A Bolívia falta gent!

Vaig pensar que per agafar forces per a aquesta nova etapa m'aniria bé passar alguns dies a Cusco dedicats a compres, massatges inques i passejades... i així ho faig fer, però tenia pensat un parell de dies, i he hagut d'estar-n'hi 5. Resulta que el Govern té planejat fer una hidroelèctrica però molta gent hi està en contra perquè les seves terres en sortiran perjudicades i perquè el Govern vol vendre el 70% de l'empresa als xilens. Així que s'han dedicat a tallar totes les carreteres que surten del Cusco (les han omplert de pedres), i els qui s'han atrevit a agafar un bus (les companyies dèien "No problem") han hagut de tornar caminant. O sigui que a l'hostal hem fundat el "Grup de Damnificats pel Paradón Autobusero" i a disfrutar de la vida nocturna, que la diurna ja la coneixem. Ah, i visca el pisco, la beguda tradicional peruana que, un cop més, s'atribueixen els xilens!

Com que la vaga era indefinida i no semblava que tingués solució pròxima, al final em vaig arriscar a agafar un bus que prenia una via alternativa. O sigui que en lloc de 6 hores en vaig tardar 12, i en comptes de 25 soles en vaig pagar 60. Finalment vaig arribar a Puno, d'on volia marxar a primera hora però on m'hi vaig estar mig dia perquè no hi havia cap més bus, les conseqüències d'aixecar-se massa tard... Vaig estar entre moto-taxis i bici-taxis, caminant pel passeig marítim (ai no, marítim no, que és el Llac Titicaca!) i deixant passar el temps. Passejant per la ciutat se'm va acudir que em podria tallar els cabells (valia 1 sol, 0.25 cèntims d'euro), però el "corte escolar" que oferien potser no era ben bé el meu estil.

Per cert, us he de presentar el meu nou amic. Ell és alt, fort, guapo, fidel, simpàtic i sempre disposat a ajudar, tot i que encara no té nom... (propostes?). Al viatjar sola, una de les primeres preguntes de cambrers, taxistes i recepcionistes és: "viatges sola?" No! El meu amic m'espera a l'hotel, o bé arriba d'aquí a una hora, o està malalt i ara el vaig a veure... És a dir: vigila o t'envio el primo de Zumosol!

Al final aconsegueixo arribar a Bolívia, concretament a Copacabana, un poblet petit i ben mort, problemes per trobar un lloc obert per sopar i tot. Plou a bots i barrals i l'endemà he d'anar a l'illa del Sol... Per sort, just sortir de l'habitació de bon matí deixa de ploure, no podria ser que no hi hagués sol a l'illa d'on se suposa que ha nascut l'astre solar. Conec en Tim (només 13 mesos viatjant) i fem junts la caminada que creua tota l'illa de nord a sud, són unes 3-4 hores de paisatges impressionants... I és que el Llac Titicaca és el més alt del món (a 3.800m), és immens i va canviant de color a mesura que li toca el sol. Tot i que anava preparada per a passar-hi la nit no n'estava convençuda. Per sort, em costa molt barat (menys de 2 euros) i passo unes hores passejant per les infinites terrasses i contemplant una posta de sol preciosa, estranya, però preciosa. No hi ha massa a fer a l'illa, però és el millor lloc per a gaudir de l'entorn i d'un bon llibre.

L'endemà em toca arribar a La Paz, que és Halloween i aquí es celebra, i m'instal·lo en una habitació amb pretencions de cort de porc (només som 3, però quin merder!). La Flavia m'ajuda a posar-me en situació en 2 minuts, i conec a tota la troupe, amb disfraços més aconseguits que el meu, ho sé... L'endemà toca començar a descobrir La Paz, una capital sense color ja tots els edificis són de rajols o de fang, i ubicada dins una vall. A vista d'ocell sembla molt gran, però només té 1 milió d'habitants, la part alta és ja una altra ciutat, El Alto, i pobre del que digui que són el mateix!

Quan els espanyols van arribar a la ciutat, van aprofitar el riu per a separar dos bàndols, els espanyolitos d'un costat i els indígenes de l'altre, tot i que van situar la fantàstica basílica de San Francisco al costat indígena, no fos cas que algun quedés sense evangelitzar... La veritat és que la ciutat, i especialment la plaça on hi ha la basílica, és una mica caòtica, amb molt de trànsit i amb pujades que et deixen sense respiració. La Paz és la capital situada a més altura del món! Aprofito el vespre per anar al cine aprofitant que és gratis i a degustar, per fi, un anticucho (pinxo de cor de vaca, teòricament) amb l'Ariel.

