Completant el cercle: a Veneçuela de nou!

Amb l’últim trasllat de barco per l’Amazones arribem a Manaus, no dubtem en despertar en Bruno a les 7 del matí i a instal·lar-nos al seu menjador per una setmana, nosaltres contentes i ell encara més. He aprofitat la setmana per descansar i per fer coses que poden semblar rutinàries però que també trobo a faltar com cuinar (especialment truites de patates que quedo com una senyora), fer i deborar puddings de llet (fartes de no trobar les nostres 3 dosis diàries), mirar pelis, escriure, llegir, gaudir de bons sopars, concerts de rock...

Però tampoc abandono totalment la meva faceta de turista, així que vaig anar a visitar el Teatre Amazones, el qual va ser construit el 1896 coincidint amb l'època d'auge del làtex a la regió. En aquesta època Manaus era un centre molt important i tan el material com el mobiliari del teatre venien directament d'Europa (principalment d'Itàlia, d'Anglaterra i de França), així com les companyies que hi actuaven. La veritat és que el local és preciós, una mena de Palau de la Música, amb tots els respectes, és clar.

El divendres no vam sortir perquè volíem aprofitar el dissabte, així que ens aixequem ben d’hora i anem fins a unes cascades que hi ha a una hora de Manaus amb en Bruno i en Plinio. Just arribar i baixar del cotxe per anar a banyar-nos es compleixen les prediccions més pessimistes i comença a ploure. Vaja, a diluviar, que en aquest país mai cauen quatre gotes. Jo dedico part del meu preciós temps a intentar trencar algunes castanhes do Pará que són exquisites, però em canso i decidim anar a banyar-nos igualment: ja que ens hem de mullar, millor està a dins l’aigua. És sempre en moments com aquest que apareix una alegria extrema de sentir-se més viu que mai i d’estar orgullosa d'estar en un lloc així, tinc ganes de cridar! És que em sembla que estem massa acostumats a queixar-nos per tot, que si ara plou, que si ara no plou... Te’n recordes Toya que al Cabo de la Vela no podíem deixar de dir “Pura Vida”? Doncs igual.

Para de ploure, fem alguns salts més des de les roques i cap a l’hamaca a menjar una mica. Però no se’ns acudeix res més que moure el cotxe de lloc, amb tanta mala sort que se’ns queda atrapat al fang. Després de mirar-m’ho de lluny decideixo ajudar a treure’l i quedo ben bruta. Bé, només bruta de peus, però qualsevol excusa és bona i amb l’Elli comencem uma guerra de fang digna de pel·lícula! Diuen que va bé per la pell, veritat? M'ho vaig passar genial, com una nena petita, encara que no va quedar clar qui era la guanyadora. Al final se’ns va fer de nit i ens va fer mandra tornar a Manaus, així que vam anar al poble de Presidente Figueredo a sopar i passar la nit. L’endemà de nou cap a Manaus, i mentre estàvem a casa mirant fotos i xerrant, a la que ens n'adonem tenim la casa plena de gent, una barbacoa en dansa i múscia en directe tot el dia! Carai, no em queixaré...

Manaus té gairebé 2 milions d'habitants, però per estrany que sembli només està comunicada amb la resta de Brasil per aire o pel riu, només hi ha carretera cap al nord, fins a Veneçuela, i és aquesta la que prendrem. Tota la nit al bus i arribem a Boa Vista, no estem cansades de les 10 hores de trajecte i decidim continuar fins a Veneçuela. Un íntim amic d'en Chávez (això diu ell) ens porta fins a un lloc on podrem "pedir carona" per arribar fins a la frontera. Al cap de 2 hores només hem aconseguit una insolació, així que vam haver d'arribar-hi amb transport normal. L'Alex Supertramp no tenia aquests problemes, i mira que estava a Alaska!

D'aquesta manera abandonem el Brasil, però amb una sensació (real) que em queda molt per veure i descobrir, i és que de l'enorme país només he conegut una part petita de l'Amazonia! Abans, quan sentia parlar de l’Amazones ho relacionava sempre amb la Selva, ara només puc pensar en Riu... En fi, algun dia tornaré a aquest país, potser ara no era el moment.

