Tan si us ho pregunteu com no, us explicaré les meves vacances de Setmana Santa. El dijous vaig anar a un dels llocs que més he visitat durant aquest viatge: aigües termals! Juntament amb en José, en Rubén, l'incondicional Hemerson, la María Inés i la sueca ens vam encaminar fins a Mucuchíes des d'on vam haver de caminar una hora pujada amunt fins arribar a les termes de La Musui. Com que era Setmana Santa hi havia massa gent pel meu gust, però a part d'això vam passar un dia molt entretingut, tan que se'ns hi va fer de nit i amb prou feines vèiem el camí de tornada.




Un dia de descans a Mérida, tot i que és una forma de parlar, ja que al parc que tenim al davant de casa s'han dedicat a tocar música en directe cada dia a partir de les 9 del matí. El dissabte marxem cap a l'Azulita, un poblet hippy situat a gairebé 3 hores i on havien organitzat una Rave amb l'excusa que era lluna plena. Així que arribem, montem la tenda i ja comencen a sonar els dos trailers que en realitat eren dos altaveus gegants. A les 12 de la nit jo ja no podia més, però com que dormir a 15 metres d'aquests altaveus és impossible toca aguantar fins que surti el sol i més. A mig matí ja en marxem, pollastre per a recuperar forces i cap a casa a descansar durant dos dies sencers... Molt cansat, però també genial!





Al tornar a Mérida jo pensava que els revolucionaris ja s'havien oblidat de mi, però tornen a tocar a la porta. Resulta que s'han programat 15 dies intensos de desplegament polític per a fer arribar a tothom unes noves polítiques que cal impulsar, cal intentar que el gran nombre d'institucions que hi ha comencin a treballar de forma més coordinada per no malgastar recursos ni cansar a la gent. És una mena de campanya electoral intensa i dura, però de seguida m'hi uneixo i em passo 4 dies voltant pel Páramo, una zona de muntanya amb poblets petits on cada dia hi tenim un parell de reunions per explicar el projecte, i així visito Mucuchíes, Santo Domingo, Pueblo Llano i Timotes. Tot i que hi fa bastant de fred, m'encanta l'ambient de tranquil·litat que es respira en aquests poblets.


Un d'aquests dies, després de la reunió de la tarda i pensant només en anar a descansar (continuem aixecant-nos a les 6 del matí per poder traslladar-nos d'un poble a un altre), ve un noi a demanar-nos que l'acompanyem al seu programa de ràdio per explicar, de nou, tot el procés. Em miren i el meu cap es mou d'un costat a l'altre: la resposta és NO. Però un cop més em toca cedir i em trobo davant el micròfon resant perquè no em preguntin res massa profund. Seguint amb la xafarderia que caracteritza als veneçolans, el que més els interessa és d'on sóc, què hi faig a Veneçuela, perquè m'interessa la Revolució i també s'interessen per la política catalana, de fet acabem parlant d'en Pujol i els seus 23 anys al Govern. Però també vaig deixar anar alguna perla: Que quina imatge de Chávez arriba a Catalunya? "No les gustará saberlo, pero ahí lo ven como a un loco!". Per sort, estan acostumats i els hi va fer gràcia.

Així que ja m'han fet entrevistes de TV i de rádio, quan apareixeran els de la premsa escrita? Estic impacient. La veritat és que tothom es mostra molt content i entusiasmat quan saben que no sóc veneçolana (i només em cal pronunciar una paraula perquè ho notin) però treballo amb ells. Tan, que el primer dia em presentaven com a facilitadora de Fundacomunal, el segon com a observadora internacional, i el tercer com a revolucionària que venia a veure el procés per a implementar-lo al meu país. Sí sí, jo sola ho faré tot. Quin és el pròxim pas? Presidenta de la Generalitat?

Entre una cosa i una altra va arribar el dia de Sant Jordi, i perquè amagar-ho, vaig passar el dia amb una mica de "morrinya"... Porto molts mesos explicant a centenars o milers de persones on és Catalunya (molta gent m'anomena directament "la catalana"), parlant de la meva Terra, la seva gent, la nostra cultura i tradicions... No pensava pas que el dia 23 d'abril hagués de ser diferent, però només obrir el correu i rebre amb alegria algunes roses virtuals em va venir a la ment la rambla de Girona plena de gent, de parades de llibres i d'enamorades portant una rosa... I per acabar-ho d'arreglar, llegeixo alguns escrits d'altres catalans que també passen lluny aquesta Diada, on expliquen que en altres cultures no saben lo important que per a nosaltres és aquest dia. VISCA CATALUNYA!


