Fent les amèriques...

GAME OVER (de moment)

2009-09-02T23:00:00.004+02:00

Vaig dir que intentaria fer unes conclusions d’aquest gran any, però ara que m'hi poso no sé ni per on començar, no estic acostumada a avaluar per escrit un any de la meva vida! Però és una etapa que ja s’ha acabat, encara que no m’agradi reconèixer-ho, i ara que ja porto un mes a casa és un bon moment per veure què ha representat. Un bon amic, pocs dies després que jo arribés a casa, endevinada a la perfecció com em sentia: “Me imagino que estás muy alegre de la experiencia que tuviste en el viaje y algo triste porque sabes que terminó una etapa que nunca se repetirá, quizás será distinta pero nunca igual, es parte de este juego, el juego del viajero empedernido.” Sí, ho ha encertat de ple, i no penso abandonar mai aquest joc.

Tornant del Cabo de la Vela (Colòmbia), juliol'08

Molts diuen que la preparació de qualsevol viatge pot ser fins i tot millor que el viatge en si, però no hi estic d’acord. És veritat que abans d’emprendre’l es gaudeix, s’imaginen llocs i experiències, però en el meu cas allò viscut ha estat sempre superior a allò imaginat. Encara que la meva mare digui que porto anys i panys dient que vull fer un viatge d’aquests, no és ben bé així. Recordo perfectament el sopar i la conversa posterior que va portar a ficar data al viatge, era el 2 de desembre de 2006 i em vaig proposar marxar el setembre de 2007, tot i que les coses no sempre van com una vol, a la feina em van fer fixa i vaig començar a estudiar un postgrau, gairebé em deixo convèncer pel tipus de vida que tothom considera idoni. Però bé, la idea mai em va marxar del cap (els més propers sabreu que sóc una mica monotemàtica a vegades) i finalment es va fer realitat el 14 de juliol del 2008. La millor decisió que podia haver pres mai!

Fent snorkel a les Illes Galàpagos, setembre'08

Molts penseu que he estat un any de vacances, un any voltant i saltant d'un lloc a un altre, en entorns impressionants i sense parar de moure'm. Encara que em resisteixo a anomenar-ho vacances, ja per a mi és més aviat un estil de vida, sí que és cert que no puc oblidar els moments viscuts arreu.

Illes Galàpagos, setembre'08

He estat a molts llocs que m’han impressionat, ja sigui per la seva bellesa, la seva situació, la seva excepcionalitat o pel simple fet que m’han deixat sense paraules... No podré mai oblidar els dies passats a la Guajira colombiana i les seves sortides de sol, la sortida a la selva equatoriana, les festes interminables dels bogotans, haver nedat amb lleons marins, tortugues enormes, pingüins i iguanes a les Illes Galàpagos, perdre’m (literalment) per la ciutat de Cusco, poder observar el Machu Picchu des del Wayna Picchu, gaudir del fantàstic salar d’Uyuni, deixar que la pell se’m posi de gallina entrant al Cerro Rico de Potosí, intentar pujar al Wayna Potosí (6.088 m), sobreviure al desert d’Atacama i flotar en un llac de sal, gaudir de la quebrada d'Humahuaca al nord d’Argentina, ballar cueca chora a Santiago de Xile, veure (i sentir!) el glaciar Perito Moreno, passar l'última nit de l’any a la ciutat més austral del món, Ushuaia, viure l'energia de la meravellosa ciutat de Buenos Aires, creuar l’Amazones amb barco fins a Manaus, tastar les boníssimes fruites del nord del Brasil, tenir una vida envejable a la Ciutat dels Cavallers de Veneçuela, gaudir de la soledat en platges caribenyes, participar en una guerra de tomàquets a Sutamarchán, descobrir que el paradís és el Parc Nacional Tayrona, sentir-me com a casa a Caracas, descobrir una bonica història familiar a La Habana, intentar entendre el que s’anomena “l’illa rebel i lliure d’Amèrica”... Buf, la de coses que he viscut i les que m’he deixat en aquesta llista! I l’experiència de l’ayahuasca? I el Festival del Porro a San Pelayo? I l’auto-stop amb el que vaig travessar mig Veneçuela? I les aventures amb els chavistes?

Vista del Machu Picchu (Perú), octubre'08

No podria acabar aquesta llista, però el més important d’aquest viatge no és tot això, si estic contenta d’alguna cosa és de les persones que he conegut, sense que això suposi treure cap mèrit a les que ja coneixia i amb les que he compartit una part de viatge. Crec que no hi ha millor forma d’aprendre, conèixer i canviar com a persona que deixar-se endur per converses, escoltar punts de vista diferents i comprendre com es pensa en un món que a vegades juraria que no és el mateix on visc jo. Per tant, els grans records són cares i noms de persones que han deixat un rastre en mi i que no oblidaré, realment cada persona és un món apart i de totes he après quelcom.

Salar d'Uyuni (Bolívia), novembre'08

Així que ja sigui per unes hores, per uns dies o per uns mesos, les persones és el que més m’ha marcat. Sempre recordaré els 3 mesos passats amb l’Ellinor, les 3 setmanes amb en Manuel per Argentina, les 2 setmanes amb la Tània per Bolivia i Xile, però també els 2 dies amb en Jesús a La Paz, unes poques hores interessants amb en Benjamin a El Calafate, les llargues estones amb l’Hemerson, en Jaime i companyia a Veneçuela, els 5 magnífics a Salta, els altres 5 magnífics al Cabo de la Vela, les tres trobades amb en Carlitos, els dies al paradís amb en Mene, en Luis, la Diana, l’Aldana i en Mariano, les més de 100 persones a la Trobada Nacional CS de Colòmbia, en Páris i la seva bici a Santiago de Xile, en Maxi i el seu humor a Buenos Aires, la segona trobada amb la Rachel a Bariloche, la comunitat sueca a Alter do Chao, inclús una trobada casual amb l’Eduardo a Villa de Leyva... Un cop més, la llista seria interminable i em deixo molts noms, tot i que per això no són menys importants. Realment estic molt contenta del gran nombre de persones que han passat a ser amics. Saber que puc tornar a molts llocs, que m’hi sentiré com a casa i que s’obriran les portes i em rebran uns braços amb ganes d’abraçar-me, em fa sentir feliç i afortunada.

Cachi (Argentina), novembre'08

Ha estat un any de canvis, i de tots tipus, però analitzant exclusivament el que es considera viatge, diferencio 3 etapes. Vaig començar viatjant ràpid (molt ràpid puc dir ara) estant un dia aquí, dos allà i un altre més enllà, cosa que no permet conèixer gaire gent o arrelar relacions més profundes, i és que les forces es concentren en visitar el major nombre de llocs en el mínim temps possible. La segona etapa és la conseqüència de la primera, un s’adona que el que ha estat fent tan de temps ja no l’omple, que no cal aixecar-se cada dia a les 6 del matí, que una setmana en un mateix lloc no és temps perdut i que cal anar més lentament, fet que en el meu cas em va fer pensar en tornar cap a casa i tot. Però per sort, no vaig caure a la temptació i vaig arribar a la tercera etapa, sens dubte la millor de totes! Vaig aprendre a deixar-me anar completament, a gaudir del que se m’apareixia al davant, a no dir mai que no, a provar i experimentar, a viure els petits moments, a deixar que la pluja em mulli quan plou, a que sigui el destí qui triï la pròxima parada i no jo... He estat molt feliç, i el destí (si és que existeix) només ha fet que posar-me grates sorpreses al camí!

Glaciar Perito Moreno (Argentina), desembre'08

Però i jo, que he canviat? Durant el viatge em va semblar que havia canviat molt però ara que torno a la terra que em va veure néixer m’adono que potser no tan, que en essència sóc la mateixa de sempre, tot i que he après a ser més tolerant, adaptable, sensible (abans no plorava mai i aquest any me n’he fet farts!), a valorar el que tinc, a ser més sincera, i he continuat essent riallera, aventurera i atrevida! Però també he descobert què no m’agrada d’altres persones, i com no vull que siguin els que m’envolten: res de maniàtics, ni intolerants o poc respectuosos, ni queixiques ni pessimistes! Així que encara que hagi tornat amb les primeres canes i amb algunes línies d’expressió (patas de gallo, perquè enganyar-nos...) me’n tornaria a anar amb els ulls tancats!

Alter do Chao (Brasil), febrer'09

D’altres us preguntareu pel preu de veure un somni fet realitat. Doncs sí, econòmicament potser m’ha costat una mica més del que pensava, però és que també hi he estat el doble del temps previst inicialment. Sincerament, amb l’excusa de “ara que hi sóc aprofito” no m’he estat de res i he fet tot el que he volgut, així que si ara em fessin pagar per totes les experiències, en pagaria el doble! Personalment he crescut, après i millorat com a persona, i això no té preu. Que m’he perdut l’any de la crisi i del triplet culé? Sí, i què!

Manaus (Brasil), març'09

Alguns incrèduls, en només sentir meravelles d’un any de viatge pregunten per les coses dolentes. No tot són flors i violes, és clar, vaig passar per una crisi viatgera, sentimental i personal a Argentina, la qual em va fer no aprofitar al màxim llocs i persones que s’ho mereixien. Però segueixo amb el mateix discurs: cal aprendre de tot, i si aquests mals moments han servit per a posteriorment ser més feliç, per a conèixer noves facetes de mi i per a millorar, ja en tinc prou. Però també em pregunten per d’altres tipus de coses, aquelles que “obligatòriament” t’han de passar estant en uns indrets tan perillosos com Amèrica Llatina, per tant la gent s’estranya quan dic que no m’han robat, ni apallissat, ni ferit, ni violat, ni perseguit... El més dolent de tot va ser un intent de robatori (només portava 20 dòlars a sobre) en un bus d’Equador i una situació un pèl més amarga al Cabo de la Vela, quan uns indígenes estaven disposats a pagar per a nosaltres i ens vam haver d’amagar a casa la matriarca. Per tant, tot es queda en intents, no m’ha passat res i això demostra que no cal anar amb por, tot i que sí amb seny i essent conscient d’on et pots posar i on no. A vegades, fiar-se dels propis instints és el millor que es pot fer, tot i que comptar amb bona sort també ajuda. Alguns m’han acusat de viure en un món de color de rosa i ple de flors, dient-me que era massa despreocupada, que em fiava de tothom i que el món és un “lloc perillós”, però m’agrada pensar que res dolent em passarà i que la gent és bona fins que es demostri el contrari, si m’ha de passar alguna cosa negativa, em passarà igualment, no?

Dies d'Ultimate Frisbee a Mérida (Veneçuela), abril-maig'09

Qualsevol generalització que faci sobre Amèrica Llatina serà errònia, no podem englobar tants milions de persones i dir que són així o aixà, però ho faré igualment, si m’ho permeteu. Em molesta que en molts imaginaris la gent pensés en mi com en una gran aventurera vestida d'exploradora, que em movia per llocs totalment pobres, que la gent vivia en barraques, que només menjava arròs i frijoles (això els que no pensaven que patia gana), que hi havia serps i caimans per tot arreu... És clar que hi ha zones així, però també hi ha moltes ciutats que donen mil voltes a les nostres. A més, molts països que econòmicament són més pobres, la gent i la seva cultura ens passen la mà per la cara... Que em donin l’únic plat de menjar que tenen, que em convidin a casa seva sense demanar res a canvi o que se m’acostin només per saber qui sóc i què faig allà, ho demostra.

Gran Tomatina Colombiana a Sutamarchán (Colòmbia), juny'09

Estaria bé fer una llista sobre el què m’ha agradat més i menys, quin país s’emporta la palma i quin cal obviar, però això també seria injust, perquè per molt que hagi passat un mes o dos a cada país, això no és suficient per emetre cap judici. El que sí puc dir és que Xile i Argentina m’han encantat però els he trobat molt “europeïtzats” per dir-ho d’alguna forma, així que no m’han sorprès tan com Bolívia o Perú. Però la Copa d’Or té un destinatari clar: tan pels seus espais naturals com per la calidesa de la seva gent, the Oscar goes to... Colòmbia! Ja ho diuen ells mateixos que quan hi vas “el riesgo es que te quieras quedar”. Ho corroboro firmament i ja fa dies que busco excuses per a tornar-hi.

Jardins de la quinta de Bolívar a Bogotà (Colòmbia), juny'09

A Amèrica Llatina la gent és més càlida, carinyosa, hospitalària i oberta, d’això no hi ha dubte. M’he fet farts de discutir (majoritàriament amb homes) defensant que puc tornar sola a casa, que no cal que em diguin ni reina, ni amor, ni linda ni molts menys mami, que no cal que m’obrin la porta del cotxe, ni que em deixin passar primer, ni que m'apartin la cadira de la taula... Sí, m’he fet farts de dir i cridar als quarts vents que la dona pot ser independent, que no m’agrada el matxisme i que sembla que ens tractin com a dèbils... Doncs bé, he de dir que ara ho trobo una mica a faltar, és molt fàcil deixar-se cuidar, i al final vaig començar a entendre que era quelcom cultural i que els surt de dins. Ei, només una mica eh?

Segona Trobada Nacional CS a Armènia (Colòmbia), juny'09

Després de tornar a casa, i sobretot després d’haver passat una setmana a Suècia, veig encara més clar que d’Amèrica Llatina m’agrada que els problemes sempre tenen una solució, que el límit de passatgers d’un cotxe és igual a tots els que hi càpiguen, que els busos paren on tu vulguis, que si una botiga està tancada la poden tornar a obrir, que la gent es baralla per ajudar-te... En definitiva, que no tot està regulat, i que el camí de cada un de nosaltres és una mica més lliure. És que no m’agrada que em diguin què puc fer, per on he de passar, què he de creure...

Parc Nacional Tayrona (Colòmbia), juliol'09

Ara que sóc a casa tinc una sensació una mica estranya, i és que venia completament conscienciada que tindria una crisi tremenda i que ho passaria molt malament, però de moment de la crisi, ni rastre! Passats els primers dies de retrobaments i sorpreses vàries, estic tranquil·la i serena, crec que la crisi apareixeria si veiés que m’he de quedar enclavada en un món que no vull, però com que tinc clar que tornaré a marxar tan aviat com pugui no em sento presonera. Sento que aquí tothom segueix una vida que jo no vull ara mateix (feina, casa-hipoteca, fills, gos...), que molts no s’han mogut, que les converses són les de sempre... Això no és cap crítica, és només el fet que em deixa encara més clar que he de viure moltes coses més abans d’assentar-me, sigui a Catalunya o a qualsevol altre lloc del planeta.

Dia de la Infància a Cienfuegos (Cuba), juliol'09

I per a rematar-ho, aquests dies m’he decidit a netejar calaixos i han començat a sortir fotos d’aquella època on encara es revelaven: de Gàmbia, del mig any a Londres, de l’estada a Brussel·les, de la Índia, del Marroc... Sí, tinc clar que m’encanta conèixer nous llocs i gent, i per tant tinc clar que vull viatjar tan com pugui, si ho deixo per més endavant potser serà massa tard! Ja us informaré, tot i que potser ja no serà via blog, que tinc ganes d'una mica de vida anònima. Perquè la censura que he anat imposant l'heu notat?

Bicicletada mullada a Trinidad (Cuba), juliol'09

Això que havia de ser un resum encara acabarà essent un llibre (que per cert, NO escriuré cap llibre...). Ha estat un any de somriures però també de plors, de moltes coneixences però també de comiats, d’alegries i d’alguna tristor, però en general el valoro totalment positiu, ha estat el millor any de la meva vida! Realment espero que amb aquest blog us hagi pogut acostar una mica a la meva experiència, us hagi fet arribar a llocs desconeguts, us hagi fet venir ganes de voltar i que us hagi agradat llegir-me. Jo us vull donar les gràcies pel suport que he rebut, perquè és bonic sentir que hi ha algú a l’altre costat del telèfon quan una trucada es converteix en necessitat més que en voluntat, i perquè saber que a la tornada hi haurà un entorn de família i amics envejable fa que no em costi tan deixar-vos enrera...

Península de Ancón (Cuba), juliol'09

Us deixo amb el que podria anomenar l’himne del meu viatge, aquella cançó que sense adonar-me’n escoltava una vegada i una altra...

En un món ple de cabòries
on mana la resignació,
els somnis no escapen
de no ser més que una il·lusió.
Que tot allò que fem,
que tot allò que som,
és la vida que et dóna raons!

I digueu, i digueu el que vulgueu
que la vida són dos dies
i a mi no me’ls traureu.
Que potser jo semblo estrany,
que potser sóc un malalt,
però m’he acostumat a viure
com si hagués de morir demà.

Malmö (Suècia), agost'09

Ostres, m’acabo de recordar que m’he deixat uns mitjons a Bogotà! Són lletjos i foradats, però els hauria d'anar a buscar igualment, no?

Última estació: CUBA, mi amol!

2009-08-09T20:00:00.005+02:00

No sé pas com resumir les últimes 3 setmanes, però ho intentaré. La Toya finalment va arribar, ella em va portar a Amèrica Llatina i ella se me'n vol endur. Els primers 5 minuts ens veiem rares, però de seguida tornem a ser les de sempre. Anem a la Silocaina (el pis dels amics) i es forma un gran festí d'embotit i crema catalana, els caraquenys es tornen bojos! Al vespre la Rouse ens convida a una festa d'aniversari i acabem en una festa rollo Merlouse Place, estàvem a un club privat arran de platja, i el millor de tot és quan ens passen el pal per fotre gardela a la pinyata!

Vam gaudir de la festa però la veritat és que estàvem ben nervioses perquè l'endemà anem a Cuba. Bé, anàvem... Han enviat un avió més petit del compte i els últims en arribar (nosaltres) queden a terra. Qualsevol pregunta té com a resposta "Vayan al hotel, que es de 5 estrellas, se bañan en la piscina y comen langosta, que es todo gratis!". Al final toca cedir, les estrelles i la piscina hi eren, però la llagosta ni pintada! Aprofitem per començar a agafar color i l'endemà a primera hora cap a l'aeroport per no tornar a quedar fotudes.

Camarero: la langosta por favor!

Arribem a La Habana i abans de sortir de l'aeroport ja ens en passa una: després de passar el control de passaports un policia ens els torna a demanar i fa moviments estranys d'un lloc a un altre, nosaltres no entenem res. Després de moltes preguntes, ens diuen que ens han de fer un test de drogues. Cap problema, "No van a encontrar nada, señores!". Passen la màquina per les mans de la Toya i res, ho passen per les meves i l'ordinador pita. Miro la pantalla i veig que posa "COCAÏNA: 1%". Em miro el policia i li pregunto si m'ha gastat una broma, em contesta amb un NO rotund, estic cagada! Mentrestant, la Toya cridant amb un castellà de pagès diu: "Esto es mentira!". Finalment se m'acudeix dir-los que he passat l'últim mes a Colòmbia, la resposta és unànime: "Ahhhhhhh", i és que això ho explica tot. Revisió de l'equipatge i tot correcte, així que ens deixen entrar al país!

Només arribar anem directament a casa d'en Rolando i la seva família. Aquí hauria d'explicar una història que crec que és molt maca, però que mai he acabat d'esbrinar del tot, espero que me l'expliquin completa ben aviat. Resulta que en Rolando té relació amb la meva família a través de cartes des de fa més de 20 anys, quina gràcia quan em van treure una foto on hi sortia jo! A la casa hi havia un Josep, una Anna, un Xavier... i ens va quedar per conèixer l'Elisabet i en Gerard. Jo estava completament il·lusionada, era quelcom surrealista. Tot i que la intenció no era quedar-nos-hi, al final hi vam estar 3 dies. És en aquest tipus d'experiències quan més s'aprèn, i és que sense que ningú t'hagi de donar lliçons un mateix veu que mitja galleda és suficient per a dutxar-se, que algú que té poc t'ho donaria tot i que qualsevol detall és enormement apreciat. Per què necessitem tantes coses al món dels rics? I és que sí, econòmicament nosaltres som més rics, però ells tenen moltes d'altres coses que a nosaltres ens manquen.

En Rolando, en Xavier, la Mima, jo i la germana d'en Rolando.

L'Anna, la Juliet, una altra neboda d'en Rolando, jo i l'Emmanuel.

El primer dia a La Habana (que coincideix amb el dia que compleixo UN ANY DE VIATGE!) ens dediquem a visites turístiques amb la Thais, una de les nebodes d'en Rolando. Amb ella anem fins al passeig del Prado, el Malecón, el Capitoli, la plaça anti-imperialista... Ho trobo tot bonic, però els hi falta molta restauració, suposo que la frase que millor ho defineix és "fet i deixat estar", una mà de pintura hi faria molt de bé. Al vespre la Thais ens convida a veure un assaig de la seva comparsa amb música en directe i tot, i més tard amb la família anem a una festa de Tambores, música africana a una casa particular amb un ambient santero total, que a Cuba es porta molt. Veiem un parell de situacions estranyes, no sabem si la gent està posseïda o beguda, però realment sembla que tinguin el dimoni a dins i cauen per terra. Ens encanta, descarreguem energia més no poder i seguim fent el que tot el dia: SUAR. L'endemà visitem la Habana Vieja per veure la catedral, l'esglèsia de Sant Francesc d'Assís, la Bodeguita del Medio, i tornem cap a casa nostra (realment així ens hi sentim) a deixar passar les hores a la terrassa juntament amb la família.

La Thais i la resta d'integrants de la seva comparsa van cap a Pinar del Rio a participar dels Carnavals. Heu dit Pinar del Rio? Heu dit Carnavals? Ens hi apuntem! En Saul se'ns presenta a casa abans de les 6 del matí i cap a esperar (per sort, menys de 3 hores) els 5 busos carregats de gent que ens han de portar a destí. Allà ningú ha dormit i no paren de beure, cridar i ballar en tot el trajecte, nosaltres pensàvem que no aguantarien fins al vespre, però eren la millor comparsa amb diferència, mai havíem vist a gent ballar amb tantes ganes i passar-s'ho tan bé! A part de gaudir del carnaval i menjar cocodril (si és que ho era, era boníssim), durant el dia vam fer poca cosa a Pinar del Rio, i és que sense comptar el mal d'esquena que em persegueix, la calor em deixa completament aixafada. De debó, mai havia caminat tan lentament ni havia necessitat migdiades tan llargues. Una de les coses actives que vam fer va ser pa: a les tantes de la nit ens vam mig colar a una fleca (tenim la mania de posar el nas a tot el que veiem) i que si ara mengem un pa, que si ara xerrem amb no sé qui... en fi, vam acabar fent pa, jo amb mal als braços però la Toya més contenta que un gínjol.

L'endemà volíem anar a Viñales però no hi anem per falta de temps, sempre ens aixequem massa tard. Però la ciutat està activa: voltem amb en José Ernesto, coneixem els integrants d'un grup famós de música, localitzem els millors mojitos a 0.30 € (Toya, te'n recordes?), sopem a una marisqueria, la liem al ball de la plaça i descobrim que els cubans són mega gelosos (no suporten a una dona independent!).

Abans de sortir de casa has d'agafar l'ampolla, que t'ompliran de cervesa o rom!

De Pinar del Rio hem decidit anar fins a Cienfuegos i hi dediquem tot el dia, que el transport a Cuba no és gens fàcil. Sense entrar en el fet que hi ha dues monedes (la nacional i la que han de fer servir els estrangers), existeix una companyia de busos exclusiva per a turistes, mega cara i amb busos de luxe, cosa que a nosaltres no ens interessa. El que volem és viatjar com un cubà més, i ho tenim PROHIBIT. Ja ens coneixeu: que no ho podem fer? Doncs ho farem! En tot el viatge només hem agafat 2 cops els busos d'estrangers, i perquè no teníem cap altra alternativa. Què has de fer si els horaris no et van bé o si el bus no va on tu vols? Doncs llogar un taxi turístic privat. Ho odio! Durant tot el viatge hem anat amb taxis compartits, busos normals, hem demanat botella (auto-stop) i tot el que se'ns acudia. Però si és que no podíem ni agafar un bici-taxi, i quan ho feiem acabàvem pagant més perquè et cobren el trajecte més el risc de si els veu la policia, i a més et deixen a cantonades o fan girs inesperats de cop i volta si hi ha algun policia a la zona.

Ets guiri? Agafa el bus de la dreta, OBLIGAT!

Tot i que ens han parlat bé de Cienfuegos no ens acaba de fer el pes, tot i que el Malecón és bonic i a la nit hi ha molt d'ambient. A més, hi fa molta calor, mai em podré acostumar a això. Per sort, és diumenge i és el Dia de la Infància, així que el boulevard està ple de famílies, actuacions infantils i pastís gratis per tothom. Ens hi encantem més del previst i després anem cap al terminal que volem anar a la platja Rancho Luna, a només a 17 km, i tardem 3 hores! Som més de 100 persones esperant, no hi ha busos però quan n'apareix algun tothom comença a córrer com boig, alguns salten i entren per les finestres, d'altres empenyen de forma indiscriminada... Esto es la guerra! Finalment aconseguim entrar en un bus i arribar a la platja que, sincerament, ens decepciona una mica, està a rebentar de gent!

Pel pròxim dia hem decidit anar al Nincho, diuen que és un dels tresors desconeguts de Cuba: cascades en un entorn natural preciós. Feines i treballs per arribar fins a Cumanayagua, ja és la tarda i ens diuen que l'únic bus que hi anava surt a les 5 del matí... Ja no ens estranyem, sempre fem tard. Decidim marxar de Cienfuegos direcció a Trinidad, un poble molt bonic d'aire colonial, amb carrers empedrats i edificis ben conservats. Representa una de les ciutats millor conservades de tot Cuba i va ser declarada Patrimoni Mundial de la Humanitat, potser per això a nosaltres ens sembla massa turística. El primer dia decidim llogar bicis i anem a la península d'Ancón, ens han dit que les platges allà són una meravella i està a menys de 20km. Sorpresa: estem soles (excepte un tio que fa veure que busca llagostes), sorra blanca, aigua turquesa i la típica imatge del Carib! La Toya anava dient que ens enxamparia una tempesta, però tot i uns núvols negres que cada cop estaven més aprop jo em negava a acceptar-ho. Va ploure, i molt, i tot i que volíem esperar que parés, al final vam decidir continuar igualment. M'encanten els països on la pluja no fa parar la vida de la gent... Ja de tornada, a mig camí ens trobem amb un grup de nois que fan auto-stop, me'ls miro i dic que si ells pedalen jo en carrego a un! Dit i fet, com una marquesa fins a Trinidad. Sopem en un Paladar i cap a l'escalinata del poble a escoltar música en directe amb tots els altres turistes (eren una pila!).

