Últims destins i curiositats de Locòmbia

Després del comiat amb la Toya i la Sònia, semblava l'inici d'un nou viatge, aquest cop amb la Neus. Amb el cor mig encongit vam agafar una buseta de mala mort fins a San Agustín, només van ser 10 hores interminables... San Agustín és una zona declarada Patrimoni de la Humanitat que fou el centre de diverses cultures d'Amèrica, moltes d'elles amb origens desconeguts. El primer dia no vam fer-hi gaire res, que havíem perdut la nit, però el segon dia vam visitar el parc arqueològic amb un parell de colombianes i a la tarda vam fer una excursió amb cavall fins a uns jaciments més allunyats. Va ser molt divertit, tot i que ens sabia greu pels pobres cavalls escanyolits...

A la nit vam sortir a celebrar, de nou, el meu aniversari amb les colombianes i uns francesos que hi havia a l'hostal, i va tornar a ser genial! Però una mica més i acabem a la garjola, perquè es veu que vam trencar un got i ens el volien fer pagar i com que ens hi resistíem ens van tancar a dins el local, que fort! L'endemà vam fer una ruta amb jeep per continuar visitant ruïnes i tombes d'aquestes, la veritat és que se'ns va fer una mica pesat. Potser perquè no havíem dormit gaire?

Així que el petit poblet de San Agustín, molt maco, ja havia donat prou de si. Vam agafar un bus fins a Popayán, una altra ciutat colonial i pintada de blanc com si fos un poble grec (no he estat mai a Grècia, però així ho imagino...) i on, per sorpresa, tornem a coincidir amb la parella anglesa! Aquest cop l'hem encertat de ple i el dimarts és dia de mercat a Silvia, un poblet a una hora de Popayán i on van tots els indígenes Mika a comprar i vendre. Va ser espectacular, tothom vesteix igual! Les dones faldilla negre, capa blava i un barret rollo Charlot que no entenem ben bé perquè serveix... Els homes faldilla blava i una bufanda d'exactament el mateix estampat, quina sort no haver de pensar cada matí què posar-se...

I Colòmbia ja s'acaba... Marxem ben d'hora fins a Ipiales, l'últim poble colombià on visitem el santuari de Las Lajas, una catedral gòtica enmig d'una vall ben verda... Interminables hores a la frontera i adéu Colòmbia...

Però em queden molts records d'aquest primer país, i tots fabulosos. De totes maneres, hi ha moltes coses que m'han impactat:

- Existeixen peatges alternatius, que significa que si no vols pagar pots agafar un caminet situat a 100 metres del peatge on trobaràs un indígena amb una cadena i en comptes de 7.000 pesos te'n cobrarà 2.000. Fàcil!

- Es "venen minuts" arreu del país. Et trobes a gent pel carrer amb un cartell i 4 mòbils, depenent de la companyia on has de trucar n'agafes un o un altre. Semblarà estrany, però aquí ningú té saldo i sempre es truca així, que es veu que resulta més barat. Un colombià ja ens va dir que calia tenir un màster per entendre com funcionava tot això...

- I clar, tan comprar minuts al final els queden dies de 25 hores...

- Nosaltres només xapurragem el castellà, però és que a vegades no té res a veure amb el que parlen ells! "Suerte" pot ser un insult, si et diuen gorda es veu que has d'estar contenta...

- El regulador del volum de qualsevol aparell de música ha d'estar, sempre, a tope. I si no pots parlar, doncs mala sort.

- Si ets dona, cal que vagis apretada de pit, es veu que com més aprop del coll els portis més agrada.

En definitiva, venir a Colòmbia ha estat una decisió molt encertada. Filosofant amb la Gemma, vam arribar a la conclusió que precisament que es pensi que el país és extremadament perillós fa que el seu encant augmenti, perquè el país està buit de turistes i ple de gent amb ganes de rebre'n... Així que tots els que em dèieu que no hi anés, esteu ajudant a trobar un país meravellós als qui ens atrevim a venir-hi, gràcies...

Jo només puc dir que ADORO COLÒMBIA!!!