A excepció d'aquests petits sentiments d'enyorança, la meva vida a la Calle 24 de Mérida és agradable i tranquil·la. Mérida és com un poble, sempre et trobes coneguts pel carrer, fan cinema independent per menys de 0.75 €, actuacions musicals diverses i, a més, en algun moment del dia sempre apareix algun amic xiulant sota la nostra finestra. A la sueca i a mi ens agrada pensar que tenen ganes de veure'ns, però la veritat és que sempre apareixen a l'hora dels àpats i amb l'estomac buit.

Ah, m'he "oblidat" de dir-vos que el dimarts vaig començar a treballar! Però la cosa ha durat poc, que ja els he dit que plego. Vaig pensar que estaria bé treballar una mica, però quan veus que t'ocupa tot el dia, 6 dies a la setmana, que el treball no n'aporta res i que la recompensa és mínima, doncs millor tenir tot el dia lliure, no? Així que segueixo fent plans, de moment a Mérida, però tinc altres llocs en ment, amb un destí estrella inclòs!

Pensava que una vida rutinària significaria avorriment però de moment no he parat. Com ja sabeu l'Ellinor esta escrivint un llibre, i el capítol nou es titula "Latin lovers: mite o realitat?", així que cal portar a terme una intensa investigació de camp, i jo com a fidel col·laboradora del llibre decideixo ajudar-la. Però no sempre tot és fàcil i la investigadora Fletcher (la propietària de l'hostal) es mostra totalment contrària a les nostres inquietuds intel·lectuals, així que ja ens veus ideant estratègies diverses i trobant-nos en situacions de les que és difícil sortir... Hem après a amagar-nos darrera qualsevol indret de la casa, però fem el que fem la Fletcher ens enganxa sempre! Algun dia us explicaré els detalls, això és un simple avanç per matenir la vostra atenció que si no m'abandoneu.

Arriben dos expedicionaris més de Santa Elena, en Guillermo i l'Andrea, i no ens queda més remei que tractar-los bé ja que portem tot el recorregut veneçolà vivint dels seus contactes. Amb ells aprofitem per anar a fer les primeres pràctiques d'Ultimate Frisbee, un joc que pot semblar ridícul però que en canvi té uns valors esportius molt interessants, ja que és un dels pocs jocs que no té àrbitre (a qui insulta el públic?) sinó que es basa en el que anomenen "esperit de joc", que significa que són els mateixos jugadors els qui informen de les faltes i infraccions, essent legals i acceptant les assenyalades pels adversaris.


Un altre dels dies ens decidim a volar amb parapent, que ja feia massa que en tenia ganes. Tot i que no hi ha gens d'adrenalina, l'experiència val molt la pena.


Però no oblido que a Mérida hi he vingut a buscar algun projecte interessant, així que entre Frisbee, parapent i investigacions vàries em dedico a anar a universitats i acudeixo a tocar algunes portes. A més, recordeu que vaig prometre a una monja que m'endinsaria al projecte bolivarià (hauria de dir Chavista?) i almenys ho he d'intentar. Un d'aquests dies conec en Daniel, responsable d'una de les escoles de formació del Poder Popular, i encara no sé com em convenç per anar a un taller polític de 3 dies a Caracas, tot i que en total n'hi estem 5. Així que ja em veieu pujant a un bus amb 15 persones més i cap a la capital, sense saber pràcticament què hi vaig a fer. Seria molt llarg d'explicar, però a grosso modo dir-vos que la principal idea del Govern del PSUV (el de Chávez) és que el poder recau totalment en el poble i és aquest el que ha de decidir, i per això cal formar-lo adequadament en un munt de matèries. Els qui vam anar al curs era per a ser facilitadors d'aquestes escoles del Poder Popular i ajudar al bon funcionament dels consells comunals i altres orgnitzacions. Bé, és més complicat que això, però aquesta és la idea. Van ser 3 dies intensius, érem 350 persones vingudes d'arreu del país i amb presència de 2 vice-ministres i una ministra (a aquesta sí que l'admiro!), la cosa no era broma...

