M'acomiado de l'Ellinor i el capità, ells ja marxen cap a Macapá on jo els atraparé d'aquí a uns dies. Acabo de passar els últims dies a Belém preparant la sortida cap al riu, tot i que no sempre es pensa en tot. La nit abans de marxar, tirada amb pijama al sofà de l'hostal miro al recepcionista i li dic: "No entenc perquè he d'anar al barco 2 hores abans, no és pas un avió!" i diu que si no ho faig no tindré un bon lloc per a col·locar la meva hamaca. Hamaca? Jo no en tinc d'hamaca! No va inclòs amb el preu això? Es veu que no, així que ja em veieu a les 7h del matí anant a comprar-ne una, per sort aquí això no és gaire difícil.

Arribo al vaixell i flipo. M'agradaria dir que hi havia una hamaca a cada metre, però és que n'hi havia una a cada mig metre! Així que si el barco es mou vas tocant el del costat, o ell a tu, com es vulgui mirar. Per sort, el companyerisme dels meus veïns fa que s'instal·lin a un nivell més alt i així no ens toquem, tot i que si cauen quedaré ben aplastada. El trajecte fins a Macapá havia de ser de 24 hores, però al final en són 29, 5 de gratis! Arribo i no diviso cap veler a port ni ningú esperant-me, però el que semblava Macapá en realitat és Santana, així que em queden 30 minuts de bus per a trobar l'expedició. Arribo i el port està solitari. Em conecto a internet i tinc un mail de la sueca titulat "Problemas" on em diu que entrava aigua al vaixell i que han hagut de girar cua, tornen a ser a Belém! M'explica també la història d'uns possibles pirates que els perseguien de nit... I jo, sola davant la pantalla, no puc parar de riure, tot i que dies més tard no em farà cap gràcia.

Decidim esperar a veure si podem arreglar el veler ràpid. Jo a Macapá m'uneixo al Kalim i al Korn (un viatger holandès de 60 anys al que li falta moooolta paciència) i amb ells estaré 3 dies. El primer dia és diumenge, tot tancat menys l'església. Hi entrem per curiositat, però al moment venen dos homes amb corbata a saludar i donar-nos la benvinguda, i jo no me'n fio, fan pinta de venedors d'enciclopèdies. Així que marxo corrents i dediquem el dia a voltar pel fort, el passeig i a la tarda quedem amb l'André que ens vol ensenyar un lloc: tal i com vaig fer a Equador (te'n recordes Neus?), ens porta per on passa la línia equatoriana que separa els 2 hemisferis, i aquí són tan frikis que fins i tot han fet un camp de futbol amb una porteria a cada costat. Sopar, algunes caipirinyes i a dormir.

L'endemà anem al que ha de ser una platja meravellosa però que acaba essent una platja més de riu on t'has d'espavilar a banyar-te perquè si no la marea puja i ja no hi ha platja. Però allò important del cas és que és el meu primer bany a l'Amazones! Passem el dia allà, mengem peix i cap a casa. L'endemà gairebé em convencen per anar fins a la Guayana Francesa, que per a sorpresa meva es veu que tècnicament encara és França i els de la UE no necessitem ni passaport. A més, van amb euros! Però prefereixo l'horrible i avorrit poble de Macapá, on rebo una oferta seriosa per treballar en una acadèmia d'idiomes però els dic: A Macapá? No, gràcies! El dia següent vaig fins a Porto Grande, tot sigui per fer temps i esperar el veler. Però el remei és pitjor que la malaltia, aquí sí que no hi ha res de res de res a fer, excepte veure passar les hores. És famós per un balneari que en realitat és un bar al costat d'un llac, ni jacuzzis ni piscines termals com m'esperava. Em vaig avorrir com una ostra, i mira que no sé com s'avorreixen les ostres... Torno a Macapá i per fi parlo amb l'Ellinor: la cosa s'allarga i decidim no esperar més el veler. A més, el capità té una amant a cada port, i la de Belém em sembla que tira molt. Aventura frustrada, amb les ganes que en tenia jo! No puc parar de pensar que potser hi ha una mà negra al darrera, hi havia massa contraris a aquest viatge...

Compro bitllet per sortir de Macapá el més aviat possible i em torno a posar dins un barco. He d'anar fins a Santarém i les hores estimades eren 36, les reals 50. Però aquí ningú demana el llibre de reclamacions ni res, tothom es queda tan tranquil, i jo igual, que no tinc pressa. La vida aquí és un altre món, però gràcies a algun dels molts llibres que estic llegint aquests dies hi trobo l'encant. L'escena típica seria la de la primera nit, quan me'n vaig al bar del barco (un lloc diminut amb 2 bancs al davant) perquè és l'únic lloc on hi ha llum per llegir. Davant meu una TV de 14 polzades que es veu borrosa endollada a un ampli de mala qualitat a tot drap, a la dreta un brasileny cinquantón intentant emborratxar a la jove cambrera per lligar-se-la i ella que es deixa, més enllà dos que estan encara més acabats. A l'esquerra un jove que ha començat amb les preguntes típiques de quants anys tens? Com et dius? Estàs casada? Per què no? i més enllà dos extres. Em canso de l'escena i em giro cap al riu: tot és fosc i no es veu res, el riu és marró i em ve fum negre a la cara... Tinc dos camins, i el que esculleixo és el de ser feliç i gaudir del moment, no tothom té l'oportunitat d'estar aquí! Sí, prometo dir-vos quin llibre estic llegint...