Des de Trinidad surt un tren de vapor que et passeja pel Valle de los Ingenios, un paisatge d'un verd intens meravellós. El que passa és que ja portem 2 dies fent el guiri de mala manera i el tercer dia hi tornem a caure de quatre grapes, el que sembla que havia de ser una excursió entre naturalesa acaba essent quelcom que volem oblidar, no us donaré més detalls que ho he promès a la Toya. Així que encantades amb Trinidad però criticant el circ que hi ha montat al voltant, en marxem direcció a Santa Clara.

Allò importat de la foto és que jo em jugava la vida,

no pas el tio dels calçotets estripats que hi ha a primer pla

Les visites obligades de la ciutat de Santa Clara són bàsicament dues. En primer lloc el monument a la batalla de Santa Clara, on a finals de 1958 els rebels van fer descarrilar un tren blindat destruint les línies ferroviàries, fet que va obligar als enemics a rendir-se i que va ser un gran pas pel triomf de la Revolució. En segon lloc, cal anar a la plaça de la Revolució, on hi ha una estàtua i el Mausoleu del Che Guevara, pel nostre gust, una mica massa exagerat tot plegat. No hi ha dubte que les idees del Che eren revolucionàries i molt bones, però si aixequés el cap crec que ni a ell mateix li agradaria.

La pròxima parada era Matanzas, aquest cop no esperàvem grans coses de la ciutat i ens va encantar, tot i que no sabria explicar el perquè, és una sensació que vam tenir des del primer moment. A la nit decidim anar a voltar i topem amb un lloc on hi ha gent fent cua al carrer, a la que em despisto ja trobo la Toya enclestada el vidre mirant què hi fan: una festa Quinceañera! Molts països dels que he visitat tenen aquesta tradició, quan les noies fan 15 anys els pares els hi preparen una gran festa que més aviat sembla un casament, que si pastís, fotògrafs, vestits de pel·lícula, menjar i beure per tothom, regals... Ens les empesquem per fer sortir la mare i demanar-li si hi podem entrar, ens diu que sí i ja ens veus saltant per la finestra cap a dins (desentonem moltíssim!). Tan la quinceañera com les 14 parelles que l'acompanyen van mudats de cap a peus i tot és un gran espectacle, tot i que el millor de tot va ser quan es van acabar totes les formalitats i va començar la festa de veritat!

Hem decidit passar un dia a Matanzas recorrent la ciutat i ens parlen del Santuari de Montserrat i clar, ens falten cames per anar-hi. Situat sobre una muntanya on la gent va a passar el diumenge, hi ha un santuari construït per catalans i referències a les nostres 4 províncies . Que aquestes coses em facin il·lusió significa que ja vull tornar cap a casa? No ho crec, però és que estimo molt la meva terra! Allà hi vam dinar i ens vam sorprendre un cop més de les mancances d'aquest país, ja que era un restaurant amb unes 15 taules i només 5 d'ocupades, mentre la gent feia cua. Després d'inventar hipòtesis vàries ho preguntem i ens diuen que no tenen suficients gots! Un restaurant sense gots? Sí, també hi ha hotels sense llençols suficients...

Ja que estem a Cuba i que ens queda aprop, decidim anar a Varadero, només hi volíem passar el dia però al final ens hi vam quedar dues nits. Com anar-hi? Ens volen fer pagar 6 dòlars a cada una per una hora de bus, ni pensar-ho! La Toya ha descobert com semblar cubanes, i l'únic que hem de fer és entrar al bus local malcarades, pagar al conductor sense dir res (l'accent sí que ens delata...) i cap a dins! Després d'un bus, auto-stop amb un camioner i un altre bus arribem a la platja, i va ser una mica de decepció, i és que ja sabíem que el lloc és molt turístic, però és que estava pleníssim. Molta gent m'havia dit que són les platges més boniques del Carib, i tot i que en tinc molts dubtes, he de reconèixer que aquells llargs quilòmetres d'aigua turquesa són preciosos.

El dia següent toca OPERACIÓ HOTEL. Volíem anar a les platges més allunyades i just ens va carregar un home que anava al Melià 5 estrelles. Ah, doncs nosaltres també hi anem! Vam fer una mica el numeret i vam fer que ens ensenyessin les instal·lacions i ens informessin dels preus. Un cop a dins, vam anar a la piscina a fer immersions, a la gandula de la platja i al final a demanar begudes gratis i tot, ningú es fixa si tens braçalet o no! Hauríeu de veure'ns caminar amb els canells amagats... La platja aquí era molt més tranquil·la i també bonica, i encara que vam gaudir del dia, no entenem la gent que va a aquest tipus d'hotels, la imatge que s'enduen de Cuba res té a veure amb la realitat.

I això s'acaba, toca tornar a La Habana i per sort coneixem en Juanjo, un murcià que ha llogat un cotxe i ens convida a anar amb ell. Tornem a passejar per la Habana Vieja, pel mercat i disfrutar d'aquesta ciutat tan com podem. El dia següent fem les últimes compres i anem de nou a casa en Rolando, on passarem l'última nit, per donar-los alguns regals i compartir les darreres hores amb ells. Aquesta gent ens ha agafat molt d'apreci i nosaltres a ells encara més!

Ens llevem ben d'hora, aquest cop no volem perdre l'avió, i tot i que el taxi no es presenta a casa ens espavilem perquè el veí ens porti fins a l'aeroport, on arribem i veiem que no hi ha el vol a les pantalles... Havien avançat el vol 3 hores (ja feia 3 mesos) i a nosaltres ningú no ens havia avisat. Dins el cap ressonava la veu d'en Juanjo que dos dies abans ens havia dit que calia confirmar el vol i jo li vaig contestar: "Yo nunca he confirmado ningún vuelo y nunca me ha pasado nada!". El pròxim vol de Cubana de Aviación cap a Caracas era al cap de 3 dies i això representava perdre el de tornada a Catalunya. La companyia no es fa responsable de res i hem de començar a mirar bitllets amb altres companyies fent escala a Panamà. Però hi ha una petita possibilitat, un bon home ens diu que potser ens pot encabir en un vol especial (un vol no comercial que porta cubans a fer missions a Veneçuela) i després d'esperar una estona ens diuen que sí! Només 10 hores d'espera a l'aeroport i cap a Caracas. Mola tenir una flor al cul, eh? A Caracas vam tenir el temps just de dormir, fer la motxilla de nou i cap a buscar l'avió direcció Barcelona...

Foto de quan ens diuen que tenim vol.

Cuba m'ha agradat, però també he de ser sincera i dir que hi ha moltes coses amb les que no combrego. Som clarament d'esquerres i pensàvem que a Cuba hi podríem aprendre molt i veure un sistema polític i social diferent al nostre i que segurament admiraríem. La paraula que millor defineix el que hem observat és DECEPCIÓ, el país no els funciona per cap costat, moltes preguntes i poques persones disposades a contestar-les. I els que les contesten són els qui viuen com reis o els qui des d'altres països exalten el model cubà per tenir una teoria bona (que no nego). Però per què no tenen accés a internet? Per què cobren només 10 euros al mes (no, no és suficient ni allà ni enlloc)? Per què no poden parlar de política obertament? Per què hi ha dos monedes i els de fora ho hem de pagar tot caríssim? Per què hi ha control de sortida del país? Per què no podem agafar ni un simple bici-taxi? Per què hi ha un sol partit polític? Per què, per què, per què?! Si algun cubà viu amb els 300 pesos que li pertoquen, no li falta de res, és feliç i vol defensar el sistema, que m'avisi que vull parlar amb ell.

Però també intento comprendre els qui ho defensen, els qui diuen que no hi ha ningú sense plat a taula, sense educació, o sense atenció sanitària gratuïta. Els defensors també deien que tenint en compte les condicions del país i comparant-lo amb els seus semblants és un dels que està millor, però això em sembla una simple excusa. No obviaré que hi ha el bloqueig econòmic, és clar que això els fa mal i els impedeix portar a terme la Revolució que ells voldrien, però cal actuar en contra de les circumstàncies i allà sembla que ningú fa res. Tothom ens parlava de la injustíca en la que viuen però ningú estava disposat a actuar, i tot i que precisament aquest any es celebra el 50è aniversari del triomf de la Revolució, aquella que té una teoria preciosa, no entenem com això acaba essent una mena de dictadura. Potser el que em falta és escoltar una mica més en Fidel, i és que per molt contrària que la gent fos al sistema tothom acabava elevant en Fidel! Què els hi ficaran al beure? No és broma, que als integrants veneçolans del Frente Francisco de Miranda que anaven a Cuba a estudiar els posaven un líquid inhibidor sexual a la beguda!

Però ja n'hi ha prou de parlar de Cuba, no? Parlem de la companyia: Toya, de nou ha estat un plaer fer una part del viatge amb tu! Pròxim destí?

Per petició popular, aquesta no serà l'última entrada al blog, sinó que d'aquí uns dies escriuré alguna conclusió d'aquesta gran experiència viscuda, ara que ja estic a casa segur que veig les coses d'una altra manera.

De somriure a somriure i tiro perquè em toca!

2009-07-10T14:30:00.004+02:00

El primer cop que vaig estar a Colòmbia no vaig escriure cap postal per falta de temps, així que vaig pensar que aquest cop sí que ho faria, però tampoc he tingut temps! Pot semblar pedant, però creieu-me que és ben veritat. I bé, ara que m'han fet filla adoptiva espero tenir l'oportunitat d'escriure'n algun dia. I és que per exemple, el cap de setmana que jo estava a San Pelayo hi havia també el Festival de San Pedro a Neiva, el Festival Folclòric a Ibague, el Rock al Parque a Bogotà, el torneig internacional del Joropo a Villavicencio...

Us vaig deixar a Medellín, on només vaig estar 3 dies, de nou amb presses. El primer dia vaig quedar amb la Mun i la Maite, dues gironines amb qui vaig passar el dia voltant, o volant, que elles només tenien un dia per visitar la ciutat. Medellín és famosa bàsicament perquè és la ciutat natal de Botero i perquè era la ciutat del narcotràfic i del càrtel de Pablo Escobar. Tot i que jo ho veig tot molt tranquil, alguns segueixen dient que hi ha zones perilloses. No sé, mai ensumo el perill, i per sort mai me'l trobo. Medellín és l'única ciutat colombiana que té metro (tot i que circula per sobre terra) i acaba amb unes extensions com de telefèric, el metrocable, que és una solució per integrar les zones altes i pobres de la ciutat amb el centre. És impressionant el contrast del barri amb la modernitat del metrocable. També vam visitar el Parc de les Escultures de Botero i el Pueblito Paisa, una mena de Poble Espanyol que no em va agradar gens.

Els altres dos dies els vaig passar descansant i coordinant coses, passejades pel centre i més metrocable i Parc dels Peus Mullats amb en Dylan. Aquest canadenc el vaig conèixer a l'hostal, als dos minuts li vaig explicar el meu pla i li vaig dir: "T'apuntes?". La resposta va ser contundent: SÍ! La meva primera reacció va ser pensar que ja havia tornat a parlar massa i que no el coneixia de res, però la gent que es deixa endur pels instints sol ser bona, en Dylan no és una excepció, i encara que li agradin les converses d'altres planetes és molt bon paio.

Així que amb l'Aldana i en Dylan ens n'anem cap a San Pelayo on trobarem en Luis, la Diana, en Menelaos i en Mariano, que són la crème de la crème de la Segona Trobada Nacional CS. Ells creuen que ens han convençut per anar a San Pelayo, però amb l'Aldana ja feia setmanes que n'estàvem. I què hi anem a fer a un poble remot com San Pelayo? Doncs ens hem enterat que hi ha el XXXIII Festival Nacional del Porro! El porro bailao, que ningú pensi malament. Arribem nosaltres 3 i en menys de 5 minuts tenim a tot el poble mobilitzat buscant-nos allotjament: la casa del tio, la del cosí que no hi és, la de la veïna... Al final triomfaso: apartament amb 3 habitacions, bany, pati i jardí amb gallines, tot per només 24 euros tot el cap de setmana, entre tots! Bé, no hi ha llits ni mobles, però tenim hamaques i acabem tots amuntegats a la mateixa habitació. Fa la calor més forta que recordo dels últims mesos però ens és igual. I per si no n'hi hagués prou, gran part del dia no hi ha aigua al poble.

A San Pelayo hi ha música a qualsevol racó, però que la gent no balli i es quedi a l'ombra no significa que nosaltres ho haguem de fer, tot i que quan no podem més també ho fem. Sense cap mena de dubte, som els reis de la festa, i no perquè ho digui jo... Alguns us preguntareu com es balla el porro, oi? Doncs encara no ho tinc dominat, però això és el de menys. Un d'aquests dies que ballàvem a la plaça va tenir lloc un episodi que voldria oblidar: veig una nena per allà aborrida i jo "venga niñita, a bailar!" i ella que es fa la dura, que no vol, sembla com si li fés vergonya. "Niña, que yo te enseño, mira sólo hay que moverse un poco...". De cop la nena agafa revolada i comença a ballar amb l'estil més perfecte que he vist mai. Aquesta menuda m'està passant la mà per la cara i el pitjor de tot és que tothom ho està veient... Especialment els amics no poden parar de riure, jo amb la cua entre cames intento buscar un lloc entre la multitud per amagar-me, i és que sempre m'emmerdo on no em demanen.

Cal dir que aquest senyor era el meu ballador particular,

el que passa és que li vaig deixar una estona a l'Aldana

Però si fins i tot en foto es veu que ballava bé la caraja!

El segon dia del Festival, mentre estem veient totes les bandes desfilar pel carrer ens enterem que ve a tocar Totó La Momposina, una dona gran amb una energia desbordant, molt famosa a Colòmbia i de la que porto dies escoltant música. Ens passem més de 4 hores esperant l'actuació mentre acaba el concurs de porreros, estic saturada de porro! És una música tradicional feta amb instruments de vent, però totes les bandes sonen igual i nosaltres volem veure la Totó! Gaudim del concert i entre pinxos i sucs deliciosos anem ja cap a dormir que l'endemà toca marxar. Qué VIVA SAN PELAYO y qué VIVA EL PORRO!

Cansats però contents dels dies intensos, divertits i inoblidables que hem passat, ens toca un dia sencer de trasllat fins a Santa Marta, on hem d'anar parant perquè les motxilles van caient com mosques. Arribem i anem a can Jairo, l'artesà amb el cor més gran que conec, amb qui ja vaig coincidir ara farà un any. Ell esperava una persona i en vam arribar set! Però Santa Marta és només la base per anar al Parc Nacional Tayrona (sí, al final he aconseguit anar als 3 llocs que em vaig proposar al tornar a Colòmbia). Estic contenta de no haver-hi anat abans, bàsicament perquè ara hi he pogut dedicar més dies i perquè m'ha servit d'excusa per tornar a aquest meravellós país. Així que ens unim a la Sofia i la Monika, de compres i cap al paradís!

Mireu la cara d'en Mariano (a la dreta), cabrejat perquè hem perdut

la seva motxilla i ens n'hem adonat de pura casualitat!

El Parc Nacional Tayrona és una zona caribenya on viuen els índigenes Tayrona, els mateixos que viuen a Ciutat Perduda. La zona és impressionant perquè és selva arran de mar, paratges preciosos, tranquil·litat, bon ambient, i és que la felicitat allà és obligada! Des de l'entrada cal caminar un parell d'hores fins al Cabo San Juan, on hem decidit instal·lar-nos. Pel meu gust hi havia massa gent al càmping, però per sort al cap d'uns dies la gran majoria en va marxar. Durant la caminada hem flipat amb el paisatge, quan hem vist el mar caribeny per primer cop no hem pogut deixar de cridar, però el lloc ens tenia una grata sorpresa preparada... Arribem i de cop es crea una mena de filtre al cel i tot queda vermellós! Jo faig una foto no fós cas que no em creiessiu i directe cap banyar-me, passo la primera posta de sol dins l'aigua mentre no parem de meravellar-nos de tot plegat, fins i tot fem plans per quedar-nos a viure allà tota la vida...

No és de calendari, que l'he feta jo!

Per Menelaos Prokos

Passats els primers moments, mengem alguna cosa i anem a la platja amb les nostres espelmes i música. És curiós perquè havíem muntat quatre tendes per a dormir, però mica en mica tots anàvem caient: jo no dormo dins una tenda! Així que vam acabar tots agafant les nostres hamaques i dormint tan aprop del mar i de la platja com vam poder, NO a les TENDES! Us imagineu el despertar? Ens anàvem mirant uns als altres amb somriures d'orella a orella, si un estava content l'altre encara més! Som feliços i ho cridem als quatre vents! El primer dia sencer allà anem fins a una platja propera a passar el dia, torrar-nos al sol i continuar amb la boca oberta tot el dia. Entre banys, somriures, cuinar (que amb foc es tarda molt!), històries, distraccions vàries i més somriures, els dies passen volant.

IMPORTANT: cal fixar-se en l'hamaca que hi ha a l'esquerra de la fotografia: LA MEVA!

El següent dia decidim anar fins a La Piscina, una zona on fer snorkel és molt bonic, tot i que no m'acabo de decidir perquè la corrent és molt forta. Prefereixo quedar-me a discutir una de les converses més habituals d'aquests dies: Un coco al cap et pot matar. Dormir sota una palmera fa gràcia i és totalment la imatge de paradís que molts europeus tenim, però si et cau un coco i et cau al cap, la palmes! Jo no tenia por, però la veritat és que cada matí en obrir els ulls i veure que encara estava viva m'alegrava de no haver tingut la mort més estúpida que un pot tenir. Us imagineu? Un coco la va aixafar! Potser el ritual celebrat a la roca on em van fer filla adoptiva va ajudar... La mateixa roca on vam prometre que al Tayrona hi tornarem d'aquí un temps, tots junts!

Es nota que sóc feliç o necessiteu més proves?

Fins aquí tot bo. Però el cos a vegades reacciona malament quan no toca, i aquest va ser el cas. Tornant de La Piscina em trobava malament però pensava que era una insolació, un mal de cap terrible, cansada i sense ganes de res. Total, que vaig estar el que quedava de dia i tot el dia següent dormint a la meva hamaca. Els companys se'n feien creus, no es creien que algú pugués dormir tantes hores seguides. I aquí els he de donar les gràcies, han estat un equip mèdic de somni: un em cuinava, l'altre em portava medicines, l'altre em feia rituals, l'altre no em deixava tranquil·la fins que bevia litres d'aigua i entre tots em donaven l'estima necessària. El lloc, com veureu a les fotos, era meravellós, però amb qui hi vaig anar ho eren encara més! Al final els vaig fer atrassar el viatge i després jo no vaig seguir per falta de temps, m'he quedat sense veure algunes platges meravelloses. Però hi tornaré! Com que encara estava mig tocada em vaig permetre el luxe de llogar un cavall i cap a Santa Marta de nou. Amb en Menelaos decidim fer auto-stop i quan ja feia una estona que esperàvem vam veure que s'acostava un camió enorme com els de la Coca-Cola, però de cerveses Águila: vam saltar i cridar tan que el camió ens va recollir i en Mene encara no hi havia posat el segon peu que ja preguntava "¿No le sobrarán un par de cervecitas por ahí, verdad?", "No chicos, voy de vacío...". És que ja hagués estat massa!

Un dia de descans a Santa Marta amb en Mene a casa en Jairo i a la vida itinerant de nou, tot i que m'he encantat i vaig tard, així que acabo creuant la frontera a mitjanit amb un taxi on el conductor no para de beure cervesa. A més, tots els policies dient-me "¿Dónde está tu compañero?", "¿Viajas sola?", "¿Sabes que Maracaibo es muy peligroso?"... Odio que em diguin que creuar una frontera és perillós! Però estaria més tranquil·la si tingués casa a Maracaibo. Estic de sort, just creuar la frontera puc parlar amb en Carlitos i m'espera a casa seva, que arribi a les 2 de la nit és el de menys. Ens vam conèixer a Bogotà ara farà un any i ens vam veure no fa massa a Mérida, el món és molt petit. Al matí em desperta: "Flaquita, el desayuno está listo y tu ropa limpia. Levanta!". Tal i com deia la Neus, si em segueixen passant tantes coses bones al final em caurà un llamp al cap per compensar-ho tot. Però en Carlitos tenia raó, només em quedava un dia a Maracaibo i calia aprofitar-lo, així que fem una visita sorpresa a l'Oscar, anem a una exposició i a la basílica de la Verge de Chiquinquirá, voltem una mica pel Llac (d'on surt gran part del petroli de Veneçuela) i demés. Al vespre me'n vaig rumb a Caracas, la calor d'aquesta ciutat m'està matant...

Arribo a Caracas i passo una nit a casa en Yisus, després em trasllado a casa en Fran, els amics que em van incordiar durant dos dies sencers ara farà un temps. I continuen així! Però sempre em queda el recurs de criticar el seu President, que això els toca la fibra! La idea era passar uns dies de platja i descans i sí, vam anar a la platja un dia, però la resta no he fet res de res... L'apartament l'anomenen "Silocaina" i jo no entenia el perquè, però ara ja sí: aquí un hi entra i no pot parar de dormir en tot el dia!

En fi, que torno a ser a Caracas per cinquè cop en el darrer any. Aquesta vegada hi he vingut perquè espero una visita, una de molt especial, i és que arriba la Toya. I què hi ve a fer la Toya a Caracas? Jo crec que ve a buscar-me, però de moment ens n'anem a Cuba, després ja veurem!

Turistejant a la colombiana

2009-06-25T16:00:00.002+02:00

Aquest país no té límits, això és un no parar! Jo hi venia amb 3 parades concretes a fer durant un mes, però no tinc clar si arribaré a fer-les totes. Potser és perquè he enganxat molts festius (les 3 últimes setmanes han tingut el dilluns festiu) però és que sembla que la gent no treballi mai! Penso molt en el que em deia la sueca: "No et quedis enganxada a Mérida que potser el que ha de venir serà millor". Doncs sí, ho és! Però comencem allà on ho vam deixar.

Arribo a Bogotá i m'instal·lo a casa en Juan Carlos, un rolo (així s'anomena als bogotans) encantat de fer-me tastar totes les fruites rares, fer-me voltar i parlar de les meravelles de Colòmbia. El divendres juntament amb la Vivi i en Jefrey ja marxem cap a l'estat de Boyacá, i és que volem arribar al Llac de Tota, per acampar a Playa Blanca. Però els colombians no tenen pressa, marxem de la ciutat amb més de 4 hores de retard i qualsevol excusa és bona per anar parant: unes cerveses o una competició de tejo. El tejo és un joc típic de la zona, et donen una mena de bola de ferro i has de fer punteria a unes bossetes plenes de pólvora, qui les faci explotar guanya! La Vivi i una servidora vam guanyar, per descomptat. Però la idea era anar al Llac i entre una cosa i una altra hi vam arribar més tard de la 1 de la matinada, i a aquelles hores ens va tocar muntar la tenda. Tot i que no es veia massa res, ja intuíem que el paisatge era increïble, i l'endemà al matí ho vam comprovar. Sembla una platja caribenya.

Al migdia següent ja comencem a anar cap a Villa de Leyva que tota la troupe ja ha començat a arribar. Gairebé no reconec el poble, el que uns dies abans era un lloc tranquil i sense gairebé gent al carrer s'ha convertit en un lloc turístic i ple de gent. Ens instal·lem a casa la Martica, tot un personatge, i comencem la festa, som els reis del poble! Primer a un Karaoke i després convencem els gaiteros de la plaça perquè continuïn tocant per a nosaltres, ningú té ganes d'anar a dormir!

Per fi va arribar el gran dia, en realitat l'excusa de marxar tot el cap de setmana era poder assistir a LA TOMATINA. A Sutamarchán ens vam encantar menjant longanizas i anant a una vinya per catar vi, així que arribàvem tard i vaig tenir el temps just per comprar-me la camiseta reglamentària. Estic ben perduda, i de cop sento que algú crida: un limpio! Quatre desconeguts se m'acosten corrents, m'agafen de peus i braços i em tiren al terra, un cop em tenen indefensa em comencen a rebolcar i em tiren tomàquets sense parar, fins i tot a la cara me n'enclasten! Si fossin coneguts ho entendria, però aquesta gent no em coneix! Quan aconsegueixo recuperar-me començo a buscar cares conegudes entre tanta vermellor, quina guerra que es desencadena quan en trobo! Va ser una gran descarregada d'energia, em feia molta falta! El resultat del nostre equip va ser: en Jefrey un trau al cap, en Juan Diego dos punts a l'esquena i molts d'altres mig atropellats... Jo només un bony al cap d'una de les poques tomates no podrida de la festa, tirada per en Juan Carlos, però estic allotjada a casa seva i em toca callar. Després venen els bombers per intentar rentar-nos una mica però és impossible, acabem al riu amb aigua congelada. Mengem una picada típica del poble i cap al càmping. Cap camiseta ni res del que portàvem ha tornat a ser del seu color original, però a qui li importa això? Jo m'ho he passat teta! Per si algú en dubte, les proves que ho confirmen:

L'endemà dilluns molts decideixen tornar cap a Bogotà, però nosaltres no. Ens dediquem a visitar una altra vinya i a catar més vi, anem al museu del fòssil, al poble de Santa Sofia, als pozos azules... Malauradament, a la granja d'avestrussos ja no deixen fer-hi carreres, amb les ganes que en tenia jo! Passem el dia entretingut i decidim tornar a Villa de Leyva que ha començat a ploure i el dia abans ja es va inundar alguna tenda. Doncs aquesta nit s'ha inundat de ple, no hi podem ni entrar! Per sort la Martica ens deixa dormir sota cobert.

Ens aixequem molt més tard del previst (per variar) i ja comencem la tornada a Bogotà, però passant per Ràquira, un poblet molt bonic dedicat a les artesanies i també per Chiquinquirà, un poble amb una de les basíliques més importants de tot Colòmbia, es veu que és una mena de Lourdes. És aquí on em fan provar el cocido boyacense que només es troba en aquesta regió, cuinat amb molts tipus de llegums i tubèrculs. Molt bo!

