Com que en el fons sóc bona persona i no m'agrada fer patir a la família, després que tan jo com l'Elli rebessim la repulsa de les nostres respectives mares, vam decidir seguir un camí més adequat perquè deixessin de patir. Després de la història del veler, l'ayahuasca i l'auto-stop ja tocava. Ens van passar el contacte d'unes monges i vam decidir anar a instal.lar-nos a casa seva, pensàvem que seria un convent ple de monges amb sotana i un ambient silenciós. Però en comptes d'això trobem una casa plena de vida i unes monges amb pantalons curts! No ens hi podem quedar a dormir perquè hi ha un grup però ens hi quedem a xerrar, vam tenir una conversa d'allò més interessant. La Fernanda (madrilenya) ens explica tots els projectes en els que està involucrada, feia temps que no coneixia a ningú tan actiu i entusiasmat, i és que aquesta dona desprèn una energia impressionant. Completament a favor del projecte bolivarià diu que ens hi endinsem i no ens en penedirem. Ho intentaré. Al final se'ns fa tard per anar a veure en Chávez fent el seu mític programa de televisió "Aló Presidente" en directe, així que anem al Peñón a fer el toc, on com sempre una cervesa val la meitat que una aigua! Al tornar, només ens cal pujar al taxi per veure que el país està dividit: "Ha ido usted a ver al Presidente?" i respon: "A ese desgraciado no quiero ni verlo!". Tothom té les seves raons, però jo tiro cap al vermell!

L'endemà anem fins al poble de Mochima, que es troba dins un Parc Nacional, i des d'allà cal agafar una llanxa i escollir una platja. Ens agrada Playa Blanca però no hi ha cap lloc on poder menjar, així que ens decidim per Playa Las Maritas. L'aigua no és tan calenta com voldria, però el paisatge preciós i poc a poc tothom en va marxant, fins que quedem només nosaltres dues i comencem a desitjar que la barca no vingui a buscar-nos. Però just a l'hora apareix en Richard i l'Ernesto amb ganes de passejar-nos per tot el Parc Nacional i que pesquem amb uns artefactes estranys amb forma d'ànec. Resultat: cap peix, però es pon el sol mentre encara voltem i arribem a Mochima ja de fosc. Preciós!

Arriben més trasllats: al matí fem Cumaná-Caracas i a la capital agafem un bus nocturn fins a Mérida, el nostre destí (15 hores). Per sort, els trasllats no són massa cars, tot i que si tenim en compte el preu del combustible haurien de ser encara més barats: 50 litres val un dòlar! En aquest país la gent utiliza les monedes que tots tenim al cendrer del cotxe per omplir dipòsit.

Arribem cansades i ens espera en Jean David (aquest cop és el cosí d'un amic d'un amic) i directes a buscar un lloc on viure. A Mérida ens hi volem quedar una bona temporada, així que busquem un bon lloc. Ens han parlat molt bé de les cabanyes de fora la ciutat, barates, enmig de la naturalesa, a pocs minuts del centre... i com que la imaginació és gratis ja ens havíem imaginat una cabanya com la de Heidi, amb jardí, llar de foc, tota de fusta... i també que ens compraríem una moto, un gos i bla bla bla. Només van caldre 2 hores perquè tot caigués i la realitat s'imposés, i és que aquestes cabanyes són cares i estan lluny, si és que en trobes alguna de disponible, clar. Pla B: hem de buscar al centre. Després de veure pisos que suposadament havien de tenir de tot i que no tenien ni portes, d'altres d'inhabitables, d'altres paradisíacs però cars, i fins i tot algun compartit amb maníacs del dòmino on-line, al final ens hem decidit i ens quedem a un hostal familiar amb molta tranquiliat i bon ambient, tenim una habitació amb bany, TV, molta llum, una sala gairebé per a nosaltres soles i el millor de tot és que té un lloc idoni per a la meva hamaca! Amb el que no comptàvem, però, és que estem situades al bell mig de la zona botellón.

El baixada d'ànims pel tema cabanya va fer que la ciutat no ens agradés en un principi, tot i que el meu record era bo. Cal dir que ja li hem trobat l'encant, està rodejada de muntanyes (normalment plenes de boira rollo "El Senyor dels Anells"), hi ha vida estudiantil, té una arquitectura acollidora i una vida cultural interessant. Ha estat dur abandonar les xancletes després de 2 mesos sense treure-me-les ni un sol dia, però agraïm una temperatura més fresca, encara que cal acostumar-se de nou a la pluja.

A Mérida hi he vingut a buscar una mica d'estabilitat, encara que sigui per a poc temps, i buscar quelcom a què dedicar el temps. La veritat és que encara no m'hi he posat, de moment m'he dedicat més a voltar, llegir, cuinar, anar a córrer (que va durar un dia), rebre la primera expedició des de Santa Elena... Entre altres coses, estem buscant classes de salsa, però com que no trobo res adequat al meu nivell vam decidir trucar a l'Hemerson (jugador professional de frisbee) per a sortir de nit i intentar aprendre'n. Els vaig haver d'explicar amb calma que amb prou feines ser portar el ritme, així que no cal que m'ensenyin a ballar a contratemps. A l'Hemerson ens vam presentar com les amigues d'en Carlos, però després d'esquivar la pregunta tota la nit de com i quan havíem conegut al seu amic li diem: Mira, en realitat no tenim ni idea de qui és aquest tal Carlos, però coneixem a algú que afirma conèixe'l! Va posar cara rara: però qui carai sou? D'on heu sortit vosaltres?

