Sí, sí, les fotografies que tothom estava esperant: ens han raptat!


Al final resulta que tots els qui ens vau aconsellar NO anar a Colòmbia teníeu raó... Que tossudes que som! El pitjor de tot és que ens han raptat després de 5 dies de caminar sense parar! Però la part positiva és que ens han alliberat, per pesades i poc caminadores...

Però agafem el fil allà on el vaig deixar. Després d'abandonar Riohacha vam anar cap a Santa Marta, on vam arribar ja de vespre i no vam fer gaire res. L'endemà vam dedicar-lo a voltar per la ciutat, tot i que la veritat és que anàvem a mig gas. L'única cosa a destacar del dia és que vam anar a fer el toc amb en Jairo, el primer dels contactes CS. En Jairo és un altre hippy artesà d'aquests alternatius, amb molt bon rollo i que ens va portar a l'únic bar de tot Santa Marta on no hi havia Vallenato, ni Cumbia, ni Reguetón...

Però la setmana en realitat va començar el dimecres. Ens vam decidir a anar a fer un trekking fins a Ciutat Perduda, unes ruïnes molt ben conservades descobertes tot just fa 30 anys, quan un pagès hi anava a talar arbres per poder plantar-hi marihuana. Normalment el tour es fa en 6 dies, ja que el quart es dedica totalment a descansar, però les valentes vam decidir que ho podíem fer en 5, suprimint el dia de descans... El primer dia vam caminar 4 hores, que pot semblar poc però hi havia una pujada interminable, un trenca-cames de més de dues hores, així que vam arribar al campament mig mortes. I a sobre tocava dormir en hamaca, que tot i intentar dormir en diagonal (es veu que aquesta és la tècnica) és impossible descansar bé. Segon dia i 4 hores més. Tercer dia i 5 hores, comptant 8 creuades de riu amb l'aigua fins al cul i unes escales interminables per arribar a la ciutat, però ho vam aconseguir!!!



Un dels nostres guies era el sr. Manuel, un home negre com el carbó de 52 anys i coix que hi pujava cada setmana. La veritat és que em servia de motivació, si ell hi puja jo també he de poder... A la nit, a la llum de les espelmes ens va explicar en primera persona el segrest de 8 turistes al 2003, algun d'ells segrestats durant més de 100 dies, succeït a la mateixa cabanya on érem nosaltres. Estic segura que més d'un va dormir amb un ull obert!



La ciutat era molt bonica, amb les seves terrasses i escales infinites, tot enmig d'un verd intens. El seu moment àlgit va ser al 700 d.C., fins que els espanyols van arribar a Colòmbia a incordiar i els indígenes van haver de canviar-se de zona per evitar les malalties i els maltractaments. El paisatge esplèndit juntament amb totes les persones que hi vam conèixer va fer que, un cop més, tinguessim uns dies d'allò més interessants. Sobretot els riures amb les 4 espanyoles del nord, en Cole, la Gemma i en Chris, en Raimon... Ah, i en Freddy, el nostre guia-portador que amb molta paciència va contestar sense queixar-se les mil i una vegades que li vam preguntar "quant falta?". Li farem un monument, que se'l mereix.




Però falta el millor, la baixada. Ja ens feia mal tot, però ben valentes vam pensar que tot aniria bé... Així que el quart dia visita per la ciutat i cap al primer campament, havíem de baixar d'una tirada el que havíem pujat en 2 dies. I si les escales costaven de pujar, imagineu baixar-les, no sé pas com tenim encara el cap sencer... Vam estar 7 hores caminant, això és com una jornada laboral i nosaltres estem de vacances! He acabat els renecs de tot el diccionari, creieu-me... I al final va arribar el cinquè i últim dia, i per remetar-ho m'axeico amb l'estòmac tocat, em fan mal els dits del peu, les ungles, els turmells, tinc mules... Així que no menjo res i som-hi, que avui torna a tocar pujada (Caulès al seu costat és planer) i després baixar el trenca-cames... Impossible però cert: arribo a destí!

