De somriure a somriure i tiro perquè em toca!

El primer cop que vaig estar a Colòmbia no vaig escriure cap postal per falta de temps, així que vaig pensar que aquest cop sí que ho faria, però tampoc he tingut temps! Pot semblar pedant, però creieu-me que és ben veritat. I bé, ara que m'han fet filla adoptiva espero tenir l'oportunitat d'escriure'n algun dia. I és que per exemple, el cap de setmana que jo estava a San Pelayo hi havia també el Festival de San Pedro a Neiva, el Festival Folclòric a Ibague, el Rock al Parque a Bogotà, el torneig internacional del Joropo a Villavicencio...

Us vaig deixar a Medellín, on només vaig estar 3 dies, de nou amb presses. El primer dia vaig quedar amb la Mun i la Maite, dues gironines amb qui vaig passar el dia voltant, o volant, que elles només tenien un dia per visitar la ciutat. Medellín és famosa bàsicament perquè és la ciutat natal de Botero i perquè era la ciutat del narcotràfic i del càrtel de Pablo Escobar. Tot i que jo ho veig tot molt tranquil, alguns segueixen dient que hi ha zones perilloses. No sé, mai ensumo el perill, i per sort mai me'l trobo. Medellín és l'única ciutat colombiana que té metro (tot i que circula per sobre terra) i acaba amb unes extensions com de telefèric, el metrocable, que és una solució per integrar les zones altes i pobres de la ciutat amb el centre. És impressionant el contrast del barri amb la modernitat del metrocable. També vam visitar el Parc de les Escultures de Botero i el Pueblito Paisa, una mena de Poble Espanyol que no em va agradar gens.

Els altres dos dies els vaig passar descansant i coordinant coses, passejades pel centre i més metrocable i Parc dels Peus Mullats amb en Dylan. Aquest canadenc el vaig conèixer a l'hostal, als dos minuts li vaig explicar el meu pla i li vaig dir: "T'apuntes?". La resposta va ser contundent: SÍ! La meva primera reacció va ser pensar que ja havia tornat a parlar massa i que no el coneixia de res, però la gent que es deixa endur pels instints sol ser bona, en Dylan no és una excepció, i encara que li agradin les converses d'altres planetes és molt bon paio.


Així que amb l'Aldana i en Dylan ens n'anem cap a San Pelayo on trobarem en Luis, la Diana, en Menelaos i en Mariano, que són la crème de la crème de la Segona Trobada Nacional CS. Ells creuen que ens han convençut per anar a San Pelayo, però amb l'Aldana ja feia setmanes que n'estàvem. I què hi anem a fer a un poble remot com San Pelayo? Doncs ens hem enterat que hi ha el XXXIII Festival Nacional del Porro! El porro bailao, que ningú pensi malament. Arribem nosaltres 3 i en menys de 5 minuts tenim a tot el poble mobilitzat buscant-nos allotjament: la casa del tio, la del cosí que no hi és, la de la veïna... Al final triomfaso: apartament amb 3 habitacions, bany, pati i jardí amb gallines, tot per només 24 euros tot el cap de setmana, entre tots! Bé, no hi ha llits ni mobles, però tenim hamaques i acabem tots amuntegats a la mateixa habitació. Fa la calor més forta que recordo dels últims mesos però ens és igual. I per si no n'hi hagués prou, gran part del dia no hi ha aigua al poble.

A San Pelayo hi ha música a qualsevol racó, però que la gent no balli i es quedi a l'ombra no significa que nosaltres ho haguem de fer, tot i que quan no podem més també ho fem. Sense cap mena de dubte, som els reis de la festa, i no perquè ho digui jo... Alguns us preguntareu com es balla el porro, oi? Doncs encara no ho tinc dominat, però això és el de menys. Un d'aquests dies que ballàvem a la plaça va tenir lloc un episodi que voldria oblidar: veig una nena per allà aborrida i jo "venga niñita, a bailar!" i ella que es fa la dura, que no vol, sembla com si li fés vergonya. "Niña, que yo te enseño, mira sólo hay que moverse un poco...". De cop la nena agafa revolada i comença a ballar amb l'estil més perfecte que he vist mai. Aquesta menuda m'està passant la mà per la cara i el pitjor de tot és que tothom ho està veient... Especialment els amics no poden parar de riure, jo amb la cua entre cames intento buscar un lloc entre la multitud per amagar-me, i és que sempre m'emmerdo on no em demanen.

