De Sucre al Salar d'Uyuni, curiós oi?

Després d'uns dies a La Paz agafo un bus de 13 hores fins a Sucre, ple de dones amb 6 o 7 faldilles sobreposades i dues trenes llarguíssimes. El bus no té WC, així que quan para les dones s'allunyen uns metres, fan un moviment estrany amb les faldilles i s'ajupen... Ostres, ja els hi val! Però després m'adono que el problema el tinc jo, que no porto faldilla! Al bus conec a la Tània, una sevillana afincada a Brighton amb la que he estat un parell de setmanes.

Hi ha qui diu que Sucre és la ciutat més bonica de Bolívia. Doncs no hi estic gens d'acord. No sé què m'ha passat exactament però no li he trobat la gràcia per cap costat, així que 2 dies i en marxo. Depèn a qui preguntis, et dirà que Sucre (la ciutat blanca) és la capital del país, però a mi em sembla recordar clarament les classes de geografia: "Capital de Bolívia? La Paz". En uns inicis va ser Sucre i després La Paz es va endur la seu de Govern, o sigui que no tenen clar quina és la capital, diuen que una és la judicial i l'altra la governamental. Faria broma, però encara estan emprenyats entre ells i això ha provocat centenars de morts, així que aparcaré el tema. A Sucre 4 visites de cortesia, descansar i poca cosa més a la ciutat dolça, me'n vaig cap a Potosí.

Potosí és la ciutat més alta del món, està situada a més de 4.000 metres i és famosa per a tenir el Cerro Rico, una muntanya que hauria de ser la seva gràcia i em sembla que és la seva desgràcia. Al Cerro Rico hi havia una gran quantitat de plata i altres minerals i és una de les zones més riques de tota Amèrica Llatina. Potser és perquè venia molt conscienciada, però aquesta ciutat m'ha impactat molt. A Sucre vaig mirar una pel·lícula-documental sobre un nen miner de 10 anys, i ara estic llegint el llibre d'Eduardo Galeano "Las venas abiertas de América Latina" que també parla del tema. Voleu 4 dades? Al Cerro hi han mort més de 8 milions de persones, pocs anys després del seu descobriment la ciutat ja era més gran que Londres, Madrid, Roma o París, pel Corpus Christi els carrers es desempedraven i es cobrien de barres de plata, es podria construir un pont que unís Bolívia amb Espanya amb la plata "robada", i sense aquesta muntanya segurament Europa no seria el que és ara... En fi, dades que parlen per si soles.


La ciutat em va encantar, però calia fer la visita més impactant fins ara: les mines. Sí, no hi ha cap problema per endinsar-se dins la mina i veure com aquesta pobra gent treballa igual que fa segles... Primer et porten a un mercat (l'únic del món on pots adquirir dinamita tranquil·lament) per comprar obsequis pels miners. Em nego a comprar-los alcohol (és de 96 graus!) o tabac, així que acabem amb refrescos i fulles de coca. Ara m'adono que n'hauria d'haver comprat més, abans d'entrar ja havíem repartit totes les fulles de coca, i és que les fan servir per ser més forts i aguantar llargues jornades sense menjar. Així que ens equipem i cap a dins! La mina és un lloc fosc, humit, calorós, sense llum, i a moltes parts has d'anar ajupit o arrossegar-te per terra... No es tractava només de veure com treballaven , sinó que també podies parlar amb ells i realment NO HI HA DRET! I pensar que també hi ha nens treballant encara em trenca més el cor. Al mig hi ha uns carrils per a les vagonetes, que funcionen lògicament amb força humana i que pesen 1 tona. Doncs bé, quan sents que en ve una cal córrer per buscar un lloc on arraconar-te, i si et passa com a mi que no tens temps, doncs la vagoneta et passa per sobre el peu! Però veient com treballa aquesta gent, no em vaig sentir amb forces de queixar-me... També vam visitar una zona on tenen el que anomenen "Tío", que és una representació del dimoni i al qual fan ofrenes. Aquesta gent és catòlica però creuen que Déu els protegeix al món exterior, quan entren a la mina ja tot depèn del Tío...

Un dels altres dies a Potosí em vaig dedicar a recórrer la ciutat amb en Josh, vam visitar el convent de Santa Teresa i el mirador de la ciutat, que com moltes a Bolívia és de color fang. Un dels altres dies a Potosí vam anar d'excursió amb la Tània, en Facundo, l'Erica i en Martín a la laguna Tarapaya, a només mitja hora de Potosí i on vam fer un pic-nic boníssim. Els argentins no es cansen mai de parlar de la seva terra, i és per això que tinc tantes ganes d'anar-hi, si és tan bonica com diuen no me la puc saltar.

Es veu que Bolívia, a més dels minerals de Potosí, té molt de petroli i gas, el seu gran problema és que no tenen els recursos per a poder-los explotar i altres països venen a fer-ho. Segons sembla, l'Evo està intentant grans canvis, però la cosa pinta difícil. Per cert, recordeu l'escut del Barcelona de Guayaquil? Aquí una foto del Real Potosí... A gaudir merengues!


Després de Potosí ens dirigim cap a Uyuni amb la Tània, volem visitar el salar de 12.000 km quadrats. Justament al bus coincidim amb el Manu i l'Adan (companys d'habitació a La Paz!) i en Kev, així que ells més una parella holandesa seran els integrants del tour. El primer dia visitem ja el salar, és impressionant! Sembla un mar blanc i transmet molta tranquil·litat. Anem també a la illa del peix, que és l'unica part on hi ha vegetació, cactus de més de 1.000 anys. A més, com que tot és pla i blanc, els jocs de perspectives són una passada. A la nit dormim en un hostal de sal on taules, cadires, llits i terra són de sal. Per sopar patates fregides i... no tenen sal de taula!

El gran problema, però, és que els guies a Bolívia deixen molt que desitjar, si diuen una frase cada hora ja pots estar content. O sigui que durant el tour hem hagut de deduir o inventar moltes coses... Per exemple, el nostre guia ens va dir que al salar hi havia 7 metres de sal i que a sota hi havia terra. Altres guies deien 150 metres, un altre 15 km i que hi havia aigua... Hauré de mirar què diu google al respecte...

El segon dia del tour visitem la Laguna Colorada, el mirador d'un volcà que fumeja i que és mig bolivià mig xilè, un arbre de pedra i passem llargues hores dins el jeep travessant desert, això és com el París-Dakar. L'endemà (ens desperten a les 4:30h del matí!) mig congelats ens preparem per a marxar però ens adonem que el motor s'ha congelat i no funciona. Solució: fas una petita foguera sota el cotxe i en un tres i no res tot perfecte! Ens dirigim a 5.000 m d'altura per a visitar uns geysers, vapor que surt a tota pastilla de la terra i que fa bullir l'aigua a 200 graus. Després, encara mig congelada, ens diuen hi ha unes termes d'aigua calenta, però si em trec el gorro em glaço! Però per sort em decideixo i és el millor que podia fer, l'aigua estava calentíssima! Així que un parell de lagunes més i ja cap a Xile, on ens espera una horeta de camí fins a San Pedro de Atacama. Si aconsegueixo sortir-ne us explicaré què tal és...

He estat només 20 dies a Bolívia, i abans d'entrar-hi ja havia sentit a dir moltes vegades que la gent del país no és precisament amable... Doncs bé, tenien raó, hi ha un munt de gent que no et mira a la cara, que fa veure que no et sent, que no contesta i que sembla que molestis! Inclús els guies són pèssims! Seré jo que pregunto molt? Però cal ser justos, també he trobat gent amable i fins i tot extraordinària!