Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

No sé pas com resumir les últimes 3 setmanes, però ho intentaré. La Toya finalment va arribar, ella em va portar a Amèrica Llatina i ella se me'n vol endur. Els primers 5 minuts ens veiem rares, però de seguida tornem a ser les de sempre. Anem a la Silocaina (el pis dels amics) i es forma un gran festí d'embotit i crema catalana, els caraquenys es tornen bojos! Al vespre la Rouse ens convida a una festa d'aniversari i acabem en una festa rollo Merlouse Place, estàvem a un club privat arran de platja, i el millor de tot és quan ens passen el pal per fotre gardela a la pinyata!

Vam gaudir de la festa però la veritat és que estàvem ben nervioses perquè l'endemà anem a Cuba. Bé, anàvem... Han enviat un avió més petit del compte i els últims en arribar (nosaltres) queden a terra. Qualsevol pregunta té com a resposta "Vayan al hotel, que es de 5 estrellas, se bañan en la piscina y comen langosta, que es todo gratis!". Al final toca cedir, les estrelles i la piscina hi eren, però la llagosta ni pintada! Aprofitem per començar a agafar color i l'endemà a primera hora cap a l'aeroport per no tornar a quedar fotudes.

Camarero: la langosta por favor!

Arribem a La Habana i abans de sortir de l'aeroport ja ens en passa una: després de passar el control de passaports un policia ens els torna a demanar i fa moviments estranys d'un lloc a un altre, nosaltres no entenem res. Després de moltes preguntes, ens diuen que ens han de fer un test de drogues. Cap problema, "No van a encontrar nada, señores!". Passen la màquina per les mans de la Toya i res, ho passen per les meves i l'ordinador pita. Miro la pantalla i veig que posa "COCAÏNA: 1%". Em miro el policia i li pregunto si m'ha gastat una broma, em contesta amb un NO rotund, estic cagada! Mentrestant, la Toya cridant amb un castellà de pagès diu: "Esto es mentira!". Finalment se m'acudeix dir-los que he passat l'últim mes a Colòmbia, la resposta és unànime: "Ahhhhhhh", i és que això ho explica tot. Revisió de l'equipatge i tot correcte, així que ens deixen entrar al país!

Només arribar anem directament a casa d'en Rolando i la seva família. Aquí hauria d'explicar una història que crec que és molt maca, però que mai he acabat d'esbrinar del tot, espero que me l'expliquin completa ben aviat. Resulta que en Rolando té relació amb la meva família a través de cartes des de fa més de 20 anys, quina gràcia quan em van treure una foto on hi sortia jo! A la casa hi havia un Josep, una Anna, un Xavier... i ens va quedar per conèixer l'Elisabet i en Gerard. Jo estava completament il·lusionada, era quelcom surrealista. Tot i que la intenció no era quedar-nos-hi, al final hi vam estar 3 dies. És en aquest tipus d'experiències quan més s'aprèn, i és que sense que ningú t'hagi de donar lliçons un mateix veu que mitja galleda és suficient per a dutxar-se, que algú que té poc t'ho donaria tot i que qualsevol detall és enormement apreciat. Per què necessitem tantes coses al món dels rics? I és que sí, econòmicament nosaltres som més rics, però ells tenen moltes d'altres coses que a nosaltres ens manquen.

En Rolando, en Xavier, la Mima, jo i la germana d'en Rolando.

L'Anna, la Juliet, una altra neboda d'en Rolando, jo i l'Emmanuel.

El primer dia a La Habana (que coincideix amb el dia que compleixo UN ANY DE VIATGE!) ens dediquem a visites turístiques amb la Thais, una de les nebodes d'en Rolando. Amb ella anem fins al passeig del Prado, el Malecón, el Capitoli, la plaça anti-imperialista... Ho trobo tot bonic, però els hi falta molta restauració, suposo que la frase que millor ho defineix és "fet i deixat estar", una mà de pintura hi faria molt de bé. Al vespre la Thais ens convida a veure un assaig de la seva comparsa amb música en directe i tot, i més tard amb la família anem a una festa de Tambores, música africana a una casa particular amb un ambient santero total, que a Cuba es porta molt. Veiem un parell de situacions estranyes, no sabem si la gent està posseïda o beguda, però realment sembla que tinguin el dimoni a dins i cauen per terra. Ens encanta, descarreguem energia més no poder i seguim fent el que tot el dia: SUAR. L'endemà visitem la Habana Vieja per veure la catedral, l'esglèsia de Sant Francesc d'Assís, la Bodeguita del Medio, i tornem cap a casa nostra (realment així ens hi sentim) a deixar passar les hores a la terrassa juntament amb la família.