Cal dir que aquest senyor era el meu ballador particular,

el que passa és que li vaig deixar una estona a l'Aldana

Però si fins i tot en foto es veu que ballava bé la caraja!

El segon dia del Festival, mentre estem veient totes les bandes desfilar pel carrer ens enterem que ve a tocar Totó La Momposina, una dona gran amb una energia desbordant, molt famosa a Colòmbia i de la que porto dies escoltant música. Ens passem més de 4 hores esperant l'actuació mentre acaba el concurs de porreros, estic saturada de porro! És una música tradicional feta amb instruments de vent, però totes les bandes sonen igual i nosaltres volem veure la Totó! Gaudim del concert i entre pinxos i sucs deliciosos anem ja cap a dormir que l'endemà toca marxar. Qué VIVA SAN PELAYO y qué VIVA EL PORRO!

Cansats però contents dels dies intensos, divertits i inoblidables que hem passat, ens toca un dia sencer de trasllat fins a Santa Marta, on hem d'anar parant perquè les motxilles van caient com mosques. Arribem i anem a can Jairo, l'artesà amb el cor més gran que conec, amb qui ja vaig coincidir ara farà un any. Ell esperava una persona i en vam arribar set! Però Santa Marta és només la base per anar al Parc Nacional Tayrona (sí, al final he aconseguit anar als 3 llocs que em vaig proposar al tornar a Colòmbia). Estic contenta de no haver-hi anat abans, bàsicament perquè ara hi he pogut dedicar més dies i perquè m'ha servit d'excusa per tornar a aquest meravellós país. Així que ens unim a la Sofia i la Monika, de compres i cap al paradís!

Mireu la cara d'en Mariano (a la dreta), cabrejat perquè hem perdut

la seva motxilla i ens n'hem adonat de pura casualitat!

El Parc Nacional Tayrona és una zona caribenya on viuen els índigenes Tayrona, els mateixos que viuen a Ciutat Perduda. La zona és impressionant perquè és selva arran de mar, paratges preciosos, tranquil·litat, bon ambient, i és que la felicitat allà és obligada! Des de l'entrada cal caminar un parell d'hores fins al Cabo San Juan, on hem decidit instal·lar-nos. Pel meu gust hi havia massa gent al càmping, però per sort al cap d'uns dies la gran majoria en va marxar. Durant la caminada hem flipat amb el paisatge, quan hem vist el mar caribeny per primer cop no hem pogut deixar de cridar, però el lloc ens tenia una grata sorpresa preparada... Arribem i de cop es crea una mena de filtre al cel i tot queda vermellós! Jo faig una foto no fós cas que no em creiessiu i directe cap banyar-me, passo la primera posta de sol dins l'aigua mentre no parem de meravellar-nos de tot plegat, fins i tot fem plans per quedar-nos a viure allà tota la vida...

No és de calendari, que l'he feta jo!

Per Menelaos Prokos

Passats els primers moments, mengem alguna cosa i anem a la platja amb les nostres espelmes i música. És curiós perquè havíem muntat quatre tendes per a dormir, però mica en mica tots anàvem caient: jo no dormo dins una tenda! Així que vam acabar tots agafant les nostres hamaques i dormint tan aprop del mar i de la platja com vam poder, NO a les TENDES! Us imagineu el despertar? Ens anàvem mirant uns als altres amb somriures d'orella a orella, si un estava content l'altre encara més! Som feliços i ho cridem als quatre vents! El primer dia sencer allà anem fins a una platja propera a passar el dia, torrar-nos al sol i continuar amb la boca oberta tot el dia. Entre banys, somriures, cuinar (que amb foc es tarda molt!), històries, distraccions vàries i més somriures, els dies passen volant.

IMPORTANT: cal fixar-se en l'hamaca que hi ha a l'esquerra de la fotografia: LA MEVA!

