Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xile. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Xile. Mostrar tots els missatges

Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

Després d'Osorno agafo un bus per creuar la frontera fins a Bariloche, al bus em trobo amb una noia que conec, però no recordo de què. Ens mirem i apretem el cervell per a fer memòria, així que finalment ho recordem, vam coincidir a Potosí (Bolívia) fa un mes i mig! Una casualitat més. Així que ens instal·lem al mateix hostal, ara ella viatja amb el seu germà Sam i la Victòria i en Mick. El primer dia no fem gaire res, només voltar una mica i gaudir d'un bon asado amb uns mallorquins. Argentina sempre rep les meves tornades amb bon menjar.


I l'endemà... RAFTING! Després de la bona experiència a Arequipa i de quedar-me amb les ganes a Mendoza aquest cop no ho he deixat perdre (encara que m'ha costat pasta gansa...), aquest cop el nivell del riu era més alt i per tant molt més emocionant. La gran majoria dels guies eren entrenats a Sort, i deien que moltes catalanes els hi havien trencat el cor, i com que jo també ho era en patiria les conseqüències... Total, que em van tirar a l'aigua tants cops com van poder. Vam acabar el dia rebentats, però va ser de primera!

San Carlos de Bariloche és conegut per les seves estacions d'esquí, però ara que és estiu a part de gaudir del paisatge i passejar pel voltant del llac el més idoni és fer-hi trekkings. El poble està ple de botigues de xocolata i gelateries, així que millor no ens hi estiguem gaire que cauria a la temptació. Ens decidim i anem a pujar el Cerro López, són un parell d'hores de pura pujada, que al final no resulta ser el més dur de tot. El més dur és la baixada, amb pluja intensa que ens deixa xops i congelats, tot i que no ens queixem perquè les vistes, encara que una mica emboirades, són precioses.


L'endemà ens decidim a agafar un bus per anar fins a Villa La Angostura, volem anar fins a una illa per veure el bosc de arreyanes, que són uns arbres de color taronjós molt intens. Precisament aquí, Walt Disney s'hi va fer una casa i és on es va inspirar per al conte de Blancaneus. Un cop més la pluja ens ataca i no ens veiem capaços d'arribar enlloc, així que girem cua i cap a l'hostal de nou, serà un dia de peli i descans.

Així que em toca anar ja cap a la Patagònia, i per tant cal prendre decisions. En primer lloc no sabia si baixar per Argentina o per Xile. M'informo i per Xile és impossible, la carretera austral té trams inacabats. Bé, així hi aniré per Argentina, al mapa hi ha la carretera 40 que baixa recta de Bariloche a El Calafate, segur que no seran tantes hores. Doncs bé, aquesta carretera és un infern, tardes 35 hores a fer el trajecte i ho venen com una gran aventura, ja que els imprevists solen ser habituals. La millor alternativa per escurçar les hores és fer la santíssima volta fins a tocar la costa altàntica i tornar a la part oest del país, d'aquesta manera "només" seran 29 hores, el meu nou rècord! Pensava que no ho aguantaria, però si aconsegueixes empassar-te les 6 pel·lícules que et posen, dorms de nit i tens un i-Pod és suportable.

Arribo a El Calafate amb forma de 4, el poble és molt turístic, amb botigues mega cares i poques coses a fer. I per què hi he vingut? És la parada obligada per a visitar el Perito Moreno, el glaciar més famós, tot i que no el més gran o el més espectacular. Juntament amb en Benjamin arribem fins al glaciar i ens hi apropem amb vaixell, després passegem hores pel seu voltant. És impressionant, et deixa sense paraules. Com que en algunes parts hi havia arbres, cada cop que el re-descobria no podia evitar meravellar-me de nou. Però el més impactant és que vas sentint com el gel es trenca i de tant en tant cauen blocs al mar. Si algú veu que el gel és de color blau a les fotos que s'ho faci mirar, és pura il·lusió òptica.


Al vespre anem a sopar delícies a un restaurant i a l'acabar en Benjamin em diu: "no et queixaràs si et convido?". Aquest noi no em coneix, clar que no em queixaré! Però sempre hi ha una segona part i m'explica que el dia abans va conèixer a uns suïsos i el van convidar a sopar, ell em convida avui i... Ok, seguiré amb la cadena de favors, dec un sopar a algú. Voluntaris?