Com l'altre cop que vaig agafar un barco, aquest també anava a tope, tot i que a mig camí vam quedar només una vintena. I quin tipus de gent? Doncs una mitjana d'edat de 65 o 70 anys, i perquè hi havia alguns joves que la fèiem baixar! Així que m'he passat uns dies escoltant batalletes de mili (o això penso jo, a vegades no em quedava clar...) i la gran incògnita de tothom era què feia allà sola i perquè no estava casada, i la frase més repetida pels de la tercera o quarta edat: "Ai si tingués 18 anys!". Aquest cop els àpats al barco estaven inclosos, i això vol dir que de tan en tan ve un noi jove a sacsejar-te l'hamaca amb mala llet i pronuncia alguna cosa que vol dir que és hora de menjar. Tothom cap a baix, on hi ha una taula per unes 10 persones i on menges arròs amb pasta i carn, o pasta amb arròs i carn, o si tens sort sopa de pasta i arròs... Però cal menjar ràpid perquè tens 8 ulls clavats al clatell esperant que acabis per poder seure a menjar.

Encara que la intimitat desapareixi i l'espai personal també, he gaudit d'aquest viatge, sentir que el temps és quelcom relatiu m'agrada, tot i que també em va alegrar arribar! La veritat és que si no fos perquè ja fa 7 mesos que volto i perquè tan ma mare com la majoria de les meves tietes ja són cinquantones, diria que el temps no passa... He aprofitat per fer-me la manicura, la pedicura, per llegir, pensar, escriure, xerrar... i amb la Stefani (6 anyets) cursos de fotografia, maquillatge i fins i tot he jugat a senyoretes! I com que el barco és també de càrrega hem anat parant a poblets on aquesta és l'única manera d'arribar-hi i realment la vida que hi tenen res té a veure amb la de qualsevol de nosaltes. I sabeu què? Després de 50 hores arribem de nit a Santarém i el capità i els que quedaven em diuen que si vull em puc quedar a dormir al barco, anar a buscar un hotel a aquelles hores no és recomenable. M'hi quedo, unes hores més no em faran cap mal.


Pensava que a Santarém havia de continuar amb l'espera però només baixar del barco conec a en John i em parla d'una reserva que hi ha a unes 4 hores, la Floresta Nacional de Tapajós, i decideixo unir-me a ell i anar a visitar-la durant 3 dies. No podem marxar de Santarém fins el dia següent, així que aprofitem per anar a demanar els permisos que es necessiten, i fer la pertinent col.laboració econòmica, és clar. A aquesta zona tenen un programa ecològic i tothom qui hi va s'instal·la a casa d'una família, que s'encarreguen de mostrar-te la zona i cuinar. Maguari, el poble on estem, està format per 70 famílies, només fa 15 anys que tenen carretera i 3 mesos que tenen electricitat (i tothom ja té la ditxosa TV...). Nosaltres anem a casa l'Abilio, ens deixen una habitació per a l'hamaca i a viure. No cal dir que la vida fa un gir de 180 graus, tot és tranquil·litat i no hi ha estrés, i fins i tot la gent "perd" el temps parlant! Després de passar-hi uns dies t'adones com es pot viure completament integrat en la naturalesa, i ells li tenen un gran respecte. El segon dia anem a fer una caminada per la Selva de més de 6 hores, veient i tastant tot tipus de fruites amazòniques i uns arbres enormes, el suma-uma o alguna cosa així. Jo aprofito la tarda per banyar-me al riu (el Tapajós és ben net, no com l'Amazones), visitar el centre del poble i gaudir d'una posta de sol increïble. El dia següent anem amb canoa a pescar i arribem fins a una platja amb sorra blanca i palmeres on ens atrapa un diluvi, tot i que per sort dura poc. Després visitem una fàbrica de làtex, ja que en aquesta zona aquesta era una de les seves principals formes de vida, tot i que cada vegada ho és menys. La raó? Els paguen només un real (uns 30 cèntims d'euro) per quilo de làtex, just el mateix que fa 20 anys i pel que necessiten 3 dies de feina! Anant cap a la reserva pensava que amb tantes hores per davant m'avorriria, però no ho he fet ni un moment, i encara que el menjar continuava essent arròs-pasta-frijoles he gaudit dels dies allà.

No vull haver-me d'aixecar a les 3 de la matinada per agafar l'únic bus que surt del poble fins a Santarém, però per sort sempre hi ha algun veí que té moto i et pot portar fins a Belle Terra, on sí trobaré transport. Durant els més de 30 minuts que dura el trajecte m'adono que el meu viatge està tornant a l'essència que havia perdut, abandonant les comoditats del món desenvolupat i tornant allà on els horaris són subjectius i les coses més simples poden ser complicades... M'agrada! Tornada a Santarém i retrobament amb l'Ellinor, portem poques hores juntes i ja l'hem liat...

1 comentaris:

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Eiva Amazones!
La veritat e que quant vaig llegir el teu bloc vaig pensar el mateix! Cocus, bananes, selva, tribus, rius que son rius etc...

Com portes el tema navegacio? Ja t'han deixat agafar el timo? Ui ui ui quina por!

Fes un bon reportatge i pren nota, que quant tornis aixo de l'amazones m'ho has d'explicar mooolt be!!!

I alerta amb el carnaval que fa pinta de ser... uf!!!!

Fins la proxima!!!