Un altre dels dies anem fins a Tabay, un poble a 12km, i ens deixem caure a les aigües termals, tot i que el cotxe ens va deixar tirats quan només faltaven 100 metres, i és que la pujada era molt inclinada. Banys calentíssims envoltats de bosc, perseguir 4 gallines i cap a casa de nou.

Tinc la sensació que aquí acaba el que és "viatge" i comença una vida (amb la seva inevitable rutina) de la que en tinc moltes ganes. Així que d'ara endavant no sé pas què explicaré, potser el que he menjat per dinar o el temps que fa... O potser em tornaré més filosòfica, qui sap.

Amb l’últim trasllat de barco per l’Amazones arribem a Manaus, no dubtem en despertar en Bruno a les 7 del matí i a instal·lar-nos al seu menjador per una setmana, nosaltres contentes i ell encara més. He aprofitat la setmana per descansar i per fer coses que poden semblar rutinàries però que també trobo a faltar com cuinar (especialment truites de patates que quedo com una senyora), fer i deborar puddings de llet (fartes de no trobar les nostres 3 dosis diàries), mirar pelis, escriure, llegir, gaudir de bons sopars, concerts de rock...

Però tampoc abandono totalment la meva faceta de turista, així que vaig anar a visitar el Teatre Amazones, el qual va ser construit el 1896 coincidint amb l'època d'auge del làtex a la regió. En aquesta època Manaus era un centre molt important i tan el material com el mobiliari del teatre venien directament d'Europa (principalment d'Itàlia, d'Anglaterra i de França), així com les companyies que hi actuaven. La veritat és que el local és preciós, una mena de Palau de la Música, amb tots els respectes, és clar.

El divendres no vam sortir perquè volíem aprofitar el dissabte, així que ens aixequem ben d’hora i anem fins a unes cascades que hi ha a una hora de Manaus amb en Bruno i en Plinio. Just arribar i baixar del cotxe per anar a banyar-nos es compleixen les prediccions més pessimistes i comença a ploure. Vaja, a diluviar, que en aquest país mai cauen quatre gotes. Jo dedico part del meu preciós temps a intentar trencar algunes castanhes do Pará que són exquisites, però em canso i decidim anar a banyar-nos igualment: ja que ens hem de mullar, millor està a dins l’aigua. És sempre en moments com aquest que apareix una alegria extrema de sentir-se més viu que mai i d’estar orgullosa d'estar en un lloc així, tinc ganes de cridar! És que em sembla que estem massa acostumats a queixar-nos per tot, que si ara plou, que si ara no plou... Te’n recordes Toya que al Cabo de la Vela no podíem deixar de dir “Pura Vida”? Doncs igual.

Para de ploure, fem alguns salts més des de les roques i cap a l’hamaca a menjar una mica. Però no se’ns acudeix res més que moure el cotxe de lloc, amb tanta mala sort que se’ns queda atrapat al fang. Després de mirar-m’ho de lluny decideixo ajudar a treure’l i quedo ben bruta. Bé, només bruta de peus, però qualsevol excusa és bona i amb l’Elli comencem uma guerra de fang digna de pel·lícula! Diuen que va bé per la pell, veritat? M'ho vaig passar genial, com una nena petita, encara que no va quedar clar qui era la guanyadora. Al final se’ns va fer de nit i ens va fer mandra tornar a Manaus, així que vam anar al poble de Presidente Figueredo a sopar i passar la nit. L’endemà de nou cap a Manaus, i mentre estàvem a casa mirant fotos i xerrant, a la que ens n'adonem tenim la casa plena de gent, una barbacoa en dansa i múscia en directe tot el dia! Carai, no em queixaré...

Manaus té gairebé 2 milions d'habitants, però per estrany que sembli només està comunicada amb la resta de Brasil per aire o pel riu, només hi ha carretera cap al nord, fins a Veneçuela, i és aquesta la que prendrem. Tota la nit al bus i arribem a Boa Vista, no estem cansades de les 10 hores de trajecte i decidim continuar fins a Veneçuela. Un íntim amic d'en Chávez (això diu ell) ens porta fins a un lloc on podrem "pedir carona" per arribar fins a la frontera. Al cap de 2 hores només hem aconseguit una insolació, així que vam haver d'arribar-hi amb transport normal. L'Alex Supertramp no tenia aquests problemes, i mira que estava a Alaska!

