Per què dic de contrastos? Doncs perquè la vaig començar a l'Amazones patint calor, després vaig passar per un dia de molta fred, uns altres dies a la costa i ara estic en una ciutat ultra-moderna. Però comencem pel principi.

Després que la Neus m'abandonés vaig tenir un dia de relax total en el que no vaig fer res de bo, però la veritat és que ho necessitava. Després vaig marxar cap a la selva, la zona amazònica de Puyo-Pungo on vaig estar 3 dies acompanyada d'una família del Tirol. El primer dia va ser lleuger, bàsicament trasllat i visita a una comunitat indígena i una petita caminada. Ben sopat el guia ens va comentar que si volem ens despertarà a la nit per anar a veure com agafen formigues culones, que es veu que és temporada... Tothom diu que no, que és igual, però a mi em surt una veueta (encara no sé d'on) que diu: "Oh sí, aixecar-se a les tantes per anar a veure formigues? A mi m'encantaria!". Així que ja em veieu aixecada abans de les 5 del matí i amb les lleganyes enganxades anant a buscar formigues... Però he de dir que va valer la pena. Es veu que les formigues culones són les formigues reines, que un cop a l'any (a l'agost) fan ous i abandonen el niu en busca de nous territoris. Així que l'única cosa que cal fer és esperar el moment i estar-se fora del niu amb unes entorxes de foc clavades a terra, les pobres formigues s'hi acosten, se'ls cremen les ales i cauen a terra... O sigui que només es tracte d'anar recollint formigues. Jo, tossuda, les vaig tornar a provar ben torradetes per esmorzar, però definitivament NO m'agraden. El dia va ser molt entretingut: ens posem les botes, el guia agafa el matxete i au, a caminar! Vam arribar a un parell de cascades amagades dignes d'admirar!

I el tercer dia poca cosa més, caminada fins al mirador on vam observar la unió del riu Puyo amb el Pastaza, un altre dels dinars exquisits d'en Polo i cap a Baños de nou. Al vespre, vam decidir amb l'Emma d'anar fins on se suposa que es veu el Tungurahua fumejar de nit, però això sí que va ser una estafa: plovent a tot drap et porten fins a un lloc una mica enlairat, allà t'abandonen 2 hores (hi havia boira, tot i que dubto que des d'allá es pugués veure el volcà, per nítid que fos el dia) i després et tornen al poble. Definitivament, aquest volcà no el veuré mai en acció.

I quan una aventura s'acaba en comença una altra. Em decideixo a anar a agafar el tren per a visitar la Nariz del Diablo, una de les poques vies de tren equatorianes que encara s'utilitza i que en el seu temps va ser una gran obra d'enginyeria perquè circula per una vall fent ziga-zagues. El trajecte complet és de Riobamba a Sibambe, tot i que la millor part és d'Alausí a Sibambe. Com que ningú sap del cert des d'on surt actualment (s'espatlla cada dos per tres) em decideixo a anar a Alausí. Així que ben d'hora cap a l'estació on ens diuen que precisament fa 2 dies que ja torna a sortir de Riobamba, però que després d'una hora de camí s'ha espatllat... Que si torni d'aquí a una hora, que si esperi's, que si el tren ja ve, que millor vagi amb l'autoferro... Finalment aconseguim que ens portin amb un vagó que tot i ser elèctric fa el mateix recorregut que l'original i en el que també pots anar a sobre del tren, que és la gràcia principal. Així que ho aconsegueixo, i els paisatges són molt bonics! Aixó sí, quines ganes de dir: Visca la Renfe!



Juntament amb en Cote, un xilè que porta 7 mesos viatjant, ens passem el que queda de dia fent trasllats i arribem a Montañita, un poble de costa amb un ambient totalment hippy, rasta i amb moooolta festa, sobretot de nit. Ens passem tot un dia passejant per la platja i el poble i descansant, que en aquest poblet, de dia, no hi ha massa coses a fer. En Cote es passa el dia dient "Viva el Caribe!", però encara que hi faci molta calor, Montañita no s'assembla gens al Carib que tan enyoro... L'endemà marxo a Puerto López, a una hora de camí, perquè estic encaparrada en anar a veure balenes. Després de molta estona aconsegueixo un tour a meitat de preu i au, saltant cap a la barca! L'esmorzar no em va durar gaire estona dins l'estómac, però excepte això el viatge va anar bé, impressiona molt veure aquests bitxos tan grans a només 15 o 20 metres i saltant. A la nit, quedo amb 3 equatorians del CS i a gaudir de Montañita!



