Després de la capital ens dirigim cap a Nasca on farem una visita llampec, amb mig dia en tindrem prou. El poble no té cap encant especial, només es mereix una parada per les "Línies de Nasca", que són unes línies que només es poden observar completes des de l'aire. Van ser descobertes al 1.500 i pico, i des de llavors que s'estan estudiant per intentar esbrinar què eren realment i què significaven, tot i que no està gens clar. De fet, vistes d'aprop són simples forats al terra i només es veuen les formes d'animal que tenen volant amb avioneta, i així ho vam fer.

Després de Nasca anem cap a Arequipa, una altra ciutat preciosa amb una plaça d'Armes on t'estaries hores. Entre voltar per aquí i per allà passa un dia, i per acabar-lo d'arrodonir ens decidim a tastar algunes especialitats locals: Rocoto farcit (una mena de pebrot picant farcit de carn) i cuy, un conillet d'índies rostit sencer. Aquí al Perú se'n menja molt, i encara que a molts els faci cosa perquè sembla clarament una rata, a mi em va encantar, deliciós!

El dia següent visitem la catedral i anem a fer rafting, i a la tarda decidim anar a visitar el museu on tenen guardada la mòmia Juanita, que en realitat és un cadàver congelat i no pas momificat. El van trobar fa poc al nevat Ampato i pertany a una nena d'uns 12 anys que va ser sacrificada cap al 1450 amb un cop al cap. Hi havia nenes que ja de petites les preparaven per a ser sacrificades, es veu que era tot un honor. Estava totalment prohibit fer fotos, no fos cas que la mòmia se'ls descongelés. De sobte, es veu un flash molt potent, el guia deixa de parlar i es posa a córrer i comencen a sonar totes les alarmes. Dic: "Katu, sembla mentinda que hi hagi gent que no entengui les normes. Katu???". En fi, disfruteu de la fotografia que aconseguir-la ens ha costat un preu elevat...

El fotògraf de mòmies és bastant contrari als tours turístics, jo en canvi els accepto amb resignació quan és l'única forma de visitar un lloc. Així que estant a Arequipa i tenint relativament aprop el Canyó del Colca decideixo anar-hi. A més, penso que sempre t'acabes trobant a gent interessant per compartir el viatge, ja siguin d'Alaska, de sud-Àfrica o del Japó. Doncs bé, aquest cop eren de Cassà de la Selva! Així que amb la Sònia i en Fabià, la Regina i l'Albert, passem dos dies fent el guiri de mala manera mentre ho critiquem, veient llamas i alpacas, visitant poblets i esglésies... El segon dia arribem al Canyó del Colca, que és dues vegades més profund que el d'Estats Units, que juntament amb la vall del Colca i les seves terrasses fan que el lloc tingui unes vistes impressionants. La principal atracció és veure volar els còndors per les parets del canyó, uns ocellots que poden arribar a fer més de 3 metres de llarg i que es suïciden per amor. Tot i que comencen a volar sempre a la mateixa hora i hi ha qui diu que els tenen engabiats i els deixen voltar per la gran quantitat de turistes que hi ha, veure'ls volar per sobre el cap no et deixa indiferent.

A l'arribar de nou a Arequipa només em queda temps per anar a un monestir o convent molt bonic, tot i que no sé si és de franciscans, de jesuïtes o de qui carai. La veritat és que començo a barrejar coses... Així que cap a l'estació que la nit la passem a la carretera. Per fi arribem a Cusco, que literalment significa "melic del món", la capital de l'imperi inca i declarada Patrimoni de la Humanitat. Tots els viatgers que m'he anat trobant m'han advertit que vigili, que la ciutat enganxa molt. El primer dia no vaig captar aquesta sensació, potser venia amb expectatives massa altes, però mica en mica vas entenent perquè ho diuen. Especialment m'agrada el barri de San Blas, que és on hi ha els artesans i tallers de la ciutat i és un lloc molt pintoresc, són carrers estrets i molt empinats. Perdre-s'hi és un luxe.

