Després d'Osorno agafo un bus per creuar la frontera fins a Bariloche, al bus em trobo amb una noia que conec, però no recordo de què. Ens mirem i apretem el cervell per a fer memòria, així que finalment ho recordem, vam coincidir a Potosí (Bolívia) fa un mes i mig! Una casualitat més. Així que ens instal·lem al mateix hostal, ara ella viatja amb el seu germà Sam i la Victòria i en Mick. El primer dia no fem gaire res, només voltar una mica i gaudir d'un bon asado amb uns mallorquins. Argentina sempre rep les meves tornades amb bon menjar.


I l'endemà... RAFTING! Després de la bona experiència a Arequipa i de quedar-me amb les ganes a Mendoza aquest cop no ho he deixat perdre (encara que m'ha costat pasta gansa...), aquest cop el nivell del riu era més alt i per tant molt més emocionant. La gran majoria dels guies eren entrenats a Sort, i deien que moltes catalanes els hi havien trencat el cor, i com que jo també ho era en patiria les conseqüències... Total, que em van tirar a l'aigua tants cops com van poder. Vam acabar el dia rebentats, però va ser de primera!

San Carlos de Bariloche és conegut per les seves estacions d'esquí, però ara que és estiu a part de gaudir del paisatge i passejar pel voltant del llac el més idoni és fer-hi trekkings. El poble està ple de botigues de xocolata i gelateries, així que millor no ens hi estiguem gaire que cauria a la temptació. Ens decidim i anem a pujar el Cerro López, són un parell d'hores de pura pujada, que al final no resulta ser el més dur de tot. El més dur és la baixada, amb pluja intensa que ens deixa xops i congelats, tot i que no ens queixem perquè les vistes, encara que una mica emboirades, són precioses.


L'endemà ens decidim a agafar un bus per anar fins a Villa La Angostura, volem anar fins a una illa per veure el bosc de arreyanes, que són uns arbres de color taronjós molt intens. Precisament aquí, Walt Disney s'hi va fer una casa i és on es va inspirar per al conte de Blancaneus. Un cop més la pluja ens ataca i no ens veiem capaços d'arribar enlloc, així que girem cua i cap a l'hostal de nou, serà un dia de peli i descans.

Així que em toca anar ja cap a la Patagònia, i per tant cal prendre decisions. En primer lloc no sabia si baixar per Argentina o per Xile. M'informo i per Xile és impossible, la carretera austral té trams inacabats. Bé, així hi aniré per Argentina, al mapa hi ha la carretera 40 que baixa recta de Bariloche a El Calafate, segur que no seran tantes hores. Doncs bé, aquesta carretera és un infern, tardes 35 hores a fer el trajecte i ho venen com una gran aventura, ja que els imprevists solen ser habituals. La millor alternativa per escurçar les hores és fer la santíssima volta fins a tocar la costa altàntica i tornar a la part oest del país, d'aquesta manera "només" seran 29 hores, el meu nou rècord! Pensava que no ho aguantaria, però si aconsegueixes empassar-te les 6 pel·lícules que et posen, dorms de nit i tens un i-Pod és suportable.

Arribo a El Calafate amb forma de 4, el poble és molt turístic, amb botigues mega cares i poques coses a fer. I per què hi he vingut? És la parada obligada per a visitar el Perito Moreno, el glaciar més famós, tot i que no el més gran o el més espectacular. Juntament amb en Benjamin arribem fins al glaciar i ens hi apropem amb vaixell, després passegem hores pel seu voltant. És impressionant, et deixa sense paraules. Com que en algunes parts hi havia arbres, cada cop que el re-descobria no podia evitar meravellar-me de nou. Però el més impactant és que vas sentint com el gel es trenca i de tant en tant cauen blocs al mar. Si algú veu que el gel és de color blau a les fotos que s'ho faci mirar, és pura il·lusió òptica.


Al vespre anem a sopar delícies a un restaurant i a l'acabar en Benjamin em diu: "no et queixaràs si et convido?". Aquest noi no em coneix, clar que no em queixaré! Però sempre hi ha una segona part i m'explica que el dia abans va conèixer a uns suïsos i el van convidar a sopar, ell em convida avui i... Ok, seguiré amb la cadena de favors, dec un sopar a algú. Voluntaris?

Tot i que tenia previst passar la nit de Nadal a El Calafate, em convencen per no estar-hi més dies perquè realment no val la pena. Així que em dirigeixo a El Chaltén, un poble creat fa menys de 30 anys, de 400 habitants, situat a l'entrada del Parc Nacional dels Glaciars i des d'on es veu el Fitz Roy i el Cerro Torre, segur que a molts us sonaran els noms. Conec dues italianes al bus, la Silvia i l'Antonella, i és amb elles que celebraré la nit, sopem a l'hostal acompanyades de molta altra gent i encara que no són tiberis com els de casa ens ho passem la mar de bé. Al ser un poble tan petit les alternatives són limitades: fins a les 3 a tal lloc i després a tal altre. Doncs així ho vam fer, i la festa que hi havia era considerable! I si a sobre a mitjanit et posen cançons de la Raffaella Carrá, doncs llavors l'eufòria ja és màxima!