D'aquesta manera abandonem el Brasil, però amb una sensació (real) que em queda molt per veure i descobrir, i és que de l'enorme país només he conegut una part petita de l'Amazonia! Abans, quan sentia parlar de l’Amazones ho relacionava sempre amb la Selva, ara només puc pensar en Riu... En fi, algun dia tornaré a aquest país, potser ara no era el moment.

Arribem a Santa Elena de Uairén, un d'aquells pobles fronterers on en principi no hi ha res interessant a fer si no tens previst visitar la Gran Sabana o pujar al tepui Roraima. Nosaltres no ens hi volíem quedar, però la veritat és que ja la primera nit vam conèixer a molta gent i ens sentíem com a casa. A més, l'hostal té aigua calenta i feia gairebé 2 mesos que no la catava! Cada nit ens acomiadàvem dient que l'endemà a primera hora marxàvem, però tothom reia quan un dia més tard veia que encara hi érem. Hi ha tan de dèficit femení en aquest poble que ens tractaven massa bé. A part de voltar, ens vam dedicar a fer infinits viatges fins a La Línea (el primer poble brasileny) per a treure diners o intentar-ho, que les targetes sempre fallen quan més falta fan. Resulta que a Veneçuela tenen un límit de canvi en moneda estrangera i els qui en volen més han d'acudir al mercat negre. Si trec diners al país em donen menys de 3 bolivars per euro, si canvio qualsevol altra moneda estrangera en efectiu me'n donen gairebé 7! Així que vinga a fer viatges.

Marxem de Santa Elena amb el nostre cartellet que posa "Norte" i al mateix dia al vespre arribem a Puerto Ordaz (7 hores). Us explicaria el trajecte, però com que a l'altre costat de l'Atlàntic tot sembla arriscat, perillós i inadequat aquest cop us quedareu amb les ganes! Arribem i anem directament a casa de la Júlia (l'amiga d'un amic d'un amic) i hi passem la nit mentre ells es poleixen una ampolla de rom en temps rècord. Em faig creus del que arriben a beure en aquest país, si és que esmorzen amb cervesa i tot! L'endemà un altre dia de trasllat i arribem a Cumaná, al Carib. Per primer cop des que estic a Veneçuela recordo el que em va sorprendre d'aquest país quan hi vaig venir fa 2 anys: quan es fa fosc tot tancat i barrat i cadascú a casa seva, diuen que estar al carrer és perillós. Així que toca moure's amb taxi i anar a dormir d'hora.

A Cumaná decidim anar a la platja a passar el dia i on ja enyoro que l'aigua sigui sense sal i calenta com a l'Amazones. Decidim anar a fer una coca-cola a un dels xiringuitos i és aquí on comença una competició feroç. De sobte apareix el cambrer amb dues cerveses i ens diu que ens conviden 3 nois asseguts més enllà: gràcies! Encara a la meitat torna a venir amb més cerveses: aquest cop és un de la barra i a més ha deixat una altra ronda pagada. Sempre és bo superar al contrincant. Més tard ens interessem per un còctel de marisc que ven una nena i al minut torna dient que el de la barra ja l'ha pagat. Però els 3 mosqueters no es rendeixen i ens fan arribar ostres i crancs. Aquest cop un d'ells s'atreveix a acostar-se i diu: "Les ostres són millors que això que mengeu". Així m'agrada, apostant fort! Mentrestant van arribant més cerveses, el cambrer gairebé no s'atreveix a venir perquè és ell qui rep la bronca: No en volem més! Em sap greu però el final de la història no és apoteòsic, ja que la competició no l'acaba guanyant ningú, o potser tothom: nosaltres encantades i ells es poden quedar amb allò que "l'important és participar". El més bo del cas és que quan ens aixecàvem per marxar arriben 2 cerveses més, aquest cop de dos seixantons arrugats i amb barret, els mirem rient: GAME OVER, ja n'hi ha prou!

La veritat és que estem contentes d'estar a Veneçuela més aviat del previst i tornar a dominar l'idioma (tot i que parlar portunyol mola molt) i així poder escoltar històries i, sobretot, entendre-les. La més recent? Doncs només arribar en Francisco em va tenir hores explicant-me la Fi del Món que segons els maies (i ell diu que mai s'han equivocat) serà al desembre del 2012! Es veu que l'eix de la Terra canviarà de posició i hi haurá el famós Apocalipsi. De fet, l'escalfament global del planeta i la crisi econòmica mundial són el principi del fi. Sorprenent, eh? Al final la "moraleja" de tot plegat era que cal viure la vida al màxim. Per cert, jo pensava que tot era mentida, però google sap moltes més coses d'aquestes profecies que fins ara s'han complert...

Per fi va arribar el primer dia de Carnaval i jo cansada de la selva més l'Elli cansada del seu viatge amb barco de 3 dies decidim no sortir, tot i que no ens hagués calgut anar gaire lluny que la música arriba fins a l'habitació! L'endemà a primera hora trobada amb vells coneguts de Belém i també amb nous que asseguren estar realitzant un reportatge documental, tot i que fins al dia d'avui encara no els he vist treballar mai. És dissabte i plou a bots i barrals, així que al final només fem una festa privada amb una caipirinya boníssima, però jo estic que m'enfilo per les parets, fa 2 dies que és Carnaval i no he vist res.