La Thais i la resta d'integrants de la seva comparsa van cap a Pinar del Rio a participar dels Carnavals. Heu dit Pinar del Rio? Heu dit Carnavals? Ens hi apuntem! En Saul se'ns presenta a casa abans de les 6 del matí i cap a esperar (per sort, menys de 3 hores) els 5 busos carregats de gent que ens han de portar a destí. Allà ningú ha dormit i no paren de beure, cridar i ballar en tot el trajecte, nosaltres pensàvem que no aguantarien fins al vespre, però eren la millor comparsa amb diferència, mai havíem vist a gent ballar amb tantes ganes i passar-s'ho tan bé! A part de gaudir del carnaval i menjar cocodril (si és que ho era, era boníssim), durant el dia vam fer poca cosa a Pinar del Rio, i és que sense comptar el mal d'esquena que em persegueix, la calor em deixa completament aixafada. De debó, mai havia caminat tan lentament ni havia necessitat migdiades tan llargues. Una de les coses actives que vam fer va ser pa: a les tantes de la nit ens vam mig colar a una fleca (tenim la mania de posar el nas a tot el que veiem) i que si ara mengem un pa, que si ara xerrem amb no sé qui... en fi, vam acabar fent pa, jo amb mal als braços però la Toya més contenta que un gínjol.

L'endemà volíem anar a Viñales però no hi anem per falta de temps, sempre ens aixequem massa tard. Però la ciutat està activa: voltem amb en José Ernesto, coneixem els integrants d'un grup famós de música, localitzem els millors mojitos a 0.30 € (Toya, te'n recordes?), sopem a una marisqueria, la liem al ball de la plaça i descobrim que els cubans són mega gelosos (no suporten a una dona independent!).

Abans de sortir de casa has d'agafar l'ampolla, que t'ompliran de cervesa o rom!

De Pinar del Rio hem decidit anar fins a Cienfuegos i hi dediquem tot el dia, que el transport a Cuba no és gens fàcil. Sense entrar en el fet que hi ha dues monedes (la nacional i la que han de fer servir els estrangers), existeix una companyia de busos exclusiva per a turistes, mega cara i amb busos de luxe, cosa que a nosaltres no ens interessa. El que volem és viatjar com un cubà més, i ho tenim PROHIBIT. Ja ens coneixeu: que no ho podem fer? Doncs ho farem! En tot el viatge només hem agafat 2 cops els busos d'estrangers, i perquè no teníem cap altra alternativa. Què has de fer si els horaris no et van bé o si el bus no va on tu vols? Doncs llogar un taxi turístic privat. Ho odio! Durant tot el viatge hem anat amb taxis compartits, busos normals, hem demanat botella (auto-stop) i tot el que se'ns acudia. Però si és que no podíem ni agafar un bici-taxi, i quan ho feiem acabàvem pagant més perquè et cobren el trajecte més el risc de si els veu la policia, i a més et deixen a cantonades o fan girs inesperats de cop i volta si hi ha algun policia a la zona.

Ets guiri? Agafa el bus de la dreta, OBLIGAT!

Tot i que ens han parlat bé de Cienfuegos no ens acaba de fer el pes, tot i que el Malecón és bonic i a la nit hi ha molt d'ambient. A més, hi fa molta calor, mai em podré acostumar a això. Per sort, és diumenge i és el Dia de la Infància, així que el boulevard està ple de famílies, actuacions infantils i pastís gratis per tothom. Ens hi encantem més del previst i després anem cap al terminal que volem anar a la platja Rancho Luna, a només a 17 km, i tardem 3 hores! Som més de 100 persones esperant, no hi ha busos però quan n'apareix algun tothom comença a córrer com boig, alguns salten i entren per les finestres, d'altres empenyen de forma indiscriminada... Esto es la guerra! Finalment aconseguim entrar en un bus i arribar a la platja que, sincerament, ens decepciona una mica, està a rebentar de gent!

Pel pròxim dia hem decidit anar al Nincho, diuen que és un dels tresors desconeguts de Cuba: cascades en un entorn natural preciós. Feines i treballs per arribar fins a Cumanayagua, ja és la tarda i ens diuen que l'únic bus que hi anava surt a les 5 del matí... Ja no ens estranyem, sempre fem tard. Decidim marxar de Cienfuegos direcció a Trinidad, un poble molt bonic d'aire colonial, amb carrers empedrats i edificis ben conservats. Representa una de les ciutats millor conservades de tot Cuba i va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat, potser per això a nosaltres ens sembla massa turística. El primer dia decidim llogar bicis i anem a la península d'Ancón, ens han dit que les platges allà són una meravella i està a menys de 20km. Sorpresa: estem soles (excepte un tio que fa veure que busca llagostes), sorra blanca, aigua turquesa i la típica imatge del Carib! La Toya anava dient que ens enxamparia una tempesta, però tot i uns núvols negres que cada cop estaven més aprop jo em negava a acceptar-ho. Va ploure, i molt, i tot i que volíem esperar que parés, al final vam decidir continuar igualment. M'encanten els països on la pluja no fa parar la vida de la gent... Ja de tornada, a mig camí ens trobem amb un grup de nois que fan auto-stop, me'ls miro i dic que si ells pedalen jo en carrego a un! Dit i fet, com una marquesa fins a Trinidad. Sopem en un Paladar i cap a l'escalinata del poble a escoltar música en directe amb tots els altres turistes (eren una pila!).