Tot i que tenia previst passar la nit de Nadal a El Calafate, em convencen per no estar-hi més dies perquè realment no val la pena. Així que em dirigeixo a El Chaltén, un poble creat fa menys de 30 anys, de 400 habitants, situat a l'entrada del Parc Nacional dels Glaciars i des d'on es veu el Fitz Roy i el Cerro Torre, segur que a molts us sonaran els noms. Conec dues italianes al bus, la Silvia i l'Antonella, i és amb elles que celebraré la nit, sopem a l'hostal acompanyades de molta altra gent i encara que no són tiberis com els de casa ens ho passem la mar de bé. Al ser un poble tan petit les alternatives són limitades: fins a les 3 a tal lloc i després a tal altre. Doncs així ho vam fer, i la festa que hi havia era considerable! I si a sobre a mitjanit et posen cançons de la Raffaella Carrá, doncs llavors l'eufòria ja és màxima!


L'endemà, Nadal, va ser un dia com un altre, què pensareu si us dic que el dinar eren entrepans de formatge? Quina diferència amb la vostra escudella i carn d'olla. Ens aixequem tard, així que amb les italianes decidim fer només alguns trekkings curts, un parell d'hores fins al Chorrito del Salto i després fins al mirador del Còndors. Us diria que feia molt de vent, però després de l'experiència que vaig tenir uns dies més tard, dic que no en feia gens.


Arribo de nou a l'hostal i m'adono que hi ha hagut invasió catalana a la meva habitació, o millor dit, invasió gironina. Parlem una estona i els dic d'on sóc, quan de sobte en Pep es para en sec, es gira, em mira i diu: jo també sóc de... VIDRERES! No m'ho puc creure! Heu sentit mai la frase de "el món es un mocador?". Doncs en donc fe. També vaig conèixer a l'Anna, professora d'anglès de treballadors del Banc de Sabadell, de molts ex-companys!

Segon dia a El Chaltén i ens decidim a anar a la Laguna de los Tres, des d'on hi ha les millors vistes del Fitz Roy, teòricament són unes 4 hores anar i 4 més tornar. Quan en portem unes 2 i mitja arribem a un campament i comença a ploure bastant, tot està tapat i no crec que veiem res. En aquest moment entenc el que va fer el conductor del bus just arribar al poble: frena en sec i crida "Facin fotos abans no es tapi!" Això més la historia d'uns catalans que van estar més de 20 dies als peus del Fitz Roy esperant que millorés el temps em convencem per girar cua. Bona idea? No ho sé. El que era una pluja lleugera es va convertir en un diluvi, el camí en un riu i nosaltres en ànecs xops. Jo no deia res, mirava cap a terra i caminava a tota velocitat, però una de les italianes fins i tot va amenaçar amb començar a plorar... I és clar que vam arribar, mig congelades i amb fred dins els òssos, però vam arribar.

El següent dia m'uneixo a en Gaizka i el dediquem (un cop més) a trasllats, primer fins a El Calafate on hem de perdre unes hores i després fins a Puerto Natales, Xile per tercer cop. Just arribar em donc compte que aquest cop la logística m'ha fallat, i de ple. Estic a Puerto Natales perquè vull anar un parell de dies al Parc Nacional de Torres del Paine, però es veu que el parc està a dues hores i mitja de camí, que significa que hauria de fer 5 h de viatge cada dia... Canvi de plans, només aniré un dia de trekking. Així que el primer dia volto pel poble i faig coses cotidianes (també cal rentar roba de tan en tan...) i el segon dia vaig fins al parc, faré una caminada que diuen dura 8h fins a la base de les Torres, però en tardo només 6 i allargo el trajecte, que avui estic motivada! La caminada és molt bonica, entre boscos, llacs, prats verds, roques... però el vent és infernal. Mai havia patit un vent amb tanta força, un cop que estava entre roques em va deixar amorrada a terra, literalment. En fi, el que compte és que vaig arribar a les Torres i per a la meva sorpresa en són tres! Sempre havia pensat que només eren dues... Així que puc dir que Torres del Paine és un dels altres llocs on val la pena anar!

I ara ve quan us sorpreneu: problemes per sortir de Xile! "Chile ya lo tiene esto, cuando alguien viene lo retiene...". El pròxim que em digui aquesta frase serà l'última vegada que la diu, ho prometo. Així que no hi ha bitllets fins a Ushuaia i he de anar fins a Punta Arenas (els seus propis habitants diuen que és molt lleig), perdre-hi un dia i el següent sí cap a Ushuaia (12h) arribant just a les 8 del vespre del dia de Fi d'Any. Estic encaparrada en passar el Fi d'Any a la Fi del Món, així que no em queda cap altra solució i torno a perdre infinites hores a la carretera, enmig de paisatges desèrtics.