Amb l'Ellinor ens aixequem aviat i anem fins a Alter do Chao (a menys d'una hora) conegut com el Carib Amazònic, tot i que en aquesta època de l'any les aigües no són turquesa, però sí ben netes i de sorra blanca. És un lloc molt petit i tranquil, però ens han dit que el Carnaval allà és potent: i ho és! Centenars de persones omplen el carrer, no paren de ballar i les disfresses són de paper o una simple perruca o unes antenes al cap. Sí, estic a Brasil però això no és ni Rio de Janeiro ni Salvador de Bahía, però no per això menys divertit. No hi ha plomes ni samba, però la diversió principal és anar-se tirant farina entre la gent, no cal dir que als 5 minuts estem blanques...

Només són les 3 de la tarda, així que preferim agafar una barca i anar a la platja, que la nit serà llarga. Abans d'això, anem a fer un toc que estem mortes de calor. I sempre pot passar que dins el bar vegis uns ganxos idonis per a penjar hamaques, i que s'ensengui la bombeta del teu cap, i que preguntis si hi pots posar la teva per una nit o dues, i també pot ser que et diguin que sí, que no hi ha cap problema. Tot això pot passar, i passa. Un sopar deliciós i ens ve la mandra, però avui no guanyarà: ampolla de catxaça sota el braç (val 2 euros) i a ballar! El poble està ple de camions gegants amb altaveus, un parell de bars amb funk i reague i si no sempre trobes algun cotxe amb música a tota pastilla. M'encanta el lloc, encara que no sigui glamourós, que plogui, que la gent vagi bruta i que tot estigui ple de fang... Trobem els amics perduts i tota la nit practicant salsa i funk, després banyada nocturna al riu a les tantes...

Encara tenia música al cap quan ens vam aixecar, i decidim anar a esmorzinar, a aquesta hora no es pot fer altra cosa. Més platja i més Carnaval, aquesta gent no aguantarà gaire més aquest ritme i és que a les 4 de la tarda ja van a tope! Per sort, a les 3 de la nit ja tot és mort i tornem sota una pluja intensa cap a l'enyorada hamaca.

L'endemà decidim tornar a Santarém, fa 2 dies que ens aixequem amb la mateixa roba que anem a dormir i alguna nit en un matalàs no anirà malament. Però tranquils, que a Alter do Chao hi tornarem. Estem cansats, portem dies de trote però a Santarém també hi ha festa, i clar, és l'últim dia de Carnaval, caldrà aprofitar-lo, no? A part de totes les classes particulars de salsa d'aquests dies, he descobert el truc de tot plegat: cal moure el cul, aquesta és la clau i em defenso prou bé! Només hi ha un home que ha rigut quan m'ha vist ballar, però és de Taiwan, què saben allà de balls!

Així que post-Carnaval, que significa descans, un suco per aquí, una peli, un suco per allà i un passeig més enllà. Realment ens feia falta. El dia següent tornem a Alter do Chao i aquest cop ens instal·lem a Comunindios que hem de fer "tractes" amb en Pablo. El poble sembla un altre, els carrers buits, molta tranquil·litat i ni rastre de tota la fauna de 2 dies abans. Més peix i més banys nocturns, i quan torno a la comunitat abans de mitjanit em trobo a l'Ellinor amagada dins l'hamaca, i és que estem en una gran cabanya a l'aire lliure i al mig hi ha un grup de gent fent un ritual estrany, s'abracen i comencen a fer crits d'animals. Jo passo ben a poc a poc no fos cas que m'hi fessin unir, aquests hippies estan mig posseïts. Ens aixequem, esmorzem el que serà l'únic àpat del dia i anem a la platja a descansar que avui hem d'estar ben relaxades. Comiats (cada dia els odio més) i cap a la comunitat.

Per què tan de misteri? Després de molt pensar, preguntar i investigar, ens hem decidit a provar l'ayahuasca. Alguns diran que és una droga, però els indígenes fa segles que la utilitzen, és una forma de conèixe's a un mateix, i és que el nostre xamán diu que només hi ha dues coses segures a la vida: que morirem algun dia i que no ens coneixem a nosaltres mateixos. Tothom amb qui parlem en diu meravelles, diuen que veus el camí de la teva vida recte, que entens com funciona l'univers, que la teva vida et passa per davant i que t'adones del que fas bé i el que no (llavors ja és decisió teva si ho vols canviar o no). Al Brasil, després de 12 anys d'estudis, no han pogut trobar-li cap perjudici físic, mental o social, i per això és legal.