Però jo no podia amb l'ànima, encara cansada del viatge amb bus d'11 hores, cada dia tocaven diana a les 6 del matí. Sí, sí, trompetes a tot volum durant més de 10 minuts, i acabàvem les conferències o taules de treball a les 11 o 12 de la nit. Moltes eren interessants, d'altres no tan, i és que ja se sap que els polítics parlen molt per dir poca cosa, tot i que potser també era perquè no conec massa de la Revolució i molts termes m'eren desconeguts. Així que en alguns moments vaig optar per escaquejar-me, encara que sense massa èxit perquè sempre m'enxampaven. El primer cop no va passar res, però el segon em van trobar al bar i em vaig endur una repulsa per poca implicació, irresponsabilitat i falta de compromís... Em sembla que necessito temps, que una revolucionària no es fa d'un dia per l'altre!

En el fons m'ho vaig passar molt bé, van ser com unes colònies, encara que tancats a una universitat sense poder sortir-ne per a res durant 3 dies (sort que ens alimentàven de primera). Fins i tot em van fer una entrevista per la TV, deien que la meva opinió era important i després de donar-los excuses l'últim dia vaig haver d'accedir. Però dominant ja l'art de no dir res, vaig fer un gran discurs que en el fons només deia el que un gran filòsof: "Només sé que no sé res". L'últim dia vam fer un taller pràctic de stencil, és a dir, de pintar parets! Diuen que hem de ser una guerrilla comunicacional i deixar-ho clar a totes les parets que puguem. Fins i tot ens deien totes les tècniques per si calia córrer. Si algun dia truquen de l'ambaixada, jo no he sigut. La conclusió seria que m'ha agradat escoltar els projectes, que molts són bons encara que gens fàcils de dur a terme, però també cal ser objectiu i dir que molts allà eren uns radicals. S'han dedicat a dir-me que ja sóc revolucionària, tot i que em falta molt de camí encara. Però és que això ven...

Després del viatge van seguir les reunions i també les trobades amb els companys d'aventura. Un d'aquests dies em van començar a explicar històries sentimentals vàries: que si al cap d'un any t'enteres que el teu xicot té una doble vida i en realitat està casat i amb fills, que el pare desconegut de la teva neboda és el veí, que una serenata a la xicota ho perdona tot... Es reien de mi quan els deia amb cara de sorpresa que les telenovel·les veneçolanes són reals! Jo sempre havia pensat que eren ciència ficció i molt exagerades, però no, la vida aquí és així, us en faríeu creus. I tan entusiasmats amb les cerveses van començar a explicar-me tot el que ells mateixos havien dit de mi durant els dies de Caracas, van reconèixer que havia sigut l'atracció principal. Vaig flipar: cada paraula, acte, mirada, opinió meva havia sigut criticada! Amb l'excusa que el chalequeo i la jodedera són part de broma, es veu que tot s'hi val. No sé quant temps més sobreviuré en aquest país...

Així que m'he anat introduint de ple a la cultura veneçolana, amb tot el que té de bo i de dolent. El que no m'agrada és que donen molta importància a la bellesa física i les operacions estètiques són el més normal del món, però jo no tindria cap crítica si no fos perquè a vegades això els fa oblidar la meitat de la frase "cuida cuerpo y mente". La Miss Universo actual és veneçolana i després de visitar la presó de Guantánamo no s'ho va pensar dos cops en declarar que "va ser molt divertit" i que "el lloc era relaxat, tranquil i bonic". IM-PRESIONANTE, en 2 paraules! Aquí la teniu.Ara em trobo en un punt on vull veure més d'aprop el procés polític del país per veure si realment puc fer bé la tasca que m'han encomanat o si decideixo retirar-me. També tinc alguna altra proposta de treball remunerat però m'he fet la sueca (aquí es diu fer-se "el policia de Mérida", que es veu que sempre miren cap a l'altre costat) per no començar per Setman Santa i encara no sé res segur. O potser hauria d'acceptar la proposta d'en Rubén, que consisteix en involucrar-me amb l'oposició. Seria interessant, però em sembla que sóc més chavista del que penso i no m'hi sentiria bé. Així que estic immersa en un món que mai m'havia atret, però és que si he d'admirar alguna cosa dels veneçolans és que tots estan posicionats políticament, tothom té una opinió formada i s'involucren amb el desenvolupament del seu país. D'això em sembla que n'hauríem d'aprendre... Tot i que diuen que "els revolucionaris no tenen vacances ni Setmana Santa" i que "quan la contra-revolució s'aixeca aviat la revolució no dorm" jo sí que m'he decidit a fer vacances, però us ho explicaré un altre dia que encara estic cansada. Així que només em queda dir allò que m'han fet repetir un cop rera un altre: PATRIA, SOCIALISMO O MUERTE... VENCEREMOS!