A part de descansar i no fer gaire res durant uns dies, finalment ens decidim a visitar la Vall Sagrada, passant primer per Pisaq, famós tan pel seu mercat com per l'assentament inca que hi ha, molt bonic perquè es tracte de 4 barris molt separats en plena muntanya. Després anem fins a Ollantaytambo, potser el que més em va agradar, on hi havia unes terrasses enormes que en el seu temps havien estat jardins amb centenars de classes d'orquídies. Deuria ser una preciositat.

Posats a visitar, el dia següent visitem Coricancha i la catedral i després les 4 ruïnes properes a la ciutat: Saqsaywaman, Qenko, Puca Pucara i Tambomachay. Algunes més boniques que altres, però totes tan plenes de turistes que fer qualsevol foto sense que hi aparegui algú era una tasca gairebé impossible. Han estat dos dies sense parar, però és que calia fer tot això abans d'anar al Machu Picchu, perquè creiem que després d'ELL tot semblarà poca cosa. Ho pensàvem i ho hem comprovat.

Com que em nego a arribar al Machu Picchu amb tren (és caríssim i per a mi perd part de la gràcia) i no puc fer el camí inca original perquè està molt limitat i cal reservar amb mesos d'antelació, em decideixo a fer l'Inka Jungle Trail. Així que amb la Lovisa (sueca), en Wilber i la Techi agafem les bicis i cap a San Luis, on pedalem 5 hores (baixada pura) fins a Santa Maria. Just abans d'arribar topem amb un poblet on celebren la festa del Señor de los Milagros, i clar, si ets més blanca del normal ja has begut oli i et toca ballar i posar-te al mig perquè es riguin una estona de tu. L'endemà toca caminar unes 6 hores en total i travessar un parell de muntanyes, però l'arribada a Santa Teresa té la seva recompensa perquè hi ha unes piscines d'aigua termal meravelloses amb un percentatge de catalans per metre quadrat molt elevat. He trobat més catalans en 4 dies que en 3 mesos de viatge. L'endemà a caminar 3 hores per les vies del tren i després pujada al Putukusi, una de les 4 muntanyes que envolta el Machu Picchu i des d'on ja el podem veure. Per arribar-hi són escales de fusta molt empinades, però val la pena. Descans al poble d'Aguas Calientes i cap a dormir d'hora, que s'acosta el gran dia.

I dic el gran dia perquè és el dia número 100 del viatge, i tinc la sort de passar-lo al Machu Picchu, ni fet expressament. Ens aixequem a les 5 del matí per agafar un bus mega car que ens porta fins a la ciutat inca. Cal fer cua pel bus, i després cua per a l'entrada, i sospito que la gran quantitat de gent farà que no disfruti del Machu... Però ni els centenars de persones poden evitar que es capti allò tan especial que transmet el lloc. Ho dic de debó, hi vaig entrar a les 6 del matí i en vaig sortir a les 5 de la tarda quan me'n van fer fora. Primer vam fer una visita guiada de més de dues hores i després vam pujar al Wayna Picchu (la muntanya que es veu al fons de la típica foto del Machu Picchu) per veure'n una altra perspectiva. Quina meravella, després de pujar totes les escales vaig buscar una pedra a l'ombra, alguna xocolatina per menjar i a gaudir. No n'hagués marxat mai. Però va caldre fer-ho, i després de menjar alguna coseta vam caminar i perdre'ns entre les terrasses, les antigues cases, i fins on arriba el famós camí inca. Hi ha qui diu que el lloc era una mena d'indret de descans, i que principalment hi vivien dones i nens, i és que aquí hi pot descansar qualsevol.