Quins nervis, són passades les 4 i els 10 integrants del grup comencem el ritual, el més important és relaxar-se i deixar-se endur per la música. Fem la primera consagració i en mitja hora hauríem de notar quelcom, però jo no noto res, així que opto per una segona consagració (beure el suc de la planta). És a partir d'aquí que comença el meu viatge, si tanco els ulls un nou món apareix: animat, ràpid, que em transporta... Però si els obro la realitat torna a aparèixer. En total són unes 5-6 hores que per a mi van semblar dies on entenc els inicis de la humanitat, desenvolupo un llenguatge amb la naturalesa i descobreixo una força interior enorme, com una bola de foc a l'estómac que he de treure, compartir. A vegades el viatge és tan intens que el xamán t'ha de venir a calmar i és que em vaig passar una bona estona estirada sobre la sorra al costat d'una foguera emetent sons incomprensibles. Però he descobert i sentit què és la felicitat, el plaer, la serenitat, el paradís on tots volem arribar per no marxar-ne mai. Molts dels companys van tenir un viatge calmat, sense moure's de l'hamaca, el meu va ser molt enèrgic, passant de riures escandalosos a una calma sobrenatural al costat del foc sota les estrelles. No he vist res del meu passat, ni he entès com funciona l'univers, però sí he descobert quin estat és el que cal buscar en aquesta vida, i és que mai es té el viatge que es vol sinó el que es necessita, diuen els savis.

No estic boja ni m'he tornat hippy-guay, simplement sé què és la FELICITAT en majúscules i que per aconseguir-la n'hi ha prou amb nosaltres mateixos. És una experiència que recomano totalment i que crec que tothom hauria de tenir, almenys, un cop a la vida.

Després de la intensitat de tot plegat, 2 dies més de barco que ens serveixen per continuar meditant i arribem a Manaus.

M'acomiado de l'Ellinor i el capità, ells ja marxen cap a Macapá on jo els atraparé d'aquí a uns dies. Acabo de passar els últims dies a Belém preparant la sortida cap al riu, tot i que no sempre es pensa en tot. La nit abans de marxar, tirada amb pijama al sofà de l'hostal miro al recepcionista i li dic: "No entenc perquè he d'anar al barco 2 hores abans, no és pas un avió!" i diu que si no ho faig no tindré un bon lloc per a col·locar la meva hamaca. Hamaca? Jo no en tinc d'hamaca! No va inclòs amb el preu això? Es veu que no, així que ja em veieu a les 7h del matí anant a comprar-ne una, per sort aquí això no és gaire difícil.

Arribo al vaixell i flipo. M'agradaria dir que hi havia una hamaca a cada metre, però és que n'hi havia una a cada mig metre! Així que si el barco es mou vas tocant el del costat, o ell a tu, com es vulgui mirar. Per sort, el companyerisme dels meus veïns fa que s'instal·lin a un nivell més alt i així no ens toquem, tot i que si cauen quedaré ben aplastada. El trajecte fins a Macapá havia de ser de 24 hores, però al final en són 29, 5 de gratis! Arribo i no diviso cap veler a port ni ningú esperant-me, però el que semblava Macapá en realitat és Santana, així que em queden 30 minuts de bus per a trobar l'expedició. Arribo i el port està solitari. Em conecto a internet i tinc un mail de la sueca titulat "Problemas" on em diu que entrava aigua al vaixell i que han hagut de girar cua, tornen a ser a Belém! M'explica també la història d'uns possibles pirates que els perseguien de nit... I jo, sola davant la pantalla, no puc parar de riure, tot i que dies més tard no em farà cap gràcia.

Decidim esperar a veure si podem arreglar el veler ràpid. Jo a Macapá m'uneixo al Kalim i al Korn (un viatger holandès de 60 anys al que li falta moooolta paciència) i amb ells estaré 3 dies. El primer dia és diumenge, tot tancat menys l'església. Hi entrem per curiositat, però al moment venen dos homes amb corbata a saludar i donar-nos la benvinguda, i jo no me'n fio, fan pinta de venedors d'enciclopèdies. Així que marxo corrents i dediquem el dia a voltar pel fort, el passeig i a la tarda quedem amb l'André que ens vol ensenyar un lloc: tal i com vaig fer a Equador (te'n recordes Neus?), ens porta per on passa la línia equatoriana que separa els 2 hemisferis, i aquí són tan frikis que fins i tot han fet un camp de futbol amb una porteria a cada costat. Sopar, algunes caipirinyes i a dormir.

L'endemà anem al que ha de ser una platja meravellosa però que acaba essent una platja més de riu on t'has d'espavilar a banyar-te perquè si no la marea puja i ja no hi ha platja. Però allò important del cas és que és el meu primer bany a l'Amazones! Passem el dia allà, mengem peix i cap a casa. L'endemà gairebé em convencen per anar fins a la Guayana Francesa, que per a sorpresa meva es veu que tècnicament encara és França i els de la UE no necessitem ni passaport. A més, van amb euros! Però prefereixo l'horrible i avorrit poble de Macapá, on rebo una oferta seriosa per treballar en una acadèmia d'idiomes però els dic: A Macapá? No, gràcies! El dia següent vaig fins a Porto Grande, tot sigui per fer temps i esperar el veler. Però el remei és pitjor que la malaltia, aquí sí que no hi ha res de res de res a fer, excepte veure passar les hores. És famós per un balneari que en realitat és un bar al costat d'un llac, ni jacuzzis ni piscines termals com m'esperava. Em vaig avorrir com una ostra, i mira que no sé com s'avorreixen les ostres... Torno a Macapá i per fi parlo amb l'Ellinor: la cosa s'allarga i decidim no esperar més el veler. A més, el capità té una amant a cada port, i la de Belém em sembla que tira molt. Aventura frustrada, amb les ganes que en tenia jo! No puc parar de pensar que potser hi ha una mà negra al darrera, hi havia massa contraris a aquest viatge...

