La nostra primera parada era a Rioacha perquè volíem anar al Cabo de la Vela, una de les zones més altes de tot Colòmbia, i encara que cap guia en deia res, volíem arribar-hi. Però després de tots els trajectes que portàvem juntament amb que ningú es ficava d'acord en quantes hores tardaríem en arribar-hi (ens van dir des de 40 minuts fins a 5 hores) vam decidir que Rioacha i tota la zona de la Guajira ja era suficient. Així que el primer dia vam anar a la platja de Camarones, a només 30 minuts, solitària i amb aigua calentíssima. El més impressionant va ser quan de cop i volta van començar a caure unes gotes com taronges, ens mirem i a córrer! Xopes en un moment, vam tenir sort de poder aixoplogar-nos a casa d'una gent que ni s'immuta pels 10 minuts de diluvi.


A més de la platgeta, avui tenim agenda plena: sopar d'aniversari amb l'Ana, la recepcionista de l'hotel, i un toc amb el sr. Vitorino, l'única persona que ha aconseguit que ens canviin euros al poble, tot i que amb 2 dies de gestions, això sí. Al final acabem al bar del poble on ens conviden a un coctel gegant i on les converses, un cop més, van tornar a ser monotemàtiques: no podem marxar sense anar al Cabo de la Vela! Diuen que seria un crim, i amb majúscules!

Amb el senyor Vitorino

Així que dormim només 5 hores i cap al famós Cabo! Decidim que tornarem el mateix dia o l'endemà. Que pardilles, i és que hi hem estat 4 dies sencers! Per sort, a mig camí trobem uns colombians que havíem conegut i formem l'expedició: l'Omar, l'Oscar, en Mau (conegut com a Tico o Gran Duende), en Yari (el relacions públiques), en Zadet (el cuiner) i les 3 "nenas". Ells es defineixen com a artesans, però són uns hippies bojos de la hòstia... Sort que anem amb ells, perquè ens adonem que en realitat al Cabo no hi ha ni aigua corrent, ni llum, ni gaires llocs on comprar menjar, ni gairebé transport, i no anem gens preparades! Per sort, ells comparteixen el seu menjar, les tendes, les hamaques i tot el que tenen.

Hem dedicat tres dies a gaudir del sol, a passar-nos el dia tirades en una hamaca (em diuen la reina de l'hamaca...), a tenir convereses eternes i interessants, a parlar com a autèntiques colombianes... I la veritat és que és molt gratificant quan el llit passa a ser una hamaca, quan el lavabo es converteix en un piló de terra on amagar-te, quan la muda de 4 dies és la mateixa i ja no t'importa, on la dutxa diària no existeix, on cuinar es converteix en una aventura, on les postes de sol et deixen sense paraules, on la llibertat es palpa a cada cosa que fas... Dormíem al Rancho de la mamita Chayo, una mena de barraca amb només dues parets. Però res ens molesta i les 3 coincidim en què mai havíem tingut tantes sensacions positives juntes... A més, els companys ens tracten de perles, no tenim cap queixa i per a intentar compensar-ho, a part de ser les areperes que treballen amb més ganes, fins i tot vam anar a vendre collarets i demés amb ells.

Fent arepes aficionadament

De totes maneres, no tot el que llueix és or. Els indígenes que vivien a la zona tenien alguna llei diferent a la nostra, i els que es fan rics fàcil i ràpidament creuen que són els reis del mambo i que poden comprar qualsevol cosa o persona. Així que vam tenir unes quantes visites de mafiosos al nostre Rancho, tan insistents que al final va haver de venir la matriarca (la mamita Chayo), una dona de més de 80 anys amb una força desorbitant i que ens va fer anar a dormir a casa seva! Tot plegat no va ser gaire agradable, la veritat. Però l'experiència no l'oblidarem mai!


Així que molt més tard del previst vam tornar a aparèixer a Rioacha, i no sabem què passa en aquest poble però tothom ens tracte com a filles. Com que havíem deixat les motxilles a l'hotel dient que tornàvem com a màxim l'endemà i encara no havíem donat senyals de vida en Felipe s'estava començant a mobilitzar i l'Ana havia passat la nit sense dormir... INCREIBLE! En definitiva, aquests dies han estat plens d'emocions, de sentiments positius, d'energia, i fins i tot de tristesa a l'hora d'acomiadar els que ens han acompanyat en aquest viatge per uns dies...

Per cert, l'anècdota del cap de setmana va ser quan mentre la Toya tocava la guitarra l'Omar ens mira tot seriós i diu: coneixeu a la Trinca? Que si la coneixem? En som fans!!! Sí, Brumsims, fins i tot aquí saben que la Trinca són 3 i no 4...

Intentant fer un resum general només se'ns acudeix dir: PURA VIDA!

8 comentaris:

Tarantina ha dit...

És cert que de moment tot sona a PURA VIDA...feu enveja!!! Ara, tot el glamour ha anat de baixada quan us he vist cantant "si és evident que l'home ve de la patata"...Sabeu que sóc una persona amb mooolta imaginació...jejeje...com be sap la Toya aquesta pot ser una bona tècnica per defugir els indígenes mafiosos...mmm...segur que la Trinca eren tres???? jejeje...

le bon vivant ha dit...

com diu la Tarantina... quina enveja!! (em sembla que aquesta serà la paraula més emprada en els comentaris!)
-els mitjans de desinformació desinformen molt bé...però la dialèctica d'en Luismi tb deu fer alguna cosa...
-no m'estranya que avui hagi sortit a les notícies que els colombians són de la gent més Feliça del món i aqui la majoria de gent és lo contrari... la raó: heu arribat vosaltres a Colòmbia!!
-i com voleu que la bona gent no us miri com filles... si totes tres sou molt trempades!
Amb la caloreta que fa aquests dies... i vosaltres en aquests indrets... definitivament quina ENVEJA! (ja us deia jo que aquesta paraula...)

MOLTA SORT!

Elisabet ha dit...

Le bon vivant?

La frase de "creuar el xarco" sembla molt grossa, però comprar un bitllet d'avió resulta molt senzill... O sigui que l'enveja aquesta de la que parles és fàcil de superar!!

Per cert, qui ets?

·!|MIREIA|!· ha dit...

sembla mentida que en poc temps ja us hagin passat tantes aventures!!!!
quan torneu no vull perdrem el vostre accent^^
d'aquí res domines l'accent colombià a la perfecció!!!!
molts petons des de maçanet!

helen ha dit...

Jo..enveja sento..però sento més satisfacció i alegria sabent que esteu tant bé i disfrutant d'aquest meravellós país!!!
Kin viatge més ben parit que us esteu montant eh pillines...jejejeje...
joooo..k guai!!!
K fort! conèixen la Trinca..és evident...és famós arreu del món..jajajajajaja...
Molts ptons per les 3!!!

laura ha dit...

hOlA!!**
som aki la laura i la isabel nomes dirte que vagis molt en comte ..... i k vigilis molt ok bueno recors de tots !!!!*

[lAuRA&iSaBeL]

Erica ha dit...

Esta molt bé aixo de poder xafardexar desde casa el que feu i com us va, jajajaja
No vegis aixo que expliques dels mafiosos, no? quina por uffffff

Bé, per aki segirem amb la nostres vacances particulars, platjeta i focs de Blanes.

Un peto

Werner Hoffmann ha dit...

Aquí ya empiezan las verdaderas aventuras!

Nunca he entendido por qué la gente que va a la playa de pronto escapa de la lluvia? Es que acaso uno no va al mar para mojarse? Qué importa al final de qué dirección viene el agua! ;-)