M'acomiado de l'Ellinor i el capità, ells ja marxen cap a Macapá on jo els atraparé d'aquí a uns dies. Acabo de passar els últims dies a Belém preparant la sortida cap al riu, tot i que no sempre es pensa en tot. La nit abans de marxar, tirada amb pijama al sofà de l'hostal miro al recepcionista i li dic: "No entenc perquè he d'anar al barco 2 hores abans, no és pas un avió!" i diu que si no ho faig no tindré un bon lloc per a col·locar la meva hamaca. Hamaca? Jo no en tinc d'hamaca! No va inclòs amb el preu això? Es veu que no, així que ja em veieu a les 7h del matí anant a comprar-ne una, per sort aquí això no és gaire difícil.

Arribo al vaixell i flipo. M'agradaria dir que hi havia una hamaca a cada metre, però és que n'hi havia una a cada mig metre! Així que si el barco es mou vas tocant el del costat, o ell a tu, com es vulgui mirar. Per sort, el companyerisme dels meus veïns fa que s'instal·lin a un nivell més alt i així no ens toquem, tot i que si cauen quedaré ben aplastada. El trajecte fins a Macapá havia de ser de 24 hores, però al final en són 29, 5 de gratis! Arribo i no diviso cap veler a port ni ningú esperant-me, però el que semblava Macapá en realitat és Santana, així que em queden 30 minuts de bus per a trobar l'expedició. Arribo i el port està solitari. Em conecto a internet i tinc un mail de la sueca titulat "Problemas" on em diu que entrava aigua al vaixell i que han hagut de girar cua, tornen a ser a Belém! M'explica també la història d'uns possibles pirates que els perseguien de nit... I jo, sola davant la pantalla, no puc parar de riure, tot i que dies més tard no em farà cap gràcia.

Decidim esperar a veure si podem arreglar el veler ràpid. Jo a Macapá m'uneixo al Kalim i al Korn (un viatger holandès de 60 anys al que li falta moooolta paciència) i amb ells estaré 3 dies. El primer dia és diumenge, tot tancat menys l'església. Hi entrem per curiositat, però al moment venen dos homes amb corbata a saludar i donar-nos la benvinguda, i jo no me'n fio, fan pinta de venedors d'enciclopèdies. Així que marxo corrents i dediquem el dia a voltar pel fort, el passeig i a la tarda quedem amb l'André que ens vol ensenyar un lloc: tal i com vaig fer a Equador (te'n recordes Neus?), ens porta per on passa la línia equatoriana que separa els 2 hemisferis, i aquí són tan frikis que fins i tot han fet un camp de futbol amb una porteria a cada costat. Sopar, algunes caipirinyes i a dormir.

L'endemà anem al que ha de ser una platja meravellosa però que acaba essent una platja més de riu on t'has d'espavilar a banyar-te perquè si no la marea puja i ja no hi ha platja. Però allò important del cas és que és el meu primer bany a l'Amazones! Passem el dia allà, mengem peix i cap a casa. L'endemà gairebé em convencen per anar fins a la Guayana Francesa, que per a sorpresa meva es veu que tècnicament encara és França i els de la UE no necessitem ni passaport. A més, van amb euros! Però prefereixo l'horrible i avorrit poble de Macapá, on rebo una oferta seriosa per treballar en una acadèmia d'idiomes però els dic: A Macapá? No, gràcies! El dia següent vaig fins a Porto Grande, tot sigui per fer temps i esperar el veler. Però el remei és pitjor que la malaltia, aquí sí que no hi ha res de res de res a fer, excepte veure passar les hores. És famós per un balneari que en realitat és un bar al costat d'un llac, ni jacuzzis ni piscines termals com m'esperava. Em vaig avorrir com una ostra, i mira que no sé com s'avorreixen les ostres... Torno a Macapá i per fi parlo amb l'Ellinor: la cosa s'allarga i decidim no esperar més el veler. A més, el capità té una amant a cada port, i la de Belém em sembla que tira molt. Aventura frustrada, amb les ganes que en tenia jo! No puc parar de pensar que potser hi ha una mà negra al darrera, hi havia massa contraris a aquest viatge...

Compro bitllet per sortir de Macapá el més aviat possible i em torno a posar dins un barco. He d'anar fins a Santarém i les hores estimades eren 36, les reals 50. Però aquí ningú demana el llibre de reclamacions ni res, tothom es queda tan tranquil, i jo igual, que no tinc pressa. La vida aquí és un altre món, però gràcies a algun dels molts llibres que estic llegint aquests dies hi trobo l'encant. L'escena típica seria la de la primera nit, quan me'n vaig al bar del barco (un lloc diminut amb 2 bancs al davant) perquè és l'únic lloc on hi ha llum per llegir. Davant meu una TV de 14 polzades que es veu borrosa endollada a un ampli de mala qualitat a tot drap, a la dreta un brasileny cinquantón intentant emborratxar a la jove cambrera per lligar-se-la i ella que es deixa, més enllà dos que estan encara més acabats. A l'esquerra un jove que ha començat amb les preguntes típiques de quants anys tens? Com et dius? Estàs casada? Per què no? i més enllà dos extres. Em canso de l'escena i em giro cap al riu: tot és fosc i no es veu res, el riu és marró i em ve fum negre a la cara... Tinc dos camins, i el que esculleixo és el de ser feliç i gaudir del moment, no tothom té l'oportunitat d'estar aquí! Sí, prometo dir-vos quin llibre estic llegint...