Compro bitllet per sortir de Macapá el més aviat possible i em torno a posar dins un barco. He d'anar fins a Santarém i les hores estimades eren 36, les reals 50. Però aquí ningú demana el llibre de reclamacions ni res, tothom es queda tan tranquil, i jo igual, que no tinc pressa. La vida aquí és un altre món, però gràcies a algun dels molts llibres que estic llegint aquests dies hi trobo l'encant. L'escena típica seria la de la primera nit, quan me'n vaig al bar del barco (un lloc diminut amb 2 bancs al davant) perquè és l'únic lloc on hi ha llum per llegir. Davant meu una TV de 14 polzades que es veu borrosa endollada a un ampli de mala qualitat a tot drap, a la dreta un brasileny cinquantón intentant emborratxar a la jove cambrera per lligar-se-la i ella que es deixa, més enllà dos que estan encara més acabats. A l'esquerra un jove que ha començat amb les preguntes típiques de quants anys tens? Com et dius? Estàs casada? Per què no? i més enllà dos extres. Em canso de l'escena i em giro cap al riu: tot és fosc i no es veu res, el riu és marró i em ve fum negre a la cara... Tinc dos camins, i el que esculleixo és el de ser feliç i gaudir del moment, no tothom té l'oportunitat d'estar aquí! Sí, prometo dir-vos quin llibre estic llegint...

Com l'altre cop que vaig agafar un barco, aquest també anava a tope, tot i que a mig camí vam quedar només una vintena. I quin tipus de gent? Doncs una mitjana d'edat de 65 o 70 anys, i perquè hi havia alguns joves que la fèiem baixar! Així que m'he passat uns dies escoltant batalletes de mili (o això penso jo, a vegades no em quedava clar...) i la gran incògnita de tothom era què feia allà sola i perquè no estava casada, i la frase més repetida pels de la tercera o quarta edat: "Ai si tingués 18 anys!". Aquest cop els àpats al barco estaven inclosos, i això vol dir que de tan en tan ve un noi jove a sacsejar-te l'hamaca amb mala llet i pronuncia alguna cosa que vol dir que és hora de menjar. Tothom cap a baix, on hi ha una taula per unes 10 persones i on menges arròs amb pasta i carn, o pasta amb arròs i carn, o si tens sort sopa de pasta i arròs... Però cal menjar ràpid perquè tens 8 ulls clavats al clatell esperant que acabis per poder seure a menjar.

Encara que la intimitat desapareixi i l'espai personal també, he gaudit d'aquest viatge, sentir que el temps és quelcom relatiu m'agrada, tot i que també em va alegrar arribar! La veritat és que si no fos perquè ja fa 7 mesos que volto i perquè tan ma mare com la majoria de les meves tietes ja són cinquantones, diria que el temps no passa... He aprofitat per fer-me la manicura, la pedicura, per llegir, pensar, escriure, xerrar... i amb la Stefani (6 anyets) cursos de fotografia, maquillatge i fins i tot he jugat a senyoretes! I com que el barco és també de càrrega hem anat parant a poblets on aquesta és l'única manera d'arribar-hi i realment la vida que hi tenen res té a veure amb la de qualsevol de nosaltes. I sabeu què? Després de 50 hores arribem de nit a Santarém i el capità i els que quedaven em diuen que si vull em puc quedar a dormir al barco, anar a buscar un hotel a aquelles hores no és recomenable. M'hi quedo, unes hores més no em faran cap mal.