Arribo a Ushuaia i en Rubén ja m'espera, la família Jofre m'acollirà per a celebrar l'entrada del 2009, una gent molt normal a l'excepció d'una paia amb tupé que no sé d'on ha sortit... I aquell rostit... No vull treure mèrits a cap de les bones cuineres de la família, però el rostit era deliciós!És clar que també influeix el fet que fa temps que no en tastava cap. Arriben les 12 i els raïms no apareixen per cap costat, però sí el substitutiu del cava, així que no hi ha queixes. Després vam sortir amb uns amics i a ballar una estona, que aquestes coses es celebren. El més curiós és que fins a les 11 de la nit no es fa fosc, i a les 4 de la matinada ja clareja, així que semblava que estàvem d'after hours!

Però en Rubén me'n tenia una de guardada: "Demà he de treballar, començo a les 8:30h i tu vens amb mi!". Us podeu pensar que almenys seria una cosa tranquileta, però no, ruta amb 4x4 per uns camins de mala mort, bots per aquí i bots per allà... Sort que després de voltar vam tenir l'asado de torn per a refer-nos, perquè va ser un dia moooolt llarg.

En Rubén també treballa de mariner a uns vaixells que fan una ruta pel canal Beagle i jo m'hi apunto, això d'anar de gratis als llocs mola! Així que visitem les illes dels lleons marins, tot i que més lletjos que els de les Galàpagos (res es pot comparar a les Galàpagos!), el far de la Fi del Món (no ho és, però la gent s'ho pensa i queda bé dir-ho...) i en fi, disfrutar del paisatge de muntanyes nevades. Molt bonic, i encara que amb vent i fred és totalment aconsellable.


El dia següent me'l prenc amb calma, que estic anant accelerada i no pot ser bo, així que voltar per la ciutat i visitar el museu del Presidio, que és una antiga presó convertida en museu. És interessant perquè t'explica els casos particulars d'alguns presos, com vivien i aquestes coses. Aquest poble està tan aïllat que els que aconseguien escapar tornaven al cap d'uns dies perquè no aconseguien anar a cap altre lloc. Ushuaia ara és gran, però el primer intent de poble està a més de 100 km i el primer poble com a tal a 230km.


Pels altrres dos dies a Ushuaia em vaig dedicar a caminar, un dia al glaciar Martial i l'altre al Parc Nacional de Terra del Foc, per a gaudir de les seves platges i camins enmig de boscos. Sóc tota una esportista, qui ho hagués dit fa un temps.


Una de les nits en Rubén em va portar a un mirador on es veia tota la ciutat i on vaig trobar a Ushuaia aquell encant que tothom diu que té i que fins llavors se m'havia resistit. D'un costat la ciutat perfectament il·luminada marcant que més enllà no hi ha res, a l'altre costat una clariana de núvols demostrant que a l'Antàrtida (a només 1.000 km) ja és de dia, i al cel les típiques estrelles d'aquest hemisferi: Cruz del Sur, les 3 Maries... Preciós!

Pensava que els Reis Mags no arribaven tan lluny, però ho han fet: 2 bitllets d'avió! Per sort, cap és de tornada. Després del que m'ha costat baixar tan avall no volia passar-me 3 dies dins un bus per arribar a Buenos Aires, així que hi aniré volant (gràcies tia Mercè!). Tot i això, aniré fins a Rio Gallegos (amb 12h haurem de fer tràmits de sortida d'Argentina, entrada a Xile, sortida de Xile, entrada d'Argentina...) per estalviar-me mig bitllet, que encara sóc ben catalana. I després de travessar Uruguay volaré fins a Belem (aquest bitllet encara no té patrocinador) per assistir i col·laborar amb el Fòrum Social Mundial. Sabré què és això de treballar després de tan de temps?

Després de Mendoza torno a creuar la frontera xilena i els seus controls infinits i vaig directe cap a Valparaíso, diuen que és una de les ciutats amb més encant del país, amb un aire a Lisboa. Només conec Lisboa de passada, però jo diria que no tenen res a veure. Valparaíso és una típica ciutat de costa, idealitzada per tots els xilens, que sap combinar a la perfecció la modernitat amb la tradició. La part dels cerros és plena de cases de colors, passatges petits, escales infinites i ascensors verticals. Un cop més, el consell és deixar-se perdre. Hi ha qui diu que les cases són totes de colors diferents perquè els pescadors puguin identificar casa seva des del mar i així sentir-se'n menys lluny. És una bonica història, tot i que potser es queda en això, en història.


