Això és el que desitjo amb tot el meu cor a l'Ellinor: una vida sabàtica! Aquest és el títol del seu llibre i l'ha escollit perquè creu que un any sabàtic no és suficient, així doncs, per què no pot ser una vida?

Després de més de 3 mesos de conviure i compartir la nostra aventura, la sueca ha volat cap a Xile per a fer-hi una parada abans de tornar a Suècia, el que tothom anomena "la vida real". Estem fartes que ens diguin això! Què significa, que el que estem vivint de forma tan intensa no existeix? Que no sigui monòtom, rutinari o avorrit no significa que sigui irreal. Nosaltres decidim que sigui com és, i creieu-me que existeix!

Un viatge com el meu és bonic per a moltes coses, però una d'elles és la gent amb qui et creues durant el camí, sigui per unes hores, uns dies o uns mesos. I encara més bo quan això es converteix en una amistat verdadera i que saps que durarà per sempre. Ens vam conèixer a Bolívia i ens vam retrobar al Brasil, en un moment on les dues teníem el cor tocat (i enfonsat). Qui sap, potser això ens va unir més. L'una sense l'altra mai hauríem arribat a Mérida ni a tenir-hi aquesta vida que ens encanta, la que ella ja troba a faltar i la que jo abandonaré aviat.

Però el més important són tots els moments que hem passat juntes i que no oblidaré, i és que hem rigut com mai, hem planejat (sí, sí, tremola mama), hem experimentat, hem fet bogeries, hem somiat, hem plorat, hem criticat... i trobaré a faltar coses com anar pel carrer i cridar "som felices", tenir converses inacabables mirant el sostre de l'habitació, i fins i tot que cada dia em digui amb un català perfecte "em pots fer una truita de patates?". I el més sorprenent del cas és que les nostres respectives mares estaven contentes que no estiguéssim soles, i fa gràcia, perquè estant soles som més cautes, essent dues una estira a l'altra i... que tremoli el planeta!

Per oblidar els comiats meridenys que vam fer a l'Ellinor (ei, poca broma que ens van portar a l'estació de bus amb un Ford Fairlane 500!) vaig decidir acompanyar-la fins a Caracas i així passar-hi uns dies un cop ella agafés el vol. Després d'instal·lar-nos a casa de la Marisol i de la pertinent ploranera a l'aeroport em vaig deixar seduir per la capital perquè em fes oblidar les penes. Així que cap a ballar salsa a El Maní, un dels locals més famosos des de la dècada dels 80 amb música en directe cada nit. L'endemà era l'aniversari de la Marisol, així que la festa va ser a lo grande un altre cop. Vaig conèixer a molta gent i vaig disfrutar com la que més, només hi havia un petit problema: totes les festes acabaven a casa de la Marisol a les tantes, tot reunits al menjador, que és on dormia jo! Vaig passar dos dies més a Caracas, aquests acompanyada d'uns amics que tot i que els encantava incordiar es feien estimar molt. I cal fer bons contactes, que a Caracas hi he de tornar. M'insistien perquè em quedés més a Caracas i que em portarien a la platja però no els vaig fer cas. La mateixa nit em vaig fer un fart de donar-los la raó.

I és que havia de tornar a Mérida i el viatge va ser mogudet. Em podria estalviar perfectament aquesta part, però considero que un viatge és tot, bo i dolent. A la mitja hora de sortir de Caracas ens enclestem a un bus que ja havia aixafat un parell de cotxes i després anem a parar sobre un rec endunt-nos un altre cotxe per davant. Per sort només hi ha algun passatger amb petits cops, jo estic perfectament i només una histèrica: just la del meu costat. Em toca consolar-la i gràcies a Déu (sí, es veu que Ell ha fet que no ens passi res, posats a demanar ens podria haver estalviat l'accident, no?) els bombers estan aprop i ens ajuden a sortir pel parabrises del davant. Toca esperar 2 hores perquè arribi un altre bus i a continuar el viatge.

