Pensava que una vida rutinària significaria avorriment però de moment no he parat. Com ja sabeu l'Ellinor esta escrivint un llibre, i el capítol nou es titula "Latin lovers: mite o realitat?", així que cal portar a terme una intensa investigació de camp, i jo com a fidel col·laboradora del llibre decideixo ajudar-la. Però no sempre tot és fàcil i la investigadora Fletcher (la propietària de l'hostal) es mostra totalment contrària a les nostres inquietuds intel·lectuals, així que ja ens veus ideant estratègies diverses i trobant-nos en situacions de les que és difícil sortir... Hem après a amagar-nos darrera qualsevol indret de la casa, però fem el que fem la Fletcher ens enganxa sempre! Algun dia us explicaré els detalls, això és un simple avanç per matenir la vostra atenció que si no m'abandoneu.

Arriben dos expedicionaris més de Santa Elena, en Guillermo i l'Andrea, i no ens queda més remei que tractar-los bé ja que portem tot el recorregut veneçolà vivint dels seus contactes. Amb ells aprofitem per anar a fer les primeres pràctiques d'Ultimate Frisbee, un joc que pot semblar ridícul però que en canvi té uns valors esportius molt interessants, ja que és un dels pocs jocs que no té àrbitre (a qui insulta el públic?) sinó que es basa en el que anomenen "esperit de joc", que significa que són els mateixos jugadors els qui informen de les faltes i infraccions, essent legals i acceptant les assenyalades pels adversaris.


Un altre dels dies ens decidim a volar amb parapent, que ja feia massa que en tenia ganes. Tot i que no hi ha gens d'adrenalina, l'experiència val molt la pena.


Però no oblido que a Mérida hi he vingut a buscar algun projecte interessant, així que entre Frisbee, parapent i investigacions vàries em dedico a anar a universitats i acudeixo a tocar algunes portes. A més, recordeu que vaig prometre a una monja que m'endinsaria al projecte bolivarià (hauria de dir Chavista?) i almenys ho he d'intentar. Un d'aquests dies conec en Daniel, responsable d'una de les escoles de formació del Poder Popular, i encara no sé com em convenç per anar a un taller polític de 3 dies a Caracas, tot i que en total n'hi estem 5. Així que ja em veieu pujant a un bus amb 15 persones més i cap a la capital, sense saber pràcticament què hi vaig a fer. Seria molt llarg d'explicar, però a grosso modo dir-vos que la principal idea del Govern del PSUV (el de Chávez) és que el poder recau totalment en el poble i és aquest el que ha de decidir, i per això cal formar-lo adequadament en un munt de matèries. Els qui vam anar al curs era per a ser facilitadors d'aquestes escoles del Poder Popular i ajudar al bon funcionament dels consells comunals i altres orgnitzacions. Bé, és més complicat que això, però aquesta és la idea. Van ser 3 dies intensius, érem 350 persones vingudes d'arreu del país i amb presència de 2 vice-ministres i una ministra (a aquesta sí que l'admiro!), la cosa no era broma...

Però jo no podia amb l'ànima, encara cansada del viatge amb bus d'11 hores, cada dia tocaven diana a les 6 del matí. Sí, sí, trompetes a tot volum durant més de 10 minuts, i acabàvem les conferències o taules de treball a les 11 o 12 de la nit. Moltes eren interessants, d'altres no tan, i és que ja se sap que els polítics parlen molt per dir poca cosa, tot i que potser també era perquè no conec massa de la Revolució i molts termes m'eren desconeguts. Així que en alguns moments vaig optar per escaquejar-me, encara que sense massa èxit perquè sempre m'enxampaven. El primer cop no va passar res, però el segon em van trobar al bar i em vaig endur una repulsa per poca implicació, irresponsabilitat i falta de compromís... Em sembla que necessito temps, que una revolucionària no es fa d'un dia per l'altre!

