Buscant una vida

Com que en el fons sóc bona persona i no m'agrada fer patir a la família, després que tan jo com l'Elli rebessim la repulsa de les nostres respectives mares, vam decidir seguir un camí més adequat perquè deixessin de patir. Després de la història del veler, l'ayahuasca i l'auto-stop ja tocava. Ens van passar el contacte d'unes monges i vam decidir anar a instal.lar-nos a casa seva, pensàvem que seria un convent ple de monges amb sotana i un ambient silenciós. Però en comptes d'això trobem una casa plena de vida i unes monges amb pantalons curts! No ens hi podem quedar a dormir perquè hi ha un grup però ens hi quedem a xerrar, vam tenir una conversa d'allò més interessant. La Fernanda (madrilenya) ens explica tots els projectes en els que està involucrada, feia temps que no coneixia a ningú tan actiu i entusiasmat, i és que aquesta dona desprèn una energia impressionant. Completament a favor del projecte bolivarià diu que ens hi endinsem i no ens en penedirem. Ho intentaré. Al final se'ns fa tard per anar a veure en Chávez fent el seu mític programa de televisió "Aló Presidente" en directe, així que anem al Peñón a fer el toc, on com sempre una cervesa val la meitat que una aigua! Al tornar, només ens cal pujar al taxi per veure que el país està dividit: "Ha ido usted a ver al Presidente?" i respon: "A ese desgraciado no quiero ni verlo!". Tothom té les seves raons, però jo tiro cap al vermell!

L'endemà anem fins al poble de Mochima, que es troba dins un Parc Nacional, i des d'allà cal agafar una llanxa i escollir una platja. Ens agrada Playa Blanca però no hi ha cap lloc on poder menjar, així que ens decidim per Playa Las Maritas. L'aigua no és tan calenta com voldria, però el paisatge preciós i poc a poc tothom en va marxant, fins que quedem només nosaltres dues i comencem a desitjar que la barca no vingui a buscar-nos. Però just a l'hora apareix en Richard i l'Ernesto amb ganes de passejar-nos per tot el Parc Nacional i que pesquem amb uns artefactes estranys amb forma d'ànec. Resultat: cap peix, però es pon el sol mentre encara voltem i arribem a Mochima ja de fosc. Preciós!

Arriben més trasllats: al matí fem Cumaná-Caracas i a la capital agafem un bus nocturn fins a Mérida, el nostre destí (15 hores). Per sort, els trasllats no són massa cars, tot i que si tenim en compte el preu del combustible haurien de ser encara més barats: 50 litres val un dòlar! En aquest país la gent utiliza les monedes que tots tenim al cendrer del cotxe per omplir dipòsit.

Arribem cansades i ens espera en Jean David (aquest cop és el cosí d'un amic d'un amic) i directes a buscar un lloc on viure. A Mérida ens hi volem quedar una bona temporada, així que busquem un bon lloc. Ens han parlat molt bé de les cabanyes de fora la ciutat, barates, enmig de la naturalesa, a pocs minuts del centre... i com que la imaginació és gratis ja ens havíem imaginat una cabanya com la de Heidi, amb jardí, llar de foc, tota de fusta... i també que ens compraríem una moto, un gos i bla bla bla. Només van caldre 2 hores perquè tot caigués i la realitat s'imposés, i és que aquestes cabanyes són cares i estan lluny, si és que en trobes alguna de disponible, clar. Pla B: hem de buscar al centre. Després de veure pisos que suposadament havien de tenir de tot i que no tenien ni portes, d'altres d'inhabitables, d'altres paradisíacs però cars, i fins i tot algun compartit amb maníacs del dòmino on-line, al final ens hem decidit i ens quedem a un hostal familiar amb molta tranquiliat i bon ambient, tenim una habitació amb bany, TV, molta llum, una sala gairebé per a nosaltres soles i el millor de tot és que té un lloc idoni per a la meva hamaca! Amb el que no comptàvem, però, és que estem situades al bell mig de la zona botellón.

El baixada d'ànims pel tema cabanya va fer que la ciutat no ens agradés en un principi, tot i que el meu record era bo. Cal dir que ja li hem trobat l'encant, està rodejada de muntanyes (normalment plenes de boira rollo "El Senyor dels Anells"), hi ha vida estudiantil, té una arquitectura acollidora i una vida cultural interessant. Ha estat dur abandonar les xancletes després de 2 mesos sense treure-me-les ni un sol dia, però agraïm una temperatura més fresca, encara que cal acostumar-se de nou a la pluja.

A Mérida hi he vingut a buscar una mica d'estabilitat, encara que sigui per a poc temps, i buscar quelcom a què dedicar el temps. La veritat és que encara no m'hi he posat, de moment m'he dedicat més a voltar, llegir, cuinar, anar a córrer (que va durar un dia), rebre la primera expedició des de Santa Elena... Entre altres coses, estem buscant classes de salsa, però com que no trobo res adequat al meu nivell vam decidir trucar a l'Hemerson (jugador professional de frisbee) per a sortir de nit i intentar aprendre'n. Els vaig haver d'explicar amb calma que amb prou feines ser portar el ritme, així que no cal que m'ensenyin a ballar a contratemps. A l'Hemerson ens vam presentar com les amigues d'en Carlos, però després d'esquivar la pregunta tota la nit de com i quan havíem conegut al seu amic li diem: Mira, en realitat no tenim ni idea de qui és aquest tal Carlos, però coneixem a algú que afirma conèixe'l! Va posar cara rara: però qui carai sou? D'on heu sortit vosaltres?

Un altre dels dies anem fins a Tabay, un poble a 12km, i ens deixem caure a les aigües termals, tot i que el cotxe ens va deixar tirats quan només faltaven 100 metres, i és que la pujada era molt inclinada. Banys calentíssims envoltats de bosc, perseguir 4 gallines i cap a casa de nou.

Tinc la sensació que aquí acaba el que és "viatge" i comença una vida (amb la seva inevitable rutina) de la que en tinc moltes ganes. Així que d'ara endavant no sé pas què explicaré, potser el que he menjat per dinar o el temps que fa... O potser em tornaré més filosòfica, qui sap.