Doncs ara que la sueca ja no hi és i per tant no em pot criticar, he tornat a fer quelcom guiri, i és que no podia abandonar Mérida sense anar a Los Llanos, viatge patrocinat per la padrina Rosa i l'avi Joan (pel que ells consideraven deutes). Així que pujo al jeep juntament amb 3 canadencs, 2 irlandesos, les 2 austríaques més malcarades que he conegut mai i en Carlos. El primer dia ens dediquem a creuar el Páramo, visitar una esglèsia feta completament a mà per un sol home, l'estació de còndors i fer una caminada pel Parc Nacional Sierra Nevada. A la tarda vam anar fins a una cascada molt xula amb uns tobogans naturals, i sabeu què? Baixant per un tobogan a tota pastilla em vaig enclestar a una paret de pedra, vaig ser la sensació de la tarda, sobretot perquè no em vaig fer res!
El dia següent toca molt de trasllat, i entren en escena els actors secundaris que, de moment, no han aparegut gaire en aquest viatge: policies! Ens paren i resulta que no portem els documents originals del cotxe, només tenim una còpia i diuen que així no podem continuar. Tots sabem el final de la història, però ells sempre es fan pregar. Portàvem una hora esperant quan un d'ells rep una trucada i l'informen que és l'aniversari d'un amic i que estan fent una barbacoa. El policia respon que hi van de seguida. Que bé, això acabarà aviat... Després d'alguns moviments sospitosos darrera el cotxe, el policia ens reuneix i ens diu que com que no ens vol perjudicar ens deixa marxar, ho fa per a nosaltres. Creu que no sabem que ja té la butxaca plena? El preu aquest cop han estat de 27 euros, però cal repartir-los entre 4.

En fi, continuem i arribem al campament. Los Llanos és una extensió de terreny enorme que ocupa bona part de Veneçuela, completament plana com el seu nom indica, plena de vida salvatge i amb vistes impressionants que en aquesta època de l'any són completament verdes. Només arribar anem a voltar unes 3 hores amb cavall (encara que el meu es deia conejo, pobret). Va ser genial, penseu que els cavalls eren mig salvatges i quan vam arribar al mig de la Sabana ens van dir que ja podíem córrer. Doncs imagineu-vos a un grup d'inexperts anant a tota velocitat pel mig d'un camp amb cavalls mig desbocats! Algú recordarà que no és el primer cop que se'm desboca un cavall... A la nit vam anar a buscar caimans, després de la meva sortida a la selva equatoriana ja conec la tècnica: li enclastes la llinterna a la cara i mentre es despista l'agafes pel coll. Tot i que diuen que tenen bon gust, els vam alliberar.

El següent dia és el més intens, i és que cal buscar a la señortia, si aquesta part de Veneçuela és famosa per alguna cosa és per les anacondes que hi ha. Després de buscar i buscar en trobem una que tot i que a mi em sembla enorme ens diuen que no ho és, si fos femella podria fer fins a 6 metres! A la foto (que dedico a la meva mare pel seu amor incondicional a les serps) faig mala cara, però fixeu-vos com té d'oberta la boca l'animal! Després anem a pescar piranyes, cal dir que vaig pescar la primera en 2 segons: poses un tros de pollastre a l'ham i quan notes que estiren tu ho fas més fort. La part que no m'agrada és quan les has de matar a cops de pal, però he de dir que el sopar va ser boníssim. A la tarda voltem amb una barca per a veure d'altres ocellots, capibars (són com rates tamany gos), dofins d'aigua, tortugues, monos...