Però això no és tot. Em desperto al matí i veig que estem parats, hem topat amb una vaga i han tallat la carretera! Sense res millor a fer em dedico a tafanejar i a posar-me a primera fila de les negociacions, tot acaba quan un tio amb un mòbil a l'orella assegura que el Governador està de camí. Tots s'ho creuen i obren pas. Qui sap si finalment va arribar... Així que bé, em disposo a oblidar les altres hores perdudes però és que encara n'hi ha més. A 70 km de Mérida ens diuen que el bus té una roda xunga i ens acaben fotent dins una buseta sense aire condicionat, tots com una llauna de sardines i amb una calor de mil dimonis. "Señor, que yo pagué por semi-cama!" Després de 18 hores arribo a Mérida suada, cansada, fastiguejada i indignada. Bé, això és la teoria, la veritat és que he descobert de mi mateixa que poques coses m'alteren i que tinc molta paciència. Això sí, Expresos Mérida va perdre totes les seves oportunitats en un sol dia.

Després de tots els entrebancs ja torno a estar a Mérida, on suposo em quedaré un parell de setmanes abans de seguir direcció a Colòmbia. La ciutat torna a estar moguda, l'altre dia van detenir a 2 estudiants en una manifestació i els altres van secuestrar 16 taxis i 2 autobusos, amb els que van fer un trueque amb el Govern. On s'ha vist això? Cal dir, però, que aquest cop no ha sigut tan visible, han actuat a la zona universitat i prou.

Us deixo amb una dada: tal dia com avui fa 196 anys Simón Bolívar va arribar a Mérida.

Com que ja porto temps fora, trobo a faltar aquells dissabtes a la tarda al pavelló cridant i animant els Joves de Vidreres CFS (ASSU, ASSU, ASSU!) i la solució que he trobat és anar a animar als Vulcano, el millor equip d'Ultimate Frisbee de Mérida. Així que cap al camp, veure algunes jugades increïbles i intentar entendre les regles (per sort no hi ha fores de joc, aquell gran desconegut...).

I a l'igual que els Joves, quan s'acaba el partit cal anar a celebrar la victòria, o que s'ha acabat el partit, o que és dissabte o qualsevol altra cosa. Aquí és una mica diferent, res de bars, directe a la licoreria més propera, caixa de cerveses sota el braç i a beure al carrer. L'única cosa a tenir en compte és que quan ve la policia cal moure's cap a un altre lloc i anar jugant al gat i la rata, un joc acceptat de forma pacífica per les dues parts. Al final vam acabar a la casa d'un dels jugadors menjant unes arepes delicioses.

Al cap d'uns dies la sra. Fletcher es va dignar a obrir l'hostal a més gent, i és que per no pagar impostos la dona ha tret el rètol i quan ve gent diu que està ple tot i que té més de 40 llits buits. Gràcies a l'excepció hem compartit uns dies amb en Paul (Trinidad), en Regan (Kiwi) i en Michael (Dinamarca). Amb ells i els merideños habituals com en Hemingway, en Jaimelele, en Juanpe i en Julio vam fer un sopar de germanor i vam anar a veure una actuació de Circo Vulkano, el que havia de ser una actuació de reagge o de música gitana però que va acabar essent un grup de veneçolans esbojarrats. El millor de tot va ser l'entrevista de la sueca i en Hemingway i la seva compenetració. Ella diu: "Les noies tenien massa poca roba!" i ell respon: "Sí, això era el millor!". Així que música en directe seguida de la ruta de bars habitual, no està malament per ser dilluns a la nit, oi?