Tot i que amb ganes de fer coses, el llarg cap de setmana ha estat dur i descanso tot el dia, excepte a l'hora de sopar que cuino una bona truita de patates, amanida i pa amb tomàquet pels meus amfitrions. Els encanta, per variar. De postres arròs amb llet fet per la Vivi, que com molts menjars colombians és una bomba calòrica pel cos.

Arriba l'últim dia a Bogotà i em fan aixecar aviat per anar a caminar fins al bosque. A només 15 minuts de la ciutat ja hi ha una zona plena de pins i pugem fins un lloc des d'on divisem tota la ciutat. Baixem i esmorzo tamal, després a voltar una mica per la ciutat que aquest cop encara no he vist res. Vaig a la Quinta de Bolívar, una casa molt bonica on Simón Bolívar va passar les últimes hores abans d'abandonar la capital direcció a Santa Marta, on va morir. I com fer d'una visita turística una experiència especial? En Juan Carlos, amb el llibre de Gabriel Garcia Márquez "El general en su laberinto" em fa asseure pels jardins mentre em llegeix amb veu alta el que va passar justament en aquell lloc molts anys enrera. Sembla un trobador llegint a una donzella! Després anem a sopar ajiaco (en Juan Carlos està entossudit en que ho he de tastar tot) i a fer el toc a un lloc raríssim, amb la Lili i en Manu.

A Bogotà jo hi volia estar més temps, però si La Tomatina va ser un "imprevist" pel meu trajecte Mérida-Bogotà, la Segona Trobada Nacional de CS ha estat "l'imprevist" del trajecte Bogotà-Medellín. I no us ho perdeu, el meu pròxim destí també té "imprevist"! M'encanta que els plans surgeixin sols... En fi, que dormo una hora i cap a casa en Mauro que ens n'anem a Armenia a passar 4 dies, zona coneguda com el Eje Cafetero. La raó és que la gent de couchsurfing (la pàgina web que posa en contacte aquells confiats que obren les portes de casa seva a desconeguts amb aquells que s'atreveixen a anar-hi) ha organitzat la Segona Trobada Nacional. Som més de 100 persones concentrades en una finca meravellosa, amb gent d'Argentina, Equador, Brasil, Grècia, Estats Units, Holanda, Espanya, Rússia, Irlanda... i una catalana! Continuo pensant que el món és un mocador, i més quan de cop i volta em topo de cara amb en Cristian: "Què hi fas tu aquí?". Vam compartir una setmana a Bolívia i ens hem anat seguint pels blogs, quina il·lusió i quina gràcia! Muntem tendes i cap a gaudir de la música.

La finca és preciosa, està envoltada de muntanyes i vaques, té piscina, a l'hora dels àpats venen unes senyores molt amables a cuinar i tot i que jo he optat pel càmping també hi ha molts llits. Així que el lloc és increïble però ho és encara més la gent, la bona vibra que es respira, la falta de problemes, tothom està content amb el que vingui. El segon dia anem fins a Salento a menjar truita de riu i a visitar un mirador, però cal tornar aviat que la nit promet. Per a fer quelcom típic hem llogat dues chivas, aquells típics busos de colors, descoberts i amb una charanga a dins. Ens passem més de 3 hores voltant de poble en poble, ballant i cridant dins el bus i quan arribem a les places principals toca baixar i fer encara més balleruca. Estic rebentada, però quan m'assento em criden allò de "Qué baile la catalana!", i no callen fins que ho faig. A l'arribar acabo vestida a la piscina, però tranquils que els culpables rebran el que es mereixen.

El dia següent tocaria visita al Parque del Café, una mena de parc temàtic però prefereixo està a la finca descansant. Qui m'ho hauria de dir que per ser la dona més feliç del món només hagués de jugar a waterpolo (sense regles, ungles i tot vaig fer servir), passar-me hores fent un braçalet amb els peus a la piscina, jugar a daus o conversar amb qualsevol. Sí, això és felicitat! Per descomptat que a la nit hi ha més música i beure, que això no perdona. Estic tan relaxada que m'he guanyat el sobrenom de "Bella Dorment", bàsicament per lo de Dorment, i és que no tothom sap apreciar l'amor per una hamaca. L'endemà la gent ja comença a marxar, comiats i més comiats, fer amics en aquest país és fàcil i ràpid, i creieu-me que enyoraré a molts d'ells. Amb els rolos no volem marxar encara, així que anem fins a Finlàndia, Pereira i Manizales, on passem la nit. L'endemà tocaria Parc Nacional de Los Nevados, molts d'ells no han vist mai neu i estan molt emocionats, però jo prefereixo passar el dia fent el guiri per Manizales. A la tarda comiat dels rolos i cap a Medellín, que és on sóc ara. No us explico res més perquè tot plegat m'està quedant molt llarg i tinc por que ningú arribi al final. Per cert, aquesta ha estat una de les millors setmanes de tot el viatge, estic molt i molt contenta!

PD: Aprofitant que he estat rodejada de bons fotògrafs, aquest cop he penjat més fotos, però és que no em podia decidir! Si una era bona, l'altra encara millor.

A Los Llanos y para Colombia, oyó?

2009-06-16T23:00:00.002+02:00

Doncs ara que la sueca ja no hi és i per tant no em pot criticar, he tornat a fer quelcom guiri, i és que no podia abandonar Mérida sense anar a Los Llanos, viatge patrocinat per la padrina Rosa i l'avi Joan (pel que ells consideraven deutes). Així que pujo al jeep juntament amb 3 canadencs, 2 irlandesos, les 2 austríaques més malcarades que he conegut mai i en Carlos. El primer dia ens dediquem a creuar el Páramo, visitar una esglèsia feta completament a mà per un sol home, l'estació de còndors i fer una caminada pel Parc Nacional Sierra Nevada. A la tarda vam anar fins a una cascada molt xula amb uns tobogans naturals, i sabeu què? Baixant per un tobogan a tota pastilla em vaig enclestar a una paret de pedra, vaig ser la sensació de la tarda, sobretot perquè no em vaig fer res!
El dia següent toca molt de trasllat, i entren en escena els actors secundaris que, de moment, no han aparegut gaire en aquest viatge: policies! Ens paren i resulta que no portem els documents originals del cotxe, només tenim una còpia i diuen que així no podem continuar. Tots sabem el final de la història, però ells sempre es fan pregar. Portàvem una hora esperant quan un d'ells rep una trucada i l'informen que és l'aniversari d'un amic i que estan fent una barbacoa. El policia respon que hi van de seguida. Que bé, això acabarà aviat... Després d'alguns moviments sospitosos darrera el cotxe, el policia ens reuneix i ens diu que com que no ens vol perjudicar ens deixa marxar, ho fa per a nosaltres. Creu que no sabem que ja té la butxaca plena? El preu aquest cop han estat de 27 euros, però cal repartir-los entre 4.

En fi, continuem i arribem al campament. Los Llanos és una extensió de terreny enorme que ocupa bona part de Veneçuela, completament plana com el seu nom indica, plena de vida salvatge i amb vistes impressionants que en aquesta època de l'any són completament verdes. Només arribar anem a voltar unes 3 hores amb cavall (encara que el meu es deia conejo, pobret). Va ser genial, penseu que els cavalls eren mig salvatges i quan vam arribar al mig de la Sabana ens van dir que ja podíem córrer. Doncs imagineu-vos a un grup d'inexperts anant a tota velocitat pel mig d'un camp amb cavalls mig desbocats! Algú recordarà que no és el primer cop que se'm desboca un cavall... A la nit vam anar a buscar caimans, després de la meva sortida a la selva equatoriana ja conec la tècnica: li enclastes la llinterna a la cara i mentre es despista l'agafes pel coll. Tot i que diuen que tenen bon gust, els vam alliberar.

El següent dia és el més intens, i és que cal buscar a la señortia, si aquesta part de Veneçuela és famosa per alguna cosa és per les anacondes que hi ha. Després de buscar i buscar en trobem una que tot i que a mi em sembla enorme ens diuen que no ho és, si fos femella podria fer fins a 6 metres! A la foto (que dedico a la meva mare pel seu amor incondicional a les serps) faig mala cara, però fixeu-vos com té d'oberta la boca l'animal! Després anem a pescar piranyes, cal dir que vaig pescar la primera en 2 segons: poses un tros de pollastre a l'ham i quan notes que estiren tu ho fas més fort. La part que no m'agrada és quan les has de matar a cops de pal, però he de dir que el sopar va ser boníssim. A la tarda voltem amb una barca per a veure d'altres ocellots, capibars (són com rates tamany gos), dofins d'aigua, tortugues, monos...

Tornàvem de Los Llanos en un jeep, vidres baixats, calor, paisatge impressionant i verdíssim, tothom en silenci, jo de copilot amb tot el vent a la cara... Rebo alguns missatges al mòbil de la meva ja passada vida meridenya amb frases com "ha estat un plaer", "a veure si els nostres camins es tornen a creuar", "que disfrutis molt", "que et vagi bé la vida"... Això són comiats! Resulta estrany pensar que gent que ha format part de la meva vida diària no la tornaré a veure més, almenys a curt termini. Sí, hi haurà contacte cibernètic, però no és el mateix. La veritat és que vaig aprofitar que el tour em va sortir a última hora per fugir de Mérida, sense gairebé comiats, de nit i a les fosques podríem dir... Crec que en el fons tot formava part d'una estratègia planificada al detall, si hi torno a posar els peus m'hi quedo! Intento dissimular els sentiments, però quan les llàgrimes estan galtes avall en Carlos em mira:

- ¿Qué te pasa?

- Nada, estoy triste. No me quiero ir de este país.

- ¿Y entonces por qué te vas?

- Esta es la vida del viajero, siento que hay que seguir...

- Ah, entiendo...

De cop m'animo:

- Pero qué bueno tener todos estos sentimientos a flor de piel, eh?!

De Los Llanos vaig directament a l'últim poble colombià a fer nit i l'endemà un altre dia sencer de trasllat fins a Tunja: ja torno a ser a Colòmbia! He anat fins a Tunja perquè volia fer alguna parada abans de Bogotà, però no sempre surt bé escollir mirant el mapa, la ciutat escollida és la més freda de tot Colòmbia. També estic a l'estat de Boyacà perquè m'he de trobar amb en Yari, us en recordeu? És un colombià amb qui vaig compartir part de la meva primera setmana de viatge, qui ens va acompanyar al Cabo de la Vela, després a Bogotà i el mateix que va rebutjar l'oferta de vendre'ns per 500 dólars, aquest noi és de fiar. Per cert, he de dir que he tardat exactament 3 segons en tornar estimar Colòmbia, la seva gent, la seva manera de prendre's la vida i el seu accent.

Tunja no té massa res d'especial, però ja que és la ciutat natal d'en Yari ell s'encarrega d'ensenyar-me tots els racons. Així que visitem la casa del Fundador, algunes esglésies, la universitat, i és que no es cansa de parlar del seu meravellós país, això és típic colombià!

L'endemà ens decidim a anar fins a Villa de Leyva, un poble que conserva tot el seu encant colonial, carrers empedrats, cases típiques amb balcons de fusta, entorn natural... És un destí típic de cap de setmana de tots els bogotans i al ser un dia normal està buit, però el que jo no sabia és que hi tornaria ben aviat! I va ser en aquesta segona visita quan vaig trobar-hi l'encant.

A l'arribar de nou a Tunja en Yari insisteix en anar a visitar el Pont de Boyacà, que jo pensava seria un pont enorme però resulta ser un pont en miniatura, però que ningú ho digui, que s'enfaden. És molt important perquè va ser aquí on vam guanyar la batalla més important als espanyols i una de les batalles més importants de la guerra d'independència d'Amèrica del Sud. Poca broma.

Després d'acomiadar-me d'en Yari vaig anar fins a Bogotà (2'5h) per assistir a una festa de disfresses molt divertida, el que no sabia és que l'endemà mateix tornaria a Villa de Leyva! En fi, no hi ha res millor que tenir temps lliure. Si la proposta flueix, us explicaré una història amb un desconegut disfressat amb una màscara de lluitador, que pot ser el xollo del segle!

Ara tocaria explicar l'impressionant cap de setmana que he passat, però el que havien de ser 3 dies de vacances s'han convertit en 5 i estic esgotada, així que serà en el pròxim post.

"Cuando te vayas no estaré triste, estaré contento de haberte conocido"

2009-06-02T18:30:00.002+02:00

Aquestes boniques paraules me les va dir un amic, però en el meu cas les utilitzo per a referir-me a Mérida i a Veneçuela en general, i és que estic completament enamorada d'aquest país, i a Mérida hi vindré a jubilar-me, ja ho tinc decidit. Així que no en vull marxar, però no puc estar trista, només puc estar contenta per haver tingut la oportunitat de viure-hi. I pensar que no estava a la ruta inicial! La raó per la qual en marxo és ben senzilla: em caduca el visat de 3 mesos i he de sortir del país abans del dia 7 de juny. És clar que també podria anar fins a Cúcuta (el primer poble colombià) a passar-hi una nit i tornar a entrar, però com que sé que a Veneçuela hi he de tornar prefereixo fer una altra passada per Colòmbia i visitar alguns punts que m'he arrepentit moltíssim d'haver-me saltat.

Just després d'arribar de Caracas vaig rebre una trucada inesperada: en Carlitos, amb qui vaig compartir uns dies a Bogotà junt amb tota la delegació catalana, estava a Mérida! Així que passo un parell de dies entretinguda, aquest tio és mig boig. De passada conec també el seu pare, opositor fins a la mèdula i que no para de criticar tot el que porti segell veneçolà, i com que jo sóc tot el contrari només fem que discutir (quan em deixa parlar, clar).

Ah, vaig prometre activar-me, oi? Doncs ho he fet, que no sigui dit que no tinc paraula. Un diumenge a primera hora vaig convèncer en Jaime i vam pujar fins a "Las Letras", una de les montanyes més properes a Mérida i d'on es veu tota la ciutat, la vall i les muntanyes. La veritat és que no sé perquè però el clima ha canviat radicalment aquests últims dies, i la boira típica de la regió ha desaparegut, així que la vista era fantàstica.

Segurament aniré a passar 4 dies a Los Llanos i a Mérida ja no hi tornaré. Per tant, com que em queda poc temps de vida meridenya us explicaré algunes curiositats de "La Ciutat dels Cavallers" que em fan gràcia:

MACHERA: Des de casa es veu el cementiri i parlant amb els amics em van dir que ells hi anaven de tant en tant a portar alguna espelma quan tenien examens. Així que a la que vaig poder ja em veieu voltant tot el cementiri fins a trobar el famós Machera, tasca gens fàcil. I la veritat, és una història molt maca. Era un delinqüent que va morir als 21 anys però que la gent deia que era com un Robin Hood ja que assaltava farmàcies per donar medicines als malalts, supermercats per donar menjar als indigents i fins i tot un cop va robar un camió de pollastres per repartir-los entre la gent del barri. Així que s'ha convertit en llegenda i ho és sobretot pels estudiants, que li fan ofrenes quan estan en problemes. Mireu la foto, si us fixeu bé en el que sembla una estàtua de Sant veureu que porta una pistola!

VIDA ESTUDIANTIL: Com ja sabeu, Mérida és sobretot una ciutat estudiantil, però el que potser no sabeu és que ser estudiant en aquest país és un xollo! Podem fer comptes seguint el cas d'un dels amics meridenys, tot i que també he de dir que no és així per tothom:

- Estudis: Gratuïts.

- Allotjament: Apartament compartit amb un altre company, també gratis. És una residència on viuen més de 1.000 persones, on la policia té l'entrada prohibida i on es couen tots els moviments chavistes. Un dia quan hi estava vaig sentir soroll i dic: ai mira, tiren petards, què deuen celebrar? Resposta: "Catalana, no seas tan inocente, que esto son disparos!".

- Menjar: Tots els estudiants tenen dinar i sopar gratis, de dilluns a diumenge. Jo hi he anat un parell de cops i el menjar és molt bo. Assegureu-vos d'anar-hi amb algú que tingui contactes, que als que hi anem de passeig no ens tocaria.

- Despeses personals: Doncs li donen una beca del Govern més una altra beca de la universitat, encara que aquesta última és a canvi de treballar un dia a la setmana.

- Transport: Han de comprar uns tiquets pel transport urbà que surt a 0.003 euros per trajecte. Podem dir que és gratis, no?

- Classes: Doncs molts dies no en tenen! Causes: volen més pressupost per la universitat, o el Govern ha arrestat a algun estudiant, o estant de dol perquè un sicari ha matat a un recent llicenciat, o perquè creuen que hi ha hagut tongo en unes oposicions (ha guanyat el professor que no volien), o perquè hi ha disturbis al carrer, o per... Clar que cal reivindicar i que moltes de les raons s'ho valen, però aquí es passen! Fa uns dies vaig anar a veure una obra de teatre i fins i tot ells es burlen del fet que qualsevol excusa és bona per suspendre les classes.

- Contrapartida: no has ni de ser un estudiant brillant, n'hi ha prou en anar aprovant.

Algú vol tornar a estudiar?

GELATERIA COROMOTO: Això sí que és digne de guia, i és que a Mérida hi ha una gelateria que ofereix més de 800 gustos de gelat, raó per la qual figura al Llibre Guinness dels Records. A algú li ve de gust un gelat de cervesa, frijoles, whisky, all, ceba o truita fumada? Hi vaig entrar, però no em vaig deixar convèncer per cap...

En el post anterior m'acomiadava de l'Ellinor, en aquest m'acomiado de Mérida, la ciutat que m'ha captivat, on desconeguts han passat a ser amics i on he après molt i en molts aspectes, encara que el tema polític hagi acabat com el rosari de l'Aurora. Tot el que he fet durant aquesta setmana, molts cops acompanyada de l'Audrey i en Job, portava l'etiqueta ditxosa d'ÚLTIM: anar a veure l'últim partit d'Ultimate Frisbee amb els amics, passejar per la Plaça Bolivar per últim cop, anar al cine dels dilluns per últim cop, a voltar per Les Heroïnes per últim cop, menjar cachapas i arepes al mercat per últim cop, anar a la Domingo Salazar per últim cop... Estic sentimental, i és que em sembla que fins i tot trobaré a faltar a la Fletcher i la seva tortuga!

Fins aviat Veneçuela!

Sabbatslivet Ellinor!

2009-05-23T17:00:00.004+02:00

Això és el que desitjo amb tot el meu cor a l'Ellinor: una vida sabàtica! Aquest és el títol del seu llibre i l'ha escollit perquè creu que un any sabàtic no és suficient, així doncs, per què no pot ser una vida?

Després de més de 3 mesos de conviure i compartir la nostra aventura, la sueca ha volat cap a Xile per a fer-hi una parada abans de tornar a Suècia, el que tothom anomena "la vida real". Estem fartes que ens diguin això! Què significa, que el que estem vivint de forma tan intensa no existeix? Que no sigui monòtom, rutinari o avorrit no significa que sigui irreal. Nosaltres decidim que sigui com és, i creieu-me que existeix!

Un viatge com el meu és bonic per a moltes coses, però una d'elles és la gent amb qui et creues durant el camí, sigui per unes hores, uns dies o uns mesos. I encara més bo quan això es converteix en una amistat verdadera i que saps que durarà per sempre. Ens vam conèixer a Bolívia i ens vam retrobar al Brasil, en un moment on les dues teníem el cor tocat (i enfonsat). Qui sap, potser això ens va unir més. L'una sense l'altra mai hauríem arribat a Mérida ni a tenir-hi aquesta vida que ens encanta, la que ella ja troba a faltar i la que jo abandonaré aviat.

Però el més important són tots els moments que hem passat juntes i que no oblidaré, i és que hem rigut com mai, hem planejat (sí, sí, tremola mama), hem experimentat, hem fet bogeries, hem somiat, hem plorat, hem criticat... i trobaré a faltar coses com anar pel carrer i cridar "som felices", tenir converses inacabables mirant el sostre de l'habitació, i fins i tot que cada dia em digui amb un català perfecte "em pots fer una truita de patates?". I el més sorprenent del cas és que les nostres respectives mares estaven contentes que no estiguéssim soles, i fa gràcia, perquè estant soles som més cautes, essent dues una estira a l'altra i... que tremoli el planeta!

Per oblidar els comiats meridenys que vam fer a l'Ellinor (ei, poca broma que ens van portar a l'estació de bus amb un Ford Fairlane 500!) vaig decidir acompanyar-la fins a Caracas i així passar-hi uns dies un cop ella agafés el vol. Després d'instal·lar-nos a casa de la Marisol i de la pertinent ploranera a l'aeroport em vaig deixar seduir per la capital perquè em fes oblidar les penes. Així que cap a ballar salsa a El Maní, un dels locals més famosos des de la dècada dels 80 amb música en directe cada nit. L'endemà era l'aniversari de la Marisol, així que la festa va ser a lo grande un altre cop. Vaig conèixer a molta gent i vaig disfrutar com la que més, només hi havia un petit problema: totes les festes acabaven a casa de la Marisol a les tantes, tot reunits al menjador, que és on dormia jo! Vaig passar dos dies més a Caracas, aquests acompanyada d'uns amics que tot i que els encantava incordiar es feien estimar molt. I cal fer bons contactes, que a Caracas hi he de tornar. M'insistien perquè em quedés més a Caracas i que em portarien a la platja però no els vaig fer cas. La mateixa nit em vaig fer un fart de donar-los la raó.

I és que havia de tornar a Mérida i el viatge va ser mogudet. Em podria estalviar perfectament aquesta part, però considero que un viatge és tot, bo i dolent. A la mitja hora de sortir de Caracas ens enclestem a un bus que ja havia aixafat un parell de cotxes i després anem a parar sobre un rec endunt-nos un altre cotxe per davant. Per sort només hi ha algun passatger amb petits cops, jo estic perfectament i només una histèrica: just la del meu costat. Em toca consolar-la i gràcies a Déu (sí, es veu que Ell ha fet que no ens passi res, posats a demanar ens podria haver estalviat l'accident, no?) els bombers estan aprop i ens ajuden a sortir pel parabrises del davant. Toca esperar 2 hores perquè arribi un altre bus i a continuar el viatge.

Però això no és tot. Em desperto al matí i veig que estem parats, hem topat amb una vaga i han tallat la carretera! Sense res millor a fer em dedico a tafanejar i a posar-me a primera fila de les negociacions, tot acaba quan un tio amb un mòbil a l'orella assegura que el Governador està de camí. Tots s'ho creuen i obren pas. Qui sap si finalment va arribar... Així que bé, em disposo a oblidar les altres hores perdudes però és que encara n'hi ha més. A 70 km de Mérida ens diuen que el bus té una roda xunga i ens acaben fotent dins una buseta sense aire condicionat, tots com una llauna de sardines i amb una calor de mil dimonis. "Señor, que yo pagué por semi-cama!" Després de 18 hores arribo a Mérida suada, cansada, fastiguejada i indignada. Bé, això és la teoria, la veritat és que he descobert de mi mateixa que poques coses m'alteren i que tinc molta paciència. Això sí, Expresos Mérida va perdre totes les seves oportunitats en un sol dia.

Després de tots els entrebancs ja torno a estar a Mérida, on suposo em quedaré un parell de setmanes abans de seguir direcció a Colòmbia. La ciutat torna a estar moguda, l'altre dia van detenir a 2 estudiants en una manifestació i els altres van secuestrar 16 taxis i 2 autobusos, amb els que van fer un trueque amb el Govern. On s'ha vist això? Cal dir, però, que aquest cop no ha sigut tan visible, han actuat a la zona universitat i prou.

Us deixo amb una dada: tal dia com avui fa 196 anys Simón Bolívar va arribar a Mérida.

Mérida es de pinga!

2009-05-08T14:00:00.006+02:00

Com que ja porto temps fora, trobo a faltar aquells dissabtes a la tarda al pavelló cridant i animant els Joves de Vidreres CFS (ASSU, ASSU, ASSU!) i la solució que he trobat és anar a animar als Vulcano, el millor equip d'Ultimate Frisbee de Mérida. Així que cap al camp, veure algunes jugades increïbles i intentar entendre les regles (per sort no hi ha fores de joc, aquell gran desconegut...).

I a l'igual que els Joves, quan s'acaba el partit cal anar a celebrar la victòria, o que s'ha acabat el partit, o que és dissabte o qualsevol altra cosa. Aquí és una mica diferent, res de bars, directe a la licoreria més propera, caixa de cerveses sota el braç i a beure al carrer. L'única cosa a tenir en compte és que quan ve la policia cal moure's cap a un altre lloc i anar jugant al gat i la rata, un joc acceptat de forma pacífica per les dues parts. Al final vam acabar a la casa d'un dels jugadors menjant unes arepes delicioses.

Al cap d'uns dies la sra. Fletcher es va dignar a obrir l'hostal a més gent, i és que per no pagar impostos la dona ha tret el rètol i quan ve gent diu que està ple tot i que té més de 40 llits buits. Gràcies a l'excepció hem compartit uns dies amb en Paul (Trinidad), en Regan (Kiwi) i en Michael (Dinamarca). Amb ells i els merideños habituals com en Hemingway, en Jaimelele, en Juanpe i en Julio vam fer un sopar de germanor i vam anar a veure una actuació de Circo Vulkano, el que havia de ser una actuació de reagge o de música gitana però que va acabar essent un grup de veneçolans esbojarrats. El millor de tot va ser l'entrevista de la sueca i en Hemingway i la seva compenetració. Ella diu: "Les noies tenien massa poca roba!" i ell respon: "Sí, això era el millor!". Així que música en directe seguida de la ruta de bars habitual, no està malament per ser dilluns a la nit, oi?

Mérida, coneguda per la tranquil·litat dels seus habitants, s'ha transformat aquests dies i ha quedat gairebé bloquejada. Resulta que el Govern Central ha retallat els ingressos de la ULA (Universidad de Los Andes) i els estudiants, principalment els opositors a Chávez, van organitzar una protesta. Però just el dia abans, la repressió d'una altra manifestació va acabar amb un estudiant greument ferit (que al final ha mort) perquè els policies li van disparar una canica a la nuca. No hi ha responsables, així que els ànims dels chavistes en solidaritat amb l'estudiant mort també van explotar. Jo em vaig aixecar aviat perquè estava a la part nord de la ciutat i havia d'estar al centre abans de les 8, i el que el dia abans a la nit eren només pneumàtics cremats ara eren carreteres tallades, estudiants encaputxats i camions en flames. Policies? Ni un. Els estudiants, molts d'ells armats, es dedicaven a cremar vehicles i tot el que trobaven pel camí. A mi no em feia gaire gràcia caminar per allà mig, i menys quan el maracayero que m'acompanyava no parava de dir: "Esto es Venezuela!". A la tarda, la sueca va haver d'esquivar una guerra de pedres i és que la ciutat ha estat alterada durant gairebé una setmana, d'una banda opositors demanant més pressupost i de l'altra els de la camiseta vermella demanant investigació a una macabra repressió. Uns cremant camions, els altres McDonald's. Per a rematar-ho suspenen les classes, sense tenir en compte que si no hi ha classe la gent continuarà al carrer!

