Doncs sí, Les Galapàgos es van acabar, i puc dir que ha estat una de les millors inversions de la meva vida, res a veure amb tot el que venen els bancs! Així que amb mitja tristor arribem a Guayaquil i cal decidir nou destí. Em resisteixo a no passar per Cuenca, que serà el meu últim destí equatorià, així que separem camins per uns dies. Cuenca és la tercera ciutat més poblada del país, d'estil colonial i molt maca. Tots els seus carrers estan adoquinats, hi ha esglésies cada dues cantonades, està plena d'universitaris i s'hi troba un bon ambient generalitzat.


Així que passo la primera nit acompanyada d'una argentina que va viure 2 anys a Celrà i la segona nit decideixo fer quelcom més cultural i anar a una exposició noctura al museu d'art modern. A l'anar sola, a la mínima se t'enganxa algú, i en aquest cas es presenten com el millor escriptor del país i l'artista més cotitzat del moment (diu que pel seu últim quadre van pagar 2 milions de dòlars), tot i que google no sap res ni d'un ni de l'altre. En definitiva, que em prenen per artista, em presenten a totes les personalitats del lloc, m'expliquen cada una de les centenars d'esglésies i m'obliguen a anar a una altra exposició (tema interessantíssim: patates). Els personatges diuen: "És clar, una persona tan interessada per l'art com tu...". Però si no sabria diferenciar un Dalí d'un Miró! Al final, amb feines i treballs me'ls trec de sobre.

L'endemà toca trasllat, he d'arribar a Màncora. Em dirigeixo a Huarquillas, l'últim poble d'Equador, i conec a la Karla que em diu que ja m'he passat de llarg de l'oficina d'immigració que m'ha de segellar la sortida del país. Aquí no hi ha cap mena de barrera física que separi un país de l'altre, o sigui que em toca decidir: reculo a segellar o entro d'il·legal al Perú. La deportació em sembla bona idea però per quan acabi el viatge, ara no em convé, així que toca girar cua. Però una frontera dóna per molt, i és que la guia deia que creuar-la era un mica perillós, que hi roben, que t'estafen amb el canvi de moneda i que hi ha calculadores trucades. Apa, una altra exageració de la guia, calculadores trucades... Doncs en vaig trobar una: 20 x 3 = 41. Però noi, que tinc l'EGB!

Després d'un dia sencer de trasllat i de subornar al conductor d'un bus de luxe perquè em porti fins a Màncora, arribo al que segons els peruans és el millor destí de platja. La veritat és que després de Les Galàgapos ja no hauria de passar per cap platja, que les comparacions són odioses. Així que sense voler-ho, ens posem en vaga indefinida de fotos, que tot ho trobem lleig. A més, a l'Equador vaig estar a Montañita i els dos pobles s'assemblen bastant, tot i que Màncora és pitjor, que hi passa la carretera Panamericana ben bé pel mig.

Al Perú les distàncies són molt llargues i per arribar a Trujillo ens calen 7 hores de bus. És una ciutat colonial, però ens pensàvem que seria més bonica, perquè a la que et distancies de la plaça principal ja queda poc de colonial... El més interessant va ser visitar les rutes de Chan-Chan, que és la ciutat pre-colombina més gran d'Amèrica i la ciutat de fang més gran del món. Per sort, fa uns 6 mesos que la UNESCO els ha fet restaurar bona part del lloc, perquè al tractar-se de fang ben poca cosa en quedaria...

Per tant, escurcem l'estada a Trujillo i marxem ja cap a Huaraz, una ciutat que va ser destruïda completament per un terratrèmol fa uns 30 anys. Decidim fer el trasllat a través d'un camí una mica més llarg però molt més bonic, així que travessem el Cañó del Pato, una carretera on només circulen busos petits que passa per la part baixa del canyó, així que els paisatges són impressionants, les parets dels voltant altíssimes i els túnels petits i excavats directament a la roca. Tot i que la carretera no és bona, val la pena optar per aquesta alternativa.

Arribem a Huaraz, a més de 3.000 metres i les conseqüències de l'alçada comencen a fer acte de presència, em passo un dia sencer com si algú m'estés apretant el front. La ciutat té unes vistes immillorables de tota la Cordillera Blanca, això són Andes 100%. Així que comencem a mirar trekkings per fer, però abans de res cal mirar com el cos respon, així que decidim anar fins al bosc de pedres, que està situat a més de 4.200 metres d'alçada per tal d'aclimatar-nos. El lloc és preciós, hi ha indígenes pasturant el bestiar per allà i tinc l'oportunitat de fer unes quantes vies d'escalada, que fa dies que no practico. És el paradís dels escaladors, tot i que jo faig de les més fàcils perquè a aquesta altura tot cansa molt més.

Us deixo fins a després del trekking, si no dono senyals de vida d'aquí a 2 setmanes comenceu a preocupar-vos...

4 comentaris:

le bon vivant ha dit...

Ostres Beti, encara no saps qui sóc?
Bueno... això és secundari! L'altre dia, parlant amb una de les teves compis... coincidim en pensar que se't veu molt bé a les fotos! El viatge et senta molt bé! o deu ser la felicitat eh??? una pardaleta m'ha dit que t'has enamorat?? La que volia ser forta i resistir-se... jajaj
Quan anem al Machu Pichu??? (anem... t'acompanyem en esperit!)

Judit Riera ha dit...

hola!!!
carai quins fotos més maques, sobretot les de les Galápagos. Quina enveja!! És ben bé que aquestes iguanes semblen dinosaures!!!
Que t'ho continuis passant tant bé, i que continuis essent tant feliç!
petons,
Judit.

Tarantina ha dit...

Troili!!! Troili!!! Troili!!!!!!!

Tarantina ha dit...

Beti!!! Que passa en aquest blog que no hi ha novetats??? Eco eco...mua