Com l'altre cop que vaig agafar un barco, aquest també anava a tope, tot i que a mig camí vam quedar només una vintena. I quin tipus de gent? Doncs una mitjana d'edat de 65 o 70 anys, i perquè hi havia alguns joves que la fèiem baixar! Així que m'he passat uns dies escoltant batalletes de mili (o això penso jo, a vegades no em quedava clar...) i la gran incògnita de tothom era què feia allà sola i perquè no estava casada, i la frase més repetida pels de la tercera o quarta edat: "Ai si tingués 18 anys!". Aquest cop els àpats al barco estaven inclosos, i això vol dir que de tan en tan ve un noi jove a sacsejar-te l'hamaca amb mala llet i pronuncia alguna cosa que vol dir que és hora de menjar. Tothom cap a baix, on hi ha una taula per unes 10 persones i on menges arròs amb pasta i carn, o pasta amb arròs i carn, o si tens sort sopa de pasta i arròs... Però cal menjar ràpid perquè tens 8 ulls clavats al clatell esperant que acabis per poder seure a menjar.

Encara que la intimitat desapareixi i l'espai personal també, he gaudit d'aquest viatge, sentir que el temps és quelcom relatiu m'agrada, tot i que també em va alegrar arribar! La veritat és que si no fos perquè ja fa 7 mesos que volto i perquè tan ma mare com la majoria de les meves tietes ja són cinquantones, diria que el temps no passa... He aprofitat per fer-me la manicura, la pedicura, per llegir, pensar, escriure, xerrar... i amb la Stefani (6 anyets) cursos de fotografia, maquillatge i fins i tot he jugat a senyoretes! I com que el barco és també de càrrega hem anat parant a poblets on aquesta és l'única manera d'arribar-hi i realment la vida que hi tenen res té a veure amb la de qualsevol de nosaltes. I sabeu què? Després de 50 hores arribem de nit a Santarém i el capità i els que quedaven em diuen que si vull em puc quedar a dormir al barco, anar a buscar un hotel a aquelles hores no és recomenable. M'hi quedo, unes hores més no em faran cap mal.


Pensava que a Santarém havia de continuar amb l'espera però només baixar del barco conec a en John i em parla d'una reserva que hi ha a unes 4 hores, la Floresta Nacional de Tapajós, i decideixo unir-me a ell i anar a visitar-la durant 3 dies. No podem marxar de Santarém fins el dia següent, així que aprofitem per anar a demanar els permisos que es necessiten, i fer la pertinent col.laboració econòmica, és clar. A aquesta zona tenen un programa ecològic i tothom qui hi va s'instal·la a casa d'una família, que s'encarreguen de mostrar-te la zona i cuinar. Maguari, el poble on estem, està format per 70 famílies, només fa 15 anys que tenen carretera i 3 mesos que tenen electricitat (i tothom ja té la ditxosa TV...). Nosaltres anem a casa l'Abilio, ens deixen una habitació per a l'hamaca i a viure. No cal dir que la vida fa un gir de 180 graus, tot és tranquil·litat i no hi ha estrés, i fins i tot la gent "perd" el temps parlant! Després de passar-hi uns dies t'adones com es pot viure completament integrat en la naturalesa, i ells li tenen un gran respecte. El segon dia anem a fer una caminada per la Selva de més de 6 hores, veient i tastant tot tipus de fruites amazòniques i uns arbres enormes, el suma-uma o alguna cosa així. Jo aprofito la tarda per banyar-me al riu (el Tapajós és ben net, no com l'Amazones), visitar el centre del poble i gaudir d'una posta de sol increïble. El dia següent anem amb canoa a pescar i arribem fins a una platja amb sorra blanca i palmeres on ens atrapa un diluvi, tot i que per sort dura poc. Després visitem una fàbrica de làtex, ja que en aquesta zona aquesta era una de les seves principals formes de vida, tot i que cada vegada ho és menys. La raó? Els paguen només un real (uns 30 cèntims d'euro) per quilo de làtex, just el mateix que fa 20 anys i pel que necessiten 3 dies de feina! Anant cap a la reserva pensava que amb tantes hores per davant m'avorriria, però no ho he fet ni un moment, i encara que el menjar continuava essent arròs-pasta-frijoles he gaudit dels dies allà.

No vull haver-me d'aixecar a les 3 de la matinada per agafar l'únic bus que surt del poble fins a Santarém, però per sort sempre hi ha algun veí que té moto i et pot portar fins a Belle Terra, on sí trobaré transport. Durant els més de 30 minuts que dura el trajecte m'adono que el meu viatge està tornant a l'essència que havia perdut, abandonant les comoditats del món desenvolupat i tornant allà on els horaris són subjectius i les coses més simples poden ser complicades... M'agrada! Tornada a Santarém i retrobament amb l'Ellinor, portem poques hores juntes i ja l'hem liat...