I bé, com passa en molts viatges compartits (i en el meu ja és el tercer cop), arriba un punt on cal separar camins. El d'en Katu i el meu es separen a Cusco, ell marxa cap al Brasil on treballarà uns mesos en l'organització del Fòrum Social Mundial i on potser, qui sap, acabarà el meu viatge. Així que després de passar per l'equador del meu viatge comença una etapa molt diferent, on em quedo sola davant un món immens per explorar. En tinc moltes ganes, i encara que tot es compliqui i que em caldrà ser més forta que mai, estic motivada. Ah, me n'oblidava: també tinc una mica de por...

Tan de temps a Huaraz, encara m'hi creixeran arrels i no en podré marxar mai més. El lloc té moltíssimes coses a fer, i com que moltes d'elles comporten desgast físic necessito encara més dies per recuperar-me. Així que entre una cosa i una altra hi hem estat més d'una setmana. Després de l'escalada i el seu pertinent dia de descans vam decidir anar fins a Chavin (a més de 4 hores de Huaraz), fent parada a la Laguna Querococha. Chavin són unes ruïnes del 1.800 a.C., es veu que aquest poblet havia estat el melic del món igual que Roma ho va ser en el seu moment. La visita va ser interessant, tot i que el dia es va fer etern...

El dia següent tocava matinar, que per fi comencem a fer el trekking, finalment serà la ruta Quilcayhuanca. El primer dia caminem unes 6 hores per la quebrada que porta aquest nom, al principi és tot pla, però després cal pujar una muntanya en zig-zag que ens deixa morts, arribem a 4.200 metres i ens falta l'oxigen. Arribem, cansadíssims, i tenim la sort que en Freddy i en Benito munten les tendes i preparen el sopar (són uns sants), jo m'he assegut sobre una pedra i d'allà no em puc moure. Tot molt bonic fins que comença a ploure, i després sembla que cau pedra, i després sembla que es converteix en neu... Pensàvem que no seria res, però el segon dia al matí ens aixequem amb un paisatge completament blanc! Fantàstic!

Així que comencem el segon dia de trekking, que consta de 3 hores de pura pujada, veient lagunes precioses, muntanyes nevades i vistes que deixen sense respiració. Hem de descansar sovint, estem pujant a molta alçada i el cos ho nota moltíssim. Finalment arribem al cim! Bé, no és un cim com a tal, és el pas entre dues muntanyes (a gairebé 4.900 metres), on descansem i recuperem forces. Com sempre passa, t'adones que realment val la pena haver passat tan de temps amb el cor a punt de sortir del pit. I després 3 hores més de baixada arribem fins al campament per a passar la segona nit, que per sort ja no feia tanta fred. I el tercer dia... ja preparats i amb ganes de pujar 4 muntanyes més, en menys de 2 hores ens diuen que ja hem arribat. Ostres, un dia que vull caminar més! El trekking més famós a Huaraz és un que es diu Santa Cruz, però es veu que sembla una rambla, així que jo us recomano aquest, és meravellós i no vam trobar ningú en tot el camí.

Com no, ens va caldre un dia sencer de descans, i després d'això agafo un bus nocturn cap a Lima. Després de passar la nit sencera al bus arribo a destí, i a les 6 del matí ja estic preparada per a dormir la meitat de nit que em falta. No m'agrada gens el barri de Miraflores, la zona on estic instal.lada, bàsicament perquè considero que això no és Lima, ni Perú diria jo. La guia ho recomana per ser segur, però aquí només hi ha cases de rics, carrers nets, cotxes moderns i grans avingudes. Així que decideixo anar a visitar el Lima autèntic i vaig a la plaça d'Armes, al carrer La Unión, a la catedral, i al vespre em passo per un parc on fan espectacles de llum i color amb les immenses fonts que hi ha. Al final, en comptes de visitar Lima només he fet que veure l'anti-Lima, perquè tots aquests llocs ofereixen una imatge molt allunyada de la realitat.

