Aquest país no té límits, això és un no parar! Jo hi venia amb 3 parades concretes a fer durant un mes, però no tinc clar si arribaré a fer-les totes. Potser és perquè he enganxat molts festius (les 3 últimes setmanes han tingut el dilluns festiu) però és que sembla que la gent no treballi mai! Penso molt en el que em deia la sueca: "No et quedis enganxada a Mérida que potser el que ha de venir serà millor". Doncs sí, ho és! Però comencem allà on ho vam deixar.

Arribo a Bogotá i m'instal·lo a casa en Juan Carlos, un rolo (així s'anomena als bogotans) encantat de fer-me tastar totes les fruites rares, fer-me voltar i parlar de les meravelles de Colòmbia. El divendres juntament amb la Vivi i en Jefrey ja marxem cap a l'estat de Boyacá, i és que volem arribar al Llac de Tota, per acampar a Playa Blanca. Però els colombians no tenen pressa, marxem de la ciutat amb més de 4 hores de retard i qualsevol excusa és bona per anar parant: unes cerveses o una competició de tejo. El tejo és un joc típic de la zona, et donen una mena de bola de ferro i has de fer punteria a unes bossetes plenes de pólvora, qui les faci explotar guanya! La Vivi i una servidora vam guanyar, per descomptat. Però la idea era anar al Llac i entre una cosa i una altra hi vam arribar més tard de la 1 de la matinada, i a aquelles hores ens va tocar muntar la tenda. Tot i que no es veia massa res, ja intuíem que el paisatge era increïble, i l'endemà al matí ho vam comprovar. Sembla una platja caribenya.

Al migdia següent ja comencem a anar cap a Villa de Leyva que tota la troupe ja ha començat a arribar. Gairebé no reconec el poble, el que uns dies abans era un lloc tranquil i sense gairebé gent al carrer s'ha convertit en un lloc turístic i ple de gent. Ens instal·lem a casa la Martica, tot un personatge, i comencem la festa, som els reis del poble! Primer a un Karaoke i després convencem els gaiteros de la plaça perquè continuïn tocant per a nosaltres, ningú té ganes d'anar a dormir!


Per fi va arribar el gran dia, en realitat l'excusa de marxar tot el cap de setmana era poder assistir a LA TOMATINA. A Sutamarchán ens vam encantar menjant longanizas i anant a una vinya per catar vi, així que arribàvem tard i vaig tenir el temps just per comprar-me la camiseta reglamentària. Estic ben perduda, i de cop sento que algú crida: un limpio! Quatre desconeguts se m'acosten corrents, m'agafen de peus i braços i em tiren al terra, un cop em tenen indefensa em comencen a rebolcar i em tiren tomàquets sense parar, fins i tot a la cara me n'enclasten! Si fossin coneguts ho entendria, però aquesta gent no em coneix! Quan aconsegueixo recuperar-me començo a buscar cares conegudes entre tanta vermellor, quina guerra que es desencadena quan en trobo! Va ser una gran descarregada d'energia, em feia molta falta! El resultat del nostre equip va ser: en Jefrey un trau al cap, en Juan Diego dos punts a l'esquena i molts d'altres mig atropellats... Jo només un bony al cap d'una de les poques tomates no podrida de la festa, tirada per en Juan Carlos, però estic allotjada a casa seva i em toca callar. Després venen els bombers per intentar rentar-nos una mica però és impossible, acabem al riu amb aigua congelada. Mengem una picada típica del poble i cap al càmping. Cap camiseta ni res del que portàvem ha tornat a ser del seu color original, però a qui li importa això? Jo m'ho he passat teta! Per si algú en dubte, les proves que ho confirmen:

L'endemà dilluns molts decideixen tornar cap a Bogotà, però nosaltres no. Ens dediquem a visitar una altra vinya i a catar més vi, anem al museu del fòssil, al poble de Santa Sofia, als pozos azules... Malauradament, a la granja d'avestrussos ja no deixen fer-hi carreres, amb les ganes que en tenia jo! Passem el dia entretingut i decidim tornar a Villa de Leyva que ha començat a ploure i el dia abans ja es va inundar alguna tenda. Doncs aquesta nit s'ha inundat de ple, no hi podem ni entrar! Per sort la Martica ens deixa dormir sota cobert.

Ens aixequem molt més tard del previst (per variar) i ja comencem la tornada a Bogotà, però passant per Ràquira, un poblet molt bonic dedicat a les artesanies i també per Chiquinquirà, un poble amb una de les basíliques més importants de tot Colòmbia, es veu que és una mena de Lourdes. És aquí on em fan provar el cocido boyacense que només es troba en aquesta regió, cuinat amb molts tipus de llegums i tubèrculs. Molt bo!

Tot i que amb ganes de fer coses, el llarg cap de setmana ha estat dur i descanso tot el dia, excepte a l'hora de sopar que cuino una bona truita de patates, amanida i pa amb tomàquet pels meus amfitrions. Els encanta, per variar. De postres arròs amb llet fet per la Vivi, que com molts menjars colombians és una bomba calòrica pel cos.