Arriba el Dia del Treballador, i tot i que potser no em pertoqui (només potser) jo també faig festa. I sabeu el que m'agrada més d'aquest país? Doncs que es prenen les coses amb calma i alegria. M'aixeco per anar a comprar, arribo a la carnisseria a les 11 del matí i em reben amb una caixa de cervesa: "Tóma una curda chama, que hoy es fiesta!". I sí, el dia era festiu, però us imagineu un grup de carnissers joves, beguts i amb ganivets de 2 pams a les seves mans? Per si de cas, jo em vaig apartar!

Així que calia fer plans pel pont, i millor sortir de Mérida veient com estaven les coses. Jo sé que el Pico Bolívar (el més alt de Venezuela amb 5.007m) és massa per a mi, però un amic em va convidar a fer el Humboldt (4.942m) i vaig dir que sí. El cap de 5 minuts m'ho vaig repensar i li vaig proposar fer el Pan de Azúcar (4.700m), que jo no sóc professional ni m'agrada massa escalar amb gel. Va acceptar la proposta però va durar poc, que després vam dir que millor anar a una laguna més propera i en realitat vam acabar anant al Valle (a només mitja hora de Mérida, amb buseta!). Necessito activar-me, i prometo fer-ho aviat. Així que al final un passeig entre 4 vaques, una estona vora el riu i cap a casa que va començar el diluvi que ha durat tot el cap de setmana.

Ara que tinc una mica de temps, què us sembla una mica de cultura? Pensar que viatjar per Veneçuela és fàcil perquè domino (més o menys) l'idioma de l'imperi és un gran error. No us podeu pas ni imaginar la quantitat de jerga que tenen aquesta gent. Hi ha paraules que utilitzen tan que si no saps què volen dir et perds i no entens res. Aquí una petita mostra, aquestes són les paraules imprescindibles:

- Pedir cola: fer auto-stop.

- Catira: rossa.

- Verga: és com dir "ostres, "carai" o "cullons", però cal pronunciar-ho així: veeeeeerga!

- Burda: molt.

- Curda: cervesa.

- Acabar el trapo: Beure fins no poder més.
- Bendición: tots els amics quan parlen amb algú de la família acaben dient "bendición" perquè els responguin "Que Dios te bendiga, hijo". Estrany, perquè molts d'ells no són pas creients.
- Qué ladilla!: Quan algo fa mandra o molesta. IMPRESCINDIBLE!
- Partusear o rumbear: Sortir de marxa, la primera totalment del món Frisbee...
- Estar rascao o curdo: estar borratxo.
- El papá de los helados: el gran jefe, que normalment acaba essent Chávez.
- La reina del arroz con pollo: la gran mestressa.
- Pendiente: quan algú està preparat.
- De pinga: guai, genial, bo.
- La merma: quan és més que de pinga.
- Tripear: passar-ho molt bé.
- A la orden: a qualsevol botiga aquestes són les primeres i les últimes paraules que et diuen.

- Pana: amic o colega, no es pot viure sense aquesta paraula.
- Chamo: nen.

- Qué pena!: quina vergonya.

- Tener ratón: tenir ressaca.

- Peo: problema.
- Vaina: qualsevol cosa és una vaina, paraula comodí.
- Arrecho: quantes discussions amb aquesta paraula... L'explicació més convincent és que si es tracte d'una persona significa que està enfadada, però si és una cosa és quelcom bonic.
- Parroquia: el mateix que pana, però és una expressió més caraquenya.
- Fino: bo.

Així que una frase veneçolana podria ser: "Veeeeeerga!!! Qué ladilla rumbear hasta acabar el trapo, y además el papá de los helados estaba pendiente pero como yo estaba tripeando con burda de curdas no lo avisé y el pana se arrechó. Al final el chamo vino y partuseó tanto que tuvo que pedir cola hasta su casa, pero aun así se lo pasó de pinga. La rumba era la merma...". Ha quedat clar?

I per a acabar una mica de música, escolteu la cançó Fucking Reggaeton de Dame pa Matala, no puc parar d'escoltar-la!

En la calle 24

2009-04-25T11:00:00.011+02:00

Tan si us ho pregunteu com no, us explicaré les meves vacances de Setmana Santa. El dijous vaig anar a un dels llocs que més he visitat durant aquest viatge: aigües termals! Juntament amb en José, en Rubén, l'incondicional Hemerson, la María Inés i la sueca ens vam encaminar fins a Mucuchíes des d'on vam haver de caminar una hora pujada amunt fins arribar a les termes de La Musui. Com que era Setmana Santa hi havia massa gent pel meu gust, però a part d'això vam passar un dia molt entretingut, tan que se'ns hi va fer de nit i amb prou feines vèiem el camí de tornada.

Un dia de descans a Mérida, tot i que és una forma de parlar, ja que al parc que tenim al davant de casa s'han dedicat a tocar música en directe cada dia a partir de les 9 del matí. El dissabte marxem cap a l'Azulita, un poblet hippy situat a gairebé 3 hores i on havien organitzat una Rave amb l'excusa que era lluna plena. Així que arribem, montem la tenda i ja comencen a sonar els dos trailers que en realitat eren dos altaveus gegants. A les 12 de la nit jo ja no podia més, però com que dormir a 15 metres d'aquests altaveus és impossible toca aguantar fins que surti el sol i més. A mig matí ja en marxem, pollastre per a recuperar forces i cap a casa a descansar durant dos dies sencers... Molt cansat, però també genial!

Al tornar a Mérida jo pensava que els revolucionaris ja s'havien oblidat de mi, però tornen a tocar a la porta. Resulta que s'han programat 15 dies intensos de desplegament polític per a fer arribar a tothom unes noves polítiques que cal impulsar, cal intentar que el gran nombre d'institucions que hi ha comencin a treballar de forma més coordinada per no malgastar recursos ni cansar a la gent. És una mena de campanya electoral intensa i dura, però de seguida m'hi uneixo i em passo 4 dies voltant pel Páramo, una zona de muntanya amb poblets petits on cada dia hi tenim un parell de reunions per explicar el projecte, i així visito Mucuchíes, Santo Domingo, Pueblo Llano i Timotes. Tot i que hi fa bastant de fred, m'encanta l'ambient de tranquil·litat que es respira en aquests poblets.

Un d'aquests dies, després de la reunió de la tarda i pensant només en anar a descansar (continuem aixecant-nos a les 6 del matí per poder traslladar-nos d'un poble a un altre), ve un noi a demanar-nos que l'acompanyem al seu programa de ràdio per explicar, de nou, tot el procés. Em miren i el meu cap es mou d'un costat a l'altre: la resposta és NO. Però un cop més em toca cedir i em trobo davant el micròfon resant perquè no em preguntin res massa profund. Seguint amb la xafarderia que caracteritza als veneçolans, el que més els interessa és d'on sóc, què hi faig a Veneçuela, perquè m'interessa la Revolució i també s'interessen per la política catalana, de fet acabem parlant d'en Pujol i els seus 23 anys al Govern. Però també vaig deixar anar alguna perla: Que quina imatge de Chávez arriba a Catalunya? "No les gustará saberlo, pero ahí lo ven como a un loco!". Per sort, estan acostumats i els hi va fer gràcia.

Així que ja m'han fet entrevistes de TV i de rádio, quan apareixeran els de la premsa escrita? Estic impacient. La veritat és que tothom es mostra molt content i entusiasmat quan saben que no sóc veneçolana (i només em cal pronunciar una paraula perquè ho notin) però treballo amb ells. Tan, que el primer dia em presentaven com a facilitadora de Fundacomunal, el segon com a observadora internacional, i el tercer com a revolucionària que venia a veure el procés per a implementar-lo al meu país. Sí sí, jo sola ho faré tot. Quin és el pròxim pas? Presidenta de la Generalitat?

Entre una cosa i una altra va arribar el dia de Sant Jordi, i perquè amagar-ho, vaig passar el dia amb una mica de "morrinya"... Porto molts mesos explicant a centenars o milers de persones on és Catalunya (molta gent m'anomena directament "la catalana"), parlant de la meva Terra, la seva gent, la nostra cultura i tradicions... No pensava pas que el dia 23 d'abril hagués de ser diferent, però només obrir el correu i rebre amb alegria algunes roses virtuals em va venir a la ment la rambla de Girona plena de gent, de parades de llibres i d'enamorades portant una rosa... I per acabar-ho d'arreglar, llegeixo alguns escrits d'altres catalans que també passen lluny aquesta Diada, on expliquen que en altres cultures no saben lo important que per a nosaltres és aquest dia. VISCA CATALUNYA!

A excepció d'aquests petits sentiments d'enyorança, la meva vida a la Calle 24 de Mérida és agradable i tranquil·la. Mérida és com un poble, sempre et trobes coneguts pel carrer, fan cinema independent per menys de 0.75 €, actuacions musicals diverses i, a més, en algun moment del dia sempre apareix algun amic xiulant sota la nostra finestra. A la sueca i a mi ens agrada pensar que tenen ganes de veure'ns, però la veritat és que sempre apareixen a l'hora dels àpats i amb l'estomac buit.

Ah, m'he "oblidat" de dir-vos que el dimarts vaig començar a treballar! Però la cosa ha durat poc, que ja els he dit que plego. Vaig pensar que estaria bé treballar una mica, però quan veus que t'ocupa tot el dia, 6 dies a la setmana, que el treball no n'aporta res i que la recompensa és mínima, doncs millor tenir tot el dia lliure, no? Així que segueixo fent plans, de moment a Mérida, però tinc altres llocs en ment, amb un destí estrella inclòs!

Camaradas, ¿quién manda aquí? El comandante Chávez!

2009-04-13T20:00:00.003+02:00

Pensava que una vida rutinària significaria avorriment però de moment no he parat. Com ja sabeu l'Ellinor esta escrivint un llibre, i el capítol nou es titula "Latin lovers: mite o realitat?", així que cal portar a terme una intensa investigació de camp, i jo com a fidel col·laboradora del llibre decideixo ajudar-la. Però no sempre tot és fàcil i la investigadora Fletcher (la propietària de l'hostal) es mostra totalment contrària a les nostres inquietuds intel·lectuals, així que ja ens veus ideant estratègies diverses i trobant-nos en situacions de les que és difícil sortir... Hem après a amagar-nos darrera qualsevol indret de la casa, però fem el que fem la Fletcher ens enganxa sempre! Algun dia us explicaré els detalls, això és un simple avanç per matenir la vostra atenció que si no m'abandoneu.

Arriben dos expedicionaris més de Santa Elena, en Guillermo i l'Andrea, i no ens queda més remei que tractar-los bé ja que portem tot el recorregut veneçolà vivint dels seus contactes. Amb ells aprofitem per anar a fer les primeres pràctiques d'Ultimate Frisbee, un joc que pot semblar ridícul però que en canvi té uns valors esportius molt interessants, ja que és un dels pocs jocs que no té àrbitre (a qui insulta el públic?) sinó que es basa en el que anomenen "esperit de joc", que significa que són els mateixos jugadors els qui informen de les faltes i infraccions, essent legals i acceptant les assenyalades pels adversaris.

Un altre dels dies ens decidim a volar amb parapent, que ja feia massa que en tenia ganes. Tot i que no hi ha gens d'adrenalina, l'experiència val molt la pena.

Però no oblido que a Mérida hi he vingut a buscar algun projecte interessant, així que entre Frisbee, parapent i investigacions vàries em dedico a anar a universitats i acudeixo a tocar algunes portes. A més, recordeu que vaig prometre a una monja que m'endinsaria al projecte bolivarià (hauria de dir Chavista?) i almenys ho he d'intentar. Un d'aquests dies conec en Daniel, responsable d'una de les escoles de formació del Poder Popular, i encara no sé com em convenç per anar a un taller polític de 3 dies a Caracas, tot i que en total n'hi estem 5. Així que ja em veieu pujant a un bus amb 15 persones més i cap a la capital, sense saber pràcticament què hi vaig a fer. Seria molt llarg d'explicar, però a grosso modo dir-vos que la principal idea del Govern del PSUV (el de Chávez) és que el poder recau totalment en el poble i és aquest el que ha de decidir, i per això cal formar-lo adequadament en un munt de matèries. Els qui vam anar al curs era per a ser facilitadors d'aquestes escoles del Poder Popular i ajudar al bon funcionament dels consells comunals i altres orgnitzacions. Bé, és més complicat que això, però aquesta és la idea. Van ser 3 dies intensius, érem 350 persones vingudes d'arreu del país i amb presència de 2 vice-ministres i una ministra (a aquesta sí que l'admiro!), la cosa no era broma...

Però jo no podia amb l'ànima, encara cansada del viatge amb bus d'11 hores, cada dia tocaven diana a les 6 del matí. Sí, sí, trompetes a tot volum durant més de 10 minuts, i acabàvem les conferències o taules de treball a les 11 o 12 de la nit. Moltes eren interessants, d'altres no tan, i és que ja se sap que els polítics parlen molt per dir poca cosa, tot i que potser també era perquè no conec massa de la Revolució i molts termes m'eren desconeguts. Així que en alguns moments vaig optar per escaquejar-me, encara que sense massa èxit perquè sempre m'enxampaven. El primer cop no va passar res, però el segon em van trobar al bar i em vaig endur una repulsa per poca implicació, irresponsabilitat i falta de compromís... Em sembla que necessito temps, que una revolucionària no es fa d'un dia per l'altre!

En el fons m'ho vaig passar molt bé, van ser com unes colònies, encara que tancats a una universitat sense poder sortir-ne per a res durant 3 dies (sort que ens alimentàven de primera). Fins i tot em van fer una entrevista per la TV, deien que la meva opinió era important i després de donar-los excuses l'últim dia vaig haver d'accedir. Però dominant ja l'art de no dir res, vaig fer un gran discurs que en el fons només deia el que un gran filòsof: "Només sé que no sé res". L'últim dia vam fer un taller pràctic de stencil, és a dir, de pintar parets! Diuen que hem de ser una guerrilla comunicacional i deixar-ho clar a totes les parets que puguem. Fins i tot ens deien totes les tècniques per si calia córrer. Si algun dia truquen de l'ambaixada, jo no he sigut. La conclusió seria que m'ha agradat escoltar els projectes, que molts són bons encara que gens fàcils de dur a terme, però també cal ser objectiu i dir que molts allà eren uns radicals. S'han dedicat a dir-me que ja sóc revolucionària, tot i que em falta molt de camí encara. Però és que això ven...

Després del viatge van seguir les reunions i també les trobades amb els companys d'aventura. Un d'aquests dies em van començar a explicar històries sentimentals vàries: que si al cap d'un any t'enteres que el teu xicot té una doble vida i en realitat està casat i amb fills, que el pare desconegut de la teva neboda és el veí, que una serenata a la xicota ho perdona tot... Es reien de mi quan els deia amb cara de sorpresa que les telenovel·les veneçolanes són reals! Jo sempre havia pensat que eren ciència ficció i molt exagerades, però no, la vida aquí és així, us en faríeu creus. I tan entusiasmats amb les cerveses van començar a explicar-me tot el que ells mateixos havien dit de mi durant els dies de Caracas, van reconèixer que havia sigut l'atracció principal. Vaig flipar: cada paraula, acte, mirada, opinió meva havia sigut criticada! Amb l'excusa que el chalequeo i la jodedera són part de broma, es veu que tot s'hi val. No sé quant temps més sobreviuré en aquest país...

Així que m'he anat introduint de ple a la cultura veneçolana, amb tot el que té de bo i de dolent. El que no m'agrada és que donen molta importància a la bellesa física i les operacions estètiques són el més normal del món, però jo no tindria cap crítica si no fos perquè a vegades això els fa oblidar la meitat de la frase "cuida cuerpo y mente". La Miss Universo actual és veneçolana i després de visitar la presó de Guantánamo no s'ho va pensar dos cops en declarar que "va ser molt divertit" i que "el lloc era relaxat, tranquil i bonic". IM-PRESIONANTE, en 2 paraules! Aquí la teniu.Ara em trobo en un punt on vull veure més d'aprop el procés polític del país per veure si realment puc fer bé la tasca que m'han encomanat o si decideixo retirar-me. També tinc alguna altra proposta de treball remunerat però m'he fet la sueca (aquí es diu fer-se "el policia de Mérida", que es veu que sempre miren cap a l'altre costat) per no començar per Setman Santa i encara no sé res segur. O potser hauria d'acceptar la proposta d'en Rubén, que consisteix en involucrar-me amb l'oposició. Seria interessant, però em sembla que sóc més chavista del que penso i no m'hi sentiria bé. Així que estic immersa en un món que mai m'havia atret, però és que si he d'admirar alguna cosa dels veneçolans és que tots estan posicionats políticament, tothom té una opinió formada i s'involucren amb el desenvolupament del seu país. D'això em sembla que n'hauríem d'aprendre... Tot i que diuen que "els revolucionaris no tenen vacances ni Setmana Santa" i que "quan la contra-revolució s'aixeca aviat la revolució no dorm" jo sí que m'he decidit a fer vacances, però us ho explicaré un altre dia que encara estic cansada. Així que només em queda dir allò que m'han fet repetir un cop rera un altre: PATRIA, SOCIALISMO O MUERTE... VENCEREMOS!

Buscant una vida

2009-03-29T13:30:00.003+02:00

Com que en el fons sóc bona persona i no m'agrada fer patir a la família, després que tan jo com l'Elli rebessim la repulsa de les nostres respectives mares, vam decidir seguir un camí més adequat perquè deixessin de patir. Després de la història del veler, l'ayahuasca i l'auto-stop ja tocava. Ens van passar el contacte d'unes monges i vam decidir anar a instal.lar-nos a casa seva, pensàvem que seria un convent ple de monges amb sotana i un ambient silenciós. Però en comptes d'això trobem una casa plena de vida i unes monges amb pantalons curts! No ens hi podem quedar a dormir perquè hi ha un grup però ens hi quedem a xerrar, vam tenir una conversa d'allò més interessant. La Fernanda (madrilenya) ens explica tots els projectes en els que està involucrada, feia temps que no coneixia a ningú tan actiu i entusiasmat, i és que aquesta dona desprèn una energia impressionant. Completament a favor del projecte bolivarià diu que ens hi endinsem i no ens en penedirem. Ho intentaré. Al final se'ns fa tard per anar a veure en Chávez fent el seu mític programa de televisió "Aló Presidente" en directe, així que anem al Peñón a fer el toc, on com sempre una cervesa val la meitat que una aigua! Al tornar, només ens cal pujar al taxi per veure que el país està dividit: "Ha ido usted a ver al Presidente?" i respon: "A ese desgraciado no quiero ni verlo!". Tothom té les seves raons, però jo tiro cap al vermell!

L'endemà anem fins al poble de Mochima, que es troba dins un Parc Nacional, i des d'allà cal agafar una llanxa i escollir una platja. Ens agrada Playa Blanca però no hi ha cap lloc on poder menjar, així que ens decidim per Playa Las Maritas. L'aigua no és tan calenta com voldria, però el paisatge preciós i poc a poc tothom en va marxant, fins que quedem només nosaltres dues i comencem a desitjar que la barca no vingui a buscar-nos. Però just a l'hora apareix en Richard i l'Ernesto amb ganes de passejar-nos per tot el Parc Nacional i que pesquem amb uns artefactes estranys amb forma d'ànec. Resultat: cap peix, però es pon el sol mentre encara voltem i arribem a Mochima ja de fosc. Preciós!

Arriben més trasllats: al matí fem Cumaná-Caracas i a la capital agafem un bus nocturn fins a Mérida, el nostre destí (15 hores). Per sort, els trasllats no són massa cars, tot i que si tenim en compte el preu del combustible haurien de ser encara més barats: 50 litres val un dòlar! En aquest país la gent utiliza les monedes que tots tenim al cendrer del cotxe per omplir dipòsit.

Arribem cansades i ens espera en Jean David (aquest cop és el cosí d'un amic d'un amic) i directes a buscar un lloc on viure. A Mérida ens hi volem quedar una bona temporada, així que busquem un bon lloc. Ens han parlat molt bé de les cabanyes de fora la ciutat, barates, enmig de la naturalesa, a pocs minuts del centre... i com que la imaginació és gratis ja ens havíem imaginat una cabanya com la de Heidi, amb jardí, llar de foc, tota de fusta... i també que ens compraríem una moto, un gos i bla bla bla. Només van caldre 2 hores perquè tot caigués i la realitat s'imposés, i és que aquestes cabanyes són cares i estan lluny, si és que en trobes alguna de disponible, clar. Pla B: hem de buscar al centre. Després de veure pisos que suposadament havien de tenir de tot i que no tenien ni portes, d'altres d'inhabitables, d'altres paradisíacs però cars, i fins i tot algun compartit amb maníacs del dòmino on-line, al final ens hem decidit i ens quedem a un hostal familiar amb molta tranquiliat i bon ambient, tenim una habitació amb bany, TV, molta llum, una sala gairebé per a nosaltres soles i el millor de tot és que té un lloc idoni per a la meva hamaca! Amb el que no comptàvem, però, és que estem situades al bell mig de la zona botellón.

El baixada d'ànims pel tema cabanya va fer que la ciutat no ens agradés en un principi, tot i que el meu record era bo. Cal dir que ja li hem trobat l'encant, està rodejada de muntanyes (normalment plenes de boira rollo "El Senyor dels Anells"), hi ha vida estudiantil, té una arquitectura acollidora i una vida cultural interessant. Ha estat dur abandonar les xancletes després de 2 mesos sense treure-me-les ni un sol dia, però agraïm una temperatura més fresca, encara que cal acostumar-se de nou a la pluja.

A Mérida hi he vingut a buscar una mica d'estabilitat, encara que sigui per a poc temps, i buscar quelcom a què dedicar el temps. La veritat és que encara no m'hi he posat, de moment m'he dedicat més a voltar, llegir, cuinar, anar a córrer (que va durar un dia), rebre la primera expedició des de Santa Elena... Entre altres coses, estem buscant classes de salsa, però com que no trobo res adequat al meu nivell vam decidir trucar a l'Hemerson (jugador professional de frisbee) per a sortir de nit i intentar aprendre'n. Els vaig haver d'explicar amb calma que amb prou feines ser portar el ritme, així que no cal que m'ensenyin a ballar a contratemps. A l'Hemerson ens vam presentar com les amigues d'en Carlos, però després d'esquivar la pregunta tota la nit de com i quan havíem conegut al seu amic li diem: Mira, en realitat no tenim ni idea de qui és aquest tal Carlos, però coneixem a algú que afirma conèixe'l! Va posar cara rara: però qui carai sou? D'on heu sortit vosaltres?

Un altre dels dies anem fins a Tabay, un poble a 12km, i ens deixem caure a les aigües termals, tot i que el cotxe ens va deixar tirats quan només faltaven 100 metres, i és que la pujada era molt inclinada. Banys calentíssims envoltats de bosc, perseguir 4 gallines i cap a casa de nou.

Tinc la sensació que aquí acaba el que és "viatge" i comença una vida (amb la seva inevitable rutina) de la que en tinc moltes ganes. Així que d'ara endavant no sé pas què explicaré, potser el que he menjat per dinar o el temps que fa... O potser em tornaré més filosòfica, qui sap.

Completant el cercle: a Veneçuela de nou!

2009-03-15T13:30:00.005+01:00

Amb l’últim trasllat de barco per l’Amazones arribem a Manaus, no dubtem en despertar en Bruno a les 7 del matí i a instal·lar-nos al seu menjador per una setmana, nosaltres contentes i ell encara més. He aprofitat la setmana per descansar i per fer coses que poden semblar rutinàries però que també trobo a faltar com cuinar (especialment truites de patates que quedo com una senyora), fer i deborar puddings de llet (fartes de no trobar les nostres 3 dosis diàries), mirar pelis, escriure, llegir, gaudir de bons sopars, concerts de rock...

Però tampoc abandono totalment la meva faceta de turista, així que vaig anar a visitar el Teatre Amazones, el qual va ser construit el 1896 coincidint amb l'època d'auge del làtex a la regió. En aquesta època Manaus era un centre molt important i tan el material com el mobiliari del teatre venien directament d'Europa (principalment d'Itàlia, d'Anglaterra i de França), així com les companyies que hi actuaven. La veritat és que el local és preciós, una mena de Palau de la Música, amb tots els respectes, és clar.

El divendres no vam sortir perquè volíem aprofitar el dissabte, així que ens aixequem ben d’hora i anem fins a unes cascades que hi ha a una hora de Manaus amb en Bruno i en Plinio. Just arribar i baixar del cotxe per anar a banyar-nos es compleixen les prediccions més pessimistes i comença a ploure. Vaja, a diluviar, que en aquest país mai cauen quatre gotes. Jo dedico part del meu preciós temps a intentar trencar algunes castanhes do Pará que són exquisites, però em canso i decidim anar a banyar-nos igualment: ja que ens hem de mullar, millor està a dins l’aigua. És sempre en moments com aquest que apareix una alegria extrema de sentir-se més viu que mai i d’estar orgullosa d'estar en un lloc així, tinc ganes de cridar! És que em sembla que estem massa acostumats a queixar-nos per tot, que si ara plou, que si ara no plou... Te’n recordes Toya que al Cabo de la Vela no podíem deixar de dir “Pura Vida”? Doncs igual.

Para de ploure, fem alguns salts més des de les roques i cap a l’hamaca a menjar una mica. Però no se’ns acudeix res més que moure el cotxe de lloc, amb tanta mala sort que se’ns queda atrapat al fang. Després de mirar-m’ho de lluny decideixo ajudar a treure’l i quedo ben bruta. Bé, només bruta de peus, però qualsevol excusa és bona i amb l’Elli comencem uma guerra de fang digna de pel·lícula! Diuen que va bé per la pell, veritat? M'ho vaig passar genial, com una nena petita, encara que no va quedar clar qui era la guanyadora. Al final se’ns va fer de nit i ens va fer mandra tornar a Manaus, així que vam anar al poble de Presidente Figueredo a sopar i passar la nit. L’endemà de nou cap a Manaus, i mentre estàvem a casa mirant fotos i xerrant, a la que ens n'adonem tenim la casa plena de gent, una barbacoa en dansa i múscia en directe tot el dia! Carai, no em queixaré...