No sé ni per on començar i diria que tampoc han passat tants dies... En fi, que em deixen entrar al Brasil sense cap problema, no em demanen ni vol de tornada, ni extractes bancaris ni targetes de crèdit. De fet, no vaig ni veure la frontera que anava ben dormida dins el bus. Vols i més vols i arribo a Belém, la capital de l'Estat de Parà i una de les ciutats més grans de la regió nord del país, situada just uns quilòmetres abans d'on l'Amazones arriba al mar. Primeres impressions bones: hi ha places boniques, avingudes plenes de mangueres (es diu així l'arbre que dóna mangos?), bars a primera línia de riu per a veure les postes de sol... L'únic problema és que hi fa una calor asfixiant, ja cal que tinguis un ventilador aprop si vols sobreviure. I no només calor, cada dia plou, hi ha una hora de pluja intensa que sol ser al voltant de les 2 del migida, tot i que essent Brasil, sempre cal donar un marge de 2 hores amunt, 2 hores avall.

Dedico els primers dies a voltar una mica per la ciutat, conèixer la Plaça República (molt aprop d'on estic instal.lada), el mercat Ver-o-Peso i les seves olors a fruites exòtiques i fresques, la plaça do Carmo i a deixar-me perdre. Un cop més, m'adono que aquesta ciutat també es caracteritza pels grans contrasts, ja que només un carrer paral·lel a qualsevol avinguda comercial et trobes amb carrers bruts, foscs, amb gent dormint al carrer i moltes imatges de pobresa. Per sort no he tingut cap mala experiència a la ciutat, però tothom i especialment els brasilenys no paren de parlar de tots els perills de la ciutat, alguns inclús massa! Fins i tot els policies, que un dia ens van fer d'escorta fins a una botiga perquè deien que soles no hi podíem anar.

Un del dies em re-trobo amb l'Ellinor, una sueca que vaig conèixer a La Paz i que per mala sort vam passar pocs dies juntes, però hem mantingut el contacte i ens hem retrobat aquí. És un plaer compartir el temps amb ella, les seves ganes de viatjar i riure s'encomanen! Ella és periodista i està escrivint un llibre sobre la filosofia i els sentiments de tot viatge, i em sembla que em dedicarà un capítol, que aquests dies hem viscut moltes coses juntes. En fi, que amb ella i altres amics vam anar a passar un dia a l'illa de Cumbu, molt aprop de la ciutat i on en comptes de carrers hi ha rius i totes les cases estan construïdes sobre d'aquest. Va ser justament en aquesta illa on vam conèixer algú que canviarà el rumb dels nostres viatges, però ja us ho explicaré més endavant.


Però a Belém hi he vingut pel Fòrum Social Mundial, un esdeveniment que té lloc cada any i que la teoria diu que és un espai de contacte pel debat, reflexió i formulació de propostes entre organitzacions que pretenen construir un món més solidari, democràtic i just. Al Fòrum hi han participat més de 100.000 persones, es van celebrar més de 2.500 activitats, i hi han assistit més de 4.000 periodistes, tot això per mostrar que no és un cafè de barri. No vull criticar perquè encara no he reflexionat massa, però tot i certa desorganització i problemes característics de qualsevol esdeveniment d'aquesta envergadura, tan els organitzadors com els participants estan contents, així que segur haurà servit.

Després de passar la setmana de reunions, va arribar el dia en què començava el Fòrum! Jo era voluntària responsable de tres carpes, calia estar pendent de qualsevol contratemps o imprevist que pogués aparèixer per a intentar solventar-lo. Em van necessitar els primers dies, després la cosa ja es va calmar i vaig poder gaudir de les activitats. Les "meves" carpes eren la de "Drets Humans", la de "Població Indígena" i la de "Drets Col·lectius dels Pobles i Nacions sense Estat", aquesta última amb una gran representació catalana (tot i que també kurda, basca, palestina, gallega...) i amb la que ràpidament em vaig identificar. Conviure de nou amb catalans, veure senyeres i estelades, i sentir a parlar de temes amb els que em sento completament identificada em va fer sentir aprop de casa. Així que bé, ja he tingut la dosi que necessitava i ja puc continuar el viatge durant un temps més!

La setmana de després del Fòrum la vaig dedicar a passejar, continuar degustant especialitats brasilenyes, bons sopars, descansar i gaudir de l'amabilitat d'aquesta gent. És el primer país que visito en aquest viatge on no parlen espanyol, però he de dir que el portuguès no és complicat, amb paciència i bones paraules ells m'entenen a mi i jo a ells. I si no sempre pots dir que sí i dedicar-los un gran somriure, normalment no corres gaires riscos. Però la dificultat apareix quan per exemple demanes un suc: "Un suco por favor!" i et pregunten de què el vols: abacaxi, acerola, goiaba, maracujá, muruci, taperebá, cupuaçú, graviola, morango... La sort és que tots són boníssims!