Arriba l'últim dia a Bogotà i em fan aixecar aviat per anar a caminar fins al bosque. A només 15 minuts de la ciutat ja hi ha una zona plena de pins i pugem fins un lloc des d'on divisem tota la ciutat. Baixem i esmorzo tamal, després a voltar una mica per la ciutat que aquest cop encara no he vist res. Vaig a la Quinta de Bolívar, una casa molt bonica on Simón Bolívar va passar les últimes hores abans d'abandonar la capital direcció a Santa Marta, on va morir. I com fer d'una visita turística una experiència especial? En Juan Carlos, amb el llibre de Gabriel Garcia Márquez "El general en su laberinto" em fa asseure pels jardins mentre em llegeix amb veu alta el que va passar justament en aquell lloc molts anys enrera. Sembla un trobador llegint a una donzella! Després anem a sopar ajiaco (en Juan Carlos està entossudit en que ho he de tastar tot) i a fer el toc a un lloc raríssim, amb la Lili i en Manu.

A Bogotà jo hi volia estar més temps, però si La Tomatina va ser un "imprevist" pel meu trajecte Mérida-Bogotà, la Segona Trobada Nacional de CS ha estat "l'imprevist" del trajecte Bogotà-Medellín. I no us ho perdeu, el meu pròxim destí també té "imprevist"! M'encanta que els plans surgeixin sols... En fi, que dormo una hora i cap a casa en Mauro que ens n'anem a Armenia a passar 4 dies, zona coneguda com el Eje Cafetero. La raó és que la gent de couchsurfing (la pàgina web que posa en contacte aquells confiats que obren les portes de casa seva a desconeguts amb aquells que s'atreveixen a anar-hi) ha organitzat la Segona Trobada Nacional. Som més de 100 persones concentrades en una finca meravellosa, amb gent d'Argentina, Equador, Brasil, Grècia, Estats Units, Holanda, Espanya, Rússia, Irlanda... i una catalana! Continuo pensant que el món és un mocador, i més quan de cop i volta em topo de cara amb en Cristian: "Què hi fas tu aquí?". Vam compartir una setmana a Bolívia i ens hem anat seguint pels blogs, quina il·lusió i quina gràcia! Muntem tendes i cap a gaudir de la música.

La finca és preciosa, està envoltada de muntanyes i vaques, té piscina, a l'hora dels àpats venen unes senyores molt amables a cuinar i tot i que jo he optat pel càmping també hi ha molts llits. Així que el lloc és increïble però ho és encara més la gent, la bona vibra que es respira, la falta de problemes, tothom està content amb el que vingui. El segon dia anem fins a Salento a menjar truita de riu i a visitar un mirador, però cal tornar aviat que la nit promet. Per a fer quelcom típic hem llogat dues chivas, aquells típics busos de colors, descoberts i amb una charanga a dins. Ens passem més de 3 hores voltant de poble en poble, ballant i cridant dins el bus i quan arribem a les places principals toca baixar i fer encara més balleruca. Estic rebentada, però quan m'assento em criden allò de "Qué baile la catalana!", i no callen fins que ho faig. A l'arribar acabo vestida a la piscina, però tranquils que els culpables rebran el que es mereixen.

El dia següent tocaria visita al Parque del Café, una mena de parc temàtic però prefereixo està a la finca descansant. Qui m'ho hauria de dir que per ser la dona més feliç del món només hagués de jugar a waterpolo (sense regles, ungles i tot vaig fer servir), passar-me hores fent un braçalet amb els peus a la piscina, jugar a daus o conversar amb qualsevol. Sí, això és felicitat! Per descomptat que a la nit hi ha més música i beure, que això no perdona. Estic tan relaxada que m'he guanyat el sobrenom de "Bella Dorment", bàsicament per lo de Dorment, i és que no tothom sap apreciar l'amor per una hamaca. L'endemà la gent ja comença a marxar, comiats i més comiats, fer amics en aquest país és fàcil i ràpid, i creieu-me que enyoraré a molts d'ells. Amb els rolos no volem marxar encara, així que anem fins a Finlàndia, Pereira i Manizales, on passem la nit. L'endemà tocaria Parc Nacional de Los Nevados, molts d'ells no han vist mai neu i estan molt emocionats, però jo prefereixo passar el dia fent el guiri per Manizales. A la tarda comiat dels rolos i cap a Medellín, que és on sóc ara. No us explico res més perquè tot plegat m'està quedant molt llarg i tinc por que ningú arribi al final. Per cert, aquesta ha estat una de les millors setmanes de tot el viatge, estic molt i molt contenta!

PD: Aprofitant que he estat rodejada de bons fotògrafs, aquest cop he penjat més fotos, però és que no em podia decidir! Si una era bona, l'altra encara millor.

4 comentaris:

MIREIA ha dit...

Bones!!!
per molt llarg que sigui el text me'l llegeixo també... qui escriu bé, escriu bé!!!!
em sembla que d'aquest blog en podràs fer un llibre mooooolt bo!!!!
a seguir disfrutant que es el que et toca!!!
un petunàs

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Iepaaa mallarenga!!!!
Tu de festa en festa, ehh? Vos dir que te n'has saltat alguna? jajaja!! Si home si, que es el que toca!!!
Ei les fotos del tomates son realmemnt bones!!!

Un petonas i adeu,vai a tirar fotos en un cel completament roig!!!

Salut

Miriam Duran ha dit...

Betti kina enveja!!! veig q tho estas passant genial, i amb les histories q explikes ja mhi sembla q jo tb estic allà!!jajaja!! q segueixi anant tant bé com explikes i segueix disfrutant, ballant, bebent i molt més!
un petonàs desde figueres guapa!

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Iep!!` Que dius de Cuba? Quan? Va, ja em diras alguna cosa, ok?
Un peto!