Un altre dels dies em trasllado a Viña del Mar, que tot i que té platja i no port com Valparaíso és un lloc sense encant, edificis alts a primera línia de mar i grans avingudes comercials. Així que passo el dia per allà i torno a Valparaíso, per a donar una volta amb barca per la badia plena de vaixells militars. Dedico l'últim dels dies a visitar altre cop els cerros i la casa de Neruda, que té les millors vistes de la ciutat!

Finalment abandono els dies que havia dedicat a descansar i vaig cap a Santiago, on m'instalo a casa d'en Páris. Creus que et deixaran un sofà mig atrotinat per dormir i en realitat tinc una habitació privada amb bany, pis cèntric, bona zona, ben comunicat, internet gratis... Què més puc demanar? Just després d'arribar sopem, em preparo per anar a "carretear" i en Páris i els seus amics em porten a un lloc molt especial: només entrar veig que està ple de taules petites amb gent bevent, banderoles, banda en directe... ambient de Festa Major! Que bé, fa temps que no estic a cap. Però el més interessant és que es balla cueca chora, un ball tradicional molt antic que ara el jovent recupera. És un ball amb parella on l'home ha de mostrar-se "macho" i dominant com els pavos reals i la dona s'ha de fer l'estreta mentre balla amb un mocador a la mà. Al final hi ha una part que és com un zapateado! Vaig riure com una beneita, és molt divertit i va bé per a cremar calories.

L'endemà, abans de res, anem a menjar al mercat central, tot és peix i marisc! Potser em flipo per tot, però hi havia uns musclos de pam i mig. Ara que és temporada aprofito i menjo "Locos", uns mol·luscs molt bons, amb una textura que no sabria definir... Els heu de tastar! Jo diria que és temporada, però cada cop que vaig a algun mercat se m'acosta gent i em diuen a l'orella: "Locos, locos, locos...". Sort que sé què són, sinó pensaria que són ells els bojos! Voltem una mica pel centre i veig alguns dels establiments més típics de la ciutat anomenats "Cafés con piernas", que són cafeteries normals però on les cambreres van amb faldilles molt curtes, a més d'estar situades un pam per sobre del terra. En fi, que tot ple d'homes. A la tarda ens decidim per agafar les bicicletes i anar fins al Cerro de San Cristóbal, força proper i des d'on es veuen unes vistes de la ciutat plenes de contaminació, això d'estar envoltat de muntanyes té un preu. La recompensa? Mote con huesillo, una beguda que només agrada els xilens, una mena de gra barrejat amb préssecs deshidratats, massa dolç pel meu gust.


Per cert, a vegades no tot és tan bonic... La segona nit a Valparaíso em vaig aixecar amb els braços, l'esquena i els peus plens de picades. Ditxosos mosquits! Al arribar a Santiago els amics m'informen: això teu no són mosquits, són puces! No pot ser! Però sí, ho eren i a més em feien companyia, que cada dia tenia més picades. Em va tocar portar tota la roba a la tintoreria de dret, em ruixada amb esprai més no poder i tot solucionat.

Però al que anàvem, que Santiago dóna molt de si. Després d'una bona truita de patates per intentar pagar totes les bones atencions rebudes, tornem a agafar les bicis i a conèixer tota la ciutat. Aquest cop anàvem parant: a casa d'aquest, a casa de l'altre, beguda aquí, berenar allà... I quan te n'adones, són les 10 de la nit, els dies passen volant! Per tant, el següent dia relax total, anem a una piscina (aquest cop no és d'aigua termal, però amb la calor que fa és encara millor) situada al cim d'un cerro, així que mentre et banyes veus tota la ciutat. Sol, aigua, records piscinaires, olor de gespa... Ho necessitava! Sopar un entrepà típic anomenat Barro Luco (el cambrer encara riu després que demanés un Barro Loco) i demà serà un altre dia.

Un cop més, i tal com va passar a Bogotà fa segles, tinc la sensació que tothom estava a Santiago. Quin estrés! Quedo amb en Cote (xilè que vaig conèixer a Equador), amb en Manu (el suís precís), l'Andrés (per què calia acomiadar-nos?) i per falta de temps no puc retrobar-me amb en Cole (kiwi conegut a Colòmbia). A això cal sumar-hi que tothom et va fent propostes per anar aquí, allà i més enllà. NO PUC. Bé, de fet sí, però seria un viatge que duraria dues vides. Així que amb ells continuo visitant la ciutat: el museu de Belles Arts, el cerro de Santa Lucía (l'únic que em faltava) i els barris més emblemàtics. Hi ha capitals que no m'agraden, d'altres que sí i d'altres, com Santiago, que m'encanten! Segur que és una percepció influenciada per tota la bona gent amb qui he estat, però aquí també m'hi quedaria a viure.