Manaus té gairebé 2 milions d'habitants, però per estrany que sembli només està comunicada amb la resta de Brasil per aire o pel riu, només hi ha carretera cap al nord, fins a Veneçuela, i és aquesta la que prendrem. Tota la nit al bus i arribem a Boa Vista, no estem cansades de les 10 hores de trajecte i decidim continuar fins a Veneçuela. Un íntim amic d'en Chávez (això diu ell) ens porta fins a un lloc on podrem "pedir carona" per arribar fins a la frontera. Al cap de 2 hores només hem aconseguit una insolació, així que vam haver d'arribar-hi amb transport normal. L'Alex Supertramp no tenia aquests problemes, i mira que estava a Alaska!

D'aquesta manera abandonem el Brasil, però amb una sensació (real) que em queda molt per veure i descobrir, i és que de l'enorme país només he conegut una part petita de l'Amazonia! Abans, quan sentia parlar de l’Amazones ho relacionava sempre amb la Selva, ara només puc pensar en Riu... En fi, algun dia tornaré a aquest país, potser ara no era el moment.

Arribem a Santa Elena de Uairén, un d'aquells pobles fronterers on en principi no hi ha res interessant a fer si no tens previst visitar la Gran Sabana o pujar al tepui Roraima. Nosaltres no ens hi volíem quedar, però la veritat és que ja la primera nit vam conèixer a molta gent i ens sentíem com a casa. A més, l'hostal té aigua calenta i feia gairebé 2 mesos que no la catava! Cada nit ens acomiadàvem dient que l'endemà a primera hora marxàvem, però tothom reia quan un dia més tard veia que encara hi érem. Hi ha tan de dèficit femení en aquest poble que ens tractaven massa bé. A part de voltar, ens vam dedicar a fer infinits viatges fins a La Línea (el primer poble brasileny) per a treure diners o intentar-ho, que les targetes sempre fallen quan més falta fan. Resulta que a Veneçuela tenen un límit de canvi en moneda estrangera i els qui en volen més han d'acudir al mercat negre. Si trec diners al país em donen menys de 3 bolivars per euro, si canvio qualsevol altra moneda estrangera en efectiu me'n donen gairebé 7! Així que vinga a fer viatges.

Marxem de Santa Elena amb el nostre cartellet que posa "Norte" i al mateix dia al vespre arribem a Puerto Ordaz (7 hores). Us explicaria el trajecte, però com que a l'altre costat de l'Atlàntic tot sembla arriscat, perillós i inadequat aquest cop us quedareu amb les ganes! Arribem i anem directament a casa de la Júlia (l'amiga d'un amic d'un amic) i hi passem la nit mentre ells es poleixen una ampolla de rom en temps rècord. Em faig creus del que arriben a beure en aquest país, si és que esmorzen amb cervesa i tot! L'endemà un altre dia de trasllat i arribem a Cumaná, al Carib. Per primer cop des que estic a Veneçuela recordo el que em va sorprendre d'aquest país quan hi vaig venir fa 2 anys: quan es fa fosc tot tancat i barrat i cadascú a casa seva, diuen que estar al carrer és perillós. Així que toca moure's amb taxi i anar a dormir d'hora.

A Cumaná decidim anar a la platja a passar el dia i on ja enyoro que l'aigua sigui sense sal i calenta com a l'Amazones. Decidim anar a fer una coca-cola a un dels xiringuitos i és aquí on comença una competició feroç. De sobte apareix el cambrer amb dues cerveses i ens diu que ens conviden 3 nois asseguts més enllà: gràcies! Encara a la meitat torna a venir amb més cerveses: aquest cop és un de la barra i a més ha deixat una altra ronda pagada. Sempre és bo superar al contrincant. Més tard ens interessem per un còctel de marisc que ven una nena i al minut torna dient que el de la barra ja l'ha pagat. Però els 3 mosqueters no es rendeixen i ens fan arribar ostres i crancs. Aquest cop un d'ells s'atreveix a acostar-se i diu: "Les ostres són millors que això que mengeu". Així m'agrada, apostant fort! Mentrestant van arribant més cerveses, el cambrer gairebé no s'atreveix a venir perquè és ell qui rep la bronca: No en volem més! Em sap greu però el final de la història no és apoteòsic, ja que la competició no l'acaba guanyant ningú, o potser tothom: nosaltres encantades i ells es poden quedar amb allò que "l'important és participar". El més bo del cas és que quan ens aixecàvem per marxar arriben 2 cerveses més, aquest cop de dos seixantons arrugats i amb barret, els mirem rient: GAME OVER, ja n'hi ha prou!

La veritat és que estem contentes d'estar a Veneçuela més aviat del previst i tornar a dominar l'idioma (tot i que parlar portunyol mola molt) i així poder escoltar històries i, sobretot, entendre-les. La més recent? Doncs només arribar en Francisco em va tenir hores explicant-me la Fi del Món que segons els maies (i ell diu que mai s'han equivocat) serà al desembre del 2012! Es veu que l'eix de la Terra canviarà de posició i hi haurá el famós Apocalipsi. De fet, l'escalfament global del planeta i la crisi econòmica mundial són el principi del fi. Sorprenent, eh? Al final la "moraleja" de tot plegat era que cal viure la vida al màxim. Per cert, jo pensava que tot era mentida, però google sap moltes més coses d'aquestes profecies que fins ara s'han complert...

Brasil, na na na na na na na naaaaaaaaaa (i molt més!)

2009-03-03T15:30:00.005+01:00

Per fi va arribar el primer dia de Carnaval i jo cansada de la selva més l'Elli cansada del seu viatge amb barco de 3 dies decidim no sortir, tot i que no ens hagués calgut anar gaire lluny que la música arriba fins a l'habitació! L'endemà a primera hora trobada amb vells coneguts de Belém i també amb nous que asseguren estar realitzant un reportatge documental, tot i que fins al dia d'avui encara no els he vist treballar mai. És dissabte i plou a bots i barrals, així que al final només fem una festa privada amb una caipirinya boníssima, però jo estic que m'enfilo per les parets, fa 2 dies que és Carnaval i no he vist res.

Amb l'Ellinor ens aixequem aviat i anem fins a Alter do Chao (a menys d'una hora) conegut com el Carib Amazònic, tot i que en aquesta època de l'any les aigües no són turquesa, però sí ben netes i de sorra blanca. És un lloc molt petit i tranquil, però ens han dit que el Carnaval allà és potent: i ho és! Centenars de persones omplen el carrer, no paren de ballar i les disfresses són de paper o una simple perruca o unes antenes al cap. Sí, estic a Brasil però això no és ni Rio de Janeiro ni Salvador de Bahía, però no per això menys divertit. No hi ha plomes ni samba, però la diversió principal és anar-se tirant farina entre la gent, no cal dir que als 5 minuts estem blanques...

Només són les 3 de la tarda, així que preferim agafar una barca i anar a la platja, que la nit serà llarga. Abans d'això, anem a fer un toc que estem mortes de calor. I sempre pot passar que dins el bar vegis uns ganxos idonis per a penjar hamaques, i que s'ensengui la bombeta del teu cap, i que preguntis si hi pots posar la teva per una nit o dues, i també pot ser que et diguin que sí, que no hi ha cap problema. Tot això pot passar, i passa. Un sopar deliciós i ens ve la mandra, però avui no guanyarà: ampolla de catxaça sota el braç (val 2 euros) i a ballar! El poble està ple de camions gegants amb altaveus, un parell de bars amb funk i reague i si no sempre trobes algun cotxe amb música a tota pastilla. M'encanta el lloc, encara que no sigui glamourós, que plogui, que la gent vagi bruta i que tot estigui ple de fang... Trobem els amics perduts i tota la nit practicant salsa i funk, després banyada nocturna al riu a les tantes...

Encara tenia música al cap quan ens vam aixecar, i decidim anar a esmorzinar, a aquesta hora no es pot fer altra cosa. Més platja i més Carnaval, aquesta gent no aguantarà gaire més aquest ritme i és que a les 4 de la tarda ja van a tope! Per sort, a les 3 de la nit ja tot és mort i tornem sota una pluja intensa cap a l'enyorada hamaca.

L'endemà decidim tornar a Santarém, fa 2 dies que ens aixequem amb la mateixa roba que anem a dormir i alguna nit en un matalàs no anirà malament. Però tranquils, que a Alter do Chao hi tornarem. Estem cansats, portem dies de trote però a Santarém també hi ha festa, i clar, és l'últim dia de Carnaval, caldrà aprofitar-lo, no? A part de totes les classes particulars de salsa d'aquests dies, he descobert el truc de tot plegat: cal moure el cul, aquesta és la clau i em defenso prou bé! Només hi ha un home que ha rigut quan m'ha vist ballar, però és de Taiwan, què saben allà de balls!

Així que post-Carnaval, que significa descans, un suco per aquí, una peli, un suco per allà i un passeig més enllà. Realment ens feia falta. El dia següent tornem a Alter do Chao i aquest cop ens instal·lem a Comunindios que hem de fer "tractes" amb en Pablo. El poble sembla un altre, els carrers buits, molta tranquil·litat i ni rastre de tota la fauna de 2 dies abans. Més peix i més banys nocturns, i quan torno a la comunitat abans de mitjanit em trobo a l'Ellinor amagada dins l'hamaca, i és que estem en una gran cabanya a l'aire lliure i al mig hi ha un grup de gent fent un ritual estrany, s'abracen i comencen a fer crits d'animals. Jo passo ben a poc a poc no fos cas que m'hi fessin unir, aquests hippies estan mig posseïts. Ens aixequem, esmorzem el que serà l'únic àpat del dia i anem a la platja a descansar que avui hem d'estar ben relaxades. Comiats (cada dia els odio més) i cap a la comunitat.

Per què tan de misteri? Després de molt pensar, preguntar i investigar, ens hem decidit a provar l'ayahuasca. Alguns diran que és una droga, però els indígenes fa segles que la utilitzen, és una forma de conèixe's a un mateix, i és que el nostre xamán diu que només hi ha dues coses segures a la vida: que morirem algun dia i que no ens coneixem a nosaltres mateixos. Tothom amb qui parlem en diu meravelles, diuen que veus el camí de la teva vida recte, que entens com funciona l'univers, que la teva vida et passa per davant i que t'adones del que fas bé i el que no (llavors ja és decisió teva si ho vols canviar o no). Al Brasil, després de 12 anys d'estudis, no han pogut trobar-li cap perjudici físic, mental o social, i per això és legal.

Quins nervis, són passades les 4 i els 10 integrants del grup comencem el ritual, el més important és relaxar-se i deixar-se endur per la música. Fem la primera consagració i en mitja hora hauríem de notar quelcom, però jo no noto res, així que opto per una segona consagració (beure el suc de la planta). És a partir d'aquí que comença el meu viatge, si tanco els ulls un nou món apareix: animat, ràpid, que em transporta... Però si els obro la realitat torna a aparèixer. En total són unes 5-6 hores que per a mi van semblar dies on entenc els inicis de la humanitat, desenvolupo un llenguatge amb la naturalesa i descobreixo una força interior enorme, com una bola de foc a l'estómac que he de treure, compartir. A vegades el viatge és tan intens que el xamán t'ha de venir a calmar i és que em vaig passar una bona estona estirada sobre la sorra al costat d'una foguera emetent sons incomprensibles. Però he descobert i sentit què és la felicitat, el plaer, la serenitat, el paradís on tots volem arribar per no marxar-ne mai. Molts dels companys van tenir un viatge calmat, sense moure's de l'hamaca, el meu va ser molt enèrgic, passant de riures escandalosos a una calma sobrenatural al costat del foc sota les estrelles. No he vist res del meu passat, ni he entès com funciona l'univers, però sí he descobert quin estat és el que cal buscar en aquesta vida, i és que mai es té el viatge que es vol sinó el que es necessita, diuen els savis.

No estic boja ni m'he tornat hippy-guay, simplement sé què és la FELICITAT en majúscules i que per aconseguir-la n'hi ha prou amb nosaltres mateixos. És una experiència que recomano totalment i que crec que tothom hauria de tenir, almenys, un cop a la vida.

Després de la intensitat de tot plegat, 2 dies més de barco que ens serveixen per continuar meditant i arribem a Manaus.

AMAZONES: Primera part

2009-02-21T14:00:00.001+01:00

M'acomiado de l'Ellinor i el capità, ells ja marxen cap a Macapá on jo els atraparé d'aquí a uns dies. Acabo de passar els últims dies a Belém preparant la sortida cap al riu, tot i que no sempre es pensa en tot. La nit abans de marxar, tirada amb pijama al sofà de l'hostal miro al recepcionista i li dic: "No entenc perquè he d'anar al barco 2 hores abans, no és pas un avió!" i diu que si no ho faig no tindré un bon lloc per a col·locar la meva hamaca. Hamaca? Jo no en tinc d'hamaca! No va inclòs amb el preu això? Es veu que no, així que ja em veieu a les 7h del matí anant a comprar-ne una, per sort aquí això no és gaire difícil.

Arribo al vaixell i flipo. M'agradaria dir que hi havia una hamaca a cada metre, però és que n'hi havia una a cada mig metre! Així que si el barco es mou vas tocant el del costat, o ell a tu, com es vulgui mirar. Per sort, el companyerisme dels meus veïns fa que s'instal·lin a un nivell més alt i així no ens toquem, tot i que si cauen quedaré ben aplastada. El trajecte fins a Macapá havia de ser de 24 hores, però al final en són 29, 5 de gratis! Arribo i no diviso cap veler a port ni ningú esperant-me, però el que semblava Macapá en realitat és Santana, així que em queden 30 minuts de bus per a trobar l'expedició. Arribo i el port està solitari. Em conecto a internet i tinc un mail de la sueca titulat "Problemas" on em diu que entrava aigua al vaixell i que han hagut de girar cua, tornen a ser a Belém! M'explica també la història d'uns possibles pirates que els perseguien de nit... I jo, sola davant la pantalla, no puc parar de riure, tot i que dies més tard no em farà cap gràcia.

Decidim esperar a veure si podem arreglar el veler ràpid. Jo a Macapá m'uneixo al Kalim i al Korn (un viatger holandès de 60 anys al que li falta moooolta paciència) i amb ells estaré 3 dies. El primer dia és diumenge, tot tancat menys l'església. Hi entrem per curiositat, però al moment venen dos homes amb corbata a saludar i donar-nos la benvinguda, i jo no me'n fio, fan pinta de venedors d'enciclopèdies. Així que marxo corrents i dediquem el dia a voltar pel fort, el passeig i a la tarda quedem amb l'André que ens vol ensenyar un lloc: tal i com vaig fer a Equador (te'n recordes Neus?), ens porta per on passa la línia equatoriana que separa els 2 hemisferis, i aquí són tan frikis que fins i tot han fet un camp de futbol amb una porteria a cada costat. Sopar, algunes caipirinyes i a dormir.

L'endemà anem al que ha de ser una platja meravellosa però que acaba essent una platja més de riu on t'has d'espavilar a banyar-te perquè si no la marea puja i ja no hi ha platja. Però allò important del cas és que és el meu primer bany a l'Amazones! Passem el dia allà, mengem peix i cap a casa. L'endemà gairebé em convencen per anar fins a la Guayana Francesa, que per a sorpresa meva es veu que tècnicament encara és França i els de la UE no necessitem ni passaport. A més, van amb euros! Però prefereixo l'horrible i avorrit poble de Macapá, on rebo una oferta seriosa per treballar en una acadèmia d'idiomes però els dic: A Macapá? No, gràcies! El dia següent vaig fins a Porto Grande, tot sigui per fer temps i esperar el veler. Però el remei és pitjor que la malaltia, aquí sí que no hi ha res de res de res a fer, excepte veure passar les hores. És famós per un balneari que en realitat és un bar al costat d'un llac, ni jacuzzis ni piscines termals com m'esperava. Em vaig avorrir com una ostra, i mira que no sé com s'avorreixen les ostres... Torno a Macapá i per fi parlo amb l'Ellinor: la cosa s'allarga i decidim no esperar més el veler. A més, el capità té una amant a cada port, i la de Belém em sembla que tira molt. Aventura frustrada, amb les ganes que en tenia jo! No puc parar de pensar que potser hi ha una mà negra al darrera, hi havia massa contraris a aquest viatge...

Compro bitllet per sortir de Macapá el més aviat possible i em torno a posar dins un barco. He d'anar fins a Santarém i les hores estimades eren 36, les reals 50. Però aquí ningú demana el llibre de reclamacions ni res, tothom es queda tan tranquil, i jo igual, que no tinc pressa. La vida aquí és un altre món, però gràcies a algun dels molts llibres que estic llegint aquests dies hi trobo l'encant. L'escena típica seria la de la primera nit, quan me'n vaig al bar del barco (un lloc diminut amb 2 bancs al davant) perquè és l'únic lloc on hi ha llum per llegir. Davant meu una TV de 14 polzades que es veu borrosa endollada a un ampli de mala qualitat a tot drap, a la dreta un brasileny cinquantón intentant emborratxar a la jove cambrera per lligar-se-la i ella que es deixa, més enllà dos que estan encara més acabats. A l'esquerra un jove que ha començat amb les preguntes típiques de quants anys tens? Com et dius? Estàs casada? Per què no? i més enllà dos extres. Em canso de l'escena i em giro cap al riu: tot és fosc i no es veu res, el riu és marró i em ve fum negre a la cara... Tinc dos camins, i el que esculleixo és el de ser feliç i gaudir del moment, no tothom té l'oportunitat d'estar aquí! Sí, prometo dir-vos quin llibre estic llegint...

Com l'altre cop que vaig agafar un barco, aquest també anava a tope, tot i que a mig camí vam quedar només una vintena. I quin tipus de gent? Doncs una mitjana d'edat de 65 o 70 anys, i perquè hi havia alguns joves que la fèiem baixar! Així que m'he passat uns dies escoltant batalletes de mili (o això penso jo, a vegades no em quedava clar...) i la gran incògnita de tothom era què feia allà sola i perquè no estava casada, i la frase més repetida pels de la tercera o quarta edat: "Ai si tingués 18 anys!". Aquest cop els àpats al barco estaven inclosos, i això vol dir que de tan en tan ve un noi jove a sacsejar-te l'hamaca amb mala llet i pronuncia alguna cosa que vol dir que és hora de menjar. Tothom cap a baix, on hi ha una taula per unes 10 persones i on menges arròs amb pasta i carn, o pasta amb arròs i carn, o si tens sort sopa de pasta i arròs... Però cal menjar ràpid perquè tens 8 ulls clavats al clatell esperant que acabis per poder seure a menjar.

Encara que la intimitat desapareixi i l'espai personal també, he gaudit d'aquest viatge, sentir que el temps és quelcom relatiu m'agrada, tot i que també em va alegrar arribar! La veritat és que si no fos perquè ja fa 7 mesos que volto i perquè tan ma mare com la majoria de les meves tietes ja són cinquantones, diria que el temps no passa... He aprofitat per fer-me la manicura, la pedicura, per llegir, pensar, escriure, xerrar... i amb la Stefani (6 anyets) cursos de fotografia, maquillatge i fins i tot he jugat a senyoretes! I com que el barco és també de càrrega hem anat parant a poblets on aquesta és l'única manera d'arribar-hi i realment la vida que hi tenen res té a veure amb la de qualsevol de nosaltes. I sabeu què? Després de 50 hores arribem de nit a Santarém i el capità i els que quedaven em diuen que si vull em puc quedar a dormir al barco, anar a buscar un hotel a aquelles hores no és recomenable. M'hi quedo, unes hores més no em faran cap mal.

Pensava que a Santarém havia de continuar amb l'espera però només baixar del barco conec a en John i em parla d'una reserva que hi ha a unes 4 hores, la Floresta Nacional de Tapajós, i decideixo unir-me a ell i anar a visitar-la durant 3 dies. No podem marxar de Santarém fins el dia següent, així que aprofitem per anar a demanar els permisos que es necessiten, i fer la pertinent col.laboració econòmica, és clar. A aquesta zona tenen un programa ecològic i tothom qui hi va s'instal·la a casa d'una família, que s'encarreguen de mostrar-te la zona i cuinar. Maguari, el poble on estem, està format per 70 famílies, només fa 15 anys que tenen carretera i 3 mesos que tenen electricitat (i tothom ja té la ditxosa TV...). Nosaltres anem a casa l'Abilio, ens deixen una habitació per a l'hamaca i a viure. No cal dir que la vida fa un gir de 180 graus, tot és tranquil·litat i no hi ha estrés, i fins i tot la gent "perd" el temps parlant! Després de passar-hi uns dies t'adones com es pot viure completament integrat en la naturalesa, i ells li tenen un gran respecte. El segon dia anem a fer una caminada per la Selva de més de 6 hores, veient i tastant tot tipus de fruites amazòniques i uns arbres enormes, el suma-uma o alguna cosa així. Jo aprofito la tarda per banyar-me al riu (el Tapajós és ben net, no com l'Amazones), visitar el centre del poble i gaudir d'una posta de sol increïble. El dia següent anem amb canoa a pescar i arribem fins a una platja amb sorra blanca i palmeres on ens atrapa un diluvi, tot i que per sort dura poc. Després visitem una fàbrica de làtex, ja que en aquesta zona aquesta era una de les seves principals formes de vida, tot i que cada vegada ho és menys. La raó? Els paguen només un real (uns 30 cèntims d'euro) per quilo de làtex, just el mateix que fa 20 anys i pel que necessiten 3 dies de feina! Anant cap a la reserva pensava que amb tantes hores per davant m'avorriria, però no ho he fet ni un moment, i encara que el menjar continuava essent arròs-pasta-frijoles he gaudit dels dies allà.

No vull haver-me d'aixecar a les 3 de la matinada per agafar l'únic bus que surt del poble fins a Santarém, però per sort sempre hi ha algun veí que té moto i et pot portar fins a Belle Terra, on sí trobaré transport. Durant els més de 30 minuts que dura el trajecte m'adono que el meu viatge està tornant a l'essència que havia perdut, abandonant les comoditats del món desenvolupat i tornant allà on els horaris són subjectius i les coses més simples poden ser complicades... M'agrada! Tornada a Santarém i retrobament amb l'Ellinor, portem poques hores juntes i ja l'hem liat...

L'abans, el durant i el després del Fòrum Social Mundial

2009-02-05T21:00:00.007+01:00

No sé ni per on començar i diria que tampoc han passat tants dies... En fi, que em deixen entrar al Brasil sense cap problema, no em demanen ni vol de tornada, ni extractes bancaris ni targetes de crèdit. De fet, no vaig ni veure la frontera que anava ben dormida dins el bus. Vols i més vols i arribo a Belém, la capital de l'Estat de Parà i una de les ciutats més grans de la regió nord del país, situada just uns quilòmetres abans d'on l'Amazones arriba al mar. Primeres impressions bones: hi ha places boniques, avingudes plenes de mangueres (es diu així l'arbre que dóna mangos?), bars a primera línia de riu per a veure les postes de sol... L'únic problema és que hi fa una calor asfixiant, ja cal que tinguis un ventilador aprop si vols sobreviure. I no només calor, cada dia plou, hi ha una hora de pluja intensa que sol ser al voltant de les 2 del migida, tot i que essent Brasil, sempre cal donar un marge de 2 hores amunt, 2 hores avall.

Dedico els primers dies a voltar una mica per la ciutat, conèixer la Plaça República (molt aprop d'on estic instal.lada), el mercat Ver-o-Peso i les seves olors a fruites exòtiques i fresques, la plaça do Carmo i a deixar-me perdre. Un cop més, m'adono que aquesta ciutat també es caracteritza pels grans contrasts, ja que només un carrer paral·lel a qualsevol avinguda comercial et trobes amb carrers bruts, foscs, amb gent dormint al carrer i moltes imatges de pobresa. Per sort no he tingut cap mala experiència a la ciutat, però tothom i especialment els brasilenys no paren de parlar de tots els perills de la ciutat, alguns inclús massa! Fins i tot els policies, que un dia ens van fer d'escorta fins a una botiga perquè deien que soles no hi podíem anar.

Un del dies em re-trobo amb l'Ellinor, una sueca que vaig conèixer a La Paz i que per mala sort vam passar pocs dies juntes, però hem mantingut el contacte i ens hem retrobat aquí. És un plaer compartir el temps amb ella, les seves ganes de viatjar i riure s'encomanen! Ella és periodista i està escrivint un llibre sobre la filosofia i els sentiments de tot viatge, i em sembla que em dedicarà un capítol, que aquests dies hem viscut moltes coses juntes. En fi, que amb ella i altres amics vam anar a passar un dia a l'illa de Cumbu, molt aprop de la ciutat i on en comptes de carrers hi ha rius i totes les cases estan construïdes sobre d'aquest. Va ser justament en aquesta illa on vam conèixer algú que canviarà el rumb dels nostres viatges, però ja us ho explicaré més endavant.

Però a Belém hi he vingut pel Fòrum Social Mundial, un esdeveniment que té lloc cada any i que la teoria diu que és un espai de contacte pel debat, reflexió i formulació de propostes entre organitzacions que pretenen construir un món més solidari, democràtic i just. Al Fòrum hi han participat més de 100.000 persones, es van celebrar més de 2.500 activitats, i hi han assistit més de 4.000 periodistes, tot això per mostrar que no és un cafè de barri. No vull criticar perquè encara no he reflexionat massa, però tot i certa desorganització i problemes característics de qualsevol esdeveniment d'aquesta envergadura, tan els organitzadors com els participants estan contents, així que segur haurà servit.

Després de passar la setmana de reunions, va arribar el dia en què començava el Fòrum! Jo era voluntària responsable de tres carpes, calia estar pendent de qualsevol contratemps o imprevist que pogués aparèixer per a intentar solventar-lo. Em van necessitar els primers dies, després la cosa ja es va calmar i vaig poder gaudir de les activitats. Les "meves" carpes eren la de "Drets Humans", la de "Població Indígena" i la de "Drets Col·lectius dels Pobles i Nacions sense Estat", aquesta última amb una gran representació catalana (tot i que també kurda, basca, palestina, gallega...) i amb la que ràpidament em vaig identificar. Conviure de nou amb catalans, veure senyeres i estelades, i sentir a parlar de temes amb els que em sento completament identificada em va fer sentir aprop de casa. Així que bé, ja he tingut la dosi que necessitava i ja puc continuar el viatge durant un temps més!

