"Mis reinas, estan divinas, pero no cometan un crimen"

La nostra primera parada era a Rioacha perquè volíem anar al Cabo de la Vela, una de les zones més altes de tot Colòmbia, i encara que cap guia en deia res, volíem arribar-hi. Però després de tots els trajectes que portàvem juntament amb que ningú es ficava d'acord en quantes hores tardaríem en arribar-hi (ens van dir des de 40 minuts fins a 5 hores) vam decidir que Rioacha i tota la zona de la Guajira ja era suficient. Així que el primer dia vam anar a la platja de Camarones, a només 30 minuts, solitària i amb aigua calentíssima. El més impressionant va ser quan de cop i volta van començar a caure unes gotes com taronges, ens mirem i a córrer! Xopes en un moment, vam tenir sort de poder aixoplogar-nos a casa d'una gent que ni s'immuta pels 10 minuts de diluvi.

A més de la platgeta, avui tenim agenda plena: sopar d'aniversari amb l'Ana, la recepcionista de l'hotel, i un toc amb el sr. Vitorino, l'única persona que ha aconseguit que ens canviin euros al poble, tot i que amb 2 dies de gestions, això sí. Al final acabem al bar del poble on ens conviden a un coctel gegant i on les converses, un cop més, van tornar a ser monotemàtiques: no podem marxar sense anar al Cabo de la Vela! Diuen que seria un crim, i amb majúscules!

Amb el senyor Vitorino

Així que dormim només 5 hores i cap al famós Cabo! Decidim que tornarem el mateix dia o l'endemà. Que pardilles, i és que hi hem estat 4 dies sencers! Per sort, a mig camí trobem uns colombians que havíem conegut i formem l'expedició: l'Omar, l'Oscar, en Mau (conegut com a Tico o Gran Duende), en Yari (el relacions públiques), en Zadet (el cuiner) i les 3 "nenas". Ells es defineixen com a artesans, però són uns hippies bojos de la hòstia... Sort que anem amb ells, perquè ens adonem que en realitat al Cabo no hi ha ni aigua corrent, ni llum, ni gaires llocs on comprar menjar, ni gairebé transport, i no anem gens preparades! Per sort, ells comparteixen el seu menjar, les tendes, les hamaques i tot el que tenen.

Hem dedicat tres dies a gaudir del sol, a passar-nos el dia tirades en una hamaca (em diuen la reina de l'hamaca...), a tenir convereses eternes i interessants, a parlar com a autèntiques colombianes... I la veritat és que és molt gratificant quan el llit passa a ser una hamaca, quan el lavabo es converteix en un piló de terra on amagar-te, quan la muda de 4 dies és la mateixa i ja no t'importa, on la dutxa diària no existeix, on cuinar es converteix en una aventura, on les postes de sol et deixen sense paraules, on la llibertat es palpa a cada cosa que fas... Dormíem al Rancho de la mamita Chayo, una mena de barraca amb només dues parets. Però res ens molesta i les 3 coincidim en què mai havíem tingut tantes sensacions positives juntes... A més, els companys ens tracten de perles, no tenim cap queixa i per a intentar compensar-ho, a part de ser les areperes que treballen amb més ganes, fins i tot vam anar a vendre collarets i demés amb ells.

Fent arepes aficionadament

De totes maneres, no tot el que llueix és or. Els indígenes que vivien a la zona tenien alguna llei diferent a la nostra, i els que es fan rics fàcil i ràpidament creuen que són els reis del mambo i que poden comprar qualsevol cosa o persona. Així que vam tenir unes quantes visites de mafiosos al nostre Rancho, tan insistents que al final va haver de venir la matriarca (la mamita Chayo), una dona de més de 80 anys amb una força desorbitant i que ens va fer anar a dormir a casa seva! Tot plegat no va ser gaire agradable, la veritat. Però l'experiència no l'oblidarem mai!

Així que molt més tard del previst vam tornar a aparèixer a Rioacha, i no sabem què passa en aquest poble però tothom ens tracte com a filles. Com que havíem deixat les motxilles a l'hotel dient que tornàvem com a màxim l'endemà i encara no havíem donat senyals de vida en Felipe s'estava començant a mobilitzar i l'Ana havia passat la nit sense dormir... INCREIBLE! En definitiva, aquests dies han estat plens d'emocions, de sentiments positius, d'energia, i fins i tot de tristesa a l'hora d'acomiadar els que ens han acompanyat en aquest viatge per uns dies...

Per cert, l'anècdota del cap de setmana va ser quan mentre la Toya tocava la guitarra l'Omar ens mira tot seriós i diu: coneixeu a la Trinca? Que si la coneixem? En som fans!!! Sí, Brumsims, fins i tot aquí saben que la Trinca són 3 i no 4...

Intentant fer un resum general només se'ns acudeix dir: PURA VIDA!