Tan si us ho pregunteu com no, us explicaré les meves vacances de Setmana Santa. El dijous vaig anar a un dels llocs que més he visitat durant aquest viatge: aigües termals! Juntament amb en José, en Rubén, l'incondicional Hemerson, la María Inés i la sueca ens vam encaminar fins a Mucuchíes des d'on vam haver de caminar una hora pujada amunt fins arribar a les termes de La Musui. Com que era Setmana Santa hi havia massa gent pel meu gust, però a part d'això vam passar un dia molt entretingut, tan que se'ns hi va fer de nit i amb prou feines vèiem el camí de tornada.




Un dia de descans a Mérida, tot i que és una forma de parlar, ja que al parc que tenim al davant de casa s'han dedicat a tocar música en directe cada dia a partir de les 9 del matí. El dissabte marxem cap a l'Azulita, un poblet hippy situat a gairebé 3 hores i on havien organitzat una Rave amb l'excusa que era lluna plena. Així que arribem, montem la tenda i ja comencen a sonar els dos trailers que en realitat eren dos altaveus gegants. A les 12 de la nit jo ja no podia més, però com que dormir a 15 metres d'aquests altaveus és impossible toca aguantar fins que surti el sol i més. A mig matí ja en marxem, pollastre per a recuperar forces i cap a casa a descansar durant dos dies sencers... Molt cansat, però també genial!





Al tornar a Mérida jo pensava que els revolucionaris ja s'havien oblidat de mi, però tornen a tocar a la porta. Resulta que s'han programat 15 dies intensos de desplegament polític per a fer arribar a tothom unes noves polítiques que cal impulsar, cal intentar que el gran nombre d'institucions que hi ha comencin a treballar de forma més coordinada per no malgastar recursos ni cansar a la gent. És una mena de campanya electoral intensa i dura, però de seguida m'hi uneixo i em passo 4 dies voltant pel Páramo, una zona de muntanya amb poblets petits on cada dia hi tenim un parell de reunions per explicar el projecte, i així visito Mucuchíes, Santo Domingo, Pueblo Llano i Timotes. Tot i que hi fa bastant de fred, m'encanta l'ambient de tranquil·litat que es respira en aquests poblets.


Un d'aquests dies, després de la reunió de la tarda i pensant només en anar a descansar (continuem aixecant-nos a les 6 del matí per poder traslladar-nos d'un poble a un altre), ve un noi a demanar-nos que l'acompanyem al seu programa de ràdio per explicar, de nou, tot el procés. Em miren i el meu cap es mou d'un costat a l'altre: la resposta és NO. Però un cop més em toca cedir i em trobo davant el micròfon resant perquè no em preguntin res massa profund. Seguint amb la xafarderia que caracteritza als veneçolans, el que més els interessa és d'on sóc, què hi faig a Veneçuela, perquè m'interessa la Revolució i també s'interessen per la política catalana, de fet acabem parlant d'en Pujol i els seus 23 anys al Govern. Però també vaig deixar anar alguna perla: Que quina imatge de Chávez arriba a Catalunya? "No les gustará saberlo, pero ahí lo ven como a un loco!". Per sort, estan acostumats i els hi va fer gràcia.

Així que ja m'han fet entrevistes de TV i de rádio, quan apareixeran els de la premsa escrita? Estic impacient. La veritat és que tothom es mostra molt content i entusiasmat quan saben que no sóc veneçolana (i només em cal pronunciar una paraula perquè ho notin) però treballo amb ells. Tan, que el primer dia em presentaven com a facilitadora de Fundacomunal, el segon com a observadora internacional, i el tercer com a revolucionària que venia a veure el procés per a implementar-lo al meu país. Sí sí, jo sola ho faré tot. Quin és el pròxim pas? Presidenta de la Generalitat?

Entre una cosa i una altra va arribar el dia de Sant Jordi, i perquè amagar-ho, vaig passar el dia amb una mica de "morrinya"... Porto molts mesos explicant a centenars o milers de persones on és Catalunya (molta gent m'anomena directament "la catalana"), parlant de la meva Terra, la seva gent, la nostra cultura i tradicions... No pensava pas que el dia 23 d'abril hagués de ser diferent, però només obrir el correu i rebre amb alegria algunes roses virtuals em va venir a la ment la rambla de Girona plena de gent, de parades de llibres i d'enamorades portant una rosa... I per acabar-ho d'arreglar, llegeixo alguns escrits d'altres catalans que també passen lluny aquesta Diada, on expliquen que en altres cultures no saben lo important que per a nosaltres és aquest dia. VISCA CATALUNYA!


A excepció d'aquests petits sentiments d'enyorança, la meva vida a la Calle 24 de Mérida és agradable i tranquil·la. Mérida és com un poble, sempre et trobes coneguts pel carrer, fan cinema independent per menys de 0.75 €, actuacions musicals diverses i, a més, en algun moment del dia sempre apareix algun amic xiulant sota la nostra finestra. A la sueca i a mi ens agrada pensar que tenen ganes de veure'ns, però la veritat és que sempre apareixen a l'hora dels àpats i amb l'estomac buit.

Ah, m'he "oblidat" de dir-vos que el dimarts vaig començar a treballar! Però la cosa ha durat poc, que ja els he dit que plego. Vaig pensar que estaria bé treballar una mica, però quan veus que t'ocupa tot el dia, 6 dies a la setmana, que el treball no n'aporta res i que la recompensa és mínima, doncs millor tenir tot el dia lliure, no? Així que segueixo fent plans, de moment a Mérida, però tinc altres llocs en ment, amb un destí estrella inclòs!

5 comentaris:

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Iepalaaaa!!! Beti, bona diada de Sant Jordi, dos petons molt grossos i una rosa imaginaria que ténvio des de Vietnam!!!

Uns dies desconectat a Myanmar!!! La veritat es que tambe van be. Pero tádones que s;acumula la feina i...

Per si et cunsola jo tambe soc el catala!!! quins esforcos!!!


UNa abracada molt forta!!!

VISCA CATALUNYA!!!

Tarantina ha dit...

Molt be tresineta!!! Ara si que ens has deixat amb la intriga...t'estas convertint amb una bona escriptora deixant en tensió els teus lectors...jejeje...Quin és el destí estrella??? Volem un altre capítol!!! Per cert, suposo que ja saps que va passar a la Calle 24, no?

Elisabet ha dit...

En la Calle 24?? Que una vieja mató un gato con la punta del zapato??? Pobre vieja, pobre gato y pobre punta del zapato!!

A part d'aixó hi passen moltes més coses tresina!!! :-)

Tarantina ha dit...

Ja m'ho imagino ja...si la vieja és la vostre llogatera, qui és el gato??? jejeje

Ruso ha dit...

que treballi el rei!!! i tu a respirar que te fa bé