No sé pas com resumir les últimes 3 setmanes, però ho intentaré. La Toya finalment va arribar, ella em va portar a Amèrica Llatina i ella se me'n vol endur. Els primers 5 minuts ens veiem rares, però de seguida tornem a ser les de sempre. Anem a la Silocaina (el pis dels amics) i es forma un gran festí d'embotit i crema catalana, els caraquenys es tornen bojos! Al vespre la Rouse ens convida a una festa d'aniversari i acabem en una festa rollo Merlouse Place, estàvem a un club privat arran de platja, i el millor de tot és quan ens passen el pal per fotre gardela a la pinyata!
Vam gaudir de la festa però la veritat és que estàvem ben nervioses perquè l'endemà anem a Cuba. Bé, anàvem... Han enviat un avió més petit del compte i els últims en arribar (nosaltres) queden a terra. Qualsevol pregunta té com a resposta "Vayan al hotel, que es de 5 estrellas, se bañan en la piscina y comen langosta, que es todo gratis!". Al final toca cedir, les estrelles i la piscina hi eren, però la llagosta ni pintada! Aprofitem per començar a agafar color i l'endemà a primera hora cap a l'aeroport per no tornar a quedar fotudes.
Camarero: la langosta por favor!
Només arribar anem directament a casa d'en Rolando i la seva família. Aquí hauria d'explicar una història que crec que és molt maca, però que mai he acabat d'esbrinar del tot, espero que me l'expliquin completa ben aviat. Resulta que en Rolando té relació amb la meva família a través de cartes des de fa més de 20 anys, quina gràcia quan em van treure una foto on hi sortia jo! A la casa hi havia un Josep, una Anna, un Xavier... i ens va quedar per conèixer l'Elisabet i en Gerard. Jo estava completament il·lusionada, era quelcom surrealista. Tot i que la intenció no era quedar-nos-hi, al final hi vam estar 3 dies. És en aquest tipus d'experiències quan més s'aprèn, i és que sense que ningú t'hagi de donar lliçons un mateix veu que mitja galleda és suficient per a dutxar-se, que algú que té poc t'ho donaria tot i que qualsevol detall és enormement apreciat. Per què necessitem tantes coses al món dels rics? I és que sí, econòmicament nosaltres som més rics, però ells tenen moltes d'altres coses que a nosaltres ens manquen.
En Rolando, en Xavier, la Mima, jo i la germana d'en Rolando.
L'Anna, la Juliet, una altra neboda d'en Rolando, jo i l'Emmanuel.
El primer dia a La Habana (que coincideix amb el dia que compleixo UN ANY DE VIATGE!) ens dediquem a visites turístiques amb la Thais, una de les nebodes d'en Rolando. Amb ella anem fins al passeig del Prado, el Malecón, el Capitoli, la plaça anti-imperialista... Ho trobo tot bonic, però els hi falta molta restauració, suposo que la frase que millor ho defineix és "fet i deixat estar", una mà de pintura hi faria molt de bé. Al vespre la Thais ens convida a veure un assaig de la seva comparsa amb música en directe i tot, i més tard amb la família anem a una festa de Tambores, música africana a una casa particular amb un ambient santero total, que a Cuba es porta molt. Veiem un parell de situacions estranyes, no sabem si la gent està posseïda o beguda, però realment sembla que tinguin el dimoni a dins i cauen per terra. Ens encanta, descarreguem energia més no poder i seguim fent el que tot el dia: SUAR. L'endemà visitem la Habana Vieja per veure la catedral, l'esglèsia de Sant Francesc d'Assís, la Bodeguita del Medio, i tornem cap a casa nostra (realment així ens hi sentim) a deixar passar les hores a la terrassa juntament amb la família.
La Thais i la resta d'integrants de la seva comparsa van cap a Pinar del Rio a participar dels Carnavals. Heu dit Pinar del Rio? Heu dit Carnavals? Ens hi apuntem! En Saul se'ns presenta a casa abans de les 6 del matí i cap a esperar (per sort, menys de 3 hores) els 5 busos carregats de gent que ens han de portar a destí. Allà ningú ha dormit i no paren de beure, cridar i ballar en tot el trajecte, nosaltres pensàvem que no aguantarien fins al vespre, però eren la millor comparsa amb diferència, mai havíem vist a gent ballar amb tantes ganes i passar-s'ho tan bé! A part de gaudir del carnaval i menjar cocodril (si és que ho era, era boníssim), durant el dia vam fer poca cosa a Pinar del Rio, i és que sense comptar el mal d'esquena que em persegueix, la calor em deixa completament aixafada. De debó, mai havia caminat tan lentament ni havia necessitat migdiades tan llargues. Una de les coses actives que vam fer va ser pa: a les tantes de la nit ens vam mig colar a una fleca (tenim la mania de posar el nas a tot el que veiem) i que si ara mengem un pa, que si ara xerrem amb no sé qui... en fi, vam acabar fent pa, jo amb mal als braços però la Toya més contenta que un gínjol.
