de res!



Tot i que encantats amb Isabela i desitjant poder quedar-nos-hi més temps, hem de marxar, que hem d'anar a fer submarinisme (gentilesa dels de casa, que fer anys també s'ha de notar...). Així que bombona, pesos, traje i cap a bucejar! El més impressionant va ser quan vam trobar un banc de peixos enorme, i al cap de pocs minuts ens adonem que ens han encerclat, estem al mig!


I bé, arriba el gran dia. Vam començar la segona setmana a Les Galàpagos sobre un creuer amb 16 passatgers a bord. De fet, hi havia over-booking, i us recomano una tècnica: t'instal·les a un camarot, et fas la marejada i a veure qui s'atreveix a treure't d'allà! El vaixell no és cap Royal Caribbean, però res a envejar-li perquè la tripulació és molt amable, el menjar bo i abundant i els paratges únics. Va ser difícil tornar a tenir horaris i haver de llevar-nos cada dia a les 7 del matí o abans, però vaig fer l'esforç. Cada dia durant els 8 que va durar el creuer fèiem un parell de visites a les illes (n'hem visitat més de 10) i snorkeling a 2 llocs diferents. Podria estar dies explicant-vos meravelles però millor ho resumeixo...


Us explicaré una anècdota: el segon dia aterrem a una platja de sorra roja plena de lleons marins per a fer-hi snorkeling. Decidim separar-nos una mica del grup i és aquí on entra la tortuga graciosa com a actriu principal de la pel·lícula "L'atac de la tortuga". Estem nedant i de cop veiem una trortuga d'aquestes enormes nedant i "Oh, quina meravella!". De cop en veiem una altra, i una altra... Una comença a nedar cap a mi, se m'acosta, una mica més, més... Em poso nerviosa, començo a intentar nedar cap endarrere però amb aquestes aletes que porto no puc! La tortuga va a tota pastilla fins just davant la meva cara, després s'atura, em mira i gira de cop. Doncs mira quina sort, m'ha tocat la tortuga graciosa. Ara em fa gràcia, però en aquell moment li hagués aixafat la closca! De fet, no cal tenir por, tan elles com els lleons marins són inofensius i els agrada jugar, sobretot plantar-se davant la cara i marxar corrents: COBARDS!

Un altre dels dies que recordo especialment és la visita a l'illa de Bartolomé. Decideixo anar tota sola a fer snorkeling a una badia preciosa. Només començar topo amb un tauró de més d'un metre i mig! Em surten els ulls de les òrbites i no sé què fer, però veig que té una taca blanca a l'aleta: quina sort, és vegetarià. De camí a la platja em trobo amb una tortuga, un lleó marí i un pingüí gairebé m'atropella. M'assec una estona a la meva platja particular de roques volcàniques mentre esquivo crancs multi-colors, lleons marins i iguanes. No tenen por. I m'adono que aquestes illes són realment especials, i no només perquè hi ha espècies úniques, sinó perquè no han desenvolupat cap por a l'ésser humà. Tot plegat serveix per adonar-me que sóc una privilegiada d'estar a un lloc com aquest, perquè negar-ho.

Per no atabalar-vos més amb historietes, prefereixo deixar-vos amb algunes de les imatges d'aquesta setmana inoblidable. Els meus animals preferits (tot i que amb empat tècnic amb els piqueros) són els lleons marins. He pogut nedar, jugar, veure recent nascuts i admirar a aquests animals tan simpàtics, fins i tot els he emprenyat una mica quan no em feien cas.








En segon lloc: els piqueros potes blaves! No sé per quina raó aquests ocells em cauen simpàtics, el fet que hagin posat els peus en un pot de pintura per a barrufets em fa gràcia.



I les tortugues Galàpagos són enormes! A més de lentes, clar. Les potes són com d'elefant i el cap igual al d'ET. Només em sap greu perquè els pirates se les enduien als vaixells per tenir carn fresca, ja que poden estar més d'un mes sense menjar ni beure.



Les iguanes són també un altre món. Són com dinosaures, de debò que són tretes de la prehistòria! N'hi ha de marines que poden ser negres, vermelles o verdes, i també de terrestres que són més aviat groguenques. A vegades te'n trobes centenars prenent el sol, cal anar en compte per no trepitjar-les!



Pel que fa als crancs, no m'haurien de fer especial gràcia, però tenen uns colors intensos entre vermell-taronja-blau molt xulo. Això sí, sempre en trobes algun de malparit!



Però les illes no són només animalons, totes elles són de formació volcànica i per tant hi ha molta geologia per aprendre i paisatges impressionants, de pel·lícula total.


Bé, em quedem moltíssimes coses al tinter, sobretot totes les imatges no capturades del món submarí, però em sembla que ja us he atabalat prou.