I ara toca parlar del "després" del Fòrum. El dia que vam anar a l'illa amb l'Ellinor vam conèixer un noi francès, li vam preguntar on vivia i va assenyalar un veler. Va explicar que amb 10 anys el seu pare es va comprar un veler i van aprendre a navegar junts, i és des d'aquell dia que ell va dir que en volia tenir un, això es va convertir en el seu somni. Només té 21 anys i ja l'ha aconseguit, va comprar un veler i es va decidir a creuar l'Atlàntic, ara té previst endinsar-se a l'Amazones... Amb l'Ellinor vam començar a mirar-nos des del primer moment, a fer cares rares, picar l'ullet i a fer-nos fotos amb la nostra "futura casa"... Tot estava a l'aire, però ens vam decidir a preguntar-li si hi volia més gent. La resposta va ser simple i clara: "Estic complint un somni i m'encanta compartir-lo amb gent: Benvingudes a bord!". La sueca ho veia claríssim, jo no tant... Però l'Emmanuel va dir que ens esperaria tota la setmana fins que acabés el Fòrum, així que ja no hi havia tornada enrera, ens n'anem de dret a l'Amazones!

Però les il.lusions a vegades són perilloses i cal ser prudents i responsables. Tothom i especialment els brasilenys vam començar a dir-nos que era molt perillós, que hi ha pirates, que hi ha traficants de droga, que els indígenes es poden sentir molt atrets per a dues noies tan blanques (si jo ho sóc, imagineu-vos l'Ellinor!), que hi ha mosquits i malalties tropicals, que ens hauríem de comprar una arma... No som boges, i clar que hem tingut en compte totes aquestes coses, però les dues pensem que sovint els riscos fan l'experiència més interessant i que si hem de ser negatives estaríem cada una a casa nostra i no pas voltant món.

En fi, que tot i que la meva intenció després de Bélem era anar a passar el Carnaval a Recife he fet un canvi de rumb i l'Amazones m'ha convençut. Com a experta a trobar justificacions a les decisions preses, he pensat que de fet el Carnaval es tracte simplement de molta festa, que inclou ballar (encara tinc pendent perfeccionar el meu estil), sortir fins les tantes i beure molt (dues caipirinyes em deixen kao i el dia següent morta, ho tinc comprovat). Així que aquest cop prefereixo optar per l'aventura que se m'ha creuat inesperadament. A més, anar cap a la costa brasilenya em feia pensar massa en tornar cap a casa, anar amunt em fa contemplar més opcions.

No sé si us ho havia comentat o si ho havíeu intuït, però el fet és que des de Buenos Aires que arrossegava una crisi. Sí, la famosa crisi dels 6 mesos de tot viatger (i que jo assegurava que a mi no m'arribaria) que et fa replantejar el tornar o continuar, el canviar la forma o seguir a tope.. En el meu cas, he vist que he estat viatjant massa ràpid, amb molta il.lusió durant els primers mesos, però que ha arribat a cansar-me en aquests darrers temps, tot i que no m'ha arribat a convèncer per tornar. Però he carregat piles, he superat la crisi, he tancat algunes portes i estic començant una nova etapa, amb noves il.lusions i expectatives. Així que estic motivada de nou, tinc ganes de creuar l'Amazones i de trobar un lloc on assentar-me, necessito estar una mica quieta i, qui sap, potser trobar algun projecte que em permeti viure en un mateix lloc durant un temps i així conèixer un país més profundament. Quan sàpiga el què i on ja us ho faré saber!

Doncs sí, els Reis Mags d'Orient em van portar un bitllet d'avió de pujada fins a Buenos Aires i lògicament no el vaig deixar perdre. Vaig viatjar de nit i vaig arribar molt cansada a la capital. I què és el primer que em trobo? Que el taxi es dedica a fer una cursa de velocitat a les 5 del matí, esquivant busos i camions i saltant-se tants semàfors en vermell com va poder. Vaig passar el dia intentant recuperar-me de l'ensurt, així que un passeig pel barri de San Telmo on estic instal.lada, un bon bife de chorizo i cap a dormir.

Buenos Aires té uns 15 milions d'habitants, però això no impedeix que les casualitats continuin succeint: vaig trobar en Gaizka al mateix restaurant que jo! Així que durant el seu últim dia a la ciutat vam anar al cementiri de La Recoleta, impressionant i on et pots fer una idea de les grans famílies de la ciutat, la veritat és que sembla més un museu d'art que un cementiri. No cal dir que la gent hi va principalment per a visitar el mausoleu d'Evita Perón, que tot i que està momificada (o com es digui) no la deixen veure. Uns quants volts més per calle Corrientes i la famosa plaça de Mayo i ja separem camins amb en Gaizka.