L'endemà volíem anar a Viñales però no hi anem per falta de temps, sempre ens aixequem massa tard. Però la ciutat està activa: voltem amb en José Ernesto, coneixem els integrants d'un grup famós de música, localitzem els millors mojitos a 0.30 € (Toya, te'n recordes?), sopem a una marisqueria, la liem al ball de la plaça i descobrim que els cubans són mega gelosos (no suporten a una dona independent!).
Abans de sortir de casa has d'agafar l'ampolla, que t'ompliran de cervesa o rom!
De Pinar del Rio hem decidit anar fins a Cienfuegos i hi dediquem tot el dia, que el transport a Cuba no és gens fàcil. Sense entrar en el fet que hi ha dues monedes (la nacional i la que han de fer servir els estrangers), existeix una companyia de busos exclusiva per a turistes, mega cara i amb busos de luxe, cosa que a nosaltres no ens interessa. El que volem és viatjar com un cubà més, i ho tenim PROHIBIT. Ja ens coneixeu: que no ho podem fer? Doncs ho farem! En tot el viatge només hem agafat 2 cops els busos d'estrangers, i perquè no teníem cap altra alternativa. Què has de fer si els horaris no et van bé o si el bus no va on tu vols? Doncs llogar un taxi turístic privat. Ho odio! Durant tot el viatge hem anat amb taxis compartits, busos normals, hem demanat botella (auto-stop) i tot el que se'ns acudia. Però si és que no podíem ni agafar un bici-taxi, i quan ho feiem acabàvem pagant més perquè et cobren el trajecte més el risc de si els veu la policia, i a més et deixen a cantonades o fan girs inesperats de cop i volta si hi ha algun policia a la zona.
Ets guiri? Agafa el bus de la dreta, OBLIGAT!
Tot i que ens han parlat bé de Cienfuegos no ens acaba de fer el pes, tot i que el Malecón és bonic i a la nit hi ha molt d'ambient. A més, hi fa molta calor, mai em podré acostumar a això. Per sort, és diumenge i és el Dia de la Infància, així que el boulevard està ple de famílies, actuacions infantils i pastís gratis per tothom. Ens hi encantem més del previst i després anem cap al terminal que volem anar a la platja Rancho Luna, a només a 17 km, i tardem 3 hores! Som més de 100 persones esperant, no hi ha busos però quan n'apareix algun tothom comença a córrer com boig, alguns salten i entren per les finestres, d'altres empenyen de forma indiscriminada... Esto es la guerra! Finalment aconseguim entrar en un bus i arribar a la platja que, sincerament, ens decepciona una mica, està a rebentar de gent!
Pel pròxim dia hem decidit anar al Nincho, diuen que és un dels tresors desconeguts de Cuba: cascades en un entorn natural preciós. Feines i treballs per arribar fins a Cumanayagua, ja és la tarda i ens diuen que l'únic bus que hi anava surt a les 5 del matí... Ja no ens estranyem, sempre fem tard. Decidim marxar de Cienfuegos direcció a Trinidad, un poble molt bonic d'aire colonial, amb carrers empedrats i edificis ben conservats. Representa una de les ciutats millor conservades de tot Cuba i va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat, potser per això a nosaltres ens sembla massa turística. El primer dia decidim llogar bicis i anem a la península d'Ancón, ens han dit que les platges allà són una meravella i està a menys de 20km. Sorpresa: estem soles (excepte un tio que fa veure que busca llagostes), sorra blanca, aigua turquesa i la típica imatge del Carib! La Toya anava dient que ens enxamparia una tempesta, però tot i uns núvols negres que cada cop estaven més aprop jo em negava a acceptar-ho. Va ploure, i molt, i tot i que volíem esperar que parés, al final vam decidir continuar igualment. M'encanten els països on la pluja no fa parar la vida de la gent... Ja de tornada, a mig camí ens trobem amb un grup de nois que fan auto-stop, me'ls miro i dic que si ells pedalen jo en carrego a un! Dit i fet, com una marquesa fins a Trinidad. Sopem en un Paladar i cap a l'escalinata del poble a escoltar música en directe amb tots els altres turistes (eren una pila!).
Des de Trinidad surt un tren de vapor que et passeja pel Valle de los Ingenios, un paisatge d'un verd intens meravellós. El que passa és que ja portem 2 dies fent el guiri de mala manera i el tercer dia hi tornem a caure de quatre grapes, el que sembla que havia de ser una excursió entre naturalesa acaba essent quelcom que volem oblidar, no us donaré més detalls que ho he promès a la Toya. Així que encantades amb Trinidad però criticant el circ que hi ha montat al voltant, en marxem direcció a Santa Clara.
