Weon, listo para carretear? Hoy cueca chora, cachai?

Després de Mendoza torno a creuar la frontera xilena i els seus controls infinits i vaig directe cap a Valparaíso, diuen que és una de les ciutats amb més encant del país, amb un aire a Lisboa. Només conec Lisboa de passada, però jo diria que no tenen res a veure. Valparaíso és una típica ciutat de costa, idealitzada per tots els xilens, que sap combinar a la perfecció la modernitat amb la tradició. La part dels cerros és plena de cases de colors, passatges petits, escales infinites i ascensors verticals. Un cop més, el consell és deixar-se perdre. Hi ha qui diu que les cases són totes de colors diferents perquè els pescadors puguin identificar casa seva des del mar i així sentir-se'n menys lluny. És una bonica història, tot i que potser es queda en això, en història.

Un altre dels dies em trasllado a Viña del Mar, que tot i que té platja i no port com Valparaíso és un lloc sense encant, edificis alts a primera línia de mar i grans avingudes comercials. Així que passo el dia per allà i torno a Valparaíso, per a donar una volta amb barca per la badia plena de vaixells militars. Dedico l'últim dels dies a visitar altre cop els cerros i la casa de Neruda, que té les millors vistes de la ciutat!

Finalment abandono els dies que havia dedicat a descansar i vaig cap a Santiago, on m'instalo a casa d'en Páris. Creus que et deixaran un sofà mig atrotinat per dormir i en realitat tinc una habitació privada amb bany, pis cèntric, bona zona, ben comunicat, internet gratis... Què més puc demanar? Just després d'arribar sopem, em preparo per anar a "carretear" i en Páris i els seus amics em porten a un lloc molt especial: només entrar veig que està ple de taules petites amb gent bevent, banderoles, banda en directe... ambient de Festa Major! Que bé, fa temps que no estic a cap. Però el més interessant és que es balla cueca chora, un ball tradicional molt antic que ara el jovent recupera. És un ball amb parella on l'home ha de mostrar-se "macho" i dominant com els pavos reals i la dona s'ha de fer l'estreta mentre balla amb un mocador a la mà. Al final hi ha una part que és com un zapateado! Vaig riure com una beneita, és molt divertit i va bé per a cremar calories.

L'endemà, abans de res, anem a menjar al mercat central, tot és peix i marisc! Potser em flipo per tot, però hi havia uns musclos de pam i mig. Ara que és temporada aprofito i menjo "Locos", uns mol·luscs molt bons, amb una textura que no sabria definir... Els heu de tastar! Jo diria que és temporada, però cada cop que vaig a algun mercat se m'acosta gent i em diuen a l'orella: "Locos, locos, locos...". Sort que sé què són, sinó pensaria que són ells els bojos! Voltem una mica pel centre i veig alguns dels establiments més típics de la ciutat anomenats "Cafés con piernas", que són cafeteries normals però on les cambreres van amb faldilles molt curtes, a més d'estar situades un pam per sobre del terra. En fi, que tot ple d'homes. A la tarda ens decidim per agafar les bicicletes i anar fins al Cerro de San Cristóbal, força proper i des d'on es veuen unes vistes de la ciutat plenes de contaminació, això d'estar envoltat de muntanyes té un preu. La recompensa? Mote con huesillo, una beguda que només agrada els xilens, una mena de gra barrejat amb préssecs deshidratats, massa dolç pel meu gust.

Per cert, a vegades no tot és tan bonic... La segona nit a Valparaíso em vaig aixecar amb els braços, l'esquena i els peus plens de picades. Ditxosos mosquits! Al arribar a Santiago els amics m'informen: això teu no són mosquits, són puces! No pot ser! Però sí, ho eren i a més em feien companyia, que cada dia tenia més picades. Em va tocar portar tota la roba a la tintoreria de dret, em ruixada amb esprai més no poder i tot solucionat.

Però al que anàvem, que Santiago dóna molt de si. Després d'una bona truita de patates per intentar pagar totes les bones atencions rebudes, tornem a agafar les bicis i a conèixer tota la ciutat. Aquest cop anàvem parant: a casa d'aquest, a casa de l'altre, beguda aquí, berenar allà... I quan te n'adones, són les 10 de la nit, els dies passen volant! Per tant, el següent dia relax total, anem a una piscina (aquest cop no és d'aigua termal, però amb la calor que fa és encara millor) situada al cim d'un cerro, així que mentre et banyes veus tota la ciutat. Sol, aigua, records piscinaires, olor de gespa... Ho necessitava! Sopar un entrepà típic anomenat Barro Luco (el cambrer encara riu després que demanés un Barro Loco) i demà serà un altre dia.