Jo aprofito la tarda per anar a la pelu, no sé si us ho havia dit però m'estan sortint canes! Allà vaig comprovar a la meva pròpia pell que tenim moltes diferències d'idioma amb els argentins... A mig canvi de look el perruquer em mira i diu: "Párate" i jo ben quieta. Em torna a mirar i torna a dir "párate" i jo aquest cop quieta com un estaquirot, ni una pestanya vaig moure. Em torna a mirar i m'ho torna a dir. A veure senyor, què vol dir "párate"? QUE TE LEVANTES! Doncs haver començat per aquí!

Un altre dels dies vaig anar fins al barri de Palermo, ple de botigues de dissenyadors joves, restaurants moderns i un ambient alternatiu molt xulo. Els dies següents em vaig unir a la Regina, l'Ainara, en Lorenzo i l'Inigo i amb ells vam visitar el barri de Boca, que és una zona al costat del port amb les cases pintades de colors (amb la pintura que sobrava dels vaixells) i exhibicions de tango pel carrer. Diria que és el lloc més turístic de Buenos Aires, però tot i això no estar de més anar-hi. I ja que érem al barri vam anar a visitar l'estadi del Boca, és una miniatura! Després una passejada per Puerto Madero, que és l'antic port renovat, i a la nit a aprofitar unes jornades de cine argentí que feien en un parc a l'aire lliure. Una de les coses bones de Buenos Aires és que la ciutat no dorm mai, i si necessites anar a sopar a la 1 de la matinada, doncs cap problema.
L'endemà diumenge aprofito per a donar una volta pel barri de San Telmo, i com que és el barri on estic instal.lada només em cal sortir de l'hostal per a trobar tot l'ambient. Cada diumenge hi fan una fira que em porta molts records i nostàlgia dels meus diumenges londinencs a la Brick Lane... Hi ha antiguitats, actuacions de música, màgia, artistes, botigues de qualsevol cosa i sobretot, molta gent deixant-se perdre. A la tarda quedo amb en Maxi per anar a voltar, i per a sorpresa meva serà amb bici. Després d'haver descobert Santiago de Xile amb bici he de dir que m'encanta la perspectiva que aquest mitjà de transport dóna, i va ser precisament durant aquesta volta que vaig notar el clic que em va fer adonar que Buenos Aires m'encanta. La gent sol dir que estimes o odies aquesta ciutat, i jo (encara que amb uns dies de retard) puc dir que m'encanta!

Els altres dies faig més passejades pels carrers comercials, algunes compres (a Buenos Aires si no vas amb shorts o vestit no ets ningú) i a la tarda a gaudir d'una gran actuació musical: La Bomba del Tiempo. Es tracta d'un grup de 16 percussionistes que cada dilluns toquen durant més de 2 hores de forma improvisada i que no deixa que les més de 1.000 persones que els veuen parin de ballar ni un minut! Molt, molt guapo. L'últim dia a la capital vaig anar fins a Tigre, que és una zona de canals del Delta del Riu de la Plata, tot i que finalment no vaig agafar cap vaixell per a recórrer la zona, massa guiri. Per casualitat vaig topar-me amb la baixada de bandera de la Casa Rosada, un gelat i fins la pròxima Buenos Aires...


Voleu saber el gran problema d'Argentina? Us en faríeu creus: la falta de monedes! Per sort, només entrar al país ja m'ho van dir i portava més d'un mes estalviant monedes, cada una que entrava al moneder no en tornava a sortir. Però per què? Resulta que va arribar un punt on vendre el material de la moneda era més rendible que la pròpia moneda, així que la gent les va vendre i s'han quedat sense, totes les botigues tenen cartells de "no hay monedas" i ni als bancs se'n poden trobar... Però el problema no seria tan gros si no fos perquè a Buenos Aires els busos funcionen amb monedes i si no en tens, no puges. Molta gent acaba fent voltes o caminant més del compte perquè no poden pujar al bus. Explicat així pot semblar una tonteria, però penseu que fins i tot m'han arribat a donar caramels de canvi (i no només una vegada), que et donen les gràcies quan pagues amb monedes i que tot just ara s'estan plantejant implementar les targetes magnètiques. Tot un problema nacional, de debó.

Així que adéu a Argentina i cap a Uruguay, un país que no estava en el meu planning inicial però que s'ha posat al mig. La forma més ràpida i còmode és anant amb ferry des de Buenos Aires fins a Colònia de Sacramento (3h), un lloc que tothom diu que és preciós però on no em vaig parar. Així que directe cap a Montevideo! Com sempre, abans de res em dedico a voltar la ciutat amunt i avall, és la millor manera de captar la seva essència, i una mica de tranquil·litat, cine i descans. L'endemà em decideixo a llogar una bici per a recórrer tota la costa de la ciutat i acabo com tots els guiris de la Costa Brava que critico: amb una bici voltant a ple migdia amb 40 graus! En fi, una costa bonica, molta gent a la platja i l'etern dilema de saber si t'estàs banyant al mar o al Riu de la Plata (la teoria més acceptada és que a Montevideo encara és riu, per això l'aigua és marró).