Ara mateix fa un parell de dies que ja sóc a Guayaquil, la ciutat més poblada d'Equador. És el meu punt de sortida cap a les Galàpagos el dimarts (queda algú a qui no hagi dit que vaig a Les Galàpagos??) i m'hi estic uns dies per si algú decideix apuntar-s'hi... Ofereixo recollida a l'aeroport gratis!

Finalment, abans no us aborreixi, una cosa que em va sorprendre. El país està ple d'un escut que em sona molt... Ah sí, el del Barça! Però quan me'l miro bé veig que alguna cosa falla: aquests equatorians no saben ni copiar bé un escut! En comptes de F.C.B hi posen B.S.C... Com sempre passa, després de les grans crítiques algú em diu que es tracte del "Barcelona Sporting Club", l'equip de Guayaquil que està a primera divisió. Ja, però si hi té la senyera i tot! Es veu que un catalá il.luminat va venir per aquestes terres i va fundar un equip, i no se li va acudir res més original. Això sí, no són blau-granes, que van de groc.

8 comentaris:

Anònim ha dit...

jeje vols dir que aixó de l'escut no és un missatge encriptat per a la Mameta que vol dir: B.S.C o sigui Beti Sense Calers??

Ja emn diràs de quin estraperlo treus els calerons per tot aquest santíssim viatge!!O les de SAnt Feliu et van fent ingressos de sota mà?jeje Un petonet cuquina*Torna aviaaaaatttttt

Judit Riera ha dit...

Hola guapíssima,
ja he rebut el teu mail, però llegir i veure les fotos del blog no té preu.
Per cert, penja més fotos al flickr, m'encanten. Em fas posar les dents llargues...
Bueno, que et vagi molt bé amb el nou acompanyant. Ja penjaràs més notícies!!!!!!
Molts petons,
Judit.

Tarantina ha dit...

Jo crec que no penjarà més info fins d'aqui a uns dies...no se perque m'ho sembla...jujuju...

SUPER TIETA.... ha dit...

Hola nena, jo no he rebut el mail, això perquè eh? ai,ai....
Veig que et diverteixes molt, ben fet, que quan arrivis aquí ja treballaras.
Aquí tinc a dos noiets enfadats, diuen que mentre ells han de preperar la tornada a escola (i sense moto) tú estas la mar de bé fent vacancetes.....
Un petonas molt molt gran...
fins aviat

Elisabet ha dit...

Aquí des de les Galapagos demanant comunicació amb terra ferma, algú em sent???

Doncs res, que si estic desapareguda uns dies és que estic navegant, gaudint de les platges o observant animals extranys ok???

PETONS i BONA FESTA MAJOR!

le bon vivant ha dit...

Les galapagos?? Uff... el que tu fas si que se'n pot dir viatjar!!! Volem fotos i detalls de les galápagos... almenys la imaginació ens transportará!!

Xavi E. ha dit...

Hola noia!
Sóc el Xavi de Sabadell. Acabo de trobar el teu blog i m'has fet recordar moltes coses. Ara fa algo més d'un any vaig tornar d'un viatge de 9 mesos per Perú i Ecuador. Pensa que jo m'hi vaig estar més d'una setmana esperant a veure el Tungurahua (i a més trei lava i fum). Tot un espectacle que ens vam perdre per la boira i la pluja. Ànim però en aquest viatge. Jo marxo a finals de octubre a Bs As per recòrrer tota sudamèrica. Potser ens trobem pel camí!!
Si vols info pel perú no dubtis a preguntar.

Bona sort!
http://viajerostapiporleros.blogspot.com/

Tarantina ha dit...

Petita Beti...on ets?????
Potser si que fa dies que no dius res perque estas ocupada navegant, disfrutant de les platges i d'1 animal estrany...jujuju...Un petó des de casa!!!