L'abans, el durant i el després del Fòrum Social Mundial

No sé ni per on començar i diria que tampoc han passat tants dies... En fi, que em deixen entrar al Brasil sense cap problema, no em demanen ni vol de tornada, ni extractes bancaris ni targetes de crèdit. De fet, no vaig ni veure la frontera que anava ben dormida dins el bus. Vols i més vols i arribo a Belém, la capital de l'Estat de Parà i una de les ciutats més grans de la regió nord del país, situada just uns quilòmetres abans d'on l'Amazones arriba al mar. Primeres impressions bones: hi ha places boniques, avingudes plenes de mangueres (es diu així l'arbre que dóna mangos?), bars a primera línia de riu per a veure les postes de sol... L'únic problema és que hi fa una calor asfixiant, ja cal que tinguis un ventilador aprop si vols sobreviure. I no només calor, cada dia plou, hi ha una hora de pluja intensa que sol ser al voltant de les 2 del migida, tot i que essent Brasil, sempre cal donar un marge de 2 hores amunt, 2 hores avall.

Dedico els primers dies a voltar una mica per la ciutat, conèixer la Plaça República (molt aprop d'on estic instal.lada), el mercat Ver-o-Peso i les seves olors a fruites exòtiques i fresques, la plaça do Carmo i a deixar-me perdre. Un cop més, m'adono que aquesta ciutat també es caracteritza pels grans contrasts, ja que només un carrer paral·lel a qualsevol avinguda comercial et trobes amb carrers bruts, foscs, amb gent dormint al carrer i moltes imatges de pobresa. Per sort no he tingut cap mala experiència a la ciutat, però tothom i especialment els brasilenys no paren de parlar de tots els perills de la ciutat, alguns inclús massa! Fins i tot els policies, que un dia ens van fer d'escorta fins a una botiga perquè deien que soles no hi podíem anar.

Un del dies em re-trobo amb l'Ellinor, una sueca que vaig conèixer a La Paz i que per mala sort vam passar pocs dies juntes, però hem mantingut el contacte i ens hem retrobat aquí. És un plaer compartir el temps amb ella, les seves ganes de viatjar i riure s'encomanen! Ella és periodista i està escrivint un llibre sobre la filosofia i els sentiments de tot viatge, i em sembla que em dedicarà un capítol, que aquests dies hem viscut moltes coses juntes. En fi, que amb ella i altres amics vam anar a passar un dia a l'illa de Cumbu, molt aprop de la ciutat i on en comptes de carrers hi ha rius i totes les cases estan construïdes sobre d'aquest. Va ser justament en aquesta illa on vam conèixer algú que canviarà el rumb dels nostres viatges, però ja us ho explicaré més endavant.

Però a Belém hi he vingut pel Fòrum Social Mundial, un esdeveniment que té lloc cada any i que la teoria diu que és un espai de contacte pel debat, reflexió i formulació de propostes entre organitzacions que pretenen construir un món més solidari, democràtic i just. Al Fòrum hi han participat més de 100.000 persones, es van celebrar més de 2.500 activitats, i hi han assistit més de 4.000 periodistes, tot això per mostrar que no és un cafè de barri. No vull criticar perquè encara no he reflexionat massa, però tot i certa desorganització i problemes característics de qualsevol esdeveniment d'aquesta envergadura, tan els organitzadors com els participants estan contents, així que segur haurà servit.

Després de passar la setmana de reunions, va arribar el dia en què començava el Fòrum! Jo era voluntària responsable de tres carpes, calia estar pendent de qualsevol contratemps o imprevist que pogués aparèixer per a intentar solventar-lo. Em van necessitar els primers dies, després la cosa ja es va calmar i vaig poder gaudir de les activitats. Les "meves" carpes eren la de "Drets Humans", la de "Població Indígena" i la de "Drets Col·lectius dels Pobles i Nacions sense Estat", aquesta última amb una gran representació catalana (tot i que també kurda, basca, palestina, gallega...) i amb la que ràpidament em vaig identificar. Conviure de nou amb catalans, veure senyeres i estelades, i sentir a parlar de temes amb els que em sento completament identificada em va fer sentir aprop de casa. Així que bé, ja he tingut la dosi que necessitava i ja puc continuar el viatge durant un temps més!