Allò importat de la foto és que jo em jugava la vida,
no pas el tio dels calçotets estripats que hi ha a primer pla
La pròxima parada era Matanzas, aquest cop no esperàvem grans coses de la ciutat i ens va encantar, tot i que no sabria explicar el perquè, és una sensació que vam tenir des del primer moment. A la nit decidim anar a voltar i topem amb un lloc on hi ha gent fent cua al carrer, a la que em despisto ja trobo la Toya enclestada el vidre mirant què hi fan: una festa Quinceañera! Molts països dels que he visitat tenen aquesta tradició, quan les noies fan 15 anys els pares els hi preparen una gran festa que més aviat sembla un casament, que si pastís, fotògrafs, vestits de pel·lícula, menjar i beure per tothom, regals... Ens les empesquem per fer sortir la mare i demanar-li si hi podem entrar, ens diu que sí i ja ens veus saltant per la finestra cap a dins (desentonem moltíssim!). Tan la quinceañera com les 14 parelles que l'acompanyen van mudats de cap a peus i tot és un gran espectacle, tot i que el millor de tot va ser quan es van acabar totes les formalitats i va començar la festa de veritat!
Hem decidit passar un dia a Matanzas recorrent la ciutat i ens parlen del Santuari de Montserrat i clar, ens falten cames per anar-hi. Situat sobre una muntanya on la gent va a passar el diumenge, hi ha un santuari construït per catalans i referències a les nostres 4 províncies . Que aquestes coses em facin il·lusió significa que ja vull tornar cap a casa? No ho crec, però és que estimo molt la meva terra! Allà hi vam dinar i ens vam sorprendre un cop més de les mancances d'aquest país, ja que era un restaurant amb unes 15 taules i només 5 d'ocupades, mentre la gent feia cua. Després d'inventar hipòtesis vàries ho preguntem i ens diuen que no tenen suficients gots! Un restaurant sense gots? Sí, també hi ha hotels sense llençols suficients...
Ja que estem a Cuba i que ens queda aprop, decidim anar a Varadero, només hi volíem passar el dia però al final ens hi vam quedar dues nits. Com anar-hi? Ens volen fer pagar 6 dòlars a cada una per una hora de bus, ni pensar-ho! La Toya ha descobert com semblar cubanes, i l'únic que hem de fer és entrar al bus local malcarades, pagar al conductor sense dir res (l'accent sí que ens delata...) i cap a dins! Després d'un bus, auto-stop amb un camioner i un altre bus arribem a la platja, i va ser una mica de decepció, i és que ja sabíem que el lloc és molt turístic, però és que estava pleníssim. Molta gent m'havia dit que són les platges més boniques del Carib, i tot i que en tinc molts dubtes, he de reconèixer que aquells llargs quilòmetres d'aigua turquesa són preciosos.
El dia següent toca OPERACIÓ HOTEL. Volíem anar a les platges més allunyades i just ens va carregar un home que anava al Melià 5 estrelles. Ah, doncs nosaltres també hi anem! Vam fer una mica el numeret i vam fer que ens ensenyessin les instal·lacions i ens informessin dels preus. Un cop a dins, vam anar a la piscina a fer immersions, a la gandula de la platja i al final a demanar begudes gratis i tot, ningú es fixa si tens braçalet o no! Hauríeu de veure'ns caminar amb els canells amagats... La platja aquí era molt més tranquil·la i també bonica, i encara que vam gaudir del dia, no entenem la gent que va a aquest tipus d'hotels, la imatge que s'enduen de Cuba res té a veure amb la realitat.
I això s'acaba, toca tornar a La Habana i per sort coneixem en Juanjo, un murcià que ha llogat un cotxe i ens convida a anar amb ell. Tornem a passejar per la Habana Vieja, pel mercat i disfrutar d'aquesta ciutat tan com podem. El dia següent fem les últimes compres i anem de nou a casa en Rolando, on passarem l'última nit, per donar-los alguns regals i compartir les darreres hores amb ells. Aquesta gent ens ha agafat molt d'apreci i nosaltres a ells encara més!