Tornàvem de Los Llanos en un jeep, vidres baixats, calor, paisatge impressionant i verdíssim, tothom en silenci, jo de copilot amb tot el vent a la cara... Rebo alguns missatges al mòbil de la meva ja passada vida meridenya amb frases com "ha estat un plaer", "a veure si els nostres camins es tornen a creuar", "que disfrutis molt", "que et vagi bé la vida"... Això són comiats! Resulta estrany pensar que gent que ha format part de la meva vida diària no la tornaré a veure més, almenys a curt termini. Sí, hi haurà contacte cibernètic, però no és el mateix. La veritat és que vaig aprofitar que el tour em va sortir a última hora per fugir de Mérida, sense gairebé comiats, de nit i a les fosques podríem dir... Crec que en el fons tot formava part d'una estratègia planificada al detall, si hi torno a posar els peus m'hi quedo! Intento dissimular els sentiments, però quan les llàgrimes estan galtes avall en Carlos em mira:

- ¿Qué te pasa?

- Nada, estoy triste. No me quiero ir de este país.

- ¿Y entonces por qué te vas?

- Esta es la vida del viajero, siento que hay que seguir...

- Ah, entiendo...

De cop m'animo:
- Pero qué bueno tener todos estos sentimientos a flor de piel, eh?!

De Los Llanos vaig directament a l'últim poble colombià a fer nit i l'endemà un altre dia sencer de trasllat fins a Tunja: ja torno a ser a Colòmbia! He anat fins a Tunja perquè volia fer alguna parada abans de Bogotà, però no sempre surt bé escollir mirant el mapa, la ciutat escollida és la més freda de tot Colòmbia. També estic a l'estat de Boyacà perquè m'he de trobar amb en Yari, us en recordeu? És un colombià amb qui vaig compartir part de la meva primera setmana de viatge, qui ens va acompanyar al Cabo de la Vela, després a Bogotà i el mateix que va rebutjar l'oferta de vendre'ns per 500 dólars, aquest noi és de fiar. Per cert, he de dir que he tardat exactament 3 segons en tornar estimar Colòmbia, la seva gent, la seva manera de prendre's la vida i el seu accent.

Tunja no té massa res d'especial, però ja que és la ciutat natal d'en Yari ell s'encarrega d'ensenyar-me tots els racons. Així que visitem la casa del Fundador, algunes esglésies, la universitat, i és que no es cansa de parlar del seu meravellós país, això és típic colombià!

L'endemà ens decidim a anar fins a Villa de Leyva, un poble que conserva tot el seu encant colonial, carrers empedrats, cases típiques amb balcons de fusta, entorn natural... És un destí típic de cap de setmana de tots els bogotans i al ser un dia normal està buit, però el que jo no sabia és que hi tornaria ben aviat! I va ser en aquesta segona visita quan vaig trobar-hi l'encant.


A l'arribar de nou a Tunja en Yari insisteix en anar a visitar el Pont de Boyacà, que jo pensava seria un pont enorme però resulta ser un pont en miniatura, però que ningú ho digui, que s'enfaden. És molt important perquè va ser aquí on vam guanyar la batalla més important als espanyols i una de les batalles més importants de la guerra d'independència d'Amèrica del Sud. Poca broma.

Després d'acomiadar-me d'en Yari vaig anar fins a Bogotà (2'5h) per assistir a una festa de disfresses molt divertida, el que no sabia és que l'endemà mateix tornaria a Villa de Leyva! En fi, no hi ha res millor que tenir temps lliure. Si la proposta flueix, us explicaré una història amb un desconegut disfressat amb una màscara de lluitador, que pot ser el xollo del segle!

Ara tocaria explicar l'impressionant cap de setmana que he passat, però el que havien de ser 3 dies de vacances s'han convertit en 5 i estic esgotada, així que serà en el pròxim post.

3 comentaris:

Ruso ha dit...

hehehe me mola molt la cara que fas a la pic de la piranya :D
a bientot

Anònim ha dit...

jajaajaja almenys la foto del cavall t l'han fet a sobre!!!! jajaajajaajaaj... segur que vas anar per terra i no ho vols dir!!! jajaajaajaja

T'ESTIM NIN!!!!! MARIETA

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Iepa! intrepida! a mi tambe m'agrada la cara de la foto de la piranya!! jajaja! pero tambe em te molt intrigat lo de la festa d disfresses! ja diras el que!!! molts petons!!!