Com que en el fons sóc bona persona i no m'agrada fer patir a la família, després que tan jo com l'Elli rebessim la repulsa de les nostres respectives mares, vam decidir seguir un camí més adequat perquè deixessin de patir. Després de la història del veler, l'ayahuasca i l'auto-stop ja tocava. Ens van passar el contacte d'unes monges i vam decidir anar a instal.lar-nos a casa seva, pensàvem que seria un convent ple de monges amb sotana i un ambient silenciós. Però en comptes d'això trobem una casa plena de vida i unes monges amb pantalons curts! No ens hi podem quedar a dormir perquè hi ha un grup però ens hi quedem a xerrar, vam tenir una conversa d'allò més interessant. La Fernanda (madrilenya) ens explica tots els projectes en els que està involucrada, feia temps que no coneixia a ningú tan actiu i entusiasmat, i és que aquesta dona desprèn una energia impressionant. Completament a favor del projecte bolivarià diu que ens hi endinsem i no ens en penedirem. Ho intentaré. Al final se'ns fa tard per anar a veure en Chávez fent el seu mític programa de televisió "Aló Presidente" en directe, així que anem al Peñón a fer el toc, on com sempre una cervesa val la meitat que una aigua! Al tornar, només ens cal pujar al taxi per veure que el país està dividit: "Ha ido usted a ver al Presidente?" i respon: "A ese desgraciado no quiero ni verlo!". Tothom té les seves raons, però jo tiro cap al vermell!

L'endemà anem fins al poble de Mochima, que es troba dins un Parc Nacional, i des d'allà cal agafar una llanxa i escollir una platja. Ens agrada Playa Blanca però no hi ha cap lloc on poder menjar, així que ens decidim per Playa Las Maritas. L'aigua no és tan calenta com voldria, però el paisatge preciós i poc a poc tothom en va marxant, fins que quedem només nosaltres dues i comencem a desitjar que la barca no vingui a buscar-nos. Però just a l'hora apareix en Richard i l'Ernesto amb ganes de passejar-nos per tot el Parc Nacional i que pesquem amb uns artefactes estranys amb forma d'ànec. Resultat: cap peix, però es pon el sol mentre encara voltem i arribem a Mochima ja de fosc. Preciós!

Arriben més trasllats: al matí fem Cumaná-Caracas i a la capital agafem un bus nocturn fins a Mérida, el nostre destí (15 hores). Per sort, els trasllats no són massa cars, tot i que si tenim en compte el preu del combustible haurien de ser encara més barats: 50 litres val un dòlar! En aquest país la gent utiliza les monedes que tots tenim al cendrer del cotxe per omplir dipòsit.

Arribem cansades i ens espera en Jean David (aquest cop és el cosí d'un amic d'un amic) i directes a buscar un lloc on viure. A Mérida ens hi volem quedar una bona temporada, així que busquem un bon lloc. Ens han parlat molt bé de les cabanyes de fora la ciutat, barates, enmig de la naturalesa, a pocs minuts del centre... i com que la imaginació és gratis ja ens havíem imaginat una cabanya com la de Heidi, amb jardí, llar de foc, tota de fusta... i també que ens compraríem una moto, un gos i bla bla bla. Només van caldre 2 hores perquè tot caigués i la realitat s'imposés, i és que aquestes cabanyes són cares i estan lluny, si és que en trobes alguna de disponible, clar. Pla B: hem de buscar al centre. Després de veure pisos que suposadament havien de tenir de tot i que no tenien ni portes, d'altres d'inhabitables, d'altres paradisíacs però cars, i fins i tot algun compartit amb maníacs del dòmino on-line, al final ens hem decidit i ens quedem a un hostal familiar amb molta tranquiliat i bon ambient, tenim una habitació amb bany, TV, molta llum, una sala gairebé per a nosaltres soles i el millor de tot és que té un lloc idoni per a la meva hamaca! Amb el que no comptàvem, però, és que estem situades al bell mig de la zona botellón.