La setmana de després del Fòrum la vaig dedicar a passejar, continuar degustant especialitats brasilenyes, bons sopars, descansar i gaudir de l'amabilitat d'aquesta gent. És el primer país que visito en aquest viatge on no parlen espanyol, però he de dir que el portuguès no és complicat, amb paciència i bones paraules ells m'entenen a mi i jo a ells. I si no sempre pots dir que sí i dedicar-los un gran somriure, normalment no corres gaires riscos. Però la dificultat apareix quan per exemple demanes un suc: "Un suco por favor!" i et pregunten de què el vols: abacaxi, acerola, goiaba, maracujá, muruci, taperebá, cupuaçú, graviola, morango... La sort és que tots són boníssims!

I ara toca parlar del "després" del Fòrum. El dia que vam anar a l'illa amb l'Ellinor vam conèixer un noi francès, li vam preguntar on vivia i va assenyalar un veler. Va explicar que amb 10 anys el seu pare es va comprar un veler i van aprendre a navegar junts, i és des d'aquell dia que ell va dir que en volia tenir un, això es va convertir en el seu somni. Només té 21 anys i ja l'ha aconseguit, va comprar un veler i es va decidir a creuar l'Atlàntic, ara té previst endinsar-se a l'Amazones... Amb l'Ellinor vam començar a mirar-nos des del primer moment, a fer cares rares, picar l'ullet i a fer-nos fotos amb la nostra "futura casa"... Tot estava a l'aire, però ens vam decidir a preguntar-li si hi volia més gent. La resposta va ser simple i clara: "Estic complint un somni i m'encanta compartir-lo amb gent: Benvingudes a bord!". La sueca ho veia claríssim, jo no tant... Però l'Emmanuel va dir que ens esperaria tota la setmana fins que acabés el Fòrum, així que ja no hi havia tornada enrera, ens n'anem de dret a l'Amazones!

Però les il.lusions a vegades són perilloses i cal ser prudents i responsables. Tothom i especialment els brasilenys vam començar a dir-nos que era molt perillós, que hi ha pirates, que hi ha traficants de droga, que els indígenes es poden sentir molt atrets per a dues noies tan blanques (si jo ho sóc, imagineu-vos l'Ellinor!), que hi ha mosquits i malalties tropicals, que ens hauríem de comprar una arma... No som boges, i clar que hem tingut en compte totes aquestes coses, però les dues pensem que sovint els riscos fan l'experiència més interessant i que si hem de ser negatives estaríem cada una a casa nostra i no pas voltant món.

En fi, que tot i que la meva intenció després de Bélem era anar a passar el Carnaval a Recife he fet un canvi de rumb i l'Amazones m'ha convençut. Com a experta a trobar justificacions a les decisions preses, he pensat que de fet el Carnaval es tracte simplement de molta festa, que inclou ballar (encara tinc pendent perfeccionar el meu estil), sortir fins les tantes i beure molt (dues caipirinyes em deixen kao i el dia següent morta, ho tinc comprovat). Així que aquest cop prefereixo optar per l'aventura que se m'ha creuat inesperadament. A més, anar cap a la costa brasilenya em feia pensar massa en tornar cap a casa, anar amunt em fa contemplar més opcions.

No sé si us ho havia comentat o si ho havíeu intuït, però el fet és que des de Buenos Aires que arrossegava una crisi. Sí, la famosa crisi dels 6 mesos de tot viatger (i que jo assegurava que a mi no m'arribaria) que et fa replantejar el tornar o continuar, el canviar la forma o seguir a tope.. En el meu cas, he vist que he estat viatjant massa ràpid, amb molta il.lusió durant els primers mesos, però que ha arribat a cansar-me en aquests darrers temps, tot i que no m'ha arribat a convèncer per tornar. Però he carregat piles, he superat la crisi, he tancat algunes portes i estic començant una nova etapa, amb noves il.lusions i expectatives. Així que estic motivada de nou, tinc ganes de creuar l'Amazones i de trobar un lloc on assentar-me, necessito estar una mica quieta i, qui sap, potser trobar algun projecte que em permeti viure en un mateix lloc durant un temps i així conèixer un país més profundament. Quan sàpiga el què i on ja us ho faré saber!

Buenos Aires, un flash d'Uruguay i entrada a Brasil!

2009-01-22T20:00:00.007+01:00

Doncs sí, els Reis Mags d'Orient em van portar un bitllet d'avió de pujada fins a Buenos Aires i lògicament no el vaig deixar perdre. Vaig viatjar de nit i vaig arribar molt cansada a la capital. I què és el primer que em trobo? Que el taxi es dedica a fer una cursa de velocitat a les 5 del matí, esquivant busos i camions i saltant-se tants semàfors en vermell com va poder. Vaig passar el dia intentant recuperar-me de l'ensurt, així que un passeig pel barri de San Telmo on estic instal.lada, un bon bife de chorizo i cap a dormir.

Buenos Aires té uns 15 milions d'habitants, però això no impedeix que les casualitats continuin succeint: vaig trobar en Gaizka al mateix restaurant que jo! Així que durant el seu últim dia a la ciutat vam anar al cementiri de La Recoleta, impressionant i on et pots fer una idea de les grans famílies de la ciutat, la veritat és que sembla més un museu d'art que un cementiri. No cal dir que la gent hi va principalment per a visitar el mausoleu d'Evita Perón, que tot i que està momificada (o com es digui) no la deixen veure. Uns quants volts més per calle Corrientes i la famosa plaça de Mayo i ja separem camins amb en Gaizka.

Jo aprofito la tarda per anar a la pelu, no sé si us ho havia dit però m'estan sortint canes! Allà vaig comprovar a la meva pròpia pell que tenim moltes diferències d'idioma amb els argentins... A mig canvi de look el perruquer em mira i diu: "Párate" i jo ben quieta. Em torna a mirar i torna a dir "párate" i jo aquest cop quieta com un estaquirot, ni una pestanya vaig moure. Em torna a mirar i m'ho torna a dir. A veure senyor, què vol dir "párate"? QUE TE LEVANTES! Doncs haver començat per aquí!

Un altre dels dies vaig anar fins al barri de Palermo, ple de botigues de dissenyadors joves, restaurants moderns i un ambient alternatiu molt xulo. Els dies següents em vaig unir a la Regina, l'Ainara, en Lorenzo i l'Inigo i amb ells vam visitar el barri de Boca, que és una zona al costat del port amb les cases pintades de colors (amb la pintura que sobrava dels vaixells) i exhibicions de tango pel carrer. Diria que és el lloc més turístic de Buenos Aires, però tot i això no estar de més anar-hi. I ja que érem al barri vam anar a visitar l'estadi del Boca, és una miniatura! Després una passejada per Puerto Madero, que és l'antic port renovat, i a la nit a aprofitar unes jornades de cine argentí que feien en un parc a l'aire lliure. Una de les coses bones de Buenos Aires és que la ciutat no dorm mai, i si necessites anar a sopar a la 1 de la matinada, doncs cap problema.
L'endemà diumenge aprofito per a donar una volta pel barri de San Telmo, i com que és el barri on estic instal.lada només em cal sortir de l'hostal per a trobar tot l'ambient. Cada diumenge hi fan una fira que em porta molts records i nostàlgia dels meus diumenges londinencs a la Brick Lane... Hi ha antiguitats, actuacions de música, màgia, artistes, botigues de qualsevol cosa i sobretot, molta gent deixant-se perdre. A la tarda quedo amb en Maxi per anar a voltar, i per a sorpresa meva serà amb bici. Després d'haver descobert Santiago de Xile amb bici he de dir que m'encanta la perspectiva que aquest mitjà de transport dóna, i va ser precisament durant aquesta volta que vaig notar el clic que em va fer adonar que Buenos Aires m'encanta. La gent sol dir que estimes o odies aquesta ciutat, i jo (encara que amb uns dies de retard) puc dir que m'encanta!

Els altres dies faig més passejades pels carrers comercials, algunes compres (a Buenos Aires si no vas amb shorts o vestit no ets ningú) i a la tarda a gaudir d'una gran actuació musical: La Bomba del Tiempo. Es tracta d'un grup de 16 percussionistes que cada dilluns toquen durant més de 2 hores de forma improvisada i que no deixa que les més de 1.000 persones que els veuen parin de ballar ni un minut! Molt, molt guapo. L'últim dia a la capital vaig anar fins a Tigre, que és una zona de canals del Delta del Riu de la Plata, tot i que finalment no vaig agafar cap vaixell per a recórrer la zona, massa guiri. Per casualitat vaig topar-me amb la baixada de bandera de la Casa Rosada, un gelat i fins la pròxima Buenos Aires...

Voleu saber el gran problema d'Argentina? Us en faríeu creus: la falta de monedes! Per sort, només entrar al país ja m'ho van dir i portava més d'un mes estalviant monedes, cada una que entrava al moneder no en tornava a sortir. Però per què? Resulta que va arribar un punt on vendre el material de la moneda era més rendible que la pròpia moneda, així que la gent les va vendre i s'han quedat sense, totes les botigues tenen cartells de "no hay monedas" i ni als bancs se'n poden trobar... Però el problema no seria tan gros si no fos perquè a Buenos Aires els busos funcionen amb monedes i si no en tens, no puges. Molta gent acaba fent voltes o caminant més del compte perquè no poden pujar al bus. Explicat així pot semblar una tonteria, però penseu que fins i tot m'han arribat a donar caramels de canvi (i no només una vegada), que et donen les gràcies quan pagues amb monedes i que tot just ara s'estan plantejant implementar les targetes magnètiques. Tot un problema nacional, de debó.

Així que adéu a Argentina i cap a Uruguay, un país que no estava en el meu planning inicial però que s'ha posat al mig. La forma més ràpida i còmode és anant amb ferry des de Buenos Aires fins a Colònia de Sacramento (3h), un lloc que tothom diu que és preciós però on no em vaig parar. Així que directe cap a Montevideo! Com sempre, abans de res em dedico a voltar la ciutat amunt i avall, és la millor manera de captar la seva essència, i una mica de tranquil·litat, cine i descans. L'endemà em decideixo a llogar una bici per a recórrer tota la costa de la ciutat i acabo com tots els guiris de la Costa Brava que critico: amb una bici voltant a ple migdia amb 40 graus! En fi, una costa bonica, molta gent a la platja i l'etern dilema de saber si t'estàs banyant al mar o al Riu de la Plata (la teoria més acceptada és que a Montevideo encara és riu, per això l'aigua és marró).

L'endemà quedo amb en Pancho, en José Luis i l'Eli (ells uruguaians, ella colombiana) per anar a dinar al Mercat del Port un asado com Déu mana i on provo la beguda nacional: el Medio y Medio. No van pensar massa a l'hora de posar el nom a la beguda, ja que es tracte d'una barreja de vi blanc amb una mena de cava. Les mesures? Medio y medio! Després un bany ràpid a la platja per intentar suportar l'onada de calor més forta dels últims anys i després vam anar a veure un partit de futbol a l'estadi del Centenario (on es va jugar el primer Mundial de futbol al 1930) i que era un clàssic entre el Nacional de Montevideo i el Peñarol. Jo no hi entenc massa de futbol, però em sembla que no n'hi havia cap que corrés, estaven tots cansats. Per sort va guanyar l'equip que jo animava, així que contenta cap a casa!

Cal dir que Uruguay, com a molts d'altres milers de persones, m'ha sorprès positivament, potser perquè el que en sabem és ben poca cosa. Però malauradament l'he visitat en un moment en què em trobava una mica cansada de tan anar amunt i avall i he preferit assentar-me a la capital més dies en comptes de voltar. Així que he deixat pendent per quan hi torni Colonia de Sacramento, Punta del Este, Punta del Diablo i Cabo Polonio, entre altres llocs que prometen ser preciosos. Després dels dies a Montevideo vaig agafar un bus fins a Porto Alegre, ja al Brasil. Vaig estar un dia a la ciutat on la pluja em va impedir fer qualsevol cosa i després dia intensiu de vols fins a Belem, on participaré com a voluntària al Fòrum Social Mundial. Però no us avanço res més, això ja pertany al pròxim post.

Ah, me n'oblidava! Tot i que no ho he pogut observar massa amb ulls propis, tothom diu que a Buenos Aires hi ha moltes tribus urbanes: que si floggers, que si emus, que si ramoneros... I molta gent que he conegut no ha dubtat en classificar-me: clarament sóc una rollinga! Una què?Diu en que porto serrel, bambes converse, bolso tipo serró i un piercing, així que no hi ha dubte! Creuen que sóc rollinga fins els ossos, segur que m'agraden els Rolling Stones! M'ho ha dit tanta gent, de llocs diferents i en moments diferents, que fins i tot m'hi començo a considerar...

Patagònia 100 %

2009-01-07T13:00:00.003+01:00

Després d'Osorno agafo un bus per creuar la frontera fins a Bariloche, al bus em trobo amb una noia que conec, però no recordo de què. Ens mirem i apretem el cervell per a fer memòria, així que finalment ho recordem, vam coincidir a Potosí (Bolívia) fa un mes i mig! Una casualitat més. Així que ens instal·lem al mateix hostal, ara ella viatja amb el seu germà Sam i la Victòria i en Mick. El primer dia no fem gaire res, només voltar una mica i gaudir d'un bon asado amb uns mallorquins. Argentina sempre rep les meves tornades amb bon menjar.

I l'endemà... RAFTING! Després de la bona experiència a Arequipa i de quedar-me amb les ganes a Mendoza aquest cop no ho he deixat perdre (encara que m'ha costat pasta gansa...), aquest cop el nivell del riu era més alt i per tant molt més emocionant. La gran majoria dels guies eren entrenats a Sort, i deien que moltes catalanes els hi havien trencat el cor, i com que jo també ho era en patiria les conseqüències... Total, que em van tirar a l'aigua tants cops com van poder. Vam acabar el dia rebentats, però va ser de primera!

San Carlos de Bariloche és conegut per les seves estacions d'esquí, però ara que és estiu a part de gaudir del paisatge i passejar pel voltant del llac el més idoni és fer-hi trekkings. El poble està ple de botigues de xocolata i gelateries, així que millor no ens hi estiguem gaire que cauria a la temptació. Ens decidim i anem a pujar el Cerro López, són un parell d'hores de pura pujada, que al final no resulta ser el més dur de tot. El més dur és la baixada, amb pluja intensa que ens deixa xops i congelats, tot i que no ens queixem perquè les vistes, encara que una mica emboirades, són precioses.

L'endemà ens decidim a agafar un bus per anar fins a Villa La Angostura, volem anar fins a una illa per veure el bosc de arreyanes, que són uns arbres de color taronjós molt intens. Precisament aquí, Walt Disney s'hi va fer una casa i és on es va inspirar per al conte de Blancaneus. Un cop més la pluja ens ataca i no ens veiem capaços d'arribar enlloc, així que girem cua i cap a l'hostal de nou, serà un dia de peli i descans.

Així que em toca anar ja cap a la Patagònia, i per tant cal prendre decisions. En primer lloc no sabia si baixar per Argentina o per Xile. M'informo i per Xile és impossible, la carretera austral té trams inacabats. Bé, així hi aniré per Argentina, al mapa hi ha la carretera 40 que baixa recta de Bariloche a El Calafate, segur que no seran tantes hores. Doncs bé, aquesta carretera és un infern, tardes 35 hores a fer el trajecte i ho venen com una gran aventura, ja que els imprevists solen ser habituals. La millor alternativa per escurçar les hores és fer la santíssima volta fins a tocar la costa altàntica i tornar a la part oest del país, d'aquesta manera "només" seran 29 hores, el meu nou rècord! Pensava que no ho aguantaria, però si aconsegueixes empassar-te les 6 pel·lícules que et posen, dorms de nit i tens un i-Pod és suportable.

Arribo a El Calafate amb forma de 4, el poble és molt turístic, amb botigues mega cares i poques coses a fer. I per què hi he vingut? És la parada obligada per a visitar el Perito Moreno, el glaciar més famós, tot i que no el més gran o el més espectacular. Juntament amb en Benjamin arribem fins al glaciar i ens hi apropem amb vaixell, després passegem hores pel seu voltant. És impressionant, et deixa sense paraules. Com que en algunes parts hi havia arbres, cada cop que el re-descobria no podia evitar meravellar-me de nou. Però el més impactant és que vas sentint com el gel es trenca i de tant en tant cauen blocs al mar. Si algú veu que el gel és de color blau a les fotos que s'ho faci mirar, és pura il·lusió òptica.

Al vespre anem a sopar delícies a un restaurant i a l'acabar en Benjamin em diu: "no et queixaràs si et convido?". Aquest noi no em coneix, clar que no em queixaré! Però sempre hi ha una segona part i m'explica que el dia abans va conèixer a uns suïsos i el van convidar a sopar, ell em convida avui i... Ok, seguiré amb la cadena de favors, dec un sopar a algú. Voluntaris?

Tot i que tenia previst passar la nit de Nadal a El Calafate, em convencen per no estar-hi més dies perquè realment no val la pena. Així que em dirigeixo a El Chaltén, un poble creat fa menys de 30 anys, de 400 habitants, situat a l'entrada del Parc Nacional dels Glaciars i des d'on es veu el Fitz Roy i el Cerro Torre, segur que a molts us sonaran els noms. Conec dues italianes al bus, la Silvia i l'Antonella, i és amb elles que celebraré la nit, sopem a l'hostal acompanyades de molta altra gent i encara que no són tiberis com els de casa ens ho passem la mar de bé. Al ser un poble tan petit les alternatives són limitades: fins a les 3 a tal lloc i després a tal altre. Doncs així ho vam fer, i la festa que hi havia era considerable! I si a sobre a mitjanit et posen cançons de la Raffaella Carrá, doncs llavors l'eufòria ja és màxima!

L'endemà, Nadal, va ser un dia com un altre, què pensareu si us dic que el dinar eren entrepans de formatge? Quina diferència amb la vostra escudella i carn d'olla. Ens aixequem tard, així que amb les italianes decidim fer només alguns trekkings curts, un parell d'hores fins al Chorrito del Salto i després fins al mirador del Còndors. Us diria que feia molt de vent, però després de l'experiència que vaig tenir uns dies més tard, dic que no en feia gens.

Arribo de nou a l'hostal i m'adono que hi ha hagut invasió catalana a la meva habitació, o millor dit, invasió gironina. Parlem una estona i els dic d'on sóc, quan de sobte en Pep es para en sec, es gira, em mira i diu: jo també sóc de... VIDRERES! No m'ho puc creure! Heu sentit mai la frase de "el món es un mocador?". Doncs en donc fe. També vaig conèixer a l'Anna, professora d'anglès de treballadors del Banc de Sabadell, de molts ex-companys!

Segon dia a El Chaltén i ens decidim a anar a la Laguna de los Tres, des d'on hi ha les millors vistes del Fitz Roy, teòricament són unes 4 hores anar i 4 més tornar. Quan en portem unes 2 i mitja arribem a un campament i comença a ploure bastant, tot està tapat i no crec que veiem res. En aquest moment entenc el que va fer el conductor del bus just arribar al poble: frena en sec i crida "Facin fotos abans no es tapi!" Això més la historia d'uns catalans que van estar més de 20 dies als peus del Fitz Roy esperant que millorés el temps em convencem per girar cua. Bona idea? No ho sé. El que era una pluja lleugera es va convertir en un diluvi, el camí en un riu i nosaltres en ànecs xops. Jo no deia res, mirava cap a terra i caminava a tota velocitat, però una de les italianes fins i tot va amenaçar amb començar a plorar... I és clar que vam arribar, mig congelades i amb fred dins els òssos, però vam arribar.

El següent dia m'uneixo a en Gaizka i el dediquem (un cop més) a trasllats, primer fins a El Calafate on hem de perdre unes hores i després fins a Puerto Natales, Xile per tercer cop. Just arribar em donc compte que aquest cop la logística m'ha fallat, i de ple. Estic a Puerto Natales perquè vull anar un parell de dies al Parc Nacional de Torres del Paine, però es veu que el parc està a dues hores i mitja de camí, que significa que hauria de fer 5 h de viatge cada dia... Canvi de plans, només aniré un dia de trekking. Així que el primer dia volto pel poble i faig coses cotidianes (també cal rentar roba de tan en tan...) i el segon dia vaig fins al parc, faré una caminada que diuen dura 8h fins a la base de les Torres, però en tardo només 6 i allargo el trajecte, que avui estic motivada! La caminada és molt bonica, entre boscos, llacs, prats verds, roques... però el vent és infernal. Mai havia patit un vent amb tanta força, un cop que estava entre roques em va deixar amorrada a terra, literalment. En fi, el que compte és que vaig arribar a les Torres i per a la meva sorpresa en són tres! Sempre havia pensat que només eren dues... Així que puc dir que Torres del Paine és un dels altres llocs on val la pena anar!

I ara ve quan us sorpreneu: problemes per sortir de Xile! "Chile ya lo tiene esto, cuando alguien viene lo retiene...". El pròxim que em digui aquesta frase serà l'última vegada que la diu, ho prometo. Així que no hi ha bitllets fins a Ushuaia i he de anar fins a Punta Arenas (els seus propis habitants diuen que és molt lleig), perdre-hi un dia i el següent sí cap a Ushuaia (12h) arribant just a les 8 del vespre del dia de Fi d'Any. Estic encaparrada en passar el Fi d'Any a la Fi del Món, així que no em queda cap altra solució i torno a perdre infinites hores a la carretera, enmig de paisatges desèrtics.

Arribo a Ushuaia i en Rubén ja m'espera, la família Jofre m'acollirà per a celebrar l'entrada del 2009, una gent molt normal a l'excepció d'una paia amb tupé que no sé d'on ha sortit... I aquell rostit... No vull treure mèrits a cap de les bones cuineres de la família, però el rostit era deliciós!És clar que també influeix el fet que fa temps que no en tastava cap. Arriben les 12 i els raïms no apareixen per cap costat, però sí el substitutiu del cava, així que no hi ha queixes. Després vam sortir amb uns amics i a ballar una estona, que aquestes coses es celebren. El més curiós és que fins a les 11 de la nit no es fa fosc, i a les 4 de la matinada ja clareja, així que semblava que estàvem d'after hours!

Però en Rubén me'n tenia una de guardada: "Demà he de treballar, començo a les 8:30h i tu vens amb mi!". Us podeu pensar que almenys seria una cosa tranquileta, però no, ruta amb 4x4 per uns camins de mala mort, bots per aquí i bots per allà... Sort que després de voltar vam tenir l'asado de torn per a refer-nos, perquè va ser un dia moooolt llarg.

En Rubén també treballa de mariner a uns vaixells que fan una ruta pel canal Beagle i jo m'hi apunto, això d'anar de gratis als llocs mola! Així que visitem les illes dels lleons marins, tot i que més lletjos que els de les Galàpagos (res es pot comparar a les Galàpagos!), el far de la Fi del Món (no ho és, però la gent s'ho pensa i queda bé dir-ho...) i en fi, disfrutar del paisatge de muntanyes nevades. Molt bonic, i encara que amb vent i fred és totalment aconsellable.

El dia següent me'l prenc amb calma, que estic anant accelerada i no pot ser bo, així que voltar per la ciutat i visitar el museu del Presidio, que és una antiga presó convertida en museu. És interessant perquè t'explica els casos particulars d'alguns presos, com vivien i aquestes coses. Aquest poble està tan aïllat que els que aconseguien escapar tornaven al cap d'uns dies perquè no aconseguien anar a cap altre lloc. Ushuaia ara és gran, però el primer intent de poble està a més de 100 km i el primer poble com a tal a 230km.

Pels altrres dos dies a Ushuaia em vaig dedicar a caminar, un dia al glaciar Martial i l'altre al Parc Nacional de Terra del Foc, per a gaudir de les seves platges i camins enmig de boscos. Sóc tota una esportista, qui ho hagués dit fa un temps.

Una de les nits en Rubén em va portar a un mirador on es veia tota la ciutat i on vaig trobar a Ushuaia aquell encant que tothom diu que té i que fins llavors se m'havia resistit. D'un costat la ciutat perfectament il·luminada marcant que més enllà no hi ha res, a l'altre costat una clariana de núvols demostrant que a l'Antàrtida (a només 1.000 km) ja és de dia, i al cel les típiques estrelles d'aquest hemisferi: Cruz del Sur, les 3 Maries... Preciós!

Pensava que els Reis Mags no arribaven tan lluny, però ho han fet: 2 bitllets d'avió! Per sort, cap és de tornada. Després del que m'ha costat baixar tan avall no volia passar-me 3 dies dins un bus per arribar a Buenos Aires, així que hi aniré volant (gràcies tia Mercè!). Tot i això, aniré fins a Rio Gallegos (amb 12h haurem de fer tràmits de sortida d'Argentina, entrada a Xile, sortida de Xile, entrada d'Argentina...) per estalviar-me mig bitllet, que encara sóc ben catalana. I després de travessar Uruguay volaré fins a Belem (aquest bitllet encara no té patrocinador) per assistir i col·laborar amb el Fòrum Social Mundial. Sabré què és això de treballar després de tan de temps?

Bon Nadal a tothom!

2008-12-24T10:30:00.002+01:00

Ja fa dies que quan passejo veig les botigues adornades per fer augmentar el consumisme d'aquests dies, així que m'he recordat que s'acosta Nadal. Com a crítica només dir que em sembla bé que hagin agafat aquesta tradició imposada com a pròpia, però una mica de coherència no els aniria malament. Aquí és estiu i fa una calor, però igualment adornen les botigues amb boles de neu i els Pares Noels van abrigats amb pells! Quan trobo algun Pare Noel (a Xile és el Viejito Pascuero) pel carrer vestit amb gorro i suant no puc evitar que em faci pena. Jo aposto pel banyador!

Aquest cop no escric per explicar on sóc o quina és la meva última aventura, escric simplement per a desitjar-vos unes bones festes i que tots els desitjos pel Nou Any es compleixin. Aquestes coses no només s'haurien de desitjar un cop a l'any, però almenys aquestes dates serveixen per entendrir la gent. Aquest any el passaré lluny de casa, serà molt diferent per a mi, però no em queixo perquè és el que he escollit.

