Sabbatslivet Ellinor!

Això és el que desitjo amb tot el meu cor a l'Ellinor: una vida sabàtica! Aquest és el títol del seu llibre i l'ha escollit perquè creu que un any sabàtic no és suficient, així doncs, per què no pot ser una vida?

Després de més de 3 mesos de conviure i compartir la nostra aventura, la sueca ha volat cap a Xile per a fer-hi una parada abans de tornar a Suècia, el que tothom anomena "la vida real". Estem fartes que ens diguin això! Què significa, que el que estem vivint de forma tan intensa no existeix? Que no sigui monòtom, rutinari o avorrit no significa que sigui irreal. Nosaltres decidim que sigui com és, i creieu-me que existeix!

Un viatge com el meu és bonic per a moltes coses, però una d'elles és la gent amb qui et creues durant el camí, sigui per unes hores, uns dies o uns mesos. I encara més bo quan això es converteix en una amistat verdadera i que saps que durarà per sempre. Ens vam conèixer a Bolívia i ens vam retrobar al Brasil, en un moment on les dues teníem el cor tocat (i enfonsat). Qui sap, potser això ens va unir més. L'una sense l'altra mai hauríem arribat a Mérida ni a tenir-hi aquesta vida que ens encanta, la que ella ja troba a faltar i la que jo abandonaré aviat.

Però el més important són tots els moments que hem passat juntes i que no oblidaré, i és que hem rigut com mai, hem planejat (sí, sí, tremola mama), hem experimentat, hem fet bogeries, hem somiat, hem plorat, hem criticat... i trobaré a faltar coses com anar pel carrer i cridar "som felices", tenir converses inacabables mirant el sostre de l'habitació, i fins i tot que cada dia em digui amb un català perfecte "em pots fer una truita de patates?". I el més sorprenent del cas és que les nostres respectives mares estaven contentes que no estiguéssim soles, i fa gràcia, perquè estant soles som més cautes, essent dues una estira a l'altra i... que tremoli el planeta!

Per oblidar els comiats meridenys que vam fer a l'Ellinor (ei, poca broma que ens van portar a l'estació de bus amb un Ford Fairlane 500!) vaig decidir acompanyar-la fins a Caracas i així passar-hi uns dies un cop ella agafés el vol. Després d'instal·lar-nos a casa de la Marisol i de la pertinent ploranera a l'aeroport em vaig deixar seduir per la capital perquè em fes oblidar les penes. Així que cap a ballar salsa a El Maní, un dels locals més famosos des de la dècada dels 80 amb música en directe cada nit. L'endemà era l'aniversari de la Marisol, així que la festa va ser a lo grande un altre cop. Vaig conèixer a molta gent i vaig disfrutar com la que més, només hi havia un petit problema: totes les festes acabaven a casa de la Marisol a les tantes, tot reunits al menjador, que és on dormia jo! Vaig passar dos dies més a Caracas, aquests acompanyada d'uns amics que tot i que els encantava incordiar es feien estimar molt. I cal fer bons contactes, que a Caracas hi he de tornar. M'insistien perquè em quedés més a Caracas i que em portarien a la platja però no els vaig fer cas. La mateixa nit em vaig fer un fart de donar-los la raó.

I és que havia de tornar a Mérida i el viatge va ser mogudet. Em podria estalviar perfectament aquesta part, però considero que un viatge és tot, bo i dolent. A la mitja hora de sortir de Caracas ens enclestem a un bus que ja havia aixafat un parell de cotxes i després anem a parar sobre un rec endunt-nos un altre cotxe per davant. Per sort només hi ha algun passatger amb petits cops, jo estic perfectament i només una histèrica: just la del meu costat. Em toca consolar-la i gràcies a Déu (sí, es veu que Ell ha fet que no ens passi res, posats a demanar ens podria haver estalviat l'accident, no?) els bombers estan aprop i ens ajuden a sortir pel parabrises del davant. Toca esperar 2 hores perquè arribi un altre bus i a continuar el viatge.

Però això no és tot. Em desperto al matí i veig que estem parats, hem topat amb una vaga i han tallat la carretera! Sense res millor a fer em dedico a tafanejar i a posar-me a primera fila de les negociacions, tot acaba quan un tio amb un mòbil a l'orella assegura que el Governador està de camí. Tots s'ho creuen i obren pas. Qui sap si finalment va arribar... Així que bé, em disposo a oblidar les altres hores perdudes però és que encara n'hi ha més. A 70 km de Mérida ens diuen que el bus té una roda xunga i ens acaben fotent dins una buseta sense aire condicionat, tots com una llauna de sardines i amb una calor de mil dimonis. "Señor, que yo pagué por semi-cama!" Després de 18 hores arribo a Mérida suada, cansada, fastiguejada i indignada. Bé, això és la teoria, la veritat és que he descobert de mi mateixa que poques coses m'alteren i que tinc molta paciència. Això sí, Expresos Mérida va perdre totes les seves oportunitats en un sol dia.

Després de tots els entrebancs ja torno a estar a Mérida, on suposo em quedaré un parell de setmanes abans de seguir direcció a Colòmbia. La ciutat torna a estar moguda, l'altre dia van detenir a 2 estudiants en una manifestació i els altres van secuestrar 16 taxis i 2 autobusos, amb els que van fer un trueque amb el Govern. On s'ha vist això? Cal dir, però, que aquest cop no ha sigut tan visible, han actuat a la zona universitat i prou.

Us deixo amb una dada: tal dia com avui fa 196 anys Simón Bolívar va arribar a Mérida.