L'endemà quedo amb en Pancho, en José Luis i l'Eli (ells uruguaians, ella colombiana) per anar a dinar al Mercat del Port un asado com Déu mana i on provo la beguda nacional: el Medio y Medio. No van pensar massa a l'hora de posar el nom a la beguda, ja que es tracte d'una barreja de vi blanc amb una mena de cava. Les mesures? Medio y medio! Després un bany ràpid a la platja per intentar suportar l'onada de calor més forta dels últims anys i després vam anar a veure un partit de futbol a l'estadi del Centenario (on es va jugar el primer Mundial de futbol al 1930) i que era un clàssic entre el Nacional de Montevideo i el Peñarol. Jo no hi entenc massa de futbol, però em sembla que no n'hi havia cap que corrés, estaven tots cansats. Per sort va guanyar l'equip que jo animava, així que contenta cap a casa!

Cal dir que Uruguay, com a molts d'altres milers de persones, m'ha sorprès positivament, potser perquè el que en sabem és ben poca cosa. Però malauradament l'he visitat en un moment en què em trobava una mica cansada de tan anar amunt i avall i he preferit assentar-me a la capital més dies en comptes de voltar. Així que he deixat pendent per quan hi torni Colonia de Sacramento, Punta del Este, Punta del Diablo i Cabo Polonio, entre altres llocs que prometen ser preciosos. Després dels dies a Montevideo vaig agafar un bus fins a Porto Alegre, ja al Brasil. Vaig estar un dia a la ciutat on la pluja em va impedir fer qualsevol cosa i després dia intensiu de vols fins a Belem, on participaré com a voluntària al Fòrum Social Mundial. Però no us avanço res més, això ja pertany al pròxim post.

Ah, me n'oblidava! Tot i que no ho he pogut observar massa amb ulls propis, tothom diu que a Buenos Aires hi ha moltes tribus urbanes: que si floggers, que si emus, que si ramoneros... I molta gent que he conegut no ha dubtat en classificar-me: clarament sóc una rollinga! Una què?Diu en que porto serrel, bambes converse, bolso tipo serró i un piercing, així que no hi ha dubte! Creuen que sóc rollinga fins els ossos, segur que m'agraden els Rolling Stones! M'ho ha dit tanta gent, de llocs diferents i en moments diferents, que fins i tot m'hi començo a considerar...

Després d'Osorno agafo un bus per creuar la frontera fins a Bariloche, al bus em trobo amb una noia que conec, però no recordo de què. Ens mirem i apretem el cervell per a fer memòria, així que finalment ho recordem, vam coincidir a Potosí (Bolívia) fa un mes i mig! Una casualitat més. Així que ens instal·lem al mateix hostal, ara ella viatja amb el seu germà Sam i la Victòria i en Mick. El primer dia no fem gaire res, només voltar una mica i gaudir d'un bon asado amb uns mallorquins. Argentina sempre rep les meves tornades amb bon menjar.


I l'endemà... RAFTING! Després de la bona experiència a Arequipa i de quedar-me amb les ganes a Mendoza aquest cop no ho he deixat perdre (encara que m'ha costat pasta gansa...), aquest cop el nivell del riu era més alt i per tant molt més emocionant. La gran majoria dels guies eren entrenats a Sort, i deien que moltes catalanes els hi havien trencat el cor, i com que jo també ho era en patiria les conseqüències... Total, que em van tirar a l'aigua tants cops com van poder. Vam acabar el dia rebentats, però va ser de primera!

San Carlos de Bariloche és conegut per les seves estacions d'esquí, però ara que és estiu a part de gaudir del paisatge i passejar pel voltant del llac el més idoni és fer-hi trekkings. El poble està ple de botigues de xocolata i gelateries, així que millor no ens hi estiguem gaire que cauria a la temptació. Ens decidim i anem a pujar el Cerro López, són un parell d'hores de pura pujada, que al final no resulta ser el més dur de tot. El més dur és la baixada, amb pluja intensa que ens deixa xops i congelats, tot i que no ens queixem perquè les vistes, encara que una mica emboirades, són precioses.


L'endemà ens decidim a agafar un bus per anar fins a Villa La Angostura, volem anar fins a una illa per veure el bosc de arreyanes, que són uns arbres de color taronjós molt intens. Precisament aquí, Walt Disney s'hi va fer una casa i és on es va inspirar per al conte de Blancaneus. Un cop més la pluja ens ataca i no ens veiem capaços d'arribar enlloc, així que girem cua i cap a l'hostal de nou, serà un dia de peli i descans.

Així que em toca anar ja cap a la Patagònia, i per tant cal prendre decisions. En primer lloc no sabia si baixar per Argentina o per Xile. M'informo i per Xile és impossible, la carretera austral té trams inacabats. Bé, així hi aniré per Argentina, al mapa hi ha la carretera 40 que baixa recta de Bariloche a El Calafate, segur que no seran tantes hores. Doncs bé, aquesta carretera és un infern, tardes 35 hores a fer el trajecte i ho venen com una gran aventura, ja que els imprevists solen ser habituals. La millor alternativa per escurçar les hores és fer la santíssima volta fins a tocar la costa altàntica i tornar a la part oest del país, d'aquesta manera "només" seran 29 hores, el meu nou rècord! Pensava que no ho aguantaria, però si aconsegueixes empassar-te les 6 pel·lícules que et posen, dorms de nit i tens un i-Pod és suportable.

