Una mica tristes vam entrar a terres equatorianes, un país del que ben poques coses en sabíem. Només entrar, les persones es van convertir en baixetes, més morenes i amb la cara de pa de quilo... I la simpatia, on l'han deixat? Només ens van caldre 5 minuts per trobar a faltar Colòmbia, però vam decidir donar temps al nou país, no ens precipitem... Primer destí Otavalo, un poble on el seu atractiu principal és el mercat d'artesanies (sobretot el del dissabte), que abasteix a gairebé tot Sud-Amèrica. Així que vam estar un dia voltant, mirant, remenant, remenant una mica més i finalment, comprant. Per dinar mengem al mercat, porc i blat de moro de molts tipus!



Després ja vam anar directament cap a Quito, el millor d'Equador és que els trasllats són curts, 2 o 3 hores i ja estàs al següent lloc. Vam visitar el casc antic, que és molt bonic, i a la nit la ciutat moderna, tot i que la vam trobar mig morta. No sabem exactament perquè, però quan es fa fosc a la ciutat es respira inseguretat. Suposo que érem nosaltres, ja que tot estava ple de policies!



L'endemà vam anar a la ciutat Meitat del Món, que és per on es creu que passa la línia de l'Equador. Hi han muntat una mena de poble antic com La Roca, però fa gràcia... Hi ha moltes teories sobre què passa quan estàs a l'Equador, a mi la que m'agrada més és la que diu que peses menys, per no sé quines històries de gravetat i tal. Total, que vaig ser menys pesada per uns moments! A la tarda, tot i fer un xàfec de pluja i pedra, ens vam atrevir a pujar al TeleferiQo, això sí que impressiona i no el de Bogotà!!! Muntanyes immenses i just al mig una ciutat que sembla no tenir fi... Això sí, hi feia un fred que pela!



Au doncs, després de dos dies per la ciutat decidim anar fins al Cotopaxi, un dels volcans més alts d'Equador. Tot i que el dia comença amb males experiències amb un intent de robatori al bus (m'hauríeu d'haver vist, em vaig posar com una moto i tot el bus de peu...) va acabar molt rebé. Convençudes que els Parcs Nacionals es visiten a peu, vam intentar fer-ho amb el Cotopaxi, però resultava impossible, no haguéssim arribat enlloc. Així que parem el primer cotxe que passa i cap a dins! Eren dues parelles d'uns 50 anys i dos fills, nosaltres només volíem que ens acostessin una mica al volcà, però al final vam acabar tot el dia amb ells: al volcà (vam pujar a 4.800 metres, gairebé una hora per fer 2km!), a Latacunga a menjar Chugchucaras, després a Salcedo a menjar el que anomenen els millors gelats del món (per petició de la Neus), i al final ens van deixar davant de l'hotel. Va ser en aquest punt quan vam començar a sentir-nos culpables per haver jutjat els equatorians abans d'hora...


Chugchucaras


Encantades amb el que estàvem vivint vam decidir anar fins a Quilotoa, un poble minúscul sense massa res a fer. Així que només arribar coincidim amb la Michelle, una australiana, i el conductor ens diu: avui hi ha festa al poble del costat. Ha dit festa? Anem-hi! Així que vam aparèixer en una mena de correbous a la vidrerenca (quan ho feien amb remolcs) i quantitats immesurables d'indígenes bevent com bojos! De debò, no estic exagerant, era un espectacle veure com tan homes com dones bevien fins a caure. Fins i tot arribava un punt on la dona o la filla es situava tota l'estona darrera l'home aguantant-lo per l'esquena perquè no caigués... I el pitjor de tot és que s'emborratxàvem d'una mena de vi de préssec o de poma molt dolent, rollo Don Simon! Prometo penjar un vídeo, que no té preu!



El dia següent vam començar la Ruta Quilotoa, una caminada de 5 hores (feta amb uns francesos d'edat avançada, ho haguéssim fet amb menys...) que comença a la Laguna Quilotoa, el cràter d'un volcà que ara està inundat amb una aigua que va canviant de color, entre verd i blau, i que era preciosa! Així que després de caminar per uns paisatges molt bonics vam arribar a Chugchilán, un altre poblet de muntanya amb poques distraccions excepte mirar com un grup de gent juga a Equ-volley. Què és? Doncs mira, intentes jugar a volley però amb una pilota de futbol i amb la xarxa molt amunt i txa-txan: tens un esport nou, aquí els encanta! Un cop més, l'ajuda equatoriana ha estat indispensable, ja que no haguessim pogut fer la ruta sense que en Jorge Luis, el guia dels francesos, ens portés les motxilles d'un poble a l'altre i ens deixés anar dos dies sencers amb ells... A canvi, això sí, ens va fer prometre que sempre que poguéssim ajudaríem als turistes... FET!



Així que volíem marxar de Chugchilán i només hi ha un bus al dia. Perfecte, no caldrà escollir a quina hora marxar. Per cert, quan surt? A les 4 del matí! Així que toca matinar i cap a Baños, poble situat als peus del Tungurahua, un altre volcà. Un cop allà decidim fer una ruta amb bici de 20km fins arribar al Pailón del Diablo, una cascada que anomenen la vuitena meravella del món. No sé perquè, però em sona haver visitat ja moltes altres vuitenes meravelles del món... A la nit bany a les piscines termals mentre plou i cap al sobre!

L'endemà decidim anar a fer una caminada de més de tres hores. El primer lloc on hem d'arribar és al santuari de la Verge de Baños que s'hi arriba... AMB ESCALES! Ni més ni menys que 667, i clar, com que la Neus s'hi encaparra i és el seu últim dia, em toca cedir. Després visitem Runtun i de tornada el mirador de Bella Vista. I per què tota aquesta caminada? Doncs per veure fumejar el Tungurahua i... sorpresa: fa núvol! És aquí on decideixo que demà em dedicaré a no fer res, fa més de 3 o 4 dies que ens llevem abans de les 6 i no descansem gens...

I així és com s'acaba el segon dels viatges dins del meu gran viatge... Neus: un plaer!

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Vaa que ara estaràs algusn dies soleta..joooo...Que et vagi molt bé i si te sents sola, que ho dubto, ja ho saps!!Un beset des de Girona*mmmua

Tarantina ha dit...

Que et vagin molt be aquests dies sola i ojuuuuu!!! muaaaaaa!!!!