El segon dia em decideixo a anar fins al convent de San Francisco, on encara viuen franciscans i on es pot visitar el que anomenen el primer cementiri de Lima. Resulta que just sota la catedral hi ha unes catatumbes amb els ossos de 25.000 persones (la guia diu de 70.000), i es pot veure grans pilons de cranis, ossos humans, fèmurs... Fins i tot hi ha pous de més de 12 metres de profunditat plens, tot plegat molt impressionant. Ara, però, només els franciscans s'hi enterren. Fa gràcia la forma ordenada dels òssos, obra dels arqueòlegs. Després d'això visito el mercat central, la plaça Bolívar, el barri xinès i cap a l'hostal que estic rebentada i encara em queda una hora per arribar-hi. Un sopar tranquil, una peli i cap a dormir.

El tercer dia a Lima me l'agafo més relaxadament, voltar pel mercat indio i una mica de vida nocturna al barri de Barranco, que això també diu molt d'una ciutat. Per fi tasto el cebiche, peix i marisc cru amassarat amb llimona i ceba. Definitivament, no m'agrada. Al final els dies a Lima s'allarguen una mica més del compte i n'hi estem un parell més, però ja anant de compres, al cine, voltant per la ciutat... Va bé deixar de ser turista de tant en tant.

I bé, encara que no vingui a "cuento", m'agradaria fer una petició a tots els taxistes de Lima i del Perú en general perquè deixin de pitar-me pel carrer, no m'importa si vaig carregada, si faig cara de cansada o si plou. I us diré més, si em fa ràbia que em pitin encara me'n fa més que es parin al meu costat amb el dit índex aixecat, sense moure's fins que els dius que no amb el cap. No estic acostumada a agafar taxis, per tant m'encanta poder anar fins a la cantonada i cridar: "Taxiiiii!!!", rollo pel·lícula. Així que si necessito un taxi ja ho faré saber. Buf, ja m'he quedat més descansada...

Doncs sí, Les Galapàgos es van acabar, i puc dir que ha estat una de les millors inversions de la meva vida, res a veure amb tot el que venen els bancs! Així que amb mitja tristor arribem a Guayaquil i cal decidir nou destí. Em resisteixo a no passar per Cuenca, que serà el meu últim destí equatorià, així que separem camins per uns dies. Cuenca és la tercera ciutat més poblada del país, d'estil colonial i molt maca. Tots els seus carrers estan adoquinats, hi ha esglésies cada dues cantonades, està plena d'universitaris i s'hi troba un bon ambient generalitzat.

Així que passo la primera nit acompanyada d'una argentina que va viure 2 anys a Celrà i la segona nit decideixo fer quelcom més cultural i anar a una exposició noctura al museu d'art modern. A l'anar sola, a la mínima se t'enganxa algú, i en aquest cas es presenten com el millor escriptor del país i l'artista més cotitzat del moment (diu que pel seu últim quadre van pagar 2 milions de dòlars), tot i que google no sap res ni d'un ni de l'altre. En definitiva, que em prenen per artista, em presenten a totes les personalitats del lloc, m'expliquen cada una de les centenars d'esglésies i m'obliguen a anar a una altra exposició (tema interessantíssim: patates). Els personatges diuen: "És clar, una persona tan interessada per l'art com tu...". Però si no sabria diferenciar un Dalí d'un Miró! Al final, amb feines i treballs me'ls trec de sobre.

L'endemà toca trasllat, he d'arribar a Màncora. Em dirigeixo a Huarquillas, l'últim poble d'Equador, i conec a la Karla que em diu que ja m'he passat de llarg de l'oficina d'immigració que m'ha de segellar la sortida del país. Aquí no hi ha cap mena de barrera física que separi un país de l'altre, o sigui que em toca decidir: reculo a segellar o entro d'il·legal al Perú. La deportació em sembla bona idea però per quan acabi el viatge, ara no em convé, així que toca girar cua. Però una frontera dóna per molt, i és que la guia deia que creuar-la era un mica perillós, que hi roben, que t'estafen amb el canvi de moneda i que hi ha calculadores trucades. Apa, una altra exageració de la guia, calculadores trucades... Doncs en vaig trobar una: 20 x 3 = 41. Però noi, que tinc l'EGB!