El baixada d'ànims pel tema cabanya va fer que la ciutat no ens agradés en un principi, tot i que el meu record era bo. Cal dir que ja li hem trobat l'encant, està rodejada de muntanyes (normalment plenes de boira rollo "El Senyor dels Anells"), hi ha vida estudiantil, té una arquitectura acollidora i una vida cultural interessant. Ha estat dur abandonar les xancletes després de 2 mesos sense treure-me-les ni un sol dia, però agraïm una temperatura més fresca, encara que cal acostumar-se de nou a la pluja.

A Mérida hi he vingut a buscar una mica d'estabilitat, encara que sigui per a poc temps, i buscar quelcom a què dedicar el temps. La veritat és que encara no m'hi he posat, de moment m'he dedicat més a voltar, llegir, cuinar, anar a córrer (que va durar un dia), rebre la primera expedició des de Santa Elena... Entre altres coses, estem buscant classes de salsa, però com que no trobo res adequat al meu nivell vam decidir trucar a l'Hemerson (jugador professional de frisbee) per a sortir de nit i intentar aprendre'n. Els vaig haver d'explicar amb calma que amb prou feines ser portar el ritme, així que no cal que m'ensenyin a ballar a contratemps. A l'Hemerson ens vam presentar com les amigues d'en Carlos, però després d'esquivar la pregunta tota la nit de com i quan havíem conegut al seu amic li diem: Mira, en realitat no tenim ni idea de qui és aquest tal Carlos, però coneixem a algú que afirma conèixe'l! Va posar cara rara: però qui carai sou? D'on heu sortit vosaltres?

Un altre dels dies anem fins a Tabay, un poble a 12km, i ens deixem caure a les aigües termals, tot i que el cotxe ens va deixar tirats quan només faltaven 100 metres, i és que la pujada era molt inclinada. Banys calentíssims envoltats de bosc, perseguir 4 gallines i cap a casa de nou.

Tinc la sensació que aquí acaba el que és "viatge" i comença una vida (amb la seva inevitable rutina) de la que en tinc moltes ganes. Així que d'ara endavant no sé pas què explicaré, potser el que he menjat per dinar o el temps que fa... O potser em tornaré més filosòfica, qui sap.

Amb l’últim trasllat de barco per l’Amazones arribem a Manaus, no dubtem en despertar en Bruno a les 7 del matí i a instal·lar-nos al seu menjador per una setmana, nosaltres contentes i ell encara més. He aprofitat la setmana per descansar i per fer coses que poden semblar rutinàries però que també trobo a faltar com cuinar (especialment truites de patates que quedo com una senyora), fer i deborar puddings de llet (fartes de no trobar les nostres 3 dosis diàries), mirar pelis, escriure, llegir, gaudir de bons sopars, concerts de rock...

Però tampoc abandono totalment la meva faceta de turista, així que vaig anar a visitar el Teatre Amazones, el qual va ser construit el 1896 coincidint amb l'època d'auge del làtex a la regió. En aquesta època Manaus era un centre molt important i tan el material com el mobiliari del teatre venien directament d'Europa (principalment d'Itàlia, d'Anglaterra i de França), així com les companyies que hi actuaven. La veritat és que el local és preciós, una mena de Palau de la Música, amb tots els respectes, és clar.

El divendres no vam sortir perquè volíem aprofitar el dissabte, així que ens aixequem ben d’hora i anem fins a unes cascades que hi ha a una hora de Manaus amb en Bruno i en Plinio. Just arribar i baixar del cotxe per anar a banyar-nos es compleixen les prediccions més pessimistes i comença a ploure. Vaja, a diluviar, que en aquest país mai cauen quatre gotes. Jo dedico part del meu preciós temps a intentar trencar algunes castanhes do Pará que són exquisites, però em canso i decidim anar a banyar-nos igualment: ja que ens hem de mullar, millor està a dins l’aigua. És sempre en moments com aquest que apareix una alegria extrema de sentir-se més viu que mai i d’estar orgullosa d'estar en un lloc així, tinc ganes de cridar! És que em sembla que estem massa acostumats a queixar-nos per tot, que si ara plou, que si ara no plou... Te’n recordes Toya que al Cabo de la Vela no podíem deixar de dir “Pura Vida”? Doncs igual.