Pensava que a Santarém havia de continuar amb l'espera però només baixar del barco conec a en John i em parla d'una reserva que hi ha a unes 4 hores, la Floresta Nacional de Tapajós, i decideixo unir-me a ell i anar a visitar-la durant 3 dies. No podem marxar de Santarém fins el dia següent, així que aprofitem per anar a demanar els permisos que es necessiten, i fer la pertinent col.laboració econòmica, és clar. A aquesta zona tenen un programa ecològic i tothom qui hi va s'instal·la a casa d'una família, que s'encarreguen de mostrar-te la zona i cuinar. Maguari, el poble on estem, està format per 70 famílies, només fa 15 anys que tenen carretera i 3 mesos que tenen electricitat (i tothom ja té la ditxosa TV...). Nosaltres anem a casa l'Abilio, ens deixen una habitació per a l'hamaca i a viure. No cal dir que la vida fa un gir de 180 graus, tot és tranquil·litat i no hi ha estrés, i fins i tot la gent "perd" el temps parlant! Després de passar-hi uns dies t'adones com es pot viure completament integrat en la naturalesa, i ells li tenen un gran respecte. El segon dia anem a fer una caminada per la Selva de més de 6 hores, veient i tastant tot tipus de fruites amazòniques i uns arbres enormes, el suma-uma o alguna cosa així. Jo aprofito la tarda per banyar-me al riu (el Tapajós és ben net, no com l'Amazones), visitar el centre del poble i gaudir d'una posta de sol increïble. El dia següent anem amb canoa a pescar i arribem fins a una platja amb sorra blanca i palmeres on ens atrapa un diluvi, tot i que per sort dura poc. Després visitem una fàbrica de làtex, ja que en aquesta zona aquesta era una de les seves principals formes de vida, tot i que cada vegada ho és menys. La raó? Els paguen només un real (uns 30 cèntims d'euro) per quilo de làtex, just el mateix que fa 20 anys i pel que necessiten 3 dies de feina! Anant cap a la reserva pensava que amb tantes hores per davant m'avorriria, però no ho he fet ni un moment, i encara que el menjar continuava essent arròs-pasta-frijoles he gaudit dels dies allà.

No vull haver-me d'aixecar a les 3 de la matinada per agafar l'únic bus que surt del poble fins a Santarém, però per sort sempre hi ha algun veí que té moto i et pot portar fins a Belle Terra, on sí trobaré transport. Durant els més de 30 minuts que dura el trajecte m'adono que el meu viatge està tornant a l'essència que havia perdut, abandonant les comoditats del món desenvolupat i tornant allà on els horaris són subjectius i les coses més simples poden ser complicades... M'agrada! Tornada a Santarém i retrobament amb l'Ellinor, portem poques hores juntes i ja l'hem liat...

No sé ni per on començar i diria que tampoc han passat tants dies... En fi, que em deixen entrar al Brasil sense cap problema, no em demanen ni vol de tornada, ni extractes bancaris ni targetes de crèdit. De fet, no vaig ni veure la frontera que anava ben dormida dins el bus. Vols i més vols i arribo a Belém, la capital de l'Estat de Parà i una de les ciutats més grans de la regió nord del país, situada just uns quilòmetres abans d'on l'Amazones arriba al mar. Primeres impressions bones: hi ha places boniques, avingudes plenes de mangueres (es diu així l'arbre que dóna mangos?), bars a primera línia de riu per a veure les postes de sol... L'únic problema és que hi fa una calor asfixiant, ja cal que tinguis un ventilador aprop si vols sobreviure. I no només calor, cada dia plou, hi ha una hora de pluja intensa que sol ser al voltant de les 2 del migida, tot i que essent Brasil, sempre cal donar un marge de 2 hores amunt, 2 hores avall.

Dedico els primers dies a voltar una mica per la ciutat, conèixer la Plaça República (molt aprop d'on estic instal.lada), el mercat Ver-o-Peso i les seves olors a fruites exòtiques i fresques, la plaça do Carmo i a deixar-me perdre. Un cop més, m'adono que aquesta ciutat també es caracteritza pels grans contrasts, ja que només un carrer paral·lel a qualsevol avinguda comercial et trobes amb carrers bruts, foscs, amb gent dormint al carrer i moltes imatges de pobresa. Per sort no he tingut cap mala experiència a la ciutat, però tothom i especialment els brasilenys no paren de parlar de tots els perills de la ciutat, alguns inclús massa! Fins i tot els policies, que un dia ens van fer d'escorta fins a una botiga perquè deien que soles no hi podíem anar.

Un del dies em re-trobo amb l'Ellinor, una sueca que vaig conèixer a La Paz i que per mala sort vam passar pocs dies juntes, però hem mantingut el contacte i ens hem retrobat aquí. És un plaer compartir el temps amb ella, les seves ganes de viatjar i riure s'encomanen! Ella és periodista i està escrivint un llibre sobre la filosofia i els sentiments de tot viatge, i em sembla que em dedicarà un capítol, que aquests dies hem viscut moltes coses juntes. En fi, que amb ella i altres amics vam anar a passar un dia a l'illa de Cumbu, molt aprop de la ciutat i on en comptes de carrers hi ha rius i totes les cases estan construïdes sobre d'aquest. Va ser justament en aquesta illa on vam conèixer algú que canviarà el rumb dels nostres viatges, però ja us ho explicaré més endavant.

Però a Belém hi he vingut pel Fòrum Social Mundial, un esdeveniment que té lloc cada any i que la teoria diu que és un espai de contacte pel debat, reflexió i formulació de propostes entre organitzacions que pretenen construir un món més solidari, democràtic i just. Al Fòrum hi han participat més de 100.000 persones, es van celebrar més de 2.500 activitats, i hi han assistit més de 4.000 periodistes, tot això per mostrar que no és un cafè de barri. No vull criticar perquè encara no he reflexionat massa, però tot i certa desorganització i problemes característics de qualsevol esdeveniment d'aquesta envergadura, tan els organitzadors com els participants estan contents, així que segur haurà servit.