No em vull posar cutre ni cursi, però fa uns dies vaig rebre un mail d'un amic amb qui vaig compartir uns dies de viatge i m'enviava també una poesia amb la que em sento molt identificada. Aquí la teniu, espero que us agradi.

Bienaventurados los que no viajan jamás

y los que apenas sienten deseos de conocer países remotos,

ya que ellos gozarán de una vida apacible y llena de regocijo.

Bienaventurados también los amantes de los viajes

que en sus períodos vacacionales recorren brevemente diversos lugares del planeta,

pues ello les aportará enseñanzas enriquecedoras y les colmará de experiencias dichosas.

Pero ¡Ay de aquellos que han osado emprender el Camino del Viajero!

Porque ello no les dejará ni un momento de quietud

y les substraerá de los demás intereses de este mundo;

se afanarán únicamente por intentar satisfacer en vano su insaciable pasión

por los viajes y nunca considerarán haber viajado lo suficiente.

A esas almas vagabundas sólo les aguarda desasosiego e infinita ansiedad

por aprender sin cesar sobre todos los rincones de la Tierra,

sobre la naturaleza de los seres que la pueblan,

y sobre el significado de su propia existencia.

Weon, listo para carretear? Hoy cueca chora, cachai?

2008-12-19T13:00:00.005+01:00

Després de Mendoza torno a creuar la frontera xilena i els seus controls infinits i vaig directe cap a Valparaíso, diuen que és una de les ciutats amb més encant del país, amb un aire a Lisboa. Només conec Lisboa de passada, però jo diria que no tenen res a veure. Valparaíso és una típica ciutat de costa, idealitzada per tots els xilens, que sap combinar a la perfecció la modernitat amb la tradició. La part dels cerros és plena de cases de colors, passatges petits, escales infinites i ascensors verticals. Un cop més, el consell és deixar-se perdre. Hi ha qui diu que les cases són totes de colors diferents perquè els pescadors puguin identificar casa seva des del mar i així sentir-se'n menys lluny. És una bonica història, tot i que potser es queda en això, en història.

Un altre dels dies em trasllado a Viña del Mar, que tot i que té platja i no port com Valparaíso és un lloc sense encant, edificis alts a primera línia de mar i grans avingudes comercials. Així que passo el dia per allà i torno a Valparaíso, per a donar una volta amb barca per la badia plena de vaixells militars. Dedico l'últim dels dies a visitar altre cop els cerros i la casa de Neruda, que té les millors vistes de la ciutat!

Finalment abandono els dies que havia dedicat a descansar i vaig cap a Santiago, on m'instalo a casa d'en Páris. Creus que et deixaran un sofà mig atrotinat per dormir i en realitat tinc una habitació privada amb bany, pis cèntric, bona zona, ben comunicat, internet gratis... Què més puc demanar? Just després d'arribar sopem, em preparo per anar a "carretear" i en Páris i els seus amics em porten a un lloc molt especial: només entrar veig que està ple de taules petites amb gent bevent, banderoles, banda en directe... ambient de Festa Major! Que bé, fa temps que no estic a cap. Però el més interessant és que es balla cueca chora, un ball tradicional molt antic que ara el jovent recupera. És un ball amb parella on l'home ha de mostrar-se "macho" i dominant com els pavos reals i la dona s'ha de fer l'estreta mentre balla amb un mocador a la mà. Al final hi ha una part que és com un zapateado! Vaig riure com una beneita, és molt divertit i va bé per a cremar calories.

L'endemà, abans de res, anem a menjar al mercat central, tot és peix i marisc! Potser em flipo per tot, però hi havia uns musclos de pam i mig. Ara que és temporada aprofito i menjo "Locos", uns mol·luscs molt bons, amb una textura que no sabria definir... Els heu de tastar! Jo diria que és temporada, però cada cop que vaig a algun mercat se m'acosta gent i em diuen a l'orella: "Locos, locos, locos...". Sort que sé què són, sinó pensaria que són ells els bojos! Voltem una mica pel centre i veig alguns dels establiments més típics de la ciutat anomenats "Cafés con piernas", que són cafeteries normals però on les cambreres van amb faldilles molt curtes, a més d'estar situades un pam per sobre del terra. En fi, que tot ple d'homes. A la tarda ens decidim per agafar les bicicletes i anar fins al Cerro de San Cristóbal, força proper i des d'on es veuen unes vistes de la ciutat plenes de contaminació, això d'estar envoltat de muntanyes té un preu. La recompensa? Mote con huesillo, una beguda que només agrada els xilens, una mena de gra barrejat amb préssecs deshidratats, massa dolç pel meu gust.

Per cert, a vegades no tot és tan bonic... La segona nit a Valparaíso em vaig aixecar amb els braços, l'esquena i els peus plens de picades. Ditxosos mosquits! Al arribar a Santiago els amics m'informen: això teu no són mosquits, són puces! No pot ser! Però sí, ho eren i a més em feien companyia, que cada dia tenia més picades. Em va tocar portar tota la roba a la tintoreria de dret, em ruixada amb esprai més no poder i tot solucionat.

Però al que anàvem, que Santiago dóna molt de si. Després d'una bona truita de patates per intentar pagar totes les bones atencions rebudes, tornem a agafar les bicis i a conèixer tota la ciutat. Aquest cop anàvem parant: a casa d'aquest, a casa de l'altre, beguda aquí, berenar allà... I quan te n'adones, són les 10 de la nit, els dies passen volant! Per tant, el següent dia relax total, anem a una piscina (aquest cop no és d'aigua termal, però amb la calor que fa és encara millor) situada al cim d'un cerro, així que mentre et banyes veus tota la ciutat. Sol, aigua, records piscinaires, olor de gespa... Ho necessitava! Sopar un entrepà típic anomenat Barro Luco (el cambrer encara riu després que demanés un Barro Loco) i demà serà un altre dia.

Un cop més, i tal com va passar a Bogotà fa segles, tinc la sensació que tothom estava a Santiago. Quin estrés! Quedo amb en Cote (xilè que vaig conèixer a Equador), amb en Manu (el suís precís), l'Andrés (per què calia acomiadar-nos?) i per falta de temps no puc retrobar-me amb en Cole (kiwi conegut a Colòmbia). A això cal sumar-hi que tothom et va fent propostes per anar aquí, allà i més enllà. NO PUC. Bé, de fet sí, però seria un viatge que duraria dues vides. Així que amb ells continuo visitant la ciutat: el museu de Belles Arts, el cerro de Santa Lucía (l'únic que em faltava) i els barris més emblemàtics. Hi ha capitals que no m'agraden, d'altres que sí i d'altres, com Santiago, que m'encanten! Segur que és una percepció influenciada per tota la bona gent amb qui he estat, però aquí també m'hi quedaria a viure.

Faig el cor fort i decideixo marxar, agafo un bus nocturn de 10h fins a Valdívia, un poble que es caracteritza per tenir un mercat de peix força famós envoltat de lleons marins acostumats a les sobres de peix que els donen. M'emociono tan, que per dinar no puc evitar menjar un plat de salmó enorme, la meva debilitat, per poc més de 2 euros. A la tarda vaig fins a un poble que es diu Niebla (situat a l'Illa de Teja), bàsicament per a visitar la platja i algun dels forts que els espanyolitos hi van fer per evitar que s'arribés a Valdívia.

Marxo de Valdívia direcció a Puerto Varas, he sentit a parlar del poble fa just un dia, però és que he quedat amb l'Alberto (el madrileny de Salta) que ara viatja també amb en Carlos i aquest era un bon punt mig per la seva marató, que estan visitant Argentina amb un coet al cul. Puerto Varas es troba al costat d'un llac, és un lloc amb una forta influència alemanya (es veu tan en el nom dels llocs com en l'arquitectura) i el millor lloc per a menjar Kuchen, un pastís de préssec deliciós. El lloc és bonic perquè de fons es veu el volcà Osorno nevat i això li dóna un aire molt pirinenc, tot i que potser només m'ho sembla a mi. L'endemà anem fins al llac de Petrohué, on haguéssim gaudit molt si no fos per l'insistent soroll d'uns ocellots negres. Després anem fins a veure unes cascades i tornem cap a Puerto Varas. Els llocs que hem visitat no són extraordinaris, però com passa al poble, el fet de tenir el volcà de fons ho millora tot. Al vespre gaudeixo d'un d'aquells petits plaers que pot alegrar el dia a qualsevol: anar a veure un Barça-Madrid amb 2 merengues i que guanyi el Barça!

El dia següent ja ens separem, ells van cap a Bariloche i jo cap a Chiloé, el que no sabíem és que ens trobaríem per casualitat uns dies més tard. Així que després d'entrebancs varis arribo a Castro, la capital de l'arxipèlag de Chiloé. La veritat és que em sento força identificada amb els chilotes. Què tenim en comú? No ens sentim de la nacionalitat que la gent s'entossudeix a atribuir-nos: ni ells es senten xilens ni jo espanyola... Chiloé és famós per la gran quantitat d'esglèsies que són Patrimoni de la Humanitat i és que la gran majoria es van fer fa selges i són totalment de fusta. Visito la de Castro i la veritat és que és ben interessant, la fusta li aporta una calidesa especial. Em dedico també a visitar els palafitos, que són cases també de fusta i pintades de colors construides sobre una mena de moll de fusta, queden penjades sobre el mar. Vistes tan d'un costat com de l'altre, són una preciositat. No voldria dir que és com Portobello, a Capri, però s'hi assembla.

El següent dia em decideixo a visitar el Parc Nacional, situat a poc més d'una hora de Castro. Conec en Giovanni, un italià guarda-bosc i amb ell camino pel parc, per la platja, per les dunes... i rebo classes de botànica avançada gratis. La veritat és que hem estat de sort, perquè no ha parat de ploure en tot el trajecte i just s'ha aclarit el dia en arribar al parc. La gent recomana visitar cementiris, així que visitem el de Curaco que és molt estrany, a cada tomba hi construeixen una mena de casa de fusta com les típiques però més petites. M'agrada el lloc. Després d'hores de voltar (m'he de posar les piles, que la Patagònia m'espera!) ens decidim a tastar un curanto, carn cuita amb pedres calentes i acompanyada de marisc. Boníssim! Argentina m'agrada pels seus asados i Xile pel seu peix i marisc.

L'últim dia a Chiloé em dirigeixo a l'illa de Quinchao i visito el poble d'Anchao. Diuen que és famós perquè hi ha una esglèsia de fusta molt bonica que està construïda sense cap clau, que tot són fustes encaixades. Agafo la meva lupa de Sherlock Holmes i em poso a investigar i... està ple de claus! Parlo amb una senyora i em diu que hi havia una esglèsia que realment era així, però com que no se sabia quina era s'ha atribuït la història a la d'Anchao, que és una de les més antigues... Almenys els podríen haver camuflat.

Així que s'acaba la meva segona entrada a Xile, si els plans no em fallen encara hi hauré d'entrar un parell més de cops. Marxo de Castro direcció a Osorno, on passaré la nit per anar després cap a Bariloche. Us mantindré informats!

Comença el zig-zag xilè-argentí!

2008-12-03T20:00:00.004+01:00

Després del tour d'Uyuni et deixen penjat al mig del desert dient que això és la frontera boliviana, per arribar a la xilena caldrà fer encara gairebé 200 km. I bé, aquí comença l'aventura: arribem i els de la duana xilena fan "paro" indefinit, estan de vaga perquè volen cobrar més. Fa tanta calor que pensem en baixar del bus però se'ns acosta un personatge i ALTO! No podem trepitjar territori xilè! Però senyor, que només volem estirar les cames per anar a posar el segell al passaport tan bon punt ens deixin... Doncs no, hem d'estar tancats al bus com pollastres. Més tard es dignen a atendre'ns i ens revisen i controlen detalladament tot l'equipatge, no es pot entrar res animal ni vegetal, ni una poma! Em revisen i tot correcte, fins que dic:

- Per cert, tinc fulles de coca, que es poden entrar?
- Ajaaaa, acabes de firmar una declaració jurada que no portes res i tens això? És una falta greu!

Em mossego la llengua i poso cara de santa (em serà molt útil aquests dies) i finalment no passa res, estaven més entretinguts amb la Tània i les seves arracades de plomes. Alguns ja es cansen del poble de San Pedro d'Atacama només entrar-hi, i és que tot és caríssim! Una habitació compartida ens costa a cada un 9 euros, tenint en compte que mai n'havia pagat més de 6. San Pedro és un poble molt pintoresc, amb edificis baixos i de fang, carrers de terra i un aire molt alternatiu. Bonic, però està al mig del desert (el més sec del món) i hi fa una calor insuportable. El primer dia vaig ser la més feliç del món de poder-me posar sandàlies un altre cop, però aviat me'n vaig cansar.

L'endemà ens decidim a llogar bicicletes i ens passem el dia pedalant en ple desert, sort que anem carregats d'aigua! Finalment arribem a la Llaguna Cejar, situada molt aprop del Salar d'Atacama, la qual és famosa perquè hi flotes, hi ha un 30% més de sal que al Mar Mort. Una experiència molt divertida, però al cap de 5 minuts ja et pica tot el cos i quan t'asseques et quedes completament blanc. L'entrada a la Llaguna eren 2.000 pesos xilens per persona, al final nosaltres paguem 1.000 pesos i un entrepà per cinc persones. Us ho imagineu, oi? Cara de santa, utilització 2. A la nit Barbacoa al càmping de la Tània i l'Adan i a descansar!

El dia següent ens decidim a visitar la Vall de la Lluna, diuen que és un dels llocs més bonics de la zona. Passem primer pel Valle de la Muerte (de fet s'havia de dir Valle de Marte, però els primers habitants ho van entendre malament...) i després a la Vall de la Lluna, és molt estrany caminar enmig d'aquests paratges, i més quan les roques van fent soroll com si haguessin de caure en qualsevol moment. Mirem la posta de sol des d'una duna immensa i tornem cap a San Pedro, que m'espera una altra barbacoa...

Un altre dia de descans pel poble i ja començo a planejar estratègies per a sortir del país, i és que si vam tenir problemes per entrar a Xile, no us imagineu els que vam tenir per sortir-ne. Volem anar cap a Salta (Argentina) i només hi ha 6 busos setmanals, i clar, s'omplen de seguida. Alternatives? Anar fins a Santiago de Xile, que són 24 hores! No, crec que hi ha d'haver alguna altra solució. El divendres em dirigeixo a la duana i em prometo no marxar-ne fins que algú m'ajudi a marxar, no hi ha busos fins al cap d'una setmana. A les 8 ja sóc allà i començo a fer tractes amb tot el col·lectiu camioner, mig emprenyats també pel "paro"... Cal dir que són molt bona gent, estaven tots mobilitzats per avisar-me si s'assabentaven d'alguna cosa, i un em va dir que si m'esperava un dia em portava (cara de santa, utilització 3). Però finalment va succeir el miracle: va passar un dels busos que teòricament estaven plens i 3 persones havien fallat! I a sobre aconseguim els llocs amb descompte! Hauríeu d'haver vist els salts que vaig fer! Tràmits de duana i cap a Argentina. Em sembla que fins i tot els policies es van alegrar de no veure'm més estona donant voltes per allà i marejant al personal.

Al bus coneixem a 2 personatges més i formem l'expedició Salta: en Rubén (bomber de Pamplona), l'Alberto (madrilenyo mig informàtic mig músic), i segueixo amb en Manuel (com a bon suís el caracteritza la precisió, excepte a l'hora d'aixecar-se...) i en Kevin (el desastre amb potes, tenim la seguretat que si ha de passar alguna cosa, segur que li passa a ell). Arribem a Salta i les primeres impressions no són del tot bones, m'esperava alguna cosa diferent i això és Europa! L'endemà visitem una mica la ciutat, pugem al mirador amb telefèric i a la nit... ASADO ARGENTÍ! Segona nit al país i no podem esperar més per a tastar-lo. I la carn no es caracteritza només per la qualitat sinó també per la quantitat, i és que una mica més i no em puc aixecar de taula. Al final ens liem més del compte i sortim de marxa per la ciutat.

L'endemà m'aixeco a les 8 i n'hi ha que fa només una hora que dormen, tenim un cotxe llogat per anar a recollir i ni un que es vegi capaç de conduir! Ja em veus a mi i la meva cara de santa una altra vegada (utilització 4) anant a donar excuses (bé, de fet mentides) perquè ens deixin recollir el cotxe un dia més tard. NO PROBLEM! Quina sort, vaig poder tornar a dormir. Cal que us digui que no vam fer res de bo en tot el dia? I no, no tinc fotos.

Pel dia següent no hi ha excuses, a les 8 tots a terra i a recollir el cotxe. Al final hem llogat un GOL, que és un GOLF al qual treuen tots els extres que pugui encarir el cotxe, fins i tot la F del nom. En primer lloc visitem Pumamarca i el cerro de 7 colores, tot i que se n'hi poden trobar molts més, i passem també per Tilca i acabem a la Quebrada d'Humahuaca i a la Garganta del Diablo. El paisatge és molt interessant, hem passat per selva però bàsicament el terreny és molt sec, té tonalitats que canvien molt sovint i hi ha uns cactus enormes que fa l'efecte que siguem a Mèxic.

El segon dia tornem a agafar el cotxe i anem fins a Cachi, el més impressionant del lloc tornen a ser les valls que creuem. La veritat és que han calgut moltes hores per arribar a aquest poble, estem cansats i cal tornar aviat que diuen que es posarà a ploure. Així que voltem una mica pel poble i cap a Salta de nou!

Sense voler-ho, arriba el moment de separar el grup, jo segueixo amb en Rubén i en Manuel cap a Cafayate on hem decidit que ens hi estarem un dia. Al matí visitem una bodega i fem la primera cata de vins, jo no hi entenc gens però almenys he après a preguntar "La bóta de roure és de França o d'Estats Units?", i ja semblo una experta. I durant la resta de temps passats a aquest poblet petit dedicat al vi casi visitem el Valle de las Conchas, casi anem a un mirador a veure la posta de sol i casi fem una excursió a una cascada remota... Sí, moltes alternatives però un sol i una calor que et treu les ganes de tot, ni caminar podem.

Marxem de Cafayate direcció a Tucumán, 5 hores de viatge. I què faig a Tucumán? Doncs em compro un entrepà de lomito, descanso mitja hora, m'acomiado d'en Rubén i agafo un bus que durarà 14 hores, amb destinació Mendoza. Argentina és immensa, les distàncies són interminables.

Arribem a Mendoza disposats a que la ciutat no ens agradi, ens han dit que no té res. Doncs a mi m'agrada! El primer dia passejada per l'enorme parc de San Martín, asado un altre cop i sortida nocturna amb alguns de l'hostal. Què més es pot demanar? L'endemà decidim anar a visitar bodegues de vins, i és que Mendoza és on es produeixen la majoria dels vins argentins. Agafem la bici i a visitar i catar, decididament no en tinc ni idea! Però això dels gustos és personal oi? Sobretot recomano la visita a la segona bodega més antiga del país, és molt xula!

Arriba el diumenge, sí, el dia que menys m'agrada de la setmana, qui ho hagués dit fa un temps! Tot tancat i sense res a fer ens unim a l'Andrés, l'Ana, la Marta, en Dani... i cap a Cacheuta on hi ha unes aigües termals, on molts argentins van a passar el diumenge. A quants llocs d'aigües termals he anat? Algun dia ho comptaré. Doncs bé, que relax total, just el que necessitava.

El dilluns ja és més animat i hi ha més coses a fer, tot i que cal anar en compte que a Argentina de 2 a 6 de la tarda tot està tancat, aquí sí que fan "la siesta". Així que passejo per la cituat, vaig de compres, em perdo per les avingudes... L'hostal on estem és una meravella, una mena de gran família que et fa sentir com a casa, i com que en Manuel i jo ja marxem, tan si com no cal fer un comiat! Un sopar deliciós fet per l'Andrés, que tot i que es va fer esperar (vam sopar gairebé a la 1 de la nit...) va valer molt la pena! Tinc la sensació que podria arrelar-me a qualsevol lloc del planeta, cada comiat és dur... Però cal continuar.

La veritat és que m'agrada fer plans per a poder-los desfer. A San Pedro d'Atacama vaig dir que no tornaria a Xile, però ves per on ja hi torno a ser. Així acaba la meva primera estada a Xile i Argentina, després d'acomiadar-me d'en Manuel (ja portàvem gairebé 3 setmanes viatjant junts!) segueixo direcció cap a Valparaiso.

De Sucre al Salar d'Uyuni, curiós oi?

2008-11-20T20:30:00.002+01:00

Després d'uns dies a La Paz agafo un bus de 13 hores fins a Sucre, ple de dones amb 6 o 7 faldilles sobreposades i dues trenes llarguíssimes. El bus no té WC, així que quan para les dones s'allunyen uns metres, fan un moviment estrany amb les faldilles i s'ajupen... Ostres, ja els hi val! Però després m'adono que el problema el tinc jo, que no porto faldilla! Al bus conec a la Tània, una sevillana afincada a Brighton amb la que he estat un parell de setmanes.

Hi ha qui diu que Sucre és la ciutat més bonica de Bolívia. Doncs no hi estic gens d'acord. No sé què m'ha passat exactament però no li he trobat la gràcia per cap costat, així que 2 dies i en marxo. Depèn a qui preguntis, et dirà que Sucre (la ciutat blanca) és la capital del país, però a mi em sembla recordar clarament les classes de geografia: "Capital de Bolívia? La Paz". En uns inicis va ser Sucre i després La Paz es va endur la seu de Govern, o sigui que no tenen clar quina és la capital, diuen que una és la judicial i l'altra la governamental. Faria broma, però encara estan emprenyats entre ells i això ha provocat centenars de morts, així que aparcaré el tema. A Sucre 4 visites de cortesia, descansar i poca cosa més a la ciutat dolça, me'n vaig cap a Potosí.

Potosí és la ciutat més alta del món, està situada a més de 4.000 metres i és famosa per a tenir el Cerro Rico, una muntanya que hauria de ser la seva gràcia i em sembla que és la seva desgràcia. Al Cerro Rico hi havia una gran quantitat de plata i altres minerals i és una de les zones més riques de tota Amèrica Llatina. Potser és perquè venia molt conscienciada, però aquesta ciutat m'ha impactat molt. A Sucre vaig mirar una pel·lícula-documental sobre un nen miner de 10 anys, i ara estic llegint el llibre d'Eduardo Galeano "Las venas abiertas de América Latina" que també parla del tema. Voleu 4 dades? Al Cerro hi han mort més de 8 milions de persones, pocs anys després del seu descobriment la ciutat ja era més gran que Londres, Madrid, Roma o París, pel Corpus Christi els carrers es desempedraven i es cobrien de barres de plata, es podria construir un pont que unís Bolívia amb Espanya amb la plata "robada", i sense aquesta muntanya segurament Europa no seria el que és ara... En fi, dades que parlen per si soles.

La ciutat em va encantar, però calia fer la visita més impactant fins ara: les mines. Sí, no hi ha cap problema per endinsar-se dins la mina i veure com aquesta pobra gent treballa igual que fa segles... Primer et porten a un mercat (l'únic del món on pots adquirir dinamita tranquil·lament) per comprar obsequis pels miners. Em nego a comprar-los alcohol (és de 96 graus!) o tabac, així que acabem amb refrescos i fulles de coca. Ara m'adono que n'hauria d'haver comprat més, abans d'entrar ja havíem repartit totes les fulles de coca, i és que les fan servir per ser més forts i aguantar llargues jornades sense menjar. Així que ens equipem i cap a dins! La mina és un lloc fosc, humit, calorós, sense llum, i a moltes parts has d'anar ajupit o arrossegar-te per terra... No es tractava només de veure com treballaven , sinó que també podies parlar amb ells i realment NO HI HA DRET! I pensar que també hi ha nens treballant encara em trenca més el cor. Al mig hi ha uns carrils per a les vagonetes, que funcionen lògicament amb força humana i que pesen 1 tona. Doncs bé, quan sents que en ve una cal córrer per buscar un lloc on arraconar-te, i si et passa com a mi que no tens temps, doncs la vagoneta et passa per sobre el peu! Però veient com treballa aquesta gent, no em vaig sentir amb forces de queixar-me... També vam visitar una zona on tenen el que anomenen "Tío", que és una representació del dimoni i al qual fan ofrenes. Aquesta gent és catòlica però creuen que Déu els protegeix al món exterior, quan entren a la mina ja tot depèn del Tío...

Un dels altres dies a Potosí em vaig dedicar a recórrer la ciutat amb en Josh, vam visitar el convent de Santa Teresa i el mirador de la ciutat, que com moltes a Bolívia és de color fang. Un dels altres dies a Potosí vam anar d'excursió amb la Tània, en Facundo, l'Erica i en Martín a la laguna Tarapaya, a només mitja hora de Potosí i on vam fer un pic-nic boníssim. Els argentins no es cansen mai de parlar de la seva terra, i és per això que tinc tantes ganes d'anar-hi, si és tan bonica com diuen no me la puc saltar.

Es veu que Bolívia, a més dels minerals de Potosí, té molt de petroli i gas, el seu gran problema és que no tenen els recursos per a poder-los explotar i altres països venen a fer-ho. Segons sembla, l'Evo està intentant grans canvis, però la cosa pinta difícil. Per cert, recordeu l'escut del Barcelona de Guayaquil? Aquí una foto del Real Potosí... A gaudir merengues!

Després de Potosí ens dirigim cap a Uyuni amb la Tània, volem visitar el salar de 12.000 km quadrats. Justament al bus coincidim amb el Manu i l'Adan (companys d'habitació a La Paz!) i en Kev, així que ells més una parella holandesa seran els integrants del tour. El primer dia visitem ja el salar, és impressionant! Sembla un mar blanc i transmet molta tranquil·litat. Anem també a la illa del peix, que és l'unica part on hi ha vegetació, cactus de més de 1.000 anys. A més, com que tot és pla i blanc, els jocs de perspectives són una passada. A la nit dormim en un hostal de sal on taules, cadires, llits i terra són de sal. Per sopar patates fregides i... no tenen sal de taula!