Para de ploure, fem alguns salts més des de les roques i cap a l’hamaca a menjar una mica. Però no se’ns acudeix res més que moure el cotxe de lloc, amb tanta mala sort que se’ns queda atrapat al fang. Després de mirar-m’ho de lluny decideixo ajudar a treure’l i quedo ben bruta. Bé, només bruta de peus, però qualsevol excusa és bona i amb l’Elli comencem uma guerra de fang digna de pel·lícula! Diuen que va bé per la pell, veritat? M'ho vaig passar genial, com una nena petita, encara que no va quedar clar qui era la guanyadora. Al final se’ns va fer de nit i ens va fer mandra tornar a Manaus, així que vam anar al poble de Presidente Figueredo a sopar i passar la nit. L’endemà de nou cap a Manaus, i mentre estàvem a casa mirant fotos i xerrant, a la que ens n'adonem tenim la casa plena de gent, una barbacoa en dansa i múscia en directe tot el dia! Carai, no em queixaré...

Manaus té gairebé 2 milions d'habitants, però per estrany que sembli només està comunicada amb la resta de Brasil per aire o pel riu, només hi ha carretera cap al nord, fins a Veneçuela, i és aquesta la que prendrem. Tota la nit al bus i arribem a Boa Vista, no estem cansades de les 10 hores de trajecte i decidim continuar fins a Veneçuela. Un íntim amic d'en Chávez (això diu ell) ens porta fins a un lloc on podrem "pedir carona" per arribar fins a la frontera. Al cap de 2 hores només hem aconseguit una insolació, així que vam haver d'arribar-hi amb transport normal. L'Alex Supertramp no tenia aquests problemes, i mira que estava a Alaska!

D'aquesta manera abandonem el Brasil, però amb una sensació (real) que em queda molt per veure i descobrir, i és que de l'enorme país només he conegut una part petita de l'Amazonia! Abans, quan sentia parlar de l’Amazones ho relacionava sempre amb la Selva, ara només puc pensar en Riu... En fi, algun dia tornaré a aquest país, potser ara no era el moment.

Arribem a Santa Elena de Uairén, un d'aquells pobles fronterers on en principi no hi ha res interessant a fer si no tens previst visitar la Gran Sabana o pujar al tepui Roraima. Nosaltres no ens hi volíem quedar, però la veritat és que ja la primera nit vam conèixer a molta gent i ens sentíem com a casa. A més, l'hostal té aigua calenta i feia gairebé 2 mesos que no la catava! Cada nit ens acomiadàvem dient que l'endemà a primera hora marxàvem, però tothom reia quan un dia més tard veia que encara hi érem. Hi ha tan de dèficit femení en aquest poble que ens tractaven massa bé. A part de voltar, ens vam dedicar a fer infinits viatges fins a La Línea (el primer poble brasileny) per a treure diners o intentar-ho, que les targetes sempre fallen quan més falta fan. Resulta que a Veneçuela tenen un límit de canvi en moneda estrangera i els qui en volen més han d'acudir al mercat negre. Si trec diners al país em donen menys de 3 bolivars per euro, si canvio qualsevol altra moneda estrangera en efectiu me'n donen gairebé 7! Així que vinga a fer viatges.

Marxem de Santa Elena amb el nostre cartellet que posa "Norte" i al mateix dia al vespre arribem a Puerto Ordaz (7 hores). Us explicaria el trajecte, però com que a l'altre costat de l'Atlàntic tot sembla arriscat, perillós i inadequat aquest cop us quedareu amb les ganes! Arribem i anem directament a casa de la Júlia (l'amiga d'un amic d'un amic) i hi passem la nit mentre ells es poleixen una ampolla de rom en temps rècord. Em faig creus del que arriben a beure en aquest país, si és que esmorzen amb cervesa i tot! L'endemà un altre dia de trasllat i arribem a Cumaná, al Carib. Per primer cop des que estic a Veneçuela recordo el que em va sorprendre d'aquest país quan hi vaig venir fa 2 anys: quan es fa fosc tot tancat i barrat i cadascú a casa seva, diuen que estar al carrer és perillós. Així que toca moure's amb taxi i anar a dormir d'hora.