Arribem a Santa Elena de Uairén, un d'aquells pobles fronterers on en principi no hi ha res interessant a fer si no tens previst visitar la Gran Sabana o pujar al tepui Roraima. Nosaltres no ens hi volíem quedar, però la veritat és que ja la primera nit vam conèixer a molta gent i ens sentíem com a casa. A més, l'hostal té aigua calenta i feia gairebé 2 mesos que no la catava! Cada nit ens acomiadàvem dient que l'endemà a primera hora marxàvem, però tothom reia quan un dia més tard veia que encara hi érem. Hi ha tan de dèficit femení en aquest poble que ens tractaven massa bé. A part de voltar, ens vam dedicar a fer infinits viatges fins a La Línea (el primer poble brasileny) per a treure diners o intentar-ho, que les targetes sempre fallen quan més falta fan. Resulta que a Veneçuela tenen un límit de canvi en moneda estrangera i els qui en volen més han d'acudir al mercat negre. Si trec diners al país em donen menys de 3 bolivars per euro, si canvio qualsevol altra moneda estrangera en efectiu me'n donen gairebé 7! Així que vinga a fer viatges.

Marxem de Santa Elena amb el nostre cartellet que posa "Norte" i al mateix dia al vespre arribem a Puerto Ordaz (7 hores). Us explicaria el trajecte, però com que a l'altre costat de l'Atlàntic tot sembla arriscat, perillós i inadequat aquest cop us quedareu amb les ganes! Arribem i anem directament a casa de la Júlia (l'amiga d'un amic d'un amic) i hi passem la nit mentre ells es poleixen una ampolla de rom en temps rècord. Em faig creus del que arriben a beure en aquest país, si és que esmorzen amb cervesa i tot! L'endemà un altre dia de trasllat i arribem a Cumaná, al Carib. Per primer cop des que estic a Veneçuela recordo el que em va sorprendre d'aquest país quan hi vaig venir fa 2 anys: quan es fa fosc tot tancat i barrat i cadascú a casa seva, diuen que estar al carrer és perillós. Així que toca moure's amb taxi i anar a dormir d'hora.

A Cumaná decidim anar a la platja a passar el dia i on ja enyoro que l'aigua sigui sense sal i calenta com a l'Amazones. Decidim anar a fer una coca-cola a un dels xiringuitos i és aquí on comença una competició feroç. De sobte apareix el cambrer amb dues cerveses i ens diu que ens conviden 3 nois asseguts més enllà: gràcies! Encara a la meitat torna a venir amb més cerveses: aquest cop és un de la barra i a més ha deixat una altra ronda pagada. Sempre és bo superar al contrincant. Més tard ens interessem per un còctel de marisc que ven una nena i al minut torna dient que el de la barra ja l'ha pagat. Però els 3 mosqueters no es rendeixen i ens fan arribar ostres i crancs. Aquest cop un d'ells s'atreveix a acostar-se i diu: "Les ostres són millors que això que mengeu". Així m'agrada, apostant fort! Mentrestant van arribant més cerveses, el cambrer gairebé no s'atreveix a venir perquè és ell qui rep la bronca: No en volem més! Em sap greu però el final de la història no és apoteòsic, ja que la competició no l'acaba guanyant ningú, o potser tothom: nosaltres encantades i ells es poden quedar amb allò que "l'important és participar". El més bo del cas és que quan ens aixecàvem per marxar arriben 2 cerveses més, aquest cop de dos seixantons arrugats i amb barret, els mirem rient: GAME OVER, ja n'hi ha prou!

La veritat és que estem contentes d'estar a Veneçuela més aviat del previst i tornar a dominar l'idioma (tot i que parlar portunyol mola molt) i així poder escoltar històries i, sobretot, entendre-les. La més recent? Doncs només arribar en Francisco em va tenir hores explicant-me la Fi del Món que segons els maies (i ell diu que mai s'han equivocat) serà al desembre del 2012! Es veu que l'eix de la Terra canviarà de posició i hi haurá el famós Apocalipsi. De fet, l'escalfament global del planeta i la crisi econòmica mundial són el principi del fi. Sorprenent, eh? Al final la "moraleja" de tot plegat era que cal viure la vida al màxim. Per cert, jo pensava que tot era mentida, però google sap moltes més coses d'aquestes profecies que fins ara s'han complert...