Faig el cor fort i decideixo marxar, agafo un bus nocturn de 10h fins a Valdívia, un poble que es caracteritza per tenir un mercat de peix força famós envoltat de lleons marins acostumats a les sobres de peix que els donen. M'emociono tan, que per dinar no puc evitar menjar un plat de salmó enorme, la meva debilitat, per poc més de 2 euros. A la tarda vaig fins a un poble que es diu Niebla (situat a l'Illa de Teja), bàsicament per a visitar la platja i algun dels forts que els espanyolitos hi van fer per evitar que s'arribés a Valdívia.



Marxo de Valdívia direcció a Puerto Varas, he sentit a parlar del poble fa just un dia, però és que he quedat amb l'Alberto (el madrileny de Salta) que ara viatja també amb en Carlos i aquest era un bon punt mig per la seva marató, que estan visitant Argentina amb un coet al cul. Puerto Varas es troba al costat d'un llac, és un lloc amb una forta influència alemanya (es veu tan en el nom dels llocs com en l'arquitectura) i el millor lloc per a menjar Kuchen, un pastís de préssec deliciós. El lloc és bonic perquè de fons es veu el volcà Osorno nevat i això li dóna un aire molt pirinenc, tot i que potser només m'ho sembla a mi. L'endemà anem fins al llac de Petrohué, on haguéssim gaudit molt si no fos per l'insistent soroll d'uns ocellots negres. Després anem fins a veure unes cascades i tornem cap a Puerto Varas. Els llocs que hem visitat no són extraordinaris, però com passa al poble, el fet de tenir el volcà de fons ho millora tot. Al vespre gaudeixo d'un d'aquells petits plaers que pot alegrar el dia a qualsevol: anar a veure un Barça-Madrid amb 2 merengues i que guanyi el Barça!

El dia següent ja ens separem, ells van cap a Bariloche i jo cap a Chiloé, el que no sabíem és que ens trobaríem per casualitat uns dies més tard. Així que després d'entrebancs varis arribo a Castro, la capital de l'arxipèlag de Chiloé. La veritat és que em sento força identificada amb els chilotes. Què tenim en comú? No ens sentim de la nacionalitat que la gent s'entossudeix a atribuir-nos: ni ells es senten xilens ni jo espanyola... Chiloé és famós per la gran quantitat d'esglèsies que són Patrimoni de la Humanitat i és que la gran majoria es van fer fa selges i són totalment de fusta. Visito la de Castro i la veritat és que és ben interessant, la fusta li aporta una calidesa especial. Em dedico també a visitar els palafitos, que són cases també de fusta i pintades de colors construides sobre una mena de moll de fusta, queden penjades sobre el mar. Vistes tan d'un costat com de l'altre, són una preciositat. No voldria dir que és com Portobello, a Capri, però s'hi assembla.

El següent dia em decideixo a visitar el Parc Nacional, situat a poc més d'una hora de Castro. Conec en Giovanni, un italià guarda-bosc i amb ell camino pel parc, per la platja, per les dunes... i rebo classes de botànica avançada gratis. La veritat és que hem estat de sort, perquè no ha parat de ploure en tot el trajecte i just s'ha aclarit el dia en arribar al parc. La gent recomana visitar cementiris, així que visitem el de Curaco que és molt estrany, a cada tomba hi construeixen una mena de casa de fusta com les típiques però més petites. M'agrada el lloc. Després d'hores de voltar (m'he de posar les piles, que la Patagònia m'espera!) ens decidim a tastar un curanto, carn cuita amb pedres calentes i acompanyada de marisc. Boníssim! Argentina m'agrada pels seus asados i Xile pel seu peix i marisc.



L'últim dia a Chiloé em dirigeixo a l'illa de Quinchao i visito el poble d'Anchao. Diuen que és famós perquè hi ha una esglèsia de fusta molt bonica que està construïda sense cap clau, que tot són fustes encaixades. Agafo la meva lupa de Sherlock Holmes i em poso a investigar i... està ple de claus! Parlo amb una senyora i em diu que hi havia una esglèsia que realment era així, però com que no se sabia quina era s'ha atribuït la història a la d'Anchao, que és una de les més antigues... Almenys els podríen haver camuflat.

Així que s'acaba la meva segona entrada a Xile, si els plans no em fallen encara hi hauré d'entrar un parell més de cops. Marxo de Castro direcció a Osorno, on passaré la nit per anar després cap a Bariloche. Us mantindré informats!