Des de Trinidad surt un tren de vapor que et passeja pel Valle de los Ingenios, un paisatge d'un verd intens meravellós. El que passa és que ja portem 2 dies fent el guiri de mala manera i el tercer dia hi tornem a caure de quatre grapes, el que sembla que havia de ser una excursió entre naturalesa acaba essent quelcom que volem oblidar, no us donaré més detalls que ho he promès a la Toya. Així que encantades amb Trinidad però criticant el circ que hi ha montat al voltant, en marxem direcció a Santa Clara.

Allò importat de la foto és que jo em jugava la vida,

no pas el tio dels calçotets estripats que hi ha a primer pla

Les visites obligades de la ciutat de Santa Clara són bàsicament dues. En primer lloc el monument a la batalla de Santa Clara, on a finals de 1958 els rebels van fer descarrilar un tren blindat destruint les línies ferroviàries, fet que va obligar als enemics a rendir-se i que va ser un gran pas pel triomf de la Revolució. En segon lloc, cal anar a la plaça de la Revolució, on hi ha una estàtua i el Mausoleu del Che Guevara, pel nostre gust, una mica massa exagerat tot plegat. No hi ha dubte que les idees del Che eren revolucionàries i molt bones, però si aixequés el cap crec que ni a ell mateix li agradaria.

La pròxima parada era Matanzas, aquest cop no esperàvem grans coses de la ciutat i ens va encantar, tot i que no sabria explicar el perquè, és una sensació que vam tenir des del primer moment. A la nit decidim anar a voltar i topem amb un lloc on hi ha gent fent cua al carrer, a la que em despisto ja trobo la Toya enclestada el vidre mirant què hi fan: una festa Quinceañera! Molts països dels que he visitat tenen aquesta tradició, quan les noies fan 15 anys els pares els hi preparen una gran festa que més aviat sembla un casament, que si pastís, fotògrafs, vestits de pel·lícula, menjar i beure per tothom, regals... Ens les empesquem per fer sortir la mare i demanar-li si hi podem entrar, ens diu que sí i ja ens veus saltant per la finestra cap a dins (desentonem moltíssim!). Tan la quinceañera com les 14 parelles que l'acompanyen van mudats de cap a peus i tot és un gran espectacle, tot i que el millor de tot va ser quan es van acabar totes les formalitats i va començar la festa de veritat!

Hem decidit passar un dia a Matanzas recorrent la ciutat i ens parlen del Santuari de Montserrat i clar, ens falten cames per anar-hi. Situat sobre una muntanya on la gent va a passar el diumenge, hi ha un santuari construït per catalans i referències a les nostres 4 províncies . Que aquestes coses em facin il·lusió significa que ja vull tornar cap a casa? No ho crec, però és que estimo molt la meva terra! Allà hi vam dinar i ens vam sorprendre un cop més de les mancances d'aquest país, ja que era un restaurant amb unes 15 taules i només 5 d'ocupades, mentre la gent feia cua. Després d'inventar hipòtesis vàries ho preguntem i ens diuen que no tenen suficients gots! Un restaurant sense gots? Sí, també hi ha hotels sense llençols suficients...

Ja que estem a Cuba i que ens queda aprop, decidim anar a Varadero, només hi volíem passar el dia però al final ens hi vam quedar dues nits. Com anar-hi? Ens volen fer pagar 6 dòlars a cada una per una hora de bus, ni pensar-ho! La Toya ha descobert com semblar cubanes, i l'únic que hem de fer és entrar al bus local malcarades, pagar al conductor sense dir res (l'accent sí que ens delata...) i cap a dins! Després d'un bus, auto-stop amb un camioner i un altre bus arribem a la platja, i va ser una mica de decepció, i és que ja sabíem que el lloc és molt turístic, però és que estava pleníssim. Molta gent m'havia dit que són les platges més boniques del Carib, i tot i que en tinc molts dubtes, he de reconèixer que aquells llargs quilòmetres d'aigua turquesa són preciosos.

El dia següent toca OPERACIÓ HOTEL. Volíem anar a les platges més allunyades i just ens va carregar un home que anava al Melià 5 estrelles. Ah, doncs nosaltres també hi anem! Vam fer una mica el numeret i vam fer que ens ensenyessin les instal·lacions i ens informessin dels preus. Un cop a dins, vam anar a la piscina a fer immersions, a la gandula de la platja i al final a demanar begudes gratis i tot, ningú es fixa si tens braçalet o no! Hauríeu de veure'ns caminar amb els canells amagats... La platja aquí era molt més tranquil·la i també bonica, i encara que vam gaudir del dia, no entenem la gent que va a aquest tipus d'hotels, la imatge que s'enduen de Cuba res té a veure amb la realitat.