L'endemà em desperten de bon matí, anirem al mercat d'El Alto, d'aquells que hi ha de tot a qualsevol preu: CDs, DVD, roba, cotxes, remeis de tot tipus, claus de totes mides, xatarres vàries... el que vulguis! Després de voltar-hi durant hores fem una visita al cementiri equivocat i després cap a escalar tota la tarda amb l'Ariel, en Dani i companyia. He fet 3 meitats de via, podem acordar doncs que n'he fet una i mitja?

El dia 2 era feriado, però com que era diumenge ho passen al dilluns, d'aquestes coses també en saben. Em nego a no visitar un cementiri, i és que en aquesta època és molt interessant i m'han explicat que també sorprenent. Resulta que les famílies cuinen el menjar preferit del mort i ho porten tot al cementiri, després tu t'hi acostes i dius "Le rezo al muerto?". Si et diuen que sí, li reses o li cantes alguna cosa i com a gratitud t'endus part del menjar. Doncs sí, era una història real. Estava ple de persones, normalment indígenes sense massa recursos, que anàvem resant cap aquí i cap allà, i que portaven motxilles o sacs que anàvem omplint de menjar, bàsicament uns pans típics d'aquests dies, galetes i fruita. Jo m'havia repassat el Pare Nostre, però finalment no el vaig fer servir... Com que no vaig poder menjar al cementiri vam decidir anar a fer una parrillada enorme, el més interessant de tot (que no bo): teta de vaca!!

I per fi arriba el dia per anar a fer el que fa dies que espero, estic preparada per a recórrer la carretera qualificada com la més perillosa del món! Però el dia abans, just quan anava a contractar-ho em trobo en Pere i veig que porta el braç penjat del coll. No sé si preguntar... Em diu: "No cal que preguntis, SÍ, m'ho he fet a la carretera de la mort...". Però sóc valenta i m'agraden els riscos! Així que vaig convèncer el trio boludo (Stefano, Laurent i Cristian) i vam anar a la carretera que té més accidents mortals del món, és de terra amb zig-zags i amb un precipici enorme al costat... És molt guapo perquè són 64 km de baixada amb bicicleta, però una mica macabre perquè vas parant i et diuen: aquí va caure un autobús, aquí un camió, aquí en van morir 8... Ah, i el més sorprenent de tot és que després de recórrer una part asfaltada arribem a la part més difícil i ens diuen que aquí hi ha una norma especial: els sentits de circulació estan invertits, cosa que significa que si pugen cotxes vindran per l'esquerra, i que els ciclistes hem de conduir pel costat del precipici! Sempre igual, perjudicant al més dèbil. Tot i això, puc dir que he sobreviscut a la carretera de la mort!

I bé, com que veig que les aventures m'agraden i les resolc satisfactòriament, i després que moltíssima gent m'ho recomanés, em decideixo a pujar al Huayna Potosí, una muntanya de només 6.088 metres. Aquest cop no sé si vaig ser jo que vaig convèncer a part del trio o ells a mi. Així que ens toca caminar fins al refugi situat a 5.130m, són 2 hores de pura pujada entre roques i carregant una motxilla d'entre 12-15 kg. Arribem, descansem i a dormir ben juntets per a no passar fred que avui matinem. Sí, a les 12 de la nit comença la nostra jornada! Així que m'equipo amb 4 pantalons, 3 parells de mitjons, 2 anoraks, 2 parells de guants, em poso el passamuntanyes i el frontal, i preparada per començar l'expedició! Ens lliguem tots a la corda i cap amunt. I dic amunt perquè tot és pujada, fins i tot arribem a un punt on la inclinació és de 60 graus, sort que portem piolet! Jo no puc més, el cor em surt del pit, però si em rendeixo haurem de tornar tots 3, que aquí hi ha pacte de mosqueteros... Però arriba un punt on els dos companys els agafa mal d'altura: tenen ganes de vomitar, una orquestra dins el cap i els falta l'oxigen, així que no hi ha res més a decidir, hem fracassat i no podem arribar al cim. Ens hem quedat a menys d'una hora, estem ja a 5.800m, però la salut és el primer. Tot i això, veure la sortida del sol des d'allà dalt és fantàstic!

Així que ja porto més d'una setmana a La Paz, i mira que aquest cop no he fet cap tour turístic, ni city tours, ni Tiwanaku ni Chacaltay ni vall de la Lluna. Però quan t'adones que a l'hostal es dirigeixen a tu pel nom és senyal inequívoc que cal tocar el dos... Així que bus nocturn de 13 hores i cap a Sucre, però això ja és el següent capítol...