Després d'un dia sencer de trasllat i de subornar al conductor d'un bus de luxe perquè em porti fins a Màncora, arribo al que segons els peruans és el millor destí de platja. La veritat és que després de Les Galàgapos ja no hauria de passar per cap platja, que les comparacions són odioses. Així que sense voler-ho, ens posem en vaga indefinida de fotos, que tot ho trobem lleig. A més, a l'Equador vaig estar a Montañita i els dos pobles s'assemblen bastant, tot i que Màncora és pitjor, que hi passa la carretera Panamericana ben bé pel mig.

Al Perú les distàncies són molt llargues i per arribar a Trujillo ens calen 7 hores de bus. És una ciutat colonial, però ens pensàvem que seria més bonica, perquè a la que et distancies de la plaça principal ja queda poc de colonial... El més interessant va ser visitar les rutes de Chan-Chan, que és la ciutat pre-colombina més gran d'Amèrica i la ciutat de fang més gran del món. Per sort, fa uns 6 mesos que la UNESCO els ha fet restaurar bona part del lloc, perquè al tractar-se de fang ben poca cosa en quedaria...

Per tant, escurcem l'estada a Trujillo i marxem ja cap a Huaraz, una ciutat que va ser destruïda completament per un terratrèmol fa uns 30 anys. Decidim fer el trasllat a través d'un camí una mica més llarg però molt més bonic, així que travessem el Cañó del Pato, una carretera on només circulen busos petits que passa per la part baixa del canyó, així que els paisatges són impressionants, les parets dels voltant altíssimes i els túnels petits i excavats directament a la roca. Tot i que la carretera no és bona, val la pena optar per aquesta alternativa.

Arribem a Huaraz, a més de 3.000 metres i les conseqüències de l'alçada comencen a fer acte de presència, em passo un dia sencer com si algú m'estés apretant el front. La ciutat té unes vistes immillorables de tota la Cordillera Blanca, això són Andes 100%. Així que comencem a mirar trekkings per fer, però abans de res cal mirar com el cos respon, així que decidim anar fins al bosc de pedres, que està situat a més de 4.200 metres d'alçada per tal d'aclimatar-nos. El lloc és preciós, hi ha indígenes pasturant el bestiar per allà i tinc l'oportunitat de fer unes quantes vies d'escalada, que fa dies que no practico. És el paradís dels escaladors, tot i que jo faig de les més fàcils perquè a aquesta altura tot cansa molt més.

Us deixo fins a després del trekking, si no dono senyals de vida d'aquí a 2 setmanes comenceu a preocupar-vos...

Arribo a Guayaquil, obro el moneder i sorpresa: només em queden 10 dòlars... M'han robat? Els he perdut? No, he estat a Les Galàpagos!!! Doncs sí, l'espera a Guayaquil va servir perquè finalment un altre tripulant entrés a formar part del viatge. En Katu va arribar, i només amb 20 hores de retard i sense maleta... Així que els 2 dies que havíem d'estar a Guayaquil es van eliminar, sense poder quedar amb els contactes que hi teníem.

Així que cap a les Galàpagos de dret! Agafes un avió i en menys de dues hores arribes ben content a les illes amb ganes de descobrir i veure animals, però què és el primer que et trobes? Et posen en fila i van parant la mà, que entrar a aquestes illes costa 100 dòlars (pels estrangers, és clar). Però no ens deixem intimidar, i el primer que fem és anar directament a la companyia aèria: senyora, faci el favor de canviar-nos el bitllet, ens hi volem quedar més dies! Havíem intentat fer en 10 dies tot el que havíem planejat i era impossible... Així que deixem els malabarismes pels qui en sàpiguen.

