Com que ja porto temps fora, trobo a faltar aquells dissabtes a la tarda al pavelló cridant i animant els Joves de Vidreres CFS (ASSU, ASSU, ASSU!) i la solució que he trobat és anar a animar als Vulcano, el millor equip d'Ultimate Frisbee de Mérida. Així que cap al camp, veure algunes jugades increïbles i intentar entendre les regles (per sort no hi ha fores de joc, aquell gran desconegut...).

I a l'igual que els Joves, quan s'acaba el partit cal anar a celebrar la victòria, o que s'ha acabat el partit, o que és dissabte o qualsevol altra cosa. Aquí és una mica diferent, res de bars, directe a la licoreria més propera, caixa de cerveses sota el braç i a beure al carrer. L'única cosa a tenir en compte és que quan ve la policia cal moure's cap a un altre lloc i anar jugant al gat i la rata, un joc acceptat de forma pacífica per les dues parts. Al final vam acabar a la casa d'un dels jugadors menjant unes arepes delicioses.

Al cap d'uns dies la sra. Fletcher es va dignar a obrir l'hostal a més gent, i és que per no pagar impostos la dona ha tret el rètol i quan ve gent diu que està ple tot i que té més de 40 llits buits. Gràcies a l'excepció hem compartit uns dies amb en Paul (Trinidad), en Regan (Kiwi) i en Michael (Dinamarca). Amb ells i els merideños habituals com en Hemingway, en Jaimelele, en Juanpe i en Julio vam fer un sopar de germanor i vam anar a veure una actuació de Circo Vulkano, el que havia de ser una actuació de reagge o de música gitana però que va acabar essent un grup de veneçolans esbojarrats. El millor de tot va ser l'entrevista de la sueca i en Hemingway i la seva compenetració. Ella diu: "Les noies tenien massa poca roba!" i ell respon: "Sí, això era el millor!". Així que música en directe seguida de la ruta de bars habitual, no està malament per ser dilluns a la nit, oi?

Mérida, coneguda per la tranquil·litat dels seus habitants, s'ha transformat aquests dies i ha quedat gairebé bloquejada. Resulta que el Govern Central ha retallat els ingressos de la ULA (Universidad de Los Andes) i els estudiants, principalment els opositors a Chávez, van organitzar una protesta. Però just el dia abans, la repressió d'una altra manifestació va acabar amb un estudiant greument ferit (que al final ha mort) perquè els policies li van disparar una canica a la nuca. No hi ha responsables, així que els ànims dels chavistes en solidaritat amb l'estudiant mort també van explotar. Jo em vaig aixecar aviat perquè estava a la part nord de la ciutat i havia d'estar al centre abans de les 8, i el que el dia abans a la nit eren només pneumàtics cremats ara eren carreteres tallades, estudiants encaputxats i camions en flames. Policies? Ni un. Els estudiants, molts d'ells armats, es dedicaven a cremar vehicles i tot el que trobaven pel camí. A mi no em feia gaire gràcia caminar per allà mig, i menys quan el maracayero que m'acompanyava no parava de dir: "Esto es Venezuela!". A la tarda, la sueca va haver d'esquivar una guerra de pedres i és que la ciutat ha estat alterada durant gairebé una setmana, d'una banda opositors demanant més pressupost i de l'altra els de la camiseta vermella demanant investigació a una macabra repressió. Uns cremant camions, els altres McDonald's. Per a rematar-ho suspenen les classes, sense tenir en compte que si no hi ha classe la gent continuarà al carrer!

Arriba el Dia del Treballador, i tot i que potser no em pertoqui (només potser) jo també faig festa. I sabeu el que m'agrada més d'aquest país? Doncs que es prenen les coses amb calma i alegria. M'aixeco per anar a comprar, arribo a la carnisseria a les 11 del matí i em reben amb una caixa de cervesa: "Tóma una curda chama, que hoy es fiesta!". I sí, el dia era festiu, però us imagineu un grup de carnissers joves, beguts i amb ganivets de 2 pams a les seves mans? Per si de cas, jo em vaig apartar!