A Cumaná decidim anar a la platja a passar el dia i on ja enyoro que l'aigua sigui sense sal i calenta com a l'Amazones. Decidim anar a fer una coca-cola a un dels xiringuitos i és aquí on comença una competició feroç. De sobte apareix el cambrer amb dues cerveses i ens diu que ens conviden 3 nois asseguts més enllà: gràcies! Encara a la meitat torna a venir amb més cerveses: aquest cop és un de la barra i a més ha deixat una altra ronda pagada. Sempre és bo superar al contrincant. Més tard ens interessem per un còctel de marisc que ven una nena i al minut torna dient que el de la barra ja l'ha pagat. Però els 3 mosqueters no es rendeixen i ens fan arribar ostres i crancs. Aquest cop un d'ells s'atreveix a acostar-se i diu: "Les ostres són millors que això que mengeu". Així m'agrada, apostant fort! Mentrestant van arribant més cerveses, el cambrer gairebé no s'atreveix a venir perquè és ell qui rep la bronca: No en volem més! Em sap greu però el final de la història no és apoteòsic, ja que la competició no l'acaba guanyant ningú, o potser tothom: nosaltres encantades i ells es poden quedar amb allò que "l'important és participar". El més bo del cas és que quan ens aixecàvem per marxar arriben 2 cerveses més, aquest cop de dos seixantons arrugats i amb barret, els mirem rient: GAME OVER, ja n'hi ha prou!
La veritat és que estem contentes d'estar a Veneçuela més aviat del previst i tornar a dominar l'idioma (tot i que parlar portunyol mola molt) i així poder escoltar històries i, sobretot, entendre-les. La més recent? Doncs només arribar en Francisco em va tenir hores explicant-me la Fi del Món que segons els maies (i ell diu que mai s'han equivocat) serà al desembre del 2012! Es veu que l'eix de la Terra canviarà de posició i hi haurá el famós Apocalipsi. De fet, l'escalfament global del planeta i la crisi econòmica mundial són el principi del fi. Sorprenent, eh? Al final la "moraleja" de tot plegat era que cal viure la vida al màxim. Per cert, jo pensava que tot era mentida, però google sap moltes més coses d'aquestes profecies que fins ara s'han complert...

Per fi va arribar el primer dia de Carnaval i jo cansada de la selva més l'Elli cansada del seu viatge amb barco de 3 dies decidim no sortir, tot i que no ens hagués calgut anar gaire lluny que la música arriba fins a l'habitació! L'endemà a primera hora trobada amb vells coneguts de Belém i també amb nous que asseguren estar realitzant un reportatge documental, tot i que fins al dia d'avui encara no els he vist treballar mai. És dissabte i plou a bots i barrals, així que al final només fem una festa privada amb una caipirinya boníssima, però jo estic que m'enfilo per les parets, fa 2 dies que és Carnaval i no he vist res.

Amb l'Ellinor ens aixequem aviat i anem fins a Alter do Chao (a menys d'una hora) conegut com el Carib Amazònic, tot i que en aquesta època de l'any les aigües no són turquesa, però sí ben netes i de sorra blanca. És un lloc molt petit i tranquil, però ens han dit que el Carnaval allà és potent: i ho és! Centenars de persones omplen el carrer, no paren de ballar i les disfresses són de paper o una simple perruca o unes antenes al cap. Sí, estic a Brasil però això no és ni Rio de Janeiro ni Salvador de Bahía, però no per això menys divertit. No hi ha plomes ni samba, però la diversió principal és anar-se tirant farina entre la gent, no cal dir que als 5 minuts estem blanques...


Només són les 3 de la tarda, així que preferim agafar una barca i anar a la platja, que la nit serà llarga. Abans d'això, anem a fer un toc que estem mortes de calor. I sempre pot passar que dins el bar vegis uns ganxos idonis per a penjar hamaques, i que s'ensengui la bombeta del teu cap, i que preguntis si hi pots posar la teva per una nit o dues, i també pot ser que et diguin que sí, que no hi ha cap problema. Tot això pot passar, i passa. Un sopar deliciós i ens ve la mandra, però avui no guanyarà: ampolla de catxaça sota el braç (val 2 euros) i a ballar! El poble està ple de camions gegants amb altaveus, un parell de bars amb funk i reague i si no sempre trobes algun cotxe amb música a tota pastilla. M'encanta el lloc, encara que no sigui glamourós, que plogui, que la gent vagi bruta i que tot estigui ple de fang... Trobem els amics perduts i tota la nit practicant salsa i funk, després banyada nocturna al riu a les tantes...

Encara tenia música al cap quan ens vam aixecar, i decidim anar a esmorzinar, a aquesta hora no es pot fer altra cosa. Més platja i més Carnaval, aquesta gent no aguantarà gaire més aquest ritme i és que a les 4 de la tarda ja van a tope! Per sort, a les 3 de la nit ja tot és mort i tornem sota una pluja intensa cap a l'enyorada hamaca.