La setmana de després del Fòrum la vaig dedicar a passejar, continuar degustant especialitats brasilenyes, bons sopars, descansar i gaudir de l'amabilitat d'aquesta gent. És el primer país que visito en aquest viatge on no parlen espanyol, però he de dir que el portuguès no és complicat, amb paciència i bones paraules ells m'entenen a mi i jo a ells. I si no sempre pots dir que sí i dedicar-los un gran somriure, normalment no corres gaires riscos. Però la dificultat apareix quan per exemple demanes un suc: "Un suco por favor!" i et pregunten de què el vols: abacaxi, acerola, goiaba, maracujá, muruci, taperebá, cupuaçú, graviola, morango... La sort és que tots són boníssims!

I ara toca parlar del "després" del Fòrum. El dia que vam anar a l'illa amb l'Ellinor vam conèixer un noi francès, li vam preguntar on vivia i va assenyalar un veler. Va explicar que amb 10 anys el seu pare es va comprar un veler i van aprendre a navegar junts, i és des d'aquell dia que ell va dir que en volia tenir un, això es va convertir en el seu somni. Només té 21 anys i ja l'ha aconseguit, va comprar un veler i es va decidir a creuar l'Atlàntic, ara té previst endinsar-se a l'Amazones... Amb l'Ellinor vam començar a mirar-nos des del primer moment, a fer cares rares, picar l'ullet i a fer-nos fotos amb la nostra "futura casa"... Tot estava a l'aire, però ens vam decidir a preguntar-li si hi volia més gent. La resposta va ser simple i clara: "Estic complint un somni i m'encanta compartir-lo amb gent: Benvingudes a bord!". La sueca ho veia claríssim, jo no tant... Però l'Emmanuel va dir que ens esperaria tota la setmana fins que acabés el Fòrum, així que ja no hi havia tornada enrera, ens n'anem de dret a l'Amazones!

Però les il.lusions a vegades són perilloses i cal ser prudents i responsables. Tothom i especialment els brasilenys vam començar a dir-nos que era molt perillós, que hi ha pirates, que hi ha traficants de droga, que els indígenes es poden sentir molt atrets per a dues noies tan blanques (si jo ho sóc, imagineu-vos l'Ellinor!), que hi ha mosquits i malalties tropicals, que ens hauríem de comprar una arma... No som boges, i clar que hem tingut en compte totes aquestes coses, però les dues pensem que sovint els riscos fan l'experiència més interessant i que si hem de ser negatives estaríem cada una a casa nostra i no pas voltant món.

En fi, que tot i que la meva intenció després de Bélem era anar a passar el Carnaval a Recife he fet un canvi de rumb i l'Amazones m'ha convençut. Com a experta a trobar justificacions a les decisions preses, he pensat que de fet el Carnaval es tracte simplement de molta festa, que inclou ballar (encara tinc pendent perfeccionar el meu estil), sortir fins les tantes i beure molt (dues caipirinyes em deixen kao i el dia següent morta, ho tinc comprovat). Així que aquest cop prefereixo optar per l'aventura que se m'ha creuat inesperadament. A més, anar cap a la costa brasilenya em feia pensar massa en tornar cap a casa, anar amunt em fa contemplar més opcions.

No sé si us ho havia comentat o si ho havíeu intuït, però el fet és que des de Buenos Aires que arrossegava una crisi. Sí, la famosa crisi dels 6 mesos de tot viatger (i que jo assegurava que a mi no m'arribaria) que et fa replantejar el tornar o continuar, el canviar la forma o seguir a tope.. En el meu cas, he vist que he estat viatjant massa ràpid, amb molta il.lusió durant els primers mesos, però que ha arribat a cansar-me en aquests darrers temps, tot i que no m'ha arribat a convèncer per tornar. Però he carregat piles, he superat la crisi, he tancat algunes portes i estic començant una nova etapa, amb noves il.lusions i expectatives. Així que estic motivada de nou, tinc ganes de creuar l'Amazones i de trobar un lloc on assentar-me, necessito estar una mica quieta i, qui sap, potser trobar algun projecte que em permeti viure en un mateix lloc durant un temps i així conèixer un país més profundament. Quan sàpiga el què i on ja us ho faré saber!