L'endemà, Nadal, va ser un dia com un altre, què pensareu si us dic que el dinar eren entrepans de formatge? Quina diferència amb la vostra escudella i carn d'olla. Ens aixequem tard, així que amb les italianes decidim fer només alguns trekkings curts, un parell d'hores fins al Chorrito del Salto i després fins al mirador del Còndors. Us diria que feia molt de vent, però després de l'experiència que vaig tenir uns dies més tard, dic que no en feia gens.


Arribo de nou a l'hostal i m'adono que hi ha hagut invasió catalana a la meva habitació, o millor dit, invasió gironina. Parlem una estona i els dic d'on sóc, quan de sobte en Pep es para en sec, es gira, em mira i diu: jo també sóc de... VIDRERES! No m'ho puc creure! Heu sentit mai la frase de "el món es un mocador?". Doncs en donc fe. També vaig conèixer a l'Anna, professora d'anglès de treballadors del Banc de Sabadell, de molts ex-companys!

Segon dia a El Chaltén i ens decidim a anar a la Laguna de los Tres, des d'on hi ha les millors vistes del Fitz Roy, teòricament són unes 4 hores anar i 4 més tornar. Quan en portem unes 2 i mitja arribem a un campament i comença a ploure bastant, tot està tapat i no crec que veiem res. En aquest moment entenc el que va fer el conductor del bus just arribar al poble: frena en sec i crida "Facin fotos abans no es tapi!" Això més la historia d'uns catalans que van estar més de 20 dies als peus del Fitz Roy esperant que millorés el temps em convencem per girar cua. Bona idea? No ho sé. El que era una pluja lleugera es va convertir en un diluvi, el camí en un riu i nosaltres en ànecs xops. Jo no deia res, mirava cap a terra i caminava a tota velocitat, però una de les italianes fins i tot va amenaçar amb començar a plorar... I és clar que vam arribar, mig congelades i amb fred dins els òssos, però vam arribar.

El següent dia m'uneixo a en Gaizka i el dediquem (un cop més) a trasllats, primer fins a El Calafate on hem de perdre unes hores i després fins a Puerto Natales, Xile per tercer cop. Just arribar em donc compte que aquest cop la logística m'ha fallat, i de ple. Estic a Puerto Natales perquè vull anar un parell de dies al Parc Nacional de Torres del Paine, però es veu que el parc està a dues hores i mitja de camí, que significa que hauria de fer 5 h de viatge cada dia... Canvi de plans, només aniré un dia de trekking. Així que el primer dia volto pel poble i faig coses cotidianes (també cal rentar roba de tan en tan...) i el segon dia vaig fins al parc, faré una caminada que diuen dura 8h fins a la base de les Torres, però en tardo només 6 i allargo el trajecte, que avui estic motivada! La caminada és molt bonica, entre boscos, llacs, prats verds, roques... però el vent és infernal. Mai havia patit un vent amb tanta força, un cop que estava entre roques em va deixar amorrada a terra, literalment. En fi, el que compte és que vaig arribar a les Torres i per a la meva sorpresa en són tres! Sempre havia pensat que només eren dues... Així que puc dir que Torres del Paine és un dels altres llocs on val la pena anar!

I ara ve quan us sorpreneu: problemes per sortir de Xile! "Chile ya lo tiene esto, cuando alguien viene lo retiene...". El pròxim que em digui aquesta frase serà l'última vegada que la diu, ho prometo. Així que no hi ha bitllets fins a Ushuaia i he de anar fins a Punta Arenas (els seus propis habitants diuen que és molt lleig), perdre-hi un dia i el següent sí cap a Ushuaia (12h) arribant just a les 8 del vespre del dia de Fi d'Any. Estic encaparrada en passar el Fi d'Any a la Fi del Món, així que no em queda cap altra solució i torno a perdre infinites hores a la carretera, enmig de paisatges desèrtics.

Arribo a Ushuaia i en Rubén ja m'espera, la família Jofre m'acollirà per a celebrar l'entrada del 2009, una gent molt normal a l'excepció d'una paia amb tupé que no sé d'on ha sortit... I aquell rostit... No vull treure mèrits a cap de les bones cuineres de la família, però el rostit era deliciós!És clar que també influeix el fet que fa temps que no en tastava cap. Arriben les 12 i els raïms no apareixen per cap costat, però sí el substitutiu del cava, així que no hi ha queixes. Després vam sortir amb uns amics i a ballar una estona, que aquestes coses es celebren. El més curiós és que fins a les 11 de la nit no es fa fosc, i a les 4 de la matinada ja clareja, així que semblava que estàvem d'after hours!