Mérida, coneguda per la tranquil·litat dels seus habitants, s'ha transformat aquests dies i ha quedat gairebé bloquejada. Resulta que el Govern Central ha retallat els ingressos de la ULA (Universidad de Los Andes) i els estudiants, principalment els opositors a Chávez, van organitzar una protesta. Però just el dia abans, la repressió d'una altra manifestació va acabar amb un estudiant greument ferit (que al final ha mort) perquè els policies li van disparar una canica a la nuca. No hi ha responsables, així que els ànims dels chavistes en solidaritat amb l'estudiant mort també van explotar. Jo em vaig aixecar aviat perquè estava a la part nord de la ciutat i havia d'estar al centre abans de les 8, i el que el dia abans a la nit eren només pneumàtics cremats ara eren carreteres tallades, estudiants encaputxats i camions en flames. Policies? Ni un. Els estudiants, molts d'ells armats, es dedicaven a cremar vehicles i tot el que trobaven pel camí. A mi no em feia gaire gràcia caminar per allà mig, i menys quan el maracayero que m'acompanyava no parava de dir: "Esto es Venezuela!". A la tarda, la sueca va haver d'esquivar una guerra de pedres i és que la ciutat ha estat alterada durant gairebé una setmana, d'una banda opositors demanant més pressupost i de l'altra els de la camiseta vermella demanant investigació a una macabra repressió. Uns cremant camions, els altres McDonald's. Per a rematar-ho suspenen les classes, sense tenir en compte que si no hi ha classe la gent continuarà al carrer!

Arriba el Dia del Treballador, i tot i que potser no em pertoqui (només potser) jo també faig festa. I sabeu el que m'agrada més d'aquest país? Doncs que es prenen les coses amb calma i alegria. M'aixeco per anar a comprar, arribo a la carnisseria a les 11 del matí i em reben amb una caixa de cervesa: "Tóma una curda chama, que hoy es fiesta!". I sí, el dia era festiu, però us imagineu un grup de carnissers joves, beguts i amb ganivets de 2 pams a les seves mans? Per si de cas, jo em vaig apartar!

Així que calia fer plans pel pont, i millor sortir de Mérida veient com estaven les coses. Jo sé que el Pico Bolívar (el més alt de Venezuela amb 5.007m) és massa per a mi, però un amic em va convidar a fer el Humboldt (4.942m) i vaig dir que sí. El cap de 5 minuts m'ho vaig repensar i li vaig proposar fer el Pan de Azúcar (4.700m), que jo no sóc professional ni m'agrada massa escalar amb gel. Va acceptar la proposta però va durar poc, que després vam dir que millor anar a una laguna més propera i en realitat vam acabar anant al Valle (a només mitja hora de Mérida, amb buseta!). Necessito activar-me, i prometo fer-ho aviat. Així que al final un passeig entre 4 vaques, una estona vora el riu i cap a casa que va començar el diluvi que ha durat tot el cap de setmana.

Ara que tinc una mica de temps, què us sembla una mica de cultura? Pensar que viatjar per Veneçuela és fàcil perquè domino (més o menys) l'idioma de l'imperi és un gran error. No us podeu pas ni imaginar la quantitat de jerga que tenen aquesta gent. Hi ha paraules que utilitzen tan que si no saps què volen dir et perds i no entens res. Aquí una petita mostra, aquestes són les paraules imprescindibles:

- Pedir cola: fer auto-stop.

- Catira: rossa.

- Verga: és com dir "ostres, "carai" o "cullons", però cal pronunciar-ho així: veeeeeerga!

- Burda: molt.

- Curda: cervesa.

- Acabar el trapo: Beure fins no poder més.
- Bendición: tots els amics quan parlen amb algú de la família acaben dient "bendición" perquè els responguin "Que Dios te bendiga, hijo". Estrany, perquè molts d'ells no són pas creients.
- Qué ladilla!: Quan algo fa mandra o molesta. IMPRESCINDIBLE!
- Partusear o rumbear: Sortir de marxa, la primera totalment del món Frisbee...
- Estar rascao o curdo: estar borratxo.
- El papá de los helados: el gran jefe, que normalment acaba essent Chávez.
- La reina del arroz con pollo: la gran mestressa.
- Pendiente: quan algú està preparat.
- De pinga: guai, genial, bo.
- La merma: quan és més que de pinga.
- Tripear: passar-ho molt bé.
- A la orden: a qualsevol botiga aquestes són les primeres i les últimes paraules que et diuen.

- Pana: amic o colega, no es pot viure sense aquesta paraula.
- Chamo: nen.

- Qué pena!: quina vergonya.

- Tener ratón: tenir ressaca.