Arribo a El Calafate amb forma de 4, el poble és molt turístic, amb botigues mega cares i poques coses a fer. I per què hi he vingut? És la parada obligada per a visitar el Perito Moreno, el glaciar més famós, tot i que no el més gran o el més espectacular. Juntament amb en Benjamin arribem fins al glaciar i ens hi apropem amb vaixell, després passegem hores pel seu voltant. És impressionant, et deixa sense paraules. Com que en algunes parts hi havia arbres, cada cop que el re-descobria no podia evitar meravellar-me de nou. Però el més impactant és que vas sentint com el gel es trenca i de tant en tant cauen blocs al mar. Si algú veu que el gel és de color blau a les fotos que s'ho faci mirar, és pura il·lusió òptica.


Al vespre anem a sopar delícies a un restaurant i a l'acabar en Benjamin em diu: "no et queixaràs si et convido?". Aquest noi no em coneix, clar que no em queixaré! Però sempre hi ha una segona part i m'explica que el dia abans va conèixer a uns suïsos i el van convidar a sopar, ell em convida avui i... Ok, seguiré amb la cadena de favors, dec un sopar a algú. Voluntaris?

Tot i que tenia previst passar la nit de Nadal a El Calafate, em convencen per no estar-hi més dies perquè realment no val la pena. Així que em dirigeixo a El Chaltén, un poble creat fa menys de 30 anys, de 400 habitants, situat a l'entrada del Parc Nacional dels Glaciars i des d'on es veu el Fitz Roy i el Cerro Torre, segur que a molts us sonaran els noms. Conec dues italianes al bus, la Silvia i l'Antonella, i és amb elles que celebraré la nit, sopem a l'hostal acompanyades de molta altra gent i encara que no són tiberis com els de casa ens ho passem la mar de bé. Al ser un poble tan petit les alternatives són limitades: fins a les 3 a tal lloc i després a tal altre. Doncs així ho vam fer, i la festa que hi havia era considerable! I si a sobre a mitjanit et posen cançons de la Raffaella Carrá, doncs llavors l'eufòria ja és màxima!


L'endemà, Nadal, va ser un dia com un altre, què pensareu si us dic que el dinar eren entrepans de formatge? Quina diferència amb la vostra escudella i carn d'olla. Ens aixequem tard, així que amb les italianes decidim fer només alguns trekkings curts, un parell d'hores fins al Chorrito del Salto i després fins al mirador del Còndors. Us diria que feia molt de vent, però després de l'experiència que vaig tenir uns dies més tard, dic que no en feia gens.


Arribo de nou a l'hostal i m'adono que hi ha hagut invasió catalana a la meva habitació, o millor dit, invasió gironina. Parlem una estona i els dic d'on sóc, quan de sobte en Pep es para en sec, es gira, em mira i diu: jo també sóc de... VIDRERES! No m'ho puc creure! Heu sentit mai la frase de "el món es un mocador?". Doncs en donc fe. També vaig conèixer a l'Anna, professora d'anglès de treballadors del Banc de Sabadell, de molts ex-companys!

Segon dia a El Chaltén i ens decidim a anar a la Laguna de los Tres, des d'on hi ha les millors vistes del Fitz Roy, teòricament són unes 4 hores anar i 4 més tornar. Quan en portem unes 2 i mitja arribem a un campament i comença a ploure bastant, tot està tapat i no crec que veiem res. En aquest moment entenc el que va fer el conductor del bus just arribar al poble: frena en sec i crida "Facin fotos abans no es tapi!" Això més la historia d'uns catalans que van estar més de 20 dies als peus del Fitz Roy esperant que millorés el temps em convencem per girar cua. Bona idea? No ho sé. El que era una pluja lleugera es va convertir en un diluvi, el camí en un riu i nosaltres en ànecs xops. Jo no deia res, mirava cap a terra i caminava a tota velocitat, però una de les italianes fins i tot va amenaçar amb començar a plorar... I és clar que vam arribar, mig congelades i amb fred dins els òssos, però vam arribar.

El següent dia m'uneixo a en Gaizka i el dediquem (un cop més) a trasllats, primer fins a El Calafate on hem de perdre unes hores i després fins a Puerto Natales, Xile per tercer cop. Just arribar em donc compte que aquest cop la logística m'ha fallat, i de ple. Estic a Puerto Natales perquè vull anar un parell de dies al Parc Nacional de Torres del Paine, però es veu que el parc està a dues hores i mitja de camí, que significa que hauria de fer 5 h de viatge cada dia... Canvi de plans, només aniré un dia de trekking. Així que el primer dia volto pel poble i faig coses cotidianes (també cal rentar roba de tan en tan...) i el segon dia vaig fins al parc, faré una caminada que diuen dura 8h fins a la base de les Torres, però en tardo només 6 i allargo el trajecte, que avui estic motivada! La caminada és molt bonica, entre boscos, llacs, prats verds, roques... però el vent és infernal. Mai havia patit un vent amb tanta força, un cop que estava entre roques em va deixar amorrada a terra, literalment. En fi, el que compte és que vaig arribar a les Torres i per a la meva sorpresa en són tres! Sempre havia pensat que només eren dues... Així que puc dir que Torres del Paine és un dels altres llocs on val la pena anar!