Un cop més, en cinc dies hem tornat a abandonar el desodorant (no pas ell a nosaltres), a vestir de qualsevol manera i cada dia igual, a banyar-nos a llocs amb aigua gelada i a trobar tots els àpats exquisits... Per molt que em queixi ha estat una aventura genial, encara que les meves cames encara no responguin... I per cert, he estat la campiona de... PICADES DE MOSQUIT!!! Se m'han menjat, literalment.

12 comentaris:

Unknown ha dit...

Aquests militars ja devien estar prou sonats per alliberar-vos!! i lo pitjor de tot deixar-li una metralladora a la Toya!!

Al final què... els vau segrestar vosaltres a ells?

Bety... quines cames!! Això deu ser que tens bona sang!

P.D: Bety... no compro el billet d'avió... perquè si marxo potser seria per sempre!

albertfalgueras ha dit...

Que bona la primera foto! Ara que haguéssiu pogut fingir una mica més i seria més creïble això del segrest!Ara que quan hi ha una pandilla de tios que no coneixes amb joguines d'aquest calibre...més val no jugar-se-la!

Albert.

Anònim ha dit...

És un Ferrero Rocher???
És un gelat de crocant???
Noooo!!! són les cames de la Beti!!!!!!!!!! jejeje...déu ni do amb els mosquits, devia fer temps que passaven gana!!!
Això de la ciutat perduda fa mooolt bona pinta, té cert aire a Indiana Jones...però no em faria gens de gràcia estar envoltada de tant de fusell...OJUUUUU nenes!!!!
Besets!!!

Elisabet ha dit...

Doncs us he de confessar que la foto de les picades de mosquit és del primer dia... Ni us imagineu com les tenia l'últim!!!!

Anònim ha dit...

jojojo
vaia cameees!!! veig que aixo dels mosquits deu ser cosa dels falgue pk a mi tambe deu ni doo (i encara sort k es de 2n...)

i aixo del segreest...suposu que sera de broma perque sino telaa amb les pintes i fusells i toot..

doncs rees, veig que amb això de viatjar hi ha aventures per donar i per vendre eehh així que ja saps, a anar-nos-les explicant que nosaltres anem llegint!!

un petoneet gran!! cuideu-vos!!

Anna C=

Anònim ha dit...

Per ceeert, jaja és que ara repassant l'anterior entrada que vas fer he vist lo de pura vida!! també ho diuen a Colombia??
Allà Costa Rica també ho deien, ho feien servir per toot! per dir hola, per dir que estaven bé, per dir adeu,... jajaj
res que m'ha fet gràcia!!

Anna C=

P.S: No et queixaras que he fet una bona inaguració del blog ee...2 comentaris seguits!! jaja

Elisabet ha dit...

Anna!! La veritat és que aquí a Colòmbia no ho diuen, però estem tenint sensacions com les del llibre de "Pura Vida"...

Per cert, felicitats pel teu sant!

Anònim ha dit...

bettiiiiiii!!!

la cara de la toya us a delatat...
aixo es un teatreeee!!!

tocarà molt be la guitarra però per fer cara de por no se'n surt!!!
quines cames que t'han quedat...
tranquila ja t'acostumaràs en tens per temps jajajaja



segueix passant-ho així de bé, el proxim cas feu cas al dia de descans!!!
petonss

Lali ha dit...

Elisabet, crec que les espectatives que es vas crear, no contemplaven tanta concentracio d'aventures en pocs dies! Ens demostres amb les fotos que realment val la pena. No deixis d'escriure, cada setmana ho llegim juntes a l'oficina. Et trobem a faltar! Un petonàs.

Anònim ha dit...

Hola nenes......
que tal nosaltres estem aqui fent dentetes.
Veig que tens molt bones amigues... que et "controlen" i això ens agrada a tots.
Divertiu-vos molt, i disfruta ... que quan arriveu ja treballareu ja... i jo faré vacances...

supertieta.

Ruso ha dit...

Ale ale mis ninyas!!
seguid pasandolo chevere que aixi ens podeu relatar aquesta gran aventura!!
Happy travels toyes

Judit Riera ha dit...

Hola noia,

quines fotos...
quedes sense paraules només de veure-les. ( la de les cames també)
Un petó ben fort.