- Peo: problema.
- Vaina: qualsevol cosa és una vaina, paraula comodí.
- Arrecho: quantes discussions amb aquesta paraula... L'explicació més convincent és que si es tracte d'una persona significa que està enfadada, però si és una cosa és quelcom bonic.
- Parroquia: el mateix que pana, però és una expressió més caraquenya.
- Fino: bo.

Així que una frase veneçolana podria ser: "Veeeeeerga!!! Qué ladilla rumbear hasta acabar el trapo, y además el papá de los helados estaba pendiente pero como yo estaba tripeando con burda de curdas no lo avisé y el pana se arrechó. Al final el chamo vino y partuseó tanto que tuvo que pedir cola hasta su casa, pero aun así se lo pasó de pinga. La rumba era la merma...". Ha quedat clar?

I per a acabar una mica de música, escolteu la cançó Fucking Reggaeton de Dame pa Matala, no puc parar d'escoltar-la!

Tan si us ho pregunteu com no, us explicaré les meves vacances de Setmana Santa. El dijous vaig anar a un dels llocs que més he visitat durant aquest viatge: aigües termals! Juntament amb en José, en Rubén, l'incondicional Hemerson, la María Inés i la sueca ens vam encaminar fins a Mucuchíes des d'on vam haver de caminar una hora pujada amunt fins arribar a les termes de La Musui. Com que era Setmana Santa hi havia massa gent pel meu gust, però a part d'això vam passar un dia molt entretingut, tan que se'ns hi va fer de nit i amb prou feines vèiem el camí de tornada.

Un dia de descans a Mérida, tot i que és una forma de parlar, ja que al parc que tenim al davant de casa s'han dedicat a tocar música en directe cada dia a partir de les 9 del matí. El dissabte marxem cap a l'Azulita, un poblet hippy situat a gairebé 3 hores i on havien organitzat una Rave amb l'excusa que era lluna plena. Així que arribem, montem la tenda i ja comencen a sonar els dos trailers que en realitat eren dos altaveus gegants. A les 12 de la nit jo ja no podia més, però com que dormir a 15 metres d'aquests altaveus és impossible toca aguantar fins que surti el sol i més. A mig matí ja en marxem, pollastre per a recuperar forces i cap a casa a descansar durant dos dies sencers... Molt cansat, però també genial!

Al tornar a Mérida jo pensava que els revolucionaris ja s'havien oblidat de mi, però tornen a tocar a la porta. Resulta que s'han programat 15 dies intensos de desplegament polític per a fer arribar a tothom unes noves polítiques que cal impulsar, cal intentar que el gran nombre d'institucions que hi ha comencin a treballar de forma més coordinada per no malgastar recursos ni cansar a la gent. És una mena de campanya electoral intensa i dura, però de seguida m'hi uneixo i em passo 4 dies voltant pel Páramo, una zona de muntanya amb poblets petits on cada dia hi tenim un parell de reunions per explicar el projecte, i així visito Mucuchíes, Santo Domingo, Pueblo Llano i Timotes. Tot i que hi fa bastant de fred, m'encanta l'ambient de tranquil·litat que es respira en aquests poblets.

Un d'aquests dies, després de la reunió de la tarda i pensant només en anar a descansar (continuem aixecant-nos a les 6 del matí per poder traslladar-nos d'un poble a un altre), ve un noi a demanar-nos que l'acompanyem al seu programa de ràdio per explicar, de nou, tot el procés. Em miren i el meu cap es mou d'un costat a l'altre: la resposta és NO. Però un cop més em toca cedir i em trobo davant el micròfon resant perquè no em preguntin res massa profund. Seguint amb la xafarderia que caracteritza als veneçolans, el que més els interessa és d'on sóc, què hi faig a Veneçuela, perquè m'interessa la Revolució i també s'interessen per la política catalana, de fet acabem parlant d'en Pujol i els seus 23 anys al Govern. Però també vaig deixar anar alguna perla: Que quina imatge de Chávez arriba a Catalunya? "No les gustará saberlo, pero ahí lo ven como a un loco!". Per sort, estan acostumats i els hi va fer gràcia.