El següent dia decidim anar fins a La Piscina, una zona on fer snorkel és molt bonic, tot i que no m'acabo de decidir perquè la corrent és molt forta. Prefereixo quedar-me a discutir una de les converses més habituals d'aquests dies: Un coco al cap et pot matar. Dormir sota una palmera fa gràcia i és totalment la imatge de paradís que molts europeus tenim, però si et cau un coco i et cau al cap, la palmes! Jo no tenia por, però la veritat és que cada matí en obrir els ulls i veure que encara estava viva m'alegrava de no haver tingut la mort més estúpida que un pot tenir. Us imagineu? Un coco la va aixafar! Potser el ritual celebrat a la roca on em van fer filla adoptiva va ajudar... La mateixa roca on vam prometre que al Tayrona hi tornarem d'aquí un temps, tots junts!

Es nota que sóc feliç o necessiteu més proves?

Fins aquí tot bo. Però el cos a vegades reacciona malament quan no toca, i aquest va ser el cas. Tornant de La Piscina em trobava malament però pensava que era una insolació, un mal de cap terrible, cansada i sense ganes de res. Total, que vaig estar el que quedava de dia i tot el dia següent dormint a la meva hamaca. Els companys se'n feien creus, no es creien que algú pugués dormir tantes hores seguides. I aquí els he de donar les gràcies, han estat un equip mèdic de somni: un em cuinava, l'altre em portava medicines, l'altre em feia rituals, l'altre no em deixava tranquil·la fins que bevia litres d'aigua i entre tots em donaven l'estima necessària. El lloc, com veureu a les fotos, era meravellós, però amb qui hi vaig anar ho eren encara més! Al final els vaig fer atrassar el viatge i després jo no vaig seguir per falta de temps, m'he quedat sense veure algunes platges meravelloses. Però hi tornaré! Com que encara estava mig tocada em vaig permetre el luxe de llogar un cavall i cap a Santa Marta de nou. Amb en Menelaos decidim fer auto-stop i quan ja feia una estona que esperàvem vam veure que s'acostava un camió enorme com els de la Coca-Cola, però de cerveses Águila: vam saltar i cridar tan que el camió ens va recollir i en Mene encara no hi havia posat el segon peu que ja preguntava "¿No le sobrarán un par de cervecitas por ahí, verdad?", "No chicos, voy de vacío...". És que ja hagués estat massa!

Un dia de descans a Santa Marta amb en Mene a casa en Jairo i a la vida itinerant de nou, tot i que m'he encantat i vaig tard, així que acabo creuant la frontera a mitjanit amb un taxi on el conductor no para de beure cervesa. A més, tots els policies dient-me "¿Dónde está tu compañero?", "¿Viajas sola?", "¿Sabes que Maracaibo es muy peligroso?"... Odio que em diguin que creuar una frontera és perillós! Però estaria més tranquil·la si tingués casa a Maracaibo. Estic de sort, just creuar la frontera puc parlar amb en Carlitos i m'espera a casa seva, que arribi a les 2 de la nit és el de menys. Ens vam conèixer a Bogotà ara farà un any i ens vam veure no fa massa a Mérida, el món és molt petit. Al matí em desperta: "Flaquita, el desayuno está listo y tu ropa limpia. Levanta!". Tal i com deia la Neus, si em segueixen passant tantes coses bones al final em caurà un llamp al cap per compensar-ho tot. Però en Carlitos tenia raó, només em quedava un dia a Maracaibo i calia aprofitar-lo, així que fem una visita sorpresa a l'Oscar, anem a una exposició i a la basílica de la Verge de Chiquinquirá, voltem una mica pel Llac (d'on surt gran part del petroli de Veneçuela) i demés. Al vespre me'n vaig rumb a Caracas, la calor d'aquesta ciutat m'està matant...

Arribo a Caracas i passo una nit a casa en Yisus, després em trasllado a casa en Fran, els amics que em van incordiar durant dos dies sencers ara farà un temps. I continuen així! Però sempre em queda el recurs de criticar el seu President, que això els toca la fibra! La idea era passar uns dies de platja i descans i sí, vam anar a la platja un dia, però la resta no he fet res de res... L'apartament l'anomenen "Silocaina" i jo no entenia el perquè, però ara ja sí: aquí un hi entra i no pot parar de dormir en tot el dia!

En fi, que torno a ser a Caracas per cinquè cop en el darrer any. Aquesta vegada hi he vingut perquè espero una visita, una de molt especial, i és que arriba la Toya. I què hi ve a fer la Toya a Caracas? Jo crec que ve a buscar-me, però de moment ens n'anem a Cuba, després ja veurem!