Així que calia fer plans pel pont, i millor sortir de Mérida veient com estaven les coses. Jo sé que el Pico Bolívar (el més alt de Venezuela amb 5.007m) és massa per a mi, però un amic em va convidar a fer el Humboldt (4.942m) i vaig dir que sí. El cap de 5 minuts m'ho vaig repensar i li vaig proposar fer el Pan de Azúcar (4.700m), que jo no sóc professional ni m'agrada massa escalar amb gel. Va acceptar la proposta però va durar poc, que després vam dir que millor anar a una laguna més propera i en realitat vam acabar anant al Valle (a només mitja hora de Mérida, amb buseta!). Necessito activar-me, i prometo fer-ho aviat. Així que al final un passeig entre 4 vaques, una estona vora el riu i cap a casa que va començar el diluvi que ha durat tot el cap de setmana.

Ara que tinc una mica de temps, què us sembla una mica de cultura? Pensar que viatjar per Veneçuela és fàcil perquè domino (més o menys) l'idioma de l'imperi és un gran error. No us podeu pas ni imaginar la quantitat de jerga que tenen aquesta gent. Hi ha paraules que utilitzen tan que si no saps què volen dir et perds i no entens res. Aquí una petita mostra, aquestes són les paraules imprescindibles:

- Pedir cola: fer auto-stop.
- Catira: rossa.
- Verga: és com dir "ostres, "carai" o "cullons", però cal pronunciar-ho així: veeeeeerga!
- Burda: molt.
- Curda: cervesa.
- Acabar el trapo: Beure fins no poder més.
- Bendición: tots els amics quan parlen amb algú de la família acaben dient "bendición" perquè els responguin "Que Dios te bendiga, hijo". Estrany, perquè molts d'ells no són pas creients.
- Qué ladilla!: Quan algo fa mandra o molesta. IMPRESCINDIBLE!
- Partusear o rumbear: Sortir de marxa, la primera totalment del món Frisbee...
- Estar rascao o curdo: estar borratxo.
- El papá de los helados: el gran jefe, que normalment acaba essent Chávez.
- La reina del arroz con pollo: la gran mestressa.
- Pendiente: quan algú està preparat.
- De pinga: guai, genial, bo.
- La merma: quan és més que de pinga.
- Tripear: passar-ho molt bé.
- A la orden: a qualsevol botiga aquestes són les primeres i les últimes paraules que et diuen.
- Pana: amic o colega, no es pot viure sense aquesta paraula.
- Chamo: nen.
- Qué pena!: quina vergonya.
- Tener ratón: tenir ressaca.
- Peo: problema.
- Vaina: qualsevol cosa és una vaina, paraula comodí.
- Arrecho: quantes discussions amb aquesta paraula... L'explicació més convincent és que si es tracte d'una persona significa que està enfadada, però si és una cosa és quelcom bonic.
- Parroquia: el mateix que pana, però és una expressió més caraquenya.
- Fino: bo.

Així que una frase veneçolana podria ser: "Veeeeeerga!!! Qué ladilla rumbear hasta acabar el trapo, y además el papá de los helados estaba pendiente pero como yo estaba tripeando con burda de curdas no lo avisé y el pana se arrechó. Al final el chamo vino y partuseó tanto que tuvo que pedir cola hasta su casa, pero aun así se lo pasó de pinga. La rumba era la merma...". Ha quedat clar?

I per a acabar una mica de música, escolteu la cançó Fucking Reggaeton de Dame pa Matala, no puc parar d'escoltar-la!

4 comentaris:

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Jajajajaja!!! La pinga madre de Deu! Quin recital! Que bo!
Ja em veig jo con mi castellano i amb aquesta jerga comantxe!!!

Molt be Beti nomes que... de 5000 passar a los prados de la heidi?
El pan de azucar es un gran cim, totalment recomenable! Ara que si es pot anar mes amunt... sempre amut!

Una abracada molt forta, jerguera!

Elisabet ha dit...

Panas, que cambié el link de la canción porque era mu malo... Aquest és el bo: http://www.youtube.com/watch?v=glXVqUQhRlU

I de passada mireu aquesta també: http://www.youtube.com/watch?v=_DdJ4EX1LM8

AMUNT VENEÇUELA!

Toya ha dit...

Titii!!!Ja n'hi ha prou de fer el dropo OSTI!!!

O vens o et vinc a buscar!!(millor que m'asseguri el tanto i vingui jo...)

un petonet cuca*

Elisabet ha dit...

Por "dropo" no me viene nada... :-)