Així que ja m'han fet entrevistes de TV i de rádio, quan apareixeran els de la premsa escrita? Estic impacient. La veritat és que tothom es mostra molt content i entusiasmat quan saben que no sóc veneçolana (i només em cal pronunciar una paraula perquè ho notin) però treballo amb ells. Tan, que el primer dia em presentaven com a facilitadora de Fundacomunal, el segon com a observadora internacional, i el tercer com a revolucionària que venia a veure el procés per a implementar-lo al meu país. Sí sí, jo sola ho faré tot. Quin és el pròxim pas? Presidenta de la Generalitat?

Entre una cosa i una altra va arribar el dia de Sant Jordi, i perquè amagar-ho, vaig passar el dia amb una mica de "morrinya"... Porto molts mesos explicant a centenars o milers de persones on és Catalunya (molta gent m'anomena directament "la catalana"), parlant de la meva Terra, la seva gent, la nostra cultura i tradicions... No pensava pas que el dia 23 d'abril hagués de ser diferent, però només obrir el correu i rebre amb alegria algunes roses virtuals em va venir a la ment la rambla de Girona plena de gent, de parades de llibres i d'enamorades portant una rosa... I per acabar-ho d'arreglar, llegeixo alguns escrits d'altres catalans que també passen lluny aquesta Diada, on expliquen que en altres cultures no saben lo important que per a nosaltres és aquest dia. VISCA CATALUNYA!

A excepció d'aquests petits sentiments d'enyorança, la meva vida a la Calle 24 de Mérida és agradable i tranquil·la. Mérida és com un poble, sempre et trobes coneguts pel carrer, fan cinema independent per menys de 0.75 €, actuacions musicals diverses i, a més, en algun moment del dia sempre apareix algun amic xiulant sota la nostra finestra. A la sueca i a mi ens agrada pensar que tenen ganes de veure'ns, però la veritat és que sempre apareixen a l'hora dels àpats i amb l'estomac buit.

Ah, m'he "oblidat" de dir-vos que el dimarts vaig començar a treballar! Però la cosa ha durat poc, que ja els he dit que plego. Vaig pensar que estaria bé treballar una mica, però quan veus que t'ocupa tot el dia, 6 dies a la setmana, que el treball no n'aporta res i que la recompensa és mínima, doncs millor tenir tot el dia lliure, no? Així que segueixo fent plans, de moment a Mérida, però tinc altres llocs en ment, amb un destí estrella inclòs!

Pensava que una vida rutinària significaria avorriment però de moment no he parat. Com ja sabeu l'Ellinor esta escrivint un llibre, i el capítol nou es titula "Latin lovers: mite o realitat?", així que cal portar a terme una intensa investigació de camp, i jo com a fidel col·laboradora del llibre decideixo ajudar-la. Però no sempre tot és fàcil i la investigadora Fletcher (la propietària de l'hostal) es mostra totalment contrària a les nostres inquietuds intel·lectuals, així que ja ens veus ideant estratègies diverses i trobant-nos en situacions de les que és difícil sortir... Hem après a amagar-nos darrera qualsevol indret de la casa, però fem el que fem la Fletcher ens enganxa sempre! Algun dia us explicaré els detalls, això és un simple avanç per matenir la vostra atenció que si no m'abandoneu.

Arriben dos expedicionaris més de Santa Elena, en Guillermo i l'Andrea, i no ens queda més remei que tractar-los bé ja que portem tot el recorregut veneçolà vivint dels seus contactes. Amb ells aprofitem per anar a fer les primeres pràctiques d'Ultimate Frisbee, un joc que pot semblar ridícul però que en canvi té uns valors esportius molt interessants, ja que és un dels pocs jocs que no té àrbitre (a qui insulta el públic?) sinó que es basa en el que anomenen "esperit de joc", que significa que són els mateixos jugadors els qui informen de les faltes i infraccions, essent legals i acceptant les assenyalades pels adversaris.

Un altre dels dies ens decidim a volar amb parapent, que ja feia massa que en tenia ganes. Tot i que no hi ha gens d'adrenalina, l'experiència val molt la pena.