Passem un parell de dies a Puerto Ayora, la capital de l'illa de Santa Cruz, buscant i re-buscant algun creuer per un preu assequible, tasca gairebé impossible a les illes, que els preus equatorians aquí els multipliquen per 2 o per 3. Finalment en vam trobar un, però em guardo la sorpresa per més tard, patiu una estona... A part de voltar per agències vam anar també a Bahia Tortuga, una platja de sorra blanca i aigua turquesa, on cal caminar 45 minuts per arribar-hi i que gairebé és solitària. Un luxe i la primera sorpresa quan de cop i volta es creua amb nosaltres una iguana marina enorme, ens vam emocionar tant que no paràvem de fer-li fotos! El que no sabíem és que acabaríem veient-ne moltíssimes més...

Fa temps que estem en contacte via mail amb una parella que està fent la volta al món en 10 anys amb furgoneta i justament ara estan a Les Galàpagos, així que anem a veure'ls a Isabela, l'illa més gran i que té 5 volcans, alguns d'ells encara actius. Em preparo per agafar el ferry de més de dues hores que resulta ser una llanxa que va a tota pastilla, quedem xops i m'he de concentrar molt per no tornar a montar un escàndol. No entendré mai el perquè no diuen les coses pel seu nom. En fi, que arribem a port i l'Anna i en Pablo (ella catalana, ell argentí) ja ens hi esperen i ens instal·lem a casa en Plaucio. Com admiro aquest home. En Plaucio és un artista de 73 anys que s'ha decidit a construir 3 cabanyes per allotjar a gent (tenim l'honor d'estrenar-ne una!), no para de fer coses durant tot el dia, es preocupa per tot el que passa a l'illa, es llegeix la nova Constitució abans d'anar a votar, i en definitiva, és una d'aquelles persones per qui l'expressió "és un tros de pa" queda curta. Jo, quan arribi a la seva edat, m'agradaria ser com ell.

Però al que anàvem. L'Anna i en Pablo ja porten 3 setmanes a l'illa i ens fan de guies, ens mostren el centre de tortugues, ens ensenyen on trobar les iguanes i a quina hora, on comprar el millor formatge casolà, etc. Un bon sopar amb embotit català (a l'Anna li cauen les llàgrimes quan veu el pernil salat) i cap a dormir. L'endemà anem d'excursió a Sierra Negra i al volcà Chico, una caminada de més de 5 hores en total. Val molt la pena, i s'hi pot veure una de les millors vistes de l'illa, ja que es veuen les seves dues badies. Al vespre, asado argentí preparat per en Pablo i comiat. Els acompanyem fins a pujar al vaixell de càrrega que els deixarà a Guayaquil després de 3 dies de viatge. Haver compartit amb ells em fan reflexionar i penso que això sí que és viatjar! Però tinc ganes d'aprendre i temps, només em falten els patrocinadors. L'endemà fem una excursió on veiem els primers lleons marins (que no foques) i també ens flipem, no tenen por de res!

Tot i que encantats amb Isabela i desitjant poder quedar-nos-hi més temps, hem de marxar, que hem d'anar a fer submarinisme (gentilesa dels de casa, que fer anys també s'ha de notar...). Així que bombona, pesos, traje i cap a bucejar! El més impressionant va ser quan vam trobar un banc de peixos enorme, i al cap de pocs minuts ens adonem que ens han encerclat, estem al mig!

I bé, arriba el gran dia. Vam començar la segona setmana a Les Galàpagos sobre un creuer amb 16 passatgers a bord. De fet, hi havia over-booking, i us recomano una tècnica: t'instal·les a un camarot, et fas la marejada i a veure qui s'atreveix a treure't d'allà! El vaixell no és cap Royal Caribbean, però res a envejar-li perquè la tripulació és molt amable, el menjar bo i abundant i els paratges únics. Va ser difícil tornar a tenir horaris i haver de llevar-nos cada dia a les 7 del matí o abans, però vaig fer l'esforç. Cada dia durant els 8 que va durar el creuer fèiem un parell de visites a les illes (n'hem visitat més de 10) i snorkeling a 2 llocs diferents. Podria estar dies explicant-vos meravelles però millor ho resumeixo...