I això s'acaba, toca tornar a La Habana i per sort coneixem en Juanjo, un murcià que ha llogat un cotxe i ens convida a anar amb ell. Tornem a passejar per la Habana Vieja, pel mercat i disfrutar d'aquesta ciutat tan com podem. El dia següent fem les últimes compres i anem de nou a casa en Rolando, on passarem l'última nit, per donar-los alguns regals i compartir les darreres hores amb ells. Aquesta gent ens ha agafat molt d'apreci i nosaltres a ells encara més!

Ens llevem ben d'hora, aquest cop no volem perdre l'avió, i tot i que el taxi no es presenta a casa ens espavilem perquè el veí ens porti fins a l'aeroport, on arribem i veiem que no hi ha el vol a les pantalles... Havien avançat el vol 3 hores (ja feia 3 mesos) i a nosaltres ningú no ens havia avisat. Dins el cap ressonava la veu d'en Juanjo que dos dies abans ens havia dit que calia confirmar el vol i jo li vaig contestar: "Yo nunca he confirmado ningún vuelo y nunca me ha pasado nada!". El pròxim vol de Cubana de Aviación cap a Caracas era al cap de 3 dies i això representava perdre el de tornada a Catalunya. La companyia no es fa responsable de res i hem de començar a mirar bitllets amb altres companyies fent escala a Panamà. Però hi ha una petita possibilitat, un bon home ens diu que potser ens pot encabir en un vol especial (un vol no comercial que porta cubans a fer missions a Veneçuela) i després d'esperar una estona ens diuen que sí! Només 10 hores d'espera a l'aeroport i cap a Caracas. Mola tenir una flor al cul, eh? A Caracas vam tenir el temps just de dormir, fer la motxilla de nou i cap a buscar l'avió direcció Barcelona...

Foto de quan ens diuen que tenim vol.

Cuba m'ha agradat, però també he de ser sincera i dir que hi ha moltes coses amb les que no combrego. Som clarament d'esquerres i pensàvem que a Cuba hi podríem aprendre molt i veure un sistema polític i social diferent al nostre i que segurament admiraríem. La paraula que millor defineix el que hem observat és DECEPCIÓ, el país no els funciona per cap costat, moltes preguntes i poques persones disposades a contestar-les. I els que les contesten són els qui viuen com reis o els qui des d'altres països exalten el model cubà per tenir una teoria bona (que no nego). Però per què no tenen accés a internet? Per què cobren només 10 euros al mes (no, no és suficient ni allà ni enlloc)? Per què no poden parlar de política obertament? Per què hi ha dos monedes i els de fora ho hem de pagar tot caríssim? Per què hi ha control de sortida del país? Per què no podem agafar ni un simple bici-taxi? Per què hi ha un sol partit polític? Per què, per què, per què?! Si algun cubà viu amb els 300 pesos que li pertoquen, no li falta de res, és feliç i vol defensar el sistema, que m'avisi que vull parlar amb ell.

Però també intento comprendre els qui ho defensen, els qui diuen que no hi ha ningú sense plat a taula, sense educació, o sense atenció sanitària gratuïta. Els defensors també deien que tenint en compte les condicions del país i comparant-lo amb els seus semblants és un dels que està millor, però això em sembla una simple excusa. No obviaré que hi ha el bloqueig econòmic, és clar que això els fa mal i els impedeix portar a terme la Revolució que ells voldrien, però cal actuar en contra de les circumstàncies i allà sembla que ningú fa res. Tothom ens parlava de la injustíca en la que viuen però ningú estava disposat a actuar, i tot i que precisament aquest any es celebra el 50è aniversari del triomf de la Revolució, aquella que té una teoria preciosa, no entenem com això acaba essent una mena de dictadura. Potser el que em falta és escoltar una mica més en Fidel, i és que per molt contrària que la gent fos al sistema tothom acabava elevant en Fidel! Què els hi ficaran al beure? No és broma, que als integrants veneçolans del Frente Francisco de Miranda que anaven a Cuba a estudiar els posaven un líquid inhibidor sexual a la beguda!

Però ja n'hi ha prou de parlar de Cuba, no? Parlem de la companyia: Toya, de nou ha estat un plaer fer una part del viatge amb tu! Pròxim destí?

Per petició popular, aquesta no serà l'última entrada al blog, sinó que d'aquí uns dies escriuré alguna conclusió d'aquesta gran experiència viscuda, ara que ja estic a casa segur que veig les coses d'una altra manera.