Però no oblido que a Mérida hi he vingut a buscar algun projecte interessant, així que entre Frisbee, parapent i investigacions vàries em dedico a anar a universitats i acudeixo a tocar algunes portes. A més, recordeu que vaig prometre a una monja que m'endinsaria al projecte bolivarià (hauria de dir Chavista?) i almenys ho he d'intentar. Un d'aquests dies conec en Daniel, responsable d'una de les escoles de formació del Poder Popular, i encara no sé com em convenç per anar a un taller polític de 3 dies a Caracas, tot i que en total n'hi estem 5. Així que ja em veieu pujant a un bus amb 15 persones més i cap a la capital, sense saber pràcticament què hi vaig a fer. Seria molt llarg d'explicar, però a grosso modo dir-vos que la principal idea del Govern del PSUV (el de Chávez) és que el poder recau totalment en el poble i és aquest el que ha de decidir, i per això cal formar-lo adequadament en un munt de matèries. Els qui vam anar al curs era per a ser facilitadors d'aquestes escoles del Poder Popular i ajudar al bon funcionament dels consells comunals i altres orgnitzacions. Bé, és més complicat que això, però aquesta és la idea. Van ser 3 dies intensius, érem 350 persones vingudes d'arreu del país i amb presència de 2 vice-ministres i una ministra (a aquesta sí que l'admiro!), la cosa no era broma...

Però jo no podia amb l'ànima, encara cansada del viatge amb bus d'11 hores, cada dia tocaven diana a les 6 del matí. Sí, sí, trompetes a tot volum durant més de 10 minuts, i acabàvem les conferències o taules de treball a les 11 o 12 de la nit. Moltes eren interessants, d'altres no tan, i és que ja se sap que els polítics parlen molt per dir poca cosa, tot i que potser també era perquè no conec massa de la Revolució i molts termes m'eren desconeguts. Així que en alguns moments vaig optar per escaquejar-me, encara que sense massa èxit perquè sempre m'enxampaven. El primer cop no va passar res, però el segon em van trobar al bar i em vaig endur una repulsa per poca implicació, irresponsabilitat i falta de compromís... Em sembla que necessito temps, que una revolucionària no es fa d'un dia per l'altre!

En el fons m'ho vaig passar molt bé, van ser com unes colònies, encara que tancats a una universitat sense poder sortir-ne per a res durant 3 dies (sort que ens alimentàven de primera). Fins i tot em van fer una entrevista per la TV, deien que la meva opinió era important i després de donar-los excuses l'últim dia vaig haver d'accedir. Però dominant ja l'art de no dir res, vaig fer un gran discurs que en el fons només deia el que un gran filòsof: "Només sé que no sé res". L'últim dia vam fer un taller pràctic de stencil, és a dir, de pintar parets! Diuen que hem de ser una guerrilla comunicacional i deixar-ho clar a totes les parets que puguem. Fins i tot ens deien totes les tècniques per si calia córrer. Si algun dia truquen de l'ambaixada, jo no he sigut. La conclusió seria que m'ha agradat escoltar els projectes, que molts són bons encara que gens fàcils de dur a terme, però també cal ser objectiu i dir que molts allà eren uns radicals. S'han dedicat a dir-me que ja sóc revolucionària, tot i que em falta molt de camí encara. Però és que això ven...

Després del viatge van seguir les reunions i també les trobades amb els companys d'aventura. Un d'aquests dies em van començar a explicar històries sentimentals vàries: que si al cap d'un any t'enteres que el teu xicot té una doble vida i en realitat està casat i amb fills, que el pare desconegut de la teva neboda és el veí, que una serenata a la xicota ho perdona tot... Es reien de mi quan els deia amb cara de sorpresa que les telenovel·les veneçolanes són reals! Jo sempre havia pensat que eren ciència ficció i molt exagerades, però no, la vida aquí és així, us en faríeu creus. I tan entusiasmats amb les cerveses van començar a explicar-me tot el que ells mateixos havien dit de mi durant els dies de Caracas, van reconèixer que havia sigut l'atracció principal. Vaig flipar: cada paraula, acte, mirada, opinió meva havia sigut criticada! Amb l'excusa que el chalequeo i la jodedera són part de broma, es veu que tot s'hi val. No sé quant temps més sobreviuré en aquest país...

