Després de la capital ens dirigim cap a Nasca on farem una visita llampec, amb mig dia en tindrem prou. El poble no té cap encant especial, només es mereix una parada per les "Línies de Nasca", que són unes línies que només es poden observar completes des de l'aire. Van ser descobertes al 1.500 i pico, i des de llavors que s'estan estudiant per intentar esbrinar què eren realment i què significaven, tot i que no està gens clar. De fet, vistes d'aprop són simples forats al terra i només es veuen les formes d'animal que tenen volant amb avioneta, i així ho vam fer.

Després de Nasca anem cap a Arequipa, una altra ciutat preciosa amb una plaça d'Armes on t'estaries hores. Entre voltar per aquí i per allà passa un dia, i per acabar-lo d'arrodonir ens decidim a tastar algunes especialitats locals: Rocoto farcit (una mena de pebrot picant farcit de carn) i cuy, un conillet d'índies rostit sencer. Aquí al Perú se'n menja molt, i encara que a molts els faci cosa perquè sembla clarament una rata, a mi em va encantar, deliciós!

El dia següent visitem la catedral i anem a fer rafting, i a la tarda decidim anar a visitar el museu on tenen guardada la mòmia Juanita, que en realitat és un cadàver congelat i no pas momificat. El van trobar fa poc al nevat Ampato i pertany a una nena d'uns 12 anys que va ser sacrificada cap al 1450 amb un cop al cap. Hi havia nenes que ja de petites les preparaven per a ser sacrificades, es veu que era tot un honor. Estava totalment prohibit fer fotos, no fos cas que la mòmia se'ls descongelés. De sobte, es veu un flash molt potent, el guia deixa de parlar i es posa a córrer i comencen a sonar totes les alarmes. Dic: "Katu, sembla mentinda que hi hagi gent que no entengui les normes. Katu???". En fi, disfruteu de la fotografia que aconseguir-la ens ha costat un preu elevat...

El fotògraf de mòmies és bastant contrari als tours turístics, jo en canvi els accepto amb resignació quan és l'única forma de visitar un lloc. Així que estant a Arequipa i tenint relativament aprop el Canyó del Colca decideixo anar-hi. A més, penso que sempre t'acabes trobant a gent interessant per compartir el viatge, ja siguin d'Alaska, de sud-Àfrica o del Japó. Doncs bé, aquest cop eren de Cassà de la Selva! Així que amb la Sònia i en Fabià, la Regina i l'Albert, passem dos dies fent el guiri de mala manera mentre ho critiquem, veient llamas i alpacas, visitant poblets i esglésies... El segon dia arribem al Canyó del Colca, que és dues vegades més profund que el d'Estats Units, que juntament amb la vall del Colca i les seves terrasses fan que el lloc tingui unes vistes impressionants. La principal atracció és veure volar els còndors per les parets del canyó, uns ocellots que poden arribar a fer més de 3 metres de llarg i que es suïciden per amor. Tot i que comencen a volar sempre a la mateixa hora i hi ha qui diu que els tenen engabiats i els deixen voltar per la gran quantitat de turistes que hi ha, veure'ls volar per sobre el cap no et deixa indiferent.

A l'arribar de nou a Arequipa només em queda temps per anar a un monestir o convent molt bonic, tot i que no sé si és de franciscans, de jesuïtes o de qui carai. La veritat és que començo a barrejar coses... Així que cap a l'estació que la nit la passem a la carretera. Per fi arribem a Cusco, que literalment significa "melic del món", la capital de l'imperi inca i declarada Patrimoni de la Humanitat. Tots els viatgers que m'he anat trobant m'han advertit que vigili, que la ciutat enganxa molt. El primer dia no vaig captar aquesta sensació, potser venia amb expectatives massa altes, però mica en mica vas entenent perquè ho diuen. Especialment m'agrada el barri de San Blas, que és on hi ha els artesans i tallers de la ciutat i és un lloc molt pintoresc, són carrers estrets i molt empinats. Perdre-s'hi és un luxe.

A part de descansar i no fer gaire res durant uns dies, finalment ens decidim a visitar la Vall Sagrada, passant primer per Pisaq, famós tan pel seu mercat com per l'assentament inca que hi ha, molt bonic perquè es tracte de 4 barris molt separats en plena muntanya. Després anem fins a Ollantaytambo, potser el que més em va agradar, on hi havia unes terrasses enormes que en el seu temps havien estat jardins amb centenars de classes d'orquídies. Deuria ser una preciositat.

Posats a visitar, el dia següent visitem Coricancha i la catedral i després les 4 ruïnes properes a la ciutat: Saqsaywaman, Qenko, Puca Pucara i Tambomachay. Algunes més boniques que altres, però totes tan plenes de turistes que fer qualsevol foto sense que hi aparegui algú era una tasca gairebé impossible. Han estat dos dies sense parar, però és que calia fer tot això abans d'anar al Machu Picchu, perquè creiem que després d'ELL tot semblarà poca cosa. Ho pensàvem i ho hem comprovat.