En el fons m'ho vaig passar molt bé, van ser com unes colònies, encara que tancats a una universitat sense poder sortir-ne per a res durant 3 dies (sort que ens alimentàven de primera). Fins i tot em van fer una entrevista per la TV, deien que la meva opinió era important i després de donar-los excuses l'últim dia vaig haver d'accedir. Però dominant ja l'art de no dir res, vaig fer un gran discurs que en el fons només deia el que un gran filòsof: "Només sé que no sé res". L'últim dia vam fer un taller pràctic de stencil, és a dir, de pintar parets! Diuen que hem de ser una guerrilla comunicacional i deixar-ho clar a totes les parets que puguem. Fins i tot ens deien totes les tècniques per si calia córrer. Si algun dia truquen de l'ambaixada, jo no he sigut. La conclusió seria que m'ha agradat escoltar els projectes, que molts són bons encara que gens fàcils de dur a terme, però també cal ser objectiu i dir que molts allà eren uns radicals. S'han dedicat a dir-me que ja sóc revolucionària, tot i que em falta molt de camí encara. Però és que això ven...

Després del viatge van seguir les reunions i també les trobades amb els companys d'aventura. Un d'aquests dies em van començar a explicar històries sentimentals vàries: que si al cap d'un any t'enteres que el teu xicot té una doble vida i en realitat està casat i amb fills, que el pare desconegut de la teva neboda és el veí, que una serenata a la xicota ho perdona tot... Es reien de mi quan els deia amb cara de sorpresa que les telenovel·les veneçolanes són reals! Jo sempre havia pensat que eren ciència ficció i molt exagerades, però no, la vida aquí és així, us en faríeu creus. I tan entusiasmats amb les cerveses van començar a explicar-me tot el que ells mateixos havien dit de mi durant els dies de Caracas, van reconèixer que havia sigut l'atracció principal. Vaig flipar: cada paraula, acte, mirada, opinió meva havia sigut criticada! Amb l'excusa que el chalequeo i la jodedera són part de broma, es veu que tot s'hi val. No sé quant temps més sobreviuré en aquest país...

Així que m'he anat introduint de ple a la cultura veneçolana, amb tot el que té de bo i de dolent. El que no m'agrada és que donen molta importància a la bellesa física i les operacions estètiques són el més normal del món, però jo no tindria cap crítica si no fos perquè a vegades això els fa oblidar la meitat de la frase "cuida cuerpo y mente". La Miss Universo actual és veneçolana i després de visitar la presó de Guantánamo no s'ho va pensar dos cops en declarar que "va ser molt divertit" i que "el lloc era relaxat, tranquil i bonic". IM-PRESIONANTE, en 2 paraules! Aquí la teniu.Ara em trobo en un punt on vull veure més d'aprop el procés polític del país per veure si realment puc fer bé la tasca que m'han encomanat o si decideixo retirar-me. També tinc alguna altra proposta de treball remunerat però m'he fet la sueca (aquí es diu fer-se "el policia de Mérida", que es veu que sempre miren cap a l'altre costat) per no començar per Setman Santa i encara no sé res segur. O potser hauria d'acceptar la proposta d'en Rubén, que consisteix en involucrar-me amb l'oposició. Seria interessant, però em sembla que sóc més chavista del que penso i no m'hi sentiria bé. Així que estic immersa en un món que mai m'havia atret, però és que si he d'admirar alguna cosa dels veneçolans és que tots estan posicionats políticament, tothom té una opinió formada i s'involucren amb el desenvolupament del seu país. D'això em sembla que n'hauríem d'aprendre... Tot i que diuen que "els revolucionaris no tenen vacances ni Setmana Santa" i que "quan la contra-revolució s'aixeca aviat la revolució no dorm" jo sí que m'he decidit a fer vacances, però us ho explicaré un altre dia que encara estic cansada. Així que només em queda dir allò que m'han fet repetir un cop rera un altre: PATRIA, SOCIALISMO O MUERTE... VENCEREMOS!

1 comentaris:

Anònim ha dit...

[url=http://www.blingforfun.com]hip hop jewelry[/url],[url=http://www.blingforfun.com/pendants/cat_9.html]hip hop pendants[/url],hip hop watches,[url=http://blingforfun.com/belts/cat_18.html]bling bling[/url] ,hip hop,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]hip hop chains[/url],hip hop bling,[url=http://blingforfun.com/chains/cat_7.html]iced out chains[/url],[url=http://www.blingforfun.com/chains/cat_7.html]wholesale chains[/url]
hip hop jewelry
wholesale hip hop watches
hip hop rings