Ens llevem ben d'hora, aquest cop no volem perdre l'avió, i tot i que el taxi no es presenta a casa ens espavilem perquè el veí ens porti fins a l'aeroport, on arribem i veiem que no hi ha el vol a les pantalles... Havien avançat el vol 3 hores (ja feia 3 mesos) i a nosaltres ningú no ens havia avisat. Dins el cap ressonava la veu d'en Juanjo que dos dies abans ens havia dit que calia confirmar el vol i jo li vaig contestar: "Yo nunca he confirmado ningún vuelo y nunca me ha pasado nada!". El pròxim vol de Cubana de Aviación cap a Caracas era al cap de 3 dies i això representava perdre el de tornada a Catalunya. La companyia no es fa responsable de res i hem de començar a mirar bitllets amb altres companyies fent escala a Panamà. Però hi ha una petita possibilitat, un bon home ens diu que potser ens pot encabir en un vol especial (un vol no comercial que porta cubans a fer missions a Veneçuela) i després d'esperar una estona ens diuen que sí! Només 10 hores d'espera a l'aeroport i cap a Caracas. Mola tenir una flor al cul, eh? A Caracas vam tenir el temps just de dormir, fer la motxilla de nou i cap a buscar l'avió direcció Barcelona...
Foto de quan ens diuen que tenim vol.
Cuba m'ha agradat, però també he de ser sincera i dir que hi ha moltes coses amb les que no combrego. Som clarament d'esquerres i pensàvem que a Cuba hi podríem aprendre molt i veure un sistema polític i social diferent al nostre i que segurament admiraríem. La paraula que millor defineix el que hem observat és DECEPCIÓ, el país no els funciona per cap costat, moltes preguntes i poques persones disposades a contestar-les. I els que les contesten són els qui viuen com reis o els qui des d'altres països exalten el model cubà per tenir una teoria bona (que no nego). Però per què no tenen accés a internet? Per què cobren només 10 euros al mes (no, no és suficient ni allà ni enlloc)? Per què no poden parlar de política obertament? Per què hi ha dos monedes i els de fora ho hem de pagar tot caríssim? Per què hi ha control de sortida del país? Per què no podem agafar ni un simple bici-taxi? Per què hi ha un sol partit polític? Per què, per què, per què?! Si algun cubà viu amb els 300 pesos que li pertoquen, no li falta de res, és feliç i vol defensar el sistema, que m'avisi que vull parlar amb ell.
Però també intento comprendre els qui ho defensen, els qui diuen que no hi ha ningú sense plat a taula, sense educació, o sense atenció sanitària gratuïta. Els defensors també deien que tenint en compte les condicions del país i comparant-lo amb els seus semblants és un dels que està millor, però això em sembla una simple excusa. No obviaré que hi ha el bloqueig econòmic, és clar que això els fa mal i els impedeix portar a terme la Revolució que ells voldrien, però cal actuar en contra de les circumstàncies i allà sembla que ningú fa res. Tothom ens parlava de la injustíca en la que viuen però ningú estava disposat a actuar, i tot i que precisament aquest any es celebra el 50è aniversari del triomf de la Revolució, aquella que té una teoria preciosa, no entenem com això acaba essent una mena de dictadura. Potser el que em falta és escoltar una mica més en Fidel, i és que per molt contrària que la gent fos al sistema tothom acabava elevant en Fidel! Què els hi ficaran al beure? No és broma, que als integrants veneçolans del Frente Francisco de Miranda que anaven a Cuba a estudiar els posaven un líquid inhibidor sexual a la beguda!
Però ja n'hi ha prou de parlar de Cuba, no? Parlem de la companyia: Toya, de nou ha estat un plaer fer una part del viatge amb tu! Pròxim destí?
Però també intento comprendre els qui ho defensen, els qui diuen que no hi ha ningú sense plat a taula, sense educació, o sense atenció sanitària gratuïta. Els defensors també deien que tenint en compte les condicions del país i comparant-lo amb els seus semblants és un dels que està millor, però això em sembla una simple excusa. No obviaré que hi ha el bloqueig econòmic, és clar que això els fa mal i els impedeix portar a terme la Revolució que ells voldrien, però cal actuar en contra de les circumstàncies i allà sembla que ningú fa res. Tothom ens parlava de la injustíca en la que viuen però ningú estava disposat a actuar, i tot i que precisament aquest any es celebra el 50è aniversari del triomf de la Revolució, aquella que té una teoria preciosa, no entenem com això acaba essent una mena de dictadura. Potser el que em falta és escoltar una mica més en Fidel, i és que per molt contrària que la gent fos al sistema tothom acabava elevant en Fidel! Què els hi ficaran al beure? No és broma, que als integrants veneçolans del Frente Francisco de Miranda que anaven a Cuba a estudiar els posaven un líquid inhibidor sexual a la beguda!
Però ja n'hi ha prou de parlar de Cuba, no? Parlem de la companyia: Toya, de nou ha estat un plaer fer una part del viatge amb tu! Pròxim destí?
Per petició popular, aquesta no serà l'última entrada al blog, sinó que d'aquí uns dies escriuré alguna conclusió d'aquesta gran experiència viscuda, ara que ja estic a casa segur que veig les coses d'una altra manera.
.JPG)
Entrades