Després de passar la setmana de reunions, va arribar el dia en què començava el Fòrum! Jo era voluntària responsable de tres carpes, calia estar pendent de qualsevol contratemps o imprevist que pogués aparèixer per a intentar solventar-lo. Em van necessitar els primers dies, després la cosa ja es va calmar i vaig poder gaudir de les activitats. Les "meves" carpes eren la de "Drets Humans", la de "Població Indígena" i la de "Drets Col·lectius dels Pobles i Nacions sense Estat", aquesta última amb una gran representació catalana (tot i que també kurda, basca, palestina, gallega...) i amb la que ràpidament em vaig identificar. Conviure de nou amb catalans, veure senyeres i estelades, i sentir a parlar de temes amb els que em sento completament identificada em va fer sentir aprop de casa. Així que bé, ja he tingut la dosi que necessitava i ja puc continuar el viatge durant un temps més!

La setmana de després del Fòrum la vaig dedicar a passejar, continuar degustant especialitats brasilenyes, bons sopars, descansar i gaudir de l'amabilitat d'aquesta gent. És el primer país que visito en aquest viatge on no parlen espanyol, però he de dir que el portuguès no és complicat, amb paciència i bones paraules ells m'entenen a mi i jo a ells. I si no sempre pots dir que sí i dedicar-los un gran somriure, normalment no corres gaires riscos. Però la dificultat apareix quan per exemple demanes un suc: "Un suco por favor!" i et pregunten de què el vols: abacaxi, acerola, goiaba, maracujá, muruci, taperebá, cupuaçú, graviola, morango... La sort és que tots són boníssims!

I ara toca parlar del "després" del Fòrum. El dia que vam anar a l'illa amb l'Ellinor vam conèixer un noi francès, li vam preguntar on vivia i va assenyalar un veler. Va explicar que amb 10 anys el seu pare es va comprar un veler i van aprendre a navegar junts, i és des d'aquell dia que ell va dir que en volia tenir un, això es va convertir en el seu somni. Només té 21 anys i ja l'ha aconseguit, va comprar un veler i es va decidir a creuar l'Atlàntic, ara té previst endinsar-se a l'Amazones... Amb l'Ellinor vam començar a mirar-nos des del primer moment, a fer cares rares, picar l'ullet i a fer-nos fotos amb la nostra "futura casa"... Tot estava a l'aire, però ens vam decidir a preguntar-li si hi volia més gent. La resposta va ser simple i clara: "Estic complint un somni i m'encanta compartir-lo amb gent: Benvingudes a bord!". La sueca ho veia claríssim, jo no tant... Però l'Emmanuel va dir que ens esperaria tota la setmana fins que acabés el Fòrum, així que ja no hi havia tornada enrera, ens n'anem de dret a l'Amazones!

Però les il.lusions a vegades són perilloses i cal ser prudents i responsables. Tothom i especialment els brasilenys vam començar a dir-nos que era molt perillós, que hi ha pirates, que hi ha traficants de droga, que els indígenes es poden sentir molt atrets per a dues noies tan blanques (si jo ho sóc, imagineu-vos l'Ellinor!), que hi ha mosquits i malalties tropicals, que ens hauríem de comprar una arma... No som boges, i clar que hem tingut en compte totes aquestes coses, però les dues pensem que sovint els riscos fan l'experiència més interessant i que si hem de ser negatives estaríem cada una a casa nostra i no pas voltant món.

En fi, que tot i que la meva intenció després de Bélem era anar a passar el Carnaval a Recife he fet un canvi de rumb i l'Amazones m'ha convençut. Com a experta a trobar justificacions a les decisions preses, he pensat que de fet el Carnaval es tracte simplement de molta festa, que inclou ballar (encara tinc pendent perfeccionar el meu estil), sortir fins les tantes i beure molt (dues caipirinyes em deixen kao i el dia següent morta, ho tinc comprovat). Així que aquest cop prefereixo optar per l'aventura que se m'ha creuat inesperadament. A més, anar cap a la costa brasilenya em feia pensar massa en tornar cap a casa, anar amunt em fa contemplar més opcions.

No sé si us ho havia comentat o si ho havíeu intuït, però el fet és que des de Buenos Aires que arrossegava una crisi. Sí, la famosa crisi dels 6 mesos de tot viatger (i que jo assegurava que a mi no m'arribaria) que et fa replantejar el tornar o continuar, el canviar la forma o seguir a tope.. En el meu cas, he vist que he estat viatjant massa ràpid, amb molta il.lusió durant els primers mesos, però que ha arribat a cansar-me en aquests darrers temps, tot i que no m'ha arribat a convèncer per tornar. Però he carregat piles, he superat la crisi, he tancat algunes portes i estic començant una nova etapa, amb noves il.lusions i expectatives. Així que estic motivada de nou, tinc ganes de creuar l'Amazones i de trobar un lloc on assentar-me, necessito estar una mica quieta i, qui sap, potser trobar algun projecte que em permeti viure en un mateix lloc durant un temps i així conèixer un país més profundament. Quan sàpiga el què i on ja us ho faré saber!