Com que em nego a arribar al Machu Picchu amb tren (és caríssim i per a mi perd part de la gràcia) i no puc fer el camí inca original perquè està molt limitat i cal reservar amb mesos d'antelació, em decideixo a fer l'Inka Jungle Trail. Així que amb la Lovisa (sueca), en Wilber i la Techi agafem les bicis i cap a San Luis, on pedalem 5 hores (baixada pura) fins a Santa Maria. Just abans d'arribar topem amb un poblet on celebren la festa del Señor de los Milagros, i clar, si ets més blanca del normal ja has begut oli i et toca ballar i posar-te al mig perquè es riguin una estona de tu. L'endemà toca caminar unes 6 hores en total i travessar un parell de muntanyes, però l'arribada a Santa Teresa té la seva recompensa perquè hi ha unes piscines d'aigua termal meravelloses amb un percentatge de catalans per metre quadrat molt elevat. He trobat més catalans en 4 dies que en 3 mesos de viatge. L'endemà a caminar 3 hores per les vies del tren i després pujada al Putukusi, una de les 4 muntanyes que envolta el Machu Picchu i des d'on ja el podem veure. Per arribar-hi són escales de fusta molt empinades, però val la pena. Descans al poble d'Aguas Calientes i cap a dormir d'hora, que s'acosta el gran dia.


I dic el gran dia perquè és el dia número 100 del viatge, i tinc la sort de passar-lo al Machu Picchu, ni fet expressament. Ens aixequem a les 5 del matí per agafar un bus mega car que ens porta fins a la ciutat inca. Cal fer cua pel bus, i després cua per a l'entrada, i sospito que la gran quantitat de gent farà que no disfruti del Machu... Però ni els centenars de persones poden evitar que es capti allò tan especial que transmet el lloc. Ho dic de debó, hi vaig entrar a les 6 del matí i en vaig sortir a les 5 de la tarda quan me'n van fer fora. Primer vam fer una visita guiada de més de dues hores i després vam pujar al Wayna Picchu (la muntanya que es veu al fons de la típica foto del Machu Picchu) per veure'n una altra perspectiva. Quina meravella, després de pujar totes les escales vaig buscar una pedra a l'ombra, alguna xocolatina per menjar i a gaudir. No n'hagués marxat mai. Però va caldre fer-ho, i després de menjar alguna coseta vam caminar i perdre'ns entre les terrasses, les antigues cases, i fins on arriba el famós camí inca. Hi ha qui diu que el lloc era una mena d'indret de descans, i que principalment hi vivien dones i nens, i és que aquí hi pot descansar qualsevol.

I bé, com passa en molts viatges compartits (i en el meu ja és el tercer cop), arriba un punt on cal separar camins. El d'en Katu i el meu es separen a Cusco, ell marxa cap al Brasil on treballarà uns mesos en l'organització del Fòrum Social Mundial i on potser, qui sap, acabarà el meu viatge. Així que després de passar per l'equador del meu viatge comença una etapa molt diferent, on em quedo sola davant un món immens per explorar. En tinc moltes ganes, i encara que tot es compliqui i que em caldrà ser més forta que mai, estic motivada. Ah, me n'oblidava: també tinc una mica de por...

5 comentaris:

le bon vivant ha dit...

Beti!!!
100 dies ja!! No sé com ho has fet... però et felicito!!
També estem descobrint una narradora fantàstica! quins llocs! quines experiències!

Margarita ha dit...

Apa Beti! Quina passada tot això! Jo també crec que ets una molt bona narradora i que amb tota aquesta informació podràs escriure un llibre.
Dons ànims i que d’ara en davant et vagi tant be com fins ara.
Nosaltres, el dia 1 anem a Fires (la tradició es la tradició) que per cert, si vols et reservem lloc per dinar i ens ho expliques tot –jejeje-
Un peto molt, gran.

Xavi ha dit...

Viatgeraa! M'alegro que tot vagi bé i Machu Picchu no t'hagi decepcionat. Jo pensaba que anava amb masses expectatives i no seria per tant però realment es un lloc incríble! Qui no ha menjat cuy no sap el que es perd... per mi més bo que el pollastre. Ja saps que a Argentina tens companyia per viatgar. Només em queden 2 dieeeees.

Mireia ha dit...

beti!
va ara ja tens que ser valenta^^
ja sabem que si!
no et perdis pel camí i cuida't!
ptns

Anna ha dit...

Hola Beti!
He anat mirant el teu blog de tant en tant i ara pensava que ja series pel Perú, quins records tot el que expliques i mostres amb les fotografies. Cusco és fantàstic i el Machu Picchu genial! Disfruta moltíssim i pensa que el que vius ara ho recordaràs sempre... A mi ja m'entren ganes de tornar a marxar, ja veuràs que un cop vius tot això enganxa!!!!!
Una abraçada ben forta!!!!
Anna