Però en Rubén me'n tenia una de guardada: "Demà he de treballar, començo a les 8:30h i tu vens amb mi!". Us podeu pensar que almenys seria una cosa tranquileta, però no, ruta amb 4x4 per uns camins de mala mort, bots per aquí i bots per allà... Sort que després de voltar vam tenir l'asado de torn per a refer-nos, perquè va ser un dia moooolt llarg.

En Rubén també treballa de mariner a uns vaixells que fan una ruta pel canal Beagle i jo m'hi apunto, això d'anar de gratis als llocs mola! Així que visitem les illes dels lleons marins, tot i que més lletjos que els de les Galàpagos (res es pot comparar a les Galàpagos!), el far de la Fi del Món (no ho és, però la gent s'ho pensa i queda bé dir-ho...) i en fi, disfrutar del paisatge de muntanyes nevades. Molt bonic, i encara que amb vent i fred és totalment aconsellable.


El dia següent me'l prenc amb calma, que estic anant accelerada i no pot ser bo, així que voltar per la ciutat i visitar el museu del Presidio, que és una antiga presó convertida en museu. És interessant perquè t'explica els casos particulars d'alguns presos, com vivien i aquestes coses. Aquest poble està tan aïllat que els que aconseguien escapar tornaven al cap d'uns dies perquè no aconseguien anar a cap altre lloc. Ushuaia ara és gran, però el primer intent de poble està a més de 100 km i el primer poble com a tal a 230km.


Pels altrres dos dies a Ushuaia em vaig dedicar a caminar, un dia al glaciar Martial i l'altre al Parc Nacional de Terra del Foc, per a gaudir de les seves platges i camins enmig de boscos. Sóc tota una esportista, qui ho hagués dit fa un temps.


Una de les nits en Rubén em va portar a un mirador on es veia tota la ciutat i on vaig trobar a Ushuaia aquell encant que tothom diu que té i que fins llavors se m'havia resistit. D'un costat la ciutat perfectament il·luminada marcant que més enllà no hi ha res, a l'altre costat una clariana de núvols demostrant que a l'Antàrtida (a només 1.000 km) ja és de dia, i al cel les típiques estrelles d'aquest hemisferi: Cruz del Sur, les 3 Maries... Preciós!

Pensava que els Reis Mags no arribaven tan lluny, però ho han fet: 2 bitllets d'avió! Per sort, cap és de tornada. Després del que m'ha costat baixar tan avall no volia passar-me 3 dies dins un bus per arribar a Buenos Aires, així que hi aniré volant (gràcies tia Mercè!). Tot i això, aniré fins a Rio Gallegos (amb 12h haurem de fer tràmits de sortida d'Argentina, entrada a Xile, sortida de Xile, entrada d'Argentina...) per estalviar-me mig bitllet, que encara sóc ben catalana. I després de travessar Uruguay volaré fins a Belem (aquest bitllet encara no té patrocinador) per assistir i col·laborar amb el Fòrum Social Mundial. Sabré què és això de treballar després de tan de temps?

6 comentaris:

Margarita ha dit...

Ostres Beti! Es ben be que els Reis son Mags, eh? Mira que localitzar-te tant lluny!!! Jejeje.
Bon Any Nou bonica, i que et sigui lleu això de tornar a treballar, agafa-t’ho amb calma que hi han mes dies que llangonisses (com diem per aquí).

Jordi Quellos i Llobet ha dit...

Eiva!!! mallarenga!!! Tampoc et passis amb lo del taj eh?? no n'hi ha per tant!!! Mes val les torresd del pain, i son gratis!!!

Que ven parit que es tot aixo! I nosaltres pel desert. Ja vidria per un dies. MOlt be aixo de treballar, no? No hi ha lloc per un altre? Fins aviat aventurera!!

Anna i Jordi ha dit...

Hola Elisabet! Som una parella que estem fent la volta al món i ara anem direcció a la Patagònia, potser ens podem trobar a algún lloc! Et deixem la nostra web! Bon viatge!!

http://www.voltaalmon.com

super tieta ha dit...

Hola nena!!!!! ja tenim Motoooooo,
però això no és important, espero que estiguis disfrutant moooolt, ah!!! per cert a ki hi ha una noieta que està estalviant diners i està fent tractes per no sé quin billet d'avió que vens i t'en vas amb ella .... en fi no se....
Mira si es petit el molt que els noi que et vas trobar de Vidreres es un PROFE DE L'ANDREU.
Molt petonets i abraçades mils....

Ruso ha dit...

spagetttttthi!!!!
uatsla uatsla uatsla!!!
donaria el dit petit del peu esquerra per poder fer un gin tonic amb el gel dakests glaciars. ke per cert si poses la pantalla en direcció al sol no es veuen blaus :D
quines fotos nena! deus tenir una camera molt bona. hehehehehe
kuidate amore

Tarantina ha dit...

Petruskaaaa!!! Quins dies més curiosos eee? Ara és fosc i ara és clar...jejeje...un petonàs ben gros i fins aviat!