Així que m'he anat introduint de ple a la cultura veneçolana, amb tot el que té de bo i de dolent. El que no m'agrada és que donen molta importància a la bellesa física i les operacions estètiques són el més normal del món, però jo no tindria cap crítica si no fos perquè a vegades això els fa oblidar la meitat de la frase "cuida cuerpo y mente". La Miss Universo actual és veneçolana i després de visitar la presó de Guantánamo no s'ho va pensar dos cops en declarar que "va ser molt divertit" i que "el lloc era relaxat, tranquil i bonic". IM-PRESIONANTE, en 2 paraules! Aquí la teniu.Ara em trobo en un punt on vull veure més d'aprop el procés polític del país per veure si realment puc fer bé la tasca que m'han encomanat o si decideixo retirar-me. També tinc alguna altra proposta de treball remunerat però m'he fet la sueca (aquí es diu fer-se "el policia de Mérida", que es veu que sempre miren cap a l'altre costat) per no començar per Setman Santa i encara no sé res segur. O potser hauria d'acceptar la proposta d'en Rubén, que consisteix en involucrar-me amb l'oposició. Seria interessant, però em sembla que sóc més chavista del que penso i no m'hi sentiria bé. Així que estic immersa en un món que mai m'havia atret, però és que si he d'admirar alguna cosa dels veneçolans és que tots estan posicionats políticament, tothom té una opinió formada i s'involucren amb el desenvolupament del seu país. D'això em sembla que n'hauríem d'aprendre... Tot i que diuen que "els revolucionaris no tenen vacances ni Setmana Santa" i que "quan la contra-revolució s'aixeca aviat la revolució no dorm" jo sí que m'he decidit a fer vacances, però us ho explicaré un altre dia que encara estic cansada. Així que només em queda dir allò que m'han fet repetir un cop rera un altre: PATRIA, SOCIALISMO O MUERTE... VENCEREMOS!

Com que en el fons sóc bona persona i no m'agrada fer patir a la família, després que tan jo com l'Elli rebessim la repulsa de les nostres respectives mares, vam decidir seguir un camí més adequat perquè deixessin de patir. Després de la història del veler, l'ayahuasca i l'auto-stop ja tocava. Ens van passar el contacte d'unes monges i vam decidir anar a instal.lar-nos a casa seva, pensàvem que seria un convent ple de monges amb sotana i un ambient silenciós. Però en comptes d'això trobem una casa plena de vida i unes monges amb pantalons curts! No ens hi podem quedar a dormir perquè hi ha un grup però ens hi quedem a xerrar, vam tenir una conversa d'allò més interessant. La Fernanda (madrilenya) ens explica tots els projectes en els que està involucrada, feia temps que no coneixia a ningú tan actiu i entusiasmat, i és que aquesta dona desprèn una energia impressionant. Completament a favor del projecte bolivarià diu que ens hi endinsem i no ens en penedirem. Ho intentaré. Al final se'ns fa tard per anar a veure en Chávez fent el seu mític programa de televisió "Aló Presidente" en directe, així que anem al Peñón a fer el toc, on com sempre una cervesa val la meitat que una aigua! Al tornar, només ens cal pujar al taxi per veure que el país està dividit: "Ha ido usted a ver al Presidente?" i respon: "A ese desgraciado no quiero ni verlo!". Tothom té les seves raons, però jo tiro cap al vermell!

L'endemà anem fins al poble de Mochima, que es troba dins un Parc Nacional, i des d'allà cal agafar una llanxa i escollir una platja. Ens agrada Playa Blanca però no hi ha cap lloc on poder menjar, així que ens decidim per Playa Las Maritas. L'aigua no és tan calenta com voldria, però el paisatge preciós i poc a poc tothom en va marxant, fins que quedem només nosaltres dues i comencem a desitjar que la barca no vingui a buscar-nos. Però just a l'hora apareix en Richard i l'Ernesto amb ganes de passejar-nos per tot el Parc Nacional i que pesquem amb uns artefactes estranys amb forma d'ànec. Resultat: cap peix, però es pon el sol mentre encara voltem i arribem a Mochima ja de fosc. Preciós!

