Per fi va arribar el primer dia de Carnaval i jo cansada de la selva més l'Elli cansada del seu viatge amb barco de 3 dies decidim no sortir, tot i que no ens hagués calgut anar gaire lluny que la música arriba fins a l'habitació! L'endemà a primera hora trobada amb vells coneguts de Belém i també amb nous que asseguren estar realitzant un reportatge documental, tot i que fins al dia d'avui encara no els he vist treballar mai. És dissabte i plou a bots i barrals, així que al final només fem una festa privada amb una caipirinya boníssima, però jo estic que m'enfilo per les parets, fa 2 dies que és Carnaval i no he vist res.

Amb l'Ellinor ens aixequem aviat i anem fins a Alter do Chao (a menys d'una hora) conegut com el Carib Amazònic, tot i que en aquesta època de l'any les aigües no són turquesa, però sí ben netes i de sorra blanca. És un lloc molt petit i tranquil, però ens han dit que el Carnaval allà és potent: i ho és! Centenars de persones omplen el carrer, no paren de ballar i les disfresses són de paper o una simple perruca o unes antenes al cap. Sí, estic a Brasil però això no és ni Rio de Janeiro ni Salvador de Bahía, però no per això menys divertit. No hi ha plomes ni samba, però la diversió principal és anar-se tirant farina entre la gent, no cal dir que als 5 minuts estem blanques...


Només són les 3 de la tarda, així que preferim agafar una barca i anar a la platja, que la nit serà llarga. Abans d'això, anem a fer un toc que estem mortes de calor. I sempre pot passar que dins el bar vegis uns ganxos idonis per a penjar hamaques, i que s'ensengui la bombeta del teu cap, i que preguntis si hi pots posar la teva per una nit o dues, i també pot ser que et diguin que sí, que no hi ha cap problema. Tot això pot passar, i passa. Un sopar deliciós i ens ve la mandra, però avui no guanyarà: ampolla de catxaça sota el braç (val 2 euros) i a ballar! El poble està ple de camions gegants amb altaveus, un parell de bars amb funk i reague i si no sempre trobes algun cotxe amb música a tota pastilla. M'encanta el lloc, encara que no sigui glamourós, que plogui, que la gent vagi bruta i que tot estigui ple de fang... Trobem els amics perduts i tota la nit practicant salsa i funk, després banyada nocturna al riu a les tantes...

Encara tenia música al cap quan ens vam aixecar, i decidim anar a esmorzinar, a aquesta hora no es pot fer altra cosa. Més platja i més Carnaval, aquesta gent no aguantarà gaire més aquest ritme i és que a les 4 de la tarda ja van a tope! Per sort, a les 3 de la nit ja tot és mort i tornem sota una pluja intensa cap a l'enyorada hamaca.



L'endemà decidim tornar a Santarém, fa 2 dies que ens aixequem amb la mateixa roba que anem a dormir i alguna nit en un matalàs no anirà malament. Però tranquils, que a Alter do Chao hi tornarem. Estem cansats, portem dies de trote però a Santarém també hi ha festa, i clar, és l'últim dia de Carnaval, caldrà aprofitar-lo, no? A part de totes les classes particulars de salsa d'aquests dies, he descobert el truc de tot plegat: cal moure el cul, aquesta és la clau i em defenso prou bé! Només hi ha un home que ha rigut quan m'ha vist ballar, però és de Taiwan, què saben allà de balls!

Així que post-Carnaval, que significa descans, un suco per aquí, una peli, un suco per allà i un passeig més enllà. Realment ens feia falta. El dia següent tornem a Alter do Chao i aquest cop ens instal·lem a Comunindios que hem de fer "tractes" amb en Pablo. El poble sembla un altre, els carrers buits, molta tranquil·litat i ni rastre de tota la fauna de 2 dies abans. Més peix i més banys nocturns, i quan torno a la comunitat abans de mitjanit em trobo a l'Ellinor amagada dins l'hamaca, i és que estem en una gran cabanya a l'aire lliure i al mig hi ha un grup de gent fent un ritual estrany, s'abracen i comencen a fer crits d'animals. Jo passo ben a poc a poc no fos cas que m'hi fessin unir, aquests hippies estan mig posseïts. Ens aixequem, esmorzem el que serà l'únic àpat del dia i anem a la platja a descansar que avui hem d'estar ben relaxades. Comiats (cada dia els odio més) i cap a la comunitat.

Per què tan de misteri? Després de molt pensar, preguntar i investigar, ens hem decidit a provar l'ayahuasca. Alguns diran que és una droga, però els indígenes fa segles que la utilitzen, és una forma de conèixe's a un mateix, i és que el nostre xamán diu que només hi ha dues coses segures a la vida: que morirem algun dia i que no ens coneixem a nosaltres mateixos. Tothom amb qui parlem en diu meravelles, diuen que veus el camí de la teva vida recte, que entens com funciona l'univers, que la teva vida et passa per davant i que t'adones del que fas bé i el que no (llavors ja és decisió teva si ho vols canviar o no). Al Brasil, després de 12 anys d'estudis, no han pogut trobar-li cap perjudici físic, mental o social, i per això és legal.

Quins nervis, són passades les 4 i els 10 integrants del grup comencem el ritual, el més important és relaxar-se i deixar-se endur per la música. Fem la primera consagració i en mitja hora hauríem de notar quelcom, però jo no noto res, així que opto per una segona consagració (beure el suc de la planta). És a partir d'aquí que comença el meu viatge, si tanco els ulls un nou món apareix: animat, ràpid, que em transporta... Però si els obro la realitat torna a aparèixer. En total són unes 5-6 hores que per a mi van semblar dies on entenc els inicis de la humanitat, desenvolupo un llenguatge amb la naturalesa i descobreixo una força interior enorme, com una bola de foc a l'estómac que he de treure, compartir. A vegades el viatge és tan intens que el xamán t'ha de venir a calmar i és que em vaig passar una bona estona estirada sobre la sorra al costat d'una foguera emetent sons incomprensibles. Però he descobert i sentit què és la felicitat, el plaer, la serenitat, el paradís on tots volem arribar per no marxar-ne mai. Molts dels companys van tenir un viatge calmat, sense moure's de l'hamaca, el meu va ser molt enèrgic, passant de riures escandalosos a una calma sobrenatural al costat del foc sota les estrelles. No he vist res del meu passat, ni he entès com funciona l'univers, però sí he descobert quin estat és el que cal buscar en aquesta vida, i és que mai es té el viatge que es vol sinó el que es necessita, diuen els savis.

No estic boja ni m'he tornat hippy-guay, simplement sé què és la FELICITAT en majúscules i que per aconseguir-la n'hi ha prou amb nosaltres mateixos. És una experiència que recomano totalment i que crec que tothom hauria de tenir, almenys, un cop a la vida.

Després de la intensitat de tot plegat, 2 dies més de barco que ens serveixen per continuar meditant i arribem a Manaus.

1 comentaris:

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

A fondu!!! Aixi que ets moguda ehhh...? JO no ho hagues dit mai!!!
jajaja!!!

Un peto!