Us explicaré una anècdota: el segon dia aterrem a una platja de sorra roja plena de lleons marins per a fer-hi snorkeling. Decidim separar-nos una mica del grup i és aquí on entra la tortuga graciosa com a actriu principal de la pel·lícula "L'atac de la tortuga". Estem nedant i de cop veiem una trortuga d'aquestes enormes nedant i "Oh, quina meravella!". De cop en veiem una altra, i una altra... Una comença a nedar cap a mi, se m'acosta, una mica més, més... Em poso nerviosa, començo a intentar nedar cap endarrere però amb aquestes aletes que porto no puc! La tortuga va a tota pastilla fins just davant la meva cara, després s'atura, em mira i gira de cop. Doncs mira quina sort, m'ha tocat la tortuga graciosa. Ara em fa gràcia, però en aquell moment li hagués aixafat la closca! De fet, no cal tenir por, tan elles com els lleons marins són inofensius i els agrada jugar, sobretot plantar-se davant la cara i marxar corrents: COBARDS!

Un altre dels dies que recordo especialment és la visita a l'illa de Bartolomé. Decideixo anar tota sola a fer snorkeling a una badia preciosa. Només començar topo amb un tauró de més d'un metre i mig! Em surten els ulls de les òrbites i no sé què fer, però veig que té una taca blanca a l'aleta: quina sort, és vegetarià. De camí a la platja em trobo amb una tortuga, un lleó marí i un pingüí gairebé m'atropella. M'assec una estona a la meva platja particular de roques volcàniques mentre esquivo crancs multi-colors, lleons marins i iguanes. No tenen por. I m'adono que aquestes illes són realment especials, i no només perquè hi ha espècies úniques, sinó perquè no han desenvolupat cap por a l'ésser humà. Tot plegat serveix per adonar-me que sóc una privilegiada d'estar a un lloc com aquest, perquè negar-ho.

Per no atabalar-vos més amb historietes, prefereixo deixar-vos amb algunes de les imatges d'aquesta setmana inoblidable. Els meus animals preferits (tot i que amb empat tècnic amb els piqueros) són els lleons marins. He pogut nedar, jugar, veure recent nascuts i admirar a aquests animals tan simpàtics, fins i tot els he emprenyat una mica quan no em feien cas.

En segon lloc: els piqueros potes blaves! No sé per quina raó aquests ocells em cauen simpàtics, el fet que hagin posat els peus en un pot de pintura per a barrufets em fa gràcia.

I les tortugues Galàpagos són enormes! A més de lentes, clar. Les potes són com d'elefant i el cap igual al d'ET. Només em sap greu perquè els pirates se les enduien als vaixells per tenir carn fresca, ja que poden estar més d'un mes sense menjar ni beure.

Les iguanes són també un altre món. Són com dinosaures, de debò que són tretes de la prehistòria! N'hi ha de marines que poden ser negres, vermelles o verdes, i també de terrestres que són més aviat groguenques. A vegades te'n trobes centenars prenent el sol, cal anar en compte per no trepitjar-les!

Pel que fa als crancs, no m'haurien de fer especial gràcia, però tenen uns colors intensos entre vermell-taronja-blau molt xulo. Això sí, sempre en trobes algun de malparit!

Però les illes no són només animalons, totes elles són de formació volcànica i per tant hi ha molta geologia per aprendre i paisatges impressionants, de pel·lícula total.

Bé, em quedem moltíssimes coses al tinter, sobretot totes les imatges no capturades del món submarí, però em sembla que ja us he atabalat prou.