Un cop més, i tal com va passar a Bogotà fa segles, tinc la sensació que tothom estava a Santiago. Quin estrés! Quedo amb en Cote (xilè que vaig conèixer a Equador), amb en Manu (el suís precís), l'Andrés (per què calia acomiadar-nos?) i per falta de temps no puc retrobar-me amb en Cole (kiwi conegut a Colòmbia). A això cal sumar-hi que tothom et va fent propostes per anar aquí, allà i més enllà. NO PUC. Bé, de fet sí, però seria un viatge que duraria dues vides. Així que amb ells continuo visitant la ciutat: el museu de Belles Arts, el cerro de Santa Lucía (l'únic que em faltava) i els barris més emblemàtics. Hi ha capitals que no m'agraden, d'altres que sí i d'altres, com Santiago, que m'encanten! Segur que és una percepció influenciada per tota la bona gent amb qui he estat, però aquí també m'hi quedaria a viure.

Faig el cor fort i decideixo marxar, agafo un bus nocturn de 10h fins a Valdívia, un poble que es caracteritza per tenir un mercat de peix força famós envoltat de lleons marins acostumats a les sobres de peix que els donen. M'emociono tan, que per dinar no puc evitar menjar un plat de salmó enorme, la meva debilitat, per poc més de 2 euros. A la tarda vaig fins a un poble que es diu Niebla (situat a l'Illa de Teja), bàsicament per a visitar la platja i algun dels forts que els espanyolitos hi van fer per evitar que s'arribés a Valdívia.

Marxo de Valdívia direcció a Puerto Varas, he sentit a parlar del poble fa just un dia, però és que he quedat amb l'Alberto (el madrileny de Salta) que ara viatja també amb en Carlos i aquest era un bon punt mig per la seva marató, que estan visitant Argentina amb un coet al cul. Puerto Varas es troba al costat d'un llac, és un lloc amb una forta influència alemanya (es veu tan en el nom dels llocs com en l'arquitectura) i el millor lloc per a menjar Kuchen, un pastís de préssec deliciós. El lloc és bonic perquè de fons es veu el volcà Osorno nevat i això li dóna un aire molt pirinenc, tot i que potser només m'ho sembla a mi. L'endemà anem fins al llac de Petrohué, on haguéssim gaudit molt si no fos per l'insistent soroll d'uns ocellots negres. Després anem fins a veure unes cascades i tornem cap a Puerto Varas. Els llocs que hem visitat no són extraordinaris, però com passa al poble, el fet de tenir el volcà de fons ho millora tot. Al vespre gaudeixo d'un d'aquells petits plaers que pot alegrar el dia a qualsevol: anar a veure un Barça-Madrid amb 2 merengues i que guanyi el Barça!

El dia següent ja ens separem, ells van cap a Bariloche i jo cap a Chiloé, el que no sabíem és que ens trobaríem per casualitat uns dies més tard. Així que després d'entrebancs varis arribo a Castro, la capital de l'arxipèlag de Chiloé. La veritat és que em sento força identificada amb els chilotes. Què tenim en comú? No ens sentim de la nacionalitat que la gent s'entossudeix a atribuir-nos: ni ells es senten xilens ni jo espanyola... Chiloé és famós per la gran quantitat d'esglèsies que són Patrimoni de la Humanitat i és que la gran majoria es van fer fa selges i són totalment de fusta. Visito la de Castro i la veritat és que és ben interessant, la fusta li aporta una calidesa especial. Em dedico també a visitar els palafitos, que són cases també de fusta i pintades de colors construides sobre una mena de moll de fusta, queden penjades sobre el mar. Vistes tan d'un costat com de l'altre, són una preciositat. No voldria dir que és com Portobello, a Capri, però s'hi assembla.

El següent dia em decideixo a visitar el Parc Nacional, situat a poc més d'una hora de Castro. Conec en Giovanni, un italià guarda-bosc i amb ell camino pel parc, per la platja, per les dunes... i rebo classes de botànica avançada gratis. La veritat és que hem estat de sort, perquè no ha parat de ploure en tot el trajecte i just s'ha aclarit el dia en arribar al parc. La gent recomana visitar cementiris, així que visitem el de Curaco que és molt estrany, a cada tomba hi construeixen una mena de casa de fusta com les típiques però més petites. M'agrada el lloc. Després d'hores de voltar (m'he de posar les piles, que la Patagònia m'espera!) ens decidim a tastar un curanto, carn cuita amb pedres calentes i acompanyada de marisc. Boníssim! Argentina m'agrada pels seus asados i Xile pel seu peix i marisc.

L'últim dia a Chiloé em dirigeixo a l'illa de Quinchao i visito el poble d'Anchao. Diuen que és famós perquè hi ha una esglèsia de fusta molt bonica que està construïda sense cap clau, que tot són fustes encaixades. Agafo la meva lupa de Sherlock Holmes i em poso a investigar i... està ple de claus! Parlo amb una senyora i em diu que hi havia una esglèsia que realment era així, però com que no se sabia quina era s'ha atribuït la història a la d'Anchao, que és una de les més antigues... Almenys els podríen haver camuflat.

Així que s'acaba la meva segona entrada a Xile, si els plans no em fallen encara hi hauré d'entrar un parell més de cops. Marxo de Castro direcció a Osorno, on passaré la nit per anar després cap a Bariloche. Us mantindré informats!