Arriben més trasllats: al matí fem Cumaná-Caracas i a la capital agafem un bus nocturn fins a Mérida, el nostre destí (15 hores). Per sort, els trasllats no són massa cars, tot i que si tenim en compte el preu del combustible haurien de ser encara més barats: 50 litres val un dòlar! En aquest país la gent utiliza les monedes que tots tenim al cendrer del cotxe per omplir dipòsit.

Arribem cansades i ens espera en Jean David (aquest cop és el cosí d'un amic d'un amic) i directes a buscar un lloc on viure. A Mérida ens hi volem quedar una bona temporada, així que busquem un bon lloc. Ens han parlat molt bé de les cabanyes de fora la ciutat, barates, enmig de la naturalesa, a pocs minuts del centre... i com que la imaginació és gratis ja ens havíem imaginat una cabanya com la de Heidi, amb jardí, llar de foc, tota de fusta... i també que ens compraríem una moto, un gos i bla bla bla. Només van caldre 2 hores perquè tot caigués i la realitat s'imposés, i és que aquestes cabanyes són cares i estan lluny, si és que en trobes alguna de disponible, clar. Pla B: hem de buscar al centre. Després de veure pisos que suposadament havien de tenir de tot i que no tenien ni portes, d'altres d'inhabitables, d'altres paradisíacs però cars, i fins i tot algun compartit amb maníacs del dòmino on-line, al final ens hem decidit i ens quedem a un hostal familiar amb molta tranquiliat i bon ambient, tenim una habitació amb bany, TV, molta llum, una sala gairebé per a nosaltres soles i el millor de tot és que té un lloc idoni per a la meva hamaca! Amb el que no comptàvem, però, és que estem situades al bell mig de la zona botellón.

El baixada d'ànims pel tema cabanya va fer que la ciutat no ens agradés en un principi, tot i que el meu record era bo. Cal dir que ja li hem trobat l'encant, està rodejada de muntanyes (normalment plenes de boira rollo "El Senyor dels Anells"), hi ha vida estudiantil, té una arquitectura acollidora i una vida cultural interessant. Ha estat dur abandonar les xancletes després de 2 mesos sense treure-me-les ni un sol dia, però agraïm una temperatura més fresca, encara que cal acostumar-se de nou a la pluja.

A Mérida hi he vingut a buscar una mica d'estabilitat, encara que sigui per a poc temps, i buscar quelcom a què dedicar el temps. La veritat és que encara no m'hi he posat, de moment m'he dedicat més a voltar, llegir, cuinar, anar a córrer (que va durar un dia), rebre la primera expedició des de Santa Elena... Entre altres coses, estem buscant classes de salsa, però com que no trobo res adequat al meu nivell vam decidir trucar a l'Hemerson (jugador professional de frisbee) per a sortir de nit i intentar aprendre'n. Els vaig haver d'explicar amb calma que amb prou feines ser portar el ritme, així que no cal que m'ensenyin a ballar a contratemps. A l'Hemerson ens vam presentar com les amigues d'en Carlos, però després d'esquivar la pregunta tota la nit de com i quan havíem conegut al seu amic li diem: Mira, en realitat no tenim ni idea de qui és aquest tal Carlos, però coneixem a algú que afirma conèixe'l! Va posar cara rara: però qui carai sou? D'on heu sortit vosaltres?

Un altre dels dies anem fins a Tabay, un poble a 12km, i ens deixem caure a les aigües termals, tot i que el cotxe ens va deixar tirats quan només faltaven 100 metres, i és que la pujada era molt inclinada. Banys calentíssims envoltats de bosc, perseguir 4 gallines i cap a casa de nou.

Tinc la sensació que aquí acaba el que és "viatge" i comença una vida (amb la seva inevitable rutina) de la que en tinc moltes ganes. Així que d'ara endavant no sé pas què explicaré, potser el que he menjat per dinar o el temps que fa... O potser em tornaré més filosòfica, qui sap.