I ara ve quan us sorpreneu: problemes per sortir de Xile! "Chile ya lo tiene esto, cuando alguien viene lo retiene...". El pròxim que em digui aquesta frase serà l'última vegada que la diu, ho prometo. Així que no hi ha bitllets fins a Ushuaia i he de anar fins a Punta Arenas (els seus propis habitants diuen que és molt lleig), perdre-hi un dia i el següent sí cap a Ushuaia (12h) arribant just a les 8 del vespre del dia de Fi d'Any. Estic encaparrada en passar el Fi d'Any a la Fi del Món, així que no em queda cap altra solució i torno a perdre infinites hores a la carretera, enmig de paisatges desèrtics.

Arribo a Ushuaia i en Rubén ja m'espera, la família Jofre m'acollirà per a celebrar l'entrada del 2009, una gent molt normal a l'excepció d'una paia amb tupé que no sé d'on ha sortit... I aquell rostit... No vull treure mèrits a cap de les bones cuineres de la família, però el rostit era deliciós!És clar que també influeix el fet que fa temps que no en tastava cap. Arriben les 12 i els raïms no apareixen per cap costat, però sí el substitutiu del cava, així que no hi ha queixes. Després vam sortir amb uns amics i a ballar una estona, que aquestes coses es celebren. El més curiós és que fins a les 11 de la nit no es fa fosc, i a les 4 de la matinada ja clareja, així que semblava que estàvem d'after hours!

Però en Rubén me'n tenia una de guardada: "Demà he de treballar, començo a les 8:30h i tu vens amb mi!". Us podeu pensar que almenys seria una cosa tranquileta, però no, ruta amb 4x4 per uns camins de mala mort, bots per aquí i bots per allà... Sort que després de voltar vam tenir l'asado de torn per a refer-nos, perquè va ser un dia moooolt llarg.

En Rubén també treballa de mariner a uns vaixells que fan una ruta pel canal Beagle i jo m'hi apunto, això d'anar de gratis als llocs mola! Així que visitem les illes dels lleons marins, tot i que més lletjos que els de les Galàpagos (res es pot comparar a les Galàpagos!), el far de la Fi del Món (no ho és, però la gent s'ho pensa i queda bé dir-ho...) i en fi, disfrutar del paisatge de muntanyes nevades. Molt bonic, i encara que amb vent i fred és totalment aconsellable.


El dia següent me'l prenc amb calma, que estic anant accelerada i no pot ser bo, així que voltar per la ciutat i visitar el museu del Presidio, que és una antiga presó convertida en museu. És interessant perquè t'explica els casos particulars d'alguns presos, com vivien i aquestes coses. Aquest poble està tan aïllat que els que aconseguien escapar tornaven al cap d'uns dies perquè no aconseguien anar a cap altre lloc. Ushuaia ara és gran, però el primer intent de poble està a més de 100 km i el primer poble com a tal a 230km.


Pels altrres dos dies a Ushuaia em vaig dedicar a caminar, un dia al glaciar Martial i l'altre al Parc Nacional de Terra del Foc, per a gaudir de les seves platges i camins enmig de boscos. Sóc tota una esportista, qui ho hagués dit fa un temps.


Una de les nits en Rubén em va portar a un mirador on es veia tota la ciutat i on vaig trobar a Ushuaia aquell encant que tothom diu que té i que fins llavors se m'havia resistit. D'un costat la ciutat perfectament il·luminada marcant que més enllà no hi ha res, a l'altre costat una clariana de núvols demostrant que a l'Antàrtida (a només 1.000 km) ja és de dia, i al cel les típiques estrelles d'aquest hemisferi: Cruz del Sur, les 3 Maries... Preciós!

Pensava que els Reis Mags no arribaven tan lluny, però ho han fet: 2 bitllets d'avió! Per sort, cap és de tornada. Després del que m'ha costat baixar tan avall no volia passar-me 3 dies dins un bus per arribar a Buenos Aires, així que hi aniré volant (gràcies tia Mercè!). Tot i això, aniré fins a Rio Gallegos (amb 12h haurem de fer tràmits de sortida d'Argentina, entrada a Xile, sortida de Xile, entrada d'Argentina...) per estalviar-me mig bitllet, que encara sóc ben catalana. I després de travessar Uruguay volaré fins a Belem (aquest bitllet encara no té patrocinador) per assistir i col·laborar amb el Fòrum Social Mundial. Sabré què és això de treballar després de tan de temps?