L'endemà decidim tornar a Santarém, fa 2 dies que ens aixequem amb la mateixa roba que anem a dormir i alguna nit en un matalàs no anirà malament. Però tranquils, que a Alter do Chao hi tornarem. Estem cansats, portem dies de trote però a Santarém també hi ha festa, i clar, és l'últim dia de Carnaval, caldrà aprofitar-lo, no? A part de totes les classes particulars de salsa d'aquests dies, he descobert el truc de tot plegat: cal moure el cul, aquesta és la clau i em defenso prou bé! Només hi ha un home que ha rigut quan m'ha vist ballar, però és de Taiwan, què saben allà de balls!

Així que post-Carnaval, que significa descans, un suco per aquí, una peli, un suco per allà i un passeig més enllà. Realment ens feia falta. El dia següent tornem a Alter do Chao i aquest cop ens instal·lem a Comunindios que hem de fer "tractes" amb en Pablo. El poble sembla un altre, els carrers buits, molta tranquil·litat i ni rastre de tota la fauna de 2 dies abans. Més peix i més banys nocturns, i quan torno a la comunitat abans de mitjanit em trobo a l'Ellinor amagada dins l'hamaca, i és que estem en una gran cabanya a l'aire lliure i al mig hi ha un grup de gent fent un ritual estrany, s'abracen i comencen a fer crits d'animals. Jo passo ben a poc a poc no fos cas que m'hi fessin unir, aquests hippies estan mig posseïts. Ens aixequem, esmorzem el que serà l'únic àpat del dia i anem a la platja a descansar que avui hem d'estar ben relaxades. Comiats (cada dia els odio més) i cap a la comunitat.

Per què tan de misteri? Després de molt pensar, preguntar i investigar, ens hem decidit a provar l'ayahuasca. Alguns diran que és una droga, però els indígenes fa segles que la utilitzen, és una forma de conèixe's a un mateix, i és que el nostre xamán diu que només hi ha dues coses segures a la vida: que morirem algun dia i que no ens coneixem a nosaltres mateixos. Tothom amb qui parlem en diu meravelles, diuen que veus el camí de la teva vida recte, que entens com funciona l'univers, que la teva vida et passa per davant i que t'adones del que fas bé i el que no (llavors ja és decisió teva si ho vols canviar o no). Al Brasil, després de 12 anys d'estudis, no han pogut trobar-li cap perjudici físic, mental o social, i per això és legal.

Quins nervis, són passades les 4 i els 10 integrants del grup comencem el ritual, el més important és relaxar-se i deixar-se endur per la música. Fem la primera consagració i en mitja hora hauríem de notar quelcom, però jo no noto res, així que opto per una segona consagració (beure el suc de la planta). És a partir d'aquí que comença el meu viatge, si tanco els ulls un nou món apareix: animat, ràpid, que em transporta... Però si els obro la realitat torna a aparèixer. En total són unes 5-6 hores que per a mi van semblar dies on entenc els inicis de la humanitat, desenvolupo un llenguatge amb la naturalesa i descobreixo una força interior enorme, com una bola de foc a l'estómac que he de treure, compartir. A vegades el viatge és tan intens que el xamán t'ha de venir a calmar i és que em vaig passar una bona estona estirada sobre la sorra al costat d'una foguera emetent sons incomprensibles. Però he descobert i sentit què és la felicitat, el plaer, la serenitat, el paradís on tots volem arribar per no marxar-ne mai. Molts dels companys van tenir un viatge calmat, sense moure's de l'hamaca, el meu va ser molt enèrgic, passant de riures escandalosos a una calma sobrenatural al costat del foc sota les estrelles. No he vist res del meu passat, ni he entès com funciona l'univers, però sí he descobert quin estat és el que cal buscar en aquesta vida, i és que mai es té el viatge que es vol sinó el que es necessita, diuen els savis.

No estic boja ni m'he tornat hippy-guay, simplement sé què és la FELICITAT en majúscules i que per aconseguir-la n'hi ha prou amb nosaltres mateixos. És una experiència que recomano totalment i que crec que tothom hauria de tenir, almenys, un cop a la vida.

Després de la intensitat de tot plegat, 2 dies més de barco que ens serveixen per continuar meditant i arribem a Manaus.