El gran problema, però, és que els guies a Bolívia deixen molt que desitjar, si diuen una frase cada hora ja pots estar content. O sigui que durant el tour hem hagut de deduir o inventar moltes coses... Per exemple, el nostre guia ens va dir que al salar hi havia 7 metres de sal i que a sota hi havia terra. Altres guies deien 150 metres, un altre 15 km i que hi havia aigua... Hauré de mirar què diu google al respecte...

El segon dia del tour visitem la Laguna Colorada, el mirador d'un volcà que fumeja i que és mig bolivià mig xilè, un arbre de pedra i passem llargues hores dins el jeep travessant desert, això és com el París-Dakar. L'endemà (ens desperten a les 4:30h del matí!) mig congelats ens preparem per a marxar però ens adonem que el motor s'ha congelat i no funciona. Solució: fas una petita foguera sota el cotxe i en un tres i no res tot perfecte! Ens dirigim a 5.000 m d'altura per a visitar uns geysers, vapor que surt a tota pastilla de la terra i que fa bullir l'aigua a 200 graus. Després, encara mig congelada, ens diuen hi ha unes termes d'aigua calenta, però si em trec el gorro em glaço! Però per sort em decideixo i és el millor que podia fer, l'aigua estava calentíssima! Així que un parell de lagunes més i ja cap a Xile, on ens espera una horeta de camí fins a San Pedro de Atacama. Si aconsegueixo sortir-ne us explicaré què tal és...

He estat només 20 dies a Bolívia, i abans d'entrar-hi ja havia sentit a dir moltes vegades que la gent del país no és precisament amable... Doncs bé, tenien raó, hi ha un munt de gent que no et mira a la cara, que fa veure que no et sent, que no contesta i que sembla que molestis! Inclús els guies són pèssims! Seré jo que pregunto molt? Però cal ser justos, també he trobat gent amable i fins i tot extraordinària!

A Bolívia falta gent!

2008-11-09T12:00:00.002+01:00

Vaig pensar que per agafar forces per a aquesta nova etapa m'aniria bé passar alguns dies a Cusco dedicats a compres, massatges inques i passejades... i així ho faig fer, però tenia pensat un parell de dies, i he hagut d'estar-n'hi 5. Resulta que el Govern té planejat fer una hidroelèctrica però molta gent hi està en contra perquè les seves terres en sortiran perjudicades i perquè el Govern vol vendre el 70% de l'empresa als xilens. Així que s'han dedicat a tallar totes les carreteres que surten del Cusco (les han omplert de pedres), i els qui s'han atrevit a agafar un bus (les companyies dèien "No problem") han hagut de tornar caminant. O sigui que a l'hostal hem fundat el "Grup de Damnificats pel Paradón Autobusero" i a disfrutar de la vida nocturna, que la diurna ja la coneixem. Ah, i visca el pisco, la beguda tradicional peruana que, un cop més, s'atribueixen els xilens!

Com que la vaga era indefinida i no semblava que tingués solució pròxima, al final em vaig arriscar a agafar un bus que prenia una via alternativa. O sigui que en lloc de 6 hores en vaig tardar 12, i en comptes de 25 soles en vaig pagar 60. Finalment vaig arribar a Puno, d'on volia marxar a primera hora però on m'hi vaig estar mig dia perquè no hi havia cap més bus, les conseqüències d'aixecar-se massa tard... Vaig estar entre moto-taxis i bici-taxis, caminant pel passeig marítim (ai no, marítim no, que és el Llac Titicaca!) i deixant passar el temps. Passejant per la ciutat se'm va acudir que em podria tallar els cabells (valia 1 sol, 0.25 cèntims d'euro), però el "corte escolar" que oferien potser no era ben bé el meu estil.

Per cert, us he de presentar el meu nou amic. Ell és alt, fort, guapo, fidel, simpàtic i sempre disposat a ajudar, tot i que encara no té nom... (propostes?). Al viatjar sola, una de les primeres preguntes de cambrers, taxistes i recepcionistes és: "viatges sola?" No! El meu amic m'espera a l'hotel, o bé arriba d'aquí a una hora, o està malalt i ara el vaig a veure... És a dir: vigila o t'envio el primo de Zumosol!

Al final aconsegueixo arribar a Bolívia, concretament a Copacabana, un poblet petit i ben mort, problemes per trobar un lloc obert per sopar i tot. Plou a bots i barrals i l'endemà he d'anar a l'illa del Sol... Per sort, just sortir de l'habitació de bon matí deixa de ploure, no podria ser que no hi hagués sol a l'illa d'on se suposa que ha nascut l'astre solar. Conec en Tim (només 13 mesos viatjant) i fem junts la caminada que creua tota l'illa de nord a sud, són unes 3-4 hores de paisatges impressionants... I és que el Llac Titicaca és el més alt del món (a 3.800m), és immens i va canviant de color a mesura que li toca el sol. Tot i que anava preparada per a passar-hi la nit no n'estava convençuda. Per sort, em costa molt barat (menys de 2 euros) i passo unes hores passejant per les infinites terrasses i contemplant una posta de sol preciosa, estranya, però preciosa. No hi ha massa a fer a l'illa, però és el millor lloc per a gaudir de l'entorn i d'un bon llibre.

L'endemà em toca arribar a La Paz, que és Halloween i aquí es celebra, i m'instal·lo en una habitació amb pretencions de cort de porc (només som 3, però quin merder!). La Flavia m'ajuda a posar-me en situació en 2 minuts, i conec a tota la troupe, amb disfraços més aconseguits que el meu, ho sé... L'endemà toca començar a descobrir La Paz, una capital sense color ja tots els edificis són de rajols o de fang, i ubicada dins una vall. A vista d'ocell sembla molt gran, però només té 1 milió d'habitants, la part alta és ja una altra ciutat, El Alto, i pobre del que digui que són el mateix!

Quan els espanyols van arribar a la ciutat, van aprofitar el riu per a separar dos bàndols, els espanyolitos d'un costat i els indígenes de l'altre, tot i que van situar la fantàstica basílica de San Francisco al costat indígena, no fos cas que algun quedés sense evangelitzar... La veritat és que la ciutat, i especialment la plaça on hi ha la basílica, és una mica caòtica, amb molt de trànsit i amb pujades que et deixen sense respiració. La Paz és la capital situada a més altura del món! Aprofito el vespre per anar al cine aprofitant que és gratis i a degustar, per fi, un anticucho (pinxo de cor de vaca, teòricament) amb l'Ariel.

L'endemà em desperten de bon matí, anirem al mercat d'El Alto, d'aquells que hi ha de tot a qualsevol preu: CDs, DVD, roba, cotxes, remeis de tot tipus, claus de totes mides, xatarres vàries... el que vulguis! Després de voltar-hi durant hores fem una visita al cementiri equivocat i després cap a escalar tota la tarda amb l'Ariel, en Dani i companyia. He fet 3 meitats de via, podem acordar doncs que n'he fet una i mitja?

El dia 2 era feriado, però com que era diumenge ho passen al dilluns, d'aquestes coses també en saben. Em nego a no visitar un cementiri, i és que en aquesta època és molt interessant i m'han explicat que també sorprenent. Resulta que les famílies cuinen el menjar preferit del mort i ho porten tot al cementiri, després tu t'hi acostes i dius "Le rezo al muerto?". Si et diuen que sí, li reses o li cantes alguna cosa i com a gratitud t'endus part del menjar. Doncs sí, era una història real. Estava ple de persones, normalment indígenes sense massa recursos, que anàvem resant cap aquí i cap allà, i que portaven motxilles o sacs que anàvem omplint de menjar, bàsicament uns pans típics d'aquests dies, galetes i fruita. Jo m'havia repassat el Pare Nostre, però finalment no el vaig fer servir... Com que no vaig poder menjar al cementiri vam decidir anar a fer una parrillada enorme, el més interessant de tot (que no bo): teta de vaca!!

I per fi arriba el dia per anar a fer el que fa dies que espero, estic preparada per a recórrer la carretera qualificada com la més perillosa del món! Però el dia abans, just quan anava a contractar-ho em trobo en Pere i veig que porta el braç penjat del coll. No sé si preguntar... Em diu: "No cal que preguntis, SÍ, m'ho he fet a la carretera de la mort...". Però sóc valenta i m'agraden els riscos! Així que vaig convèncer el trio boludo (Stefano, Laurent i Cristian) i vam anar a la carretera que té més accidents mortals del món, és de terra amb zig-zags i amb un precipici enorme al costat... És molt guapo perquè són 64 km de baixada amb bicicleta, però una mica macabre perquè vas parant i et diuen: aquí va caure un autobús, aquí un camió, aquí en van morir 8... Ah, i el més sorprenent de tot és que després de recórrer una part asfaltada arribem a la part més difícil i ens diuen que aquí hi ha una norma especial: els sentits de circulació estan invertits, cosa que significa que si pugen cotxes vindran per l'esquerra, i que els ciclistes hem de conduir pel costat del precipici! Sempre igual, perjudicant al més dèbil. Tot i això, puc dir que he sobreviscut a la carretera de la mort!

I bé, com que veig que les aventures m'agraden i les resolc satisfactòriament, i després que moltíssima gent m'ho recomanés, em decideixo a pujar al Huayna Potosí, una muntanya de només 6.088 metres. Aquest cop no sé si vaig ser jo que vaig convèncer a part del trio o ells a mi. Així que ens toca caminar fins al refugi situat a 5.130m, són 2 hores de pura pujada entre roques i carregant una motxilla d'entre 12-15 kg. Arribem, descansem i a dormir ben juntets per a no passar fred que avui matinem. Sí, a les 12 de la nit comença la nostra jornada! Així que m'equipo amb 4 pantalons, 3 parells de mitjons, 2 anoraks, 2 parells de guants, em poso el passamuntanyes i el frontal, i preparada per començar l'expedició! Ens lliguem tots a la corda i cap amunt. I dic amunt perquè tot és pujada, fins i tot arribem a un punt on la inclinació és de 60 graus, sort que portem piolet! Jo no puc més, el cor em surt del pit, però si em rendeixo haurem de tornar tots 3, que aquí hi ha pacte de mosqueteros... Però arriba un punt on els dos companys els agafa mal d'altura: tenen ganes de vomitar, una orquestra dins el cap i els falta l'oxigen, així que no hi ha res més a decidir, hem fracassat i no podem arribar al cim. Ens hem quedat a menys d'una hora, estem ja a 5.800m, però la salut és el primer. Tot i això, veure la sortida del sol des d'allà dalt és fantàstic!

Així que ja porto més d'una setmana a La Paz, i mira que aquest cop no he fet cap tour turístic, ni city tours, ni Tiwanaku ni Chacaltay ni vall de la Lluna. Però quan t'adones que a l'hostal es dirigeixen a tu pel nom és senyal inequívoc que cal tocar el dos... Així que bus nocturn de 13 hores i cap a Sucre, però això ja és el següent capítol...

100 dies de viatge celebrats al Machu Picchu

2008-10-24T20:20:00.002+02:00

Després de la capital ens dirigim cap a Nasca on farem una visita llampec, amb mig dia en tindrem prou. El poble no té cap encant especial, només es mereix una parada per les "Línies de Nasca", que són unes línies que només es poden observar completes des de l'aire. Van ser descobertes al 1.500 i pico, i des de llavors que s'estan estudiant per intentar esbrinar què eren realment i què significaven, tot i que no està gens clar. De fet, vistes d'aprop són simples forats al terra i només es veuen les formes d'animal que tenen volant amb avioneta, i així ho vam fer.

Després de Nasca anem cap a Arequipa, una altra ciutat preciosa amb una plaça d'Armes on t'estaries hores. Entre voltar per aquí i per allà passa un dia, i per acabar-lo d'arrodonir ens decidim a tastar algunes especialitats locals: Rocoto farcit (una mena de pebrot picant farcit de carn) i cuy, un conillet d'índies rostit sencer. Aquí al Perú se'n menja molt, i encara que a molts els faci cosa perquè sembla clarament una rata, a mi em va encantar, deliciós!

El dia següent visitem la catedral i anem a fer rafting, i a la tarda decidim anar a visitar el museu on tenen guardada la mòmia Juanita, que en realitat és un cadàver congelat i no pas momificat. El van trobar fa poc al nevat Ampato i pertany a una nena d'uns 12 anys que va ser sacrificada cap al 1450 amb un cop al cap. Hi havia nenes que ja de petites les preparaven per a ser sacrificades, es veu que era tot un honor. Estava totalment prohibit fer fotos, no fos cas que la mòmia se'ls descongelés. De sobte, es veu un flash molt potent, el guia deixa de parlar i es posa a córrer i comencen a sonar totes les alarmes. Dic: "Katu, sembla mentinda que hi hagi gent que no entengui les normes. Katu???". En fi, disfruteu de la fotografia que aconseguir-la ens ha costat un preu elevat...

El fotògraf de mòmies és bastant contrari als tours turístics, jo en canvi els accepto amb resignació quan és l'única forma de visitar un lloc. Així que estant a Arequipa i tenint relativament aprop el Canyó del Colca decideixo anar-hi. A més, penso que sempre t'acabes trobant a gent interessant per compartir el viatge, ja siguin d'Alaska, de sud-Àfrica o del Japó. Doncs bé, aquest cop eren de Cassà de la Selva! Així que amb la Sònia i en Fabià, la Regina i l'Albert, passem dos dies fent el guiri de mala manera mentre ho critiquem, veient llamas i alpacas, visitant poblets i esglésies... El segon dia arribem al Canyó del Colca, que és dues vegades més profund que el d'Estats Units, que juntament amb la vall del Colca i les seves terrasses fan que el lloc tingui unes vistes impressionants. La principal atracció és veure volar els còndors per les parets del canyó, uns ocellots que poden arribar a fer més de 3 metres de llarg i que es suïciden per amor. Tot i que comencen a volar sempre a la mateixa hora i hi ha qui diu que els tenen engabiats i els deixen voltar per la gran quantitat de turistes que hi ha, veure'ls volar per sobre el cap no et deixa indiferent.

A l'arribar de nou a Arequipa només em queda temps per anar a un monestir o convent molt bonic, tot i que no sé si és de franciscans, de jesuïtes o de qui carai. La veritat és que començo a barrejar coses... Així que cap a l'estació que la nit la passem a la carretera. Per fi arribem a Cusco, que literalment significa "melic del món", la capital de l'imperi inca i declarada Patrimoni de la Humanitat. Tots els viatgers que m'he anat trobant m'han advertit que vigili, que la ciutat enganxa molt. El primer dia no vaig captar aquesta sensació, potser venia amb expectatives massa altes, però mica en mica vas entenent perquè ho diuen. Especialment m'agrada el barri de San Blas, que és on hi ha els artesans i tallers de la ciutat i és un lloc molt pintoresc, són carrers estrets i molt empinats. Perdre-s'hi és un luxe.

A part de descansar i no fer gaire res durant uns dies, finalment ens decidim a visitar la Vall Sagrada, passant primer per Pisaq, famós tan pel seu mercat com per l'assentament inca que hi ha, molt bonic perquè es tracte de 4 barris molt separats en plena muntanya. Després anem fins a Ollantaytambo, potser el que més em va agradar, on hi havia unes terrasses enormes que en el seu temps havien estat jardins amb centenars de classes d'orquídies. Deuria ser una preciositat.

Posats a visitar, el dia següent visitem Coricancha i la catedral i després les 4 ruïnes properes a la ciutat: Saqsaywaman, Qenko, Puca Pucara i Tambomachay. Algunes més boniques que altres, però totes tan plenes de turistes que fer qualsevol foto sense que hi aparegui algú era una tasca gairebé impossible. Han estat dos dies sense parar, però és que calia fer tot això abans d'anar al Machu Picchu, perquè creiem que després d'ELL tot semblarà poca cosa. Ho pensàvem i ho hem comprovat.

Com que em nego a arribar al Machu Picchu amb tren (és caríssim i per a mi perd part de la gràcia) i no puc fer el camí inca original perquè està molt limitat i cal reservar amb mesos d'antelació, em decideixo a fer l'Inka Jungle Trail. Així que amb la Lovisa (sueca), en Wilber i la Techi agafem les bicis i cap a San Luis, on pedalem 5 hores (baixada pura) fins a Santa Maria. Just abans d'arribar topem amb un poblet on celebren la festa del Señor de los Milagros, i clar, si ets més blanca del normal ja has begut oli i et toca ballar i posar-te al mig perquè es riguin una estona de tu. L'endemà toca caminar unes 6 hores en total i travessar un parell de muntanyes, però l'arribada a Santa Teresa té la seva recompensa perquè hi ha unes piscines d'aigua termal meravelloses amb un percentatge de catalans per metre quadrat molt elevat. He trobat més catalans en 4 dies que en 3 mesos de viatge. L'endemà a caminar 3 hores per les vies del tren i després pujada al Putukusi, una de les 4 muntanyes que envolta el Machu Picchu i des d'on ja el podem veure. Per arribar-hi són escales de fusta molt empinades, però val la pena. Descans al poble d'Aguas Calientes i cap a dormir d'hora, que s'acosta el gran dia.

I dic el gran dia perquè és el dia número 100 del viatge, i tinc la sort de passar-lo al Machu Picchu, ni fet expressament. Ens aixequem a les 5 del matí per agafar un bus mega car que ens porta fins a la ciutat inca. Cal fer cua pel bus, i després cua per a l'entrada, i sospito que la gran quantitat de gent farà que no disfruti del Machu... Però ni els centenars de persones poden evitar que es capti allò tan especial que transmet el lloc. Ho dic de debó, hi vaig entrar a les 6 del matí i en vaig sortir a les 5 de la tarda quan me'n van fer fora. Primer vam fer una visita guiada de més de dues hores i després vam pujar al Wayna Picchu (la muntanya que es veu al fons de la típica foto del Machu Picchu) per veure'n una altra perspectiva. Quina meravella, després de pujar totes les escales vaig buscar una pedra a l'ombra, alguna xocolatina per menjar i a gaudir. No n'hagués marxat mai. Però va caldre fer-ho, i després de menjar alguna coseta vam caminar i perdre'ns entre les terrasses, les antigues cases, i fins on arriba el famós camí inca. Hi ha qui diu que el lloc era una mena d'indret de descans, i que principalment hi vivien dones i nens, i és que aquí hi pot descansar qualsevol.

I bé, com passa en molts viatges compartits (i en el meu ja és el tercer cop), arriba un punt on cal separar camins. El d'en Katu i el meu es separen a Cusco, ell marxa cap al Brasil on treballarà uns mesos en l'organització del Fòrum Social Mundial i on potser, qui sap, acabarà el meu viatge. Així que després de passar per l'equador del meu viatge comença una etapa molt diferent, on em quedo sola davant un món immens per explorar. En tinc moltes ganes, i encara que tot es compliqui i que em caldrà ser més forta que mai, estic motivada. Ah, me n'oblidava: també tinc una mica de por...

De Huaraz a Lima-Limón

2008-10-08T13:20:00.002+02:00

Tan de temps a Huaraz, encara m'hi creixeran arrels i no en podré marxar mai més. El lloc té moltíssimes coses a fer, i com que moltes d'elles comporten desgast físic necessito encara més dies per recuperar-me. Així que entre una cosa i una altra hi hem estat més d'una setmana. Després de l'escalada i el seu pertinent dia de descans vam decidir anar fins a Chavin (a més de 4 hores de Huaraz), fent parada a la Laguna Querococha. Chavin són unes ruïnes del 1.800 a.C., es veu que aquest poblet havia estat el melic del món igual que Roma ho va ser en el seu moment. La visita va ser interessant, tot i que el dia es va fer etern...

El dia següent tocava matinar, que per fi comencem a fer el trekking, finalment serà la ruta Quilcayhuanca. El primer dia caminem unes 6 hores per la quebrada que porta aquest nom, al principi és tot pla, però després cal pujar una muntanya en zig-zag que ens deixa morts, arribem a 4.200 metres i ens falta l'oxigen. Arribem, cansadíssims, i tenim la sort que en Freddy i en Benito munten les tendes i preparen el sopar (són uns sants), jo m'he assegut sobre una pedra i d'allà no em puc moure. Tot molt bonic fins que comença a ploure, i després sembla que cau pedra, i després sembla que es converteix en neu... Pensàvem que no seria res, però el segon dia al matí ens aixequem amb un paisatge completament blanc! Fantàstic!

Així que comencem el segon dia de trekking, que consta de 3 hores de pura pujada, veient lagunes precioses, muntanyes nevades i vistes que deixen sense respiració. Hem de descansar sovint, estem pujant a molta alçada i el cos ho nota moltíssim. Finalment arribem al cim! Bé, no és un cim com a tal, és el pas entre dues muntanyes (a gairebé 4.900 metres), on descansem i recuperem forces. Com sempre passa, t'adones que realment val la pena haver passat tan de temps amb el cor a punt de sortir del pit. I després 3 hores més de baixada arribem fins al campament per a passar la segona nit, que per sort ja no feia tanta fred. I el tercer dia... ja preparats i amb ganes de pujar 4 muntanyes més, en menys de 2 hores ens diuen que ja hem arribat. Ostres, un dia que vull caminar més! El trekking més famós a Huaraz és un que es diu Santa Cruz, però es veu que sembla una rambla, així que jo us recomano aquest, és meravellós i no vam trobar ningú en tot el camí.

Com no, ens va caldre un dia sencer de descans, i després d'això agafo un bus nocturn cap a Lima. Després de passar la nit sencera al bus arribo a destí, i a les 6 del matí ja estic preparada per a dormir la meitat de nit que em falta. No m'agrada gens el barri de Miraflores, la zona on estic instal.lada, bàsicament perquè considero que això no és Lima, ni Perú diria jo. La guia ho recomana per ser segur, però aquí només hi ha cases de rics, carrers nets, cotxes moderns i grans avingudes. Així que decideixo anar a visitar el Lima autèntic i vaig a la plaça d'Armes, al carrer La Unión, a la catedral, i al vespre em passo per un parc on fan espectacles de llum i color amb les immenses fonts que hi ha. Al final, en comptes de visitar Lima només he fet que veure l'anti-Lima, perquè tots aquests llocs ofereixen una imatge molt allunyada de la realitat.

El segon dia em decideixo a anar fins al convent de San Francisco, on encara viuen franciscans i on es pot visitar el que anomenen el primer cementiri de Lima. Resulta que just sota la catedral hi ha unes catatumbes amb els ossos de 25.000 persones (la guia diu de 70.000), i es pot veure grans pilons de cranis, ossos humans, fèmurs... Fins i tot hi ha pous de més de 12 metres de profunditat plens, tot plegat molt impressionant. Ara, però, només els franciscans s'hi enterren. Fa gràcia la forma ordenada dels òssos, obra dels arqueòlegs. Després d'això visito el mercat central, la plaça Bolívar, el barri xinès i cap a l'hostal que estic rebentada i encara em queda una hora per arribar-hi. Un sopar tranquil, una peli i cap a dormir.

El tercer dia a Lima me l'agafo més relaxadament, voltar pel mercat indio i una mica de vida nocturna al barri de Barranco, que això també diu molt d'una ciutat. Per fi tasto el cebiche, peix i marisc cru amassarat amb llimona i ceba. Definitivament, no m'agrada. Al final els dies a Lima s'allarguen una mica més del compte i n'hi estem un parell més, però ja anant de compres, al cine, voltant per la ciutat... Va bé deixar de ser turista de tant en tant.

I bé, encara que no vingui a "cuento", m'agradaria fer una petició a tots els taxistes de Lima i del Perú en general perquè deixin de pitar-me pel carrer, no m'importa si vaig carregada, si faig cara de cansada o si plou. I us diré més, si em fa ràbia que em pitin encara me'n fa més que es parin al meu costat amb el dit índex aixecat, sense moure's fins que els dius que no amb el cap. No estic acostumada a agafar taxis, per tant m'encanta poder anar fins a la cantonada i cridar: "Taxiiiii!!!", rollo pel·lícula. Així que si necessito un taxi ja ho faré saber. Buf, ja m'he quedat més descansada...

Quan s'acaba un país... en comença un altre! Ja sóc al Perú!

2008-09-26T20:29:00.003+02:00

Doncs sí, Les Galapàgos es van acabar, i puc dir que ha estat una de les millors inversions de la meva vida, res a veure amb tot el que venen els bancs! Així que amb mitja tristor arribem a Guayaquil i cal decidir nou destí. Em resisteixo a no passar per Cuenca, que serà el meu últim destí equatorià, així que separem camins per uns dies. Cuenca és la tercera ciutat més poblada del país, d'estil colonial i molt maca. Tots els seus carrers estan adoquinats, hi ha esglésies cada dues cantonades, està plena d'universitaris i s'hi troba un bon ambient generalitzat.

Així que passo la primera nit acompanyada d'una argentina que va viure 2 anys a Celrà i la segona nit decideixo fer quelcom més cultural i anar a una exposició noctura al museu d'art modern. A l'anar sola, a la mínima se t'enganxa algú, i en aquest cas es presenten com el millor escriptor del país i l'artista més cotitzat del moment (diu que pel seu últim quadre van pagar 2 milions de dòlars), tot i que google no sap res ni d'un ni de l'altre. En definitiva, que em prenen per artista, em presenten a totes les personalitats del lloc, m'expliquen cada una de les centenars d'esglésies i m'obliguen a anar a una altra exposició (tema interessantíssim: patates). Els personatges diuen: "És clar, una persona tan interessada per l'art com tu...". Però si no sabria diferenciar un Dalí d'un Miró! Al final, amb feines i treballs me'ls trec de sobre.

L'endemà toca trasllat, he d'arribar a Màncora. Em dirigeixo a Huarquillas, l'últim poble d'Equador, i conec a la Karla que em diu que ja m'he passat de llarg de l'oficina d'immigració que m'ha de segellar la sortida del país. Aquí no hi ha cap mena de barrera física que separi un país de l'altre, o sigui que em toca decidir: reculo a segellar o entro d'il·legal al Perú. La deportació em sembla bona idea però per quan acabi el viatge, ara no em convé, així que toca girar cua. Però una frontera dóna per molt, i és que la guia deia que creuar-la era un mica perillós, que hi roben, que t'estafen amb el canvi de moneda i que hi ha calculadores trucades. Apa, una altra exageració de la guia, calculadores trucades... Doncs en vaig trobar una: 20 x 3 = 41. Però noi, que tinc l'EGB!

Després d'un dia sencer de trasllat i de subornar al conductor d'un bus de luxe perquè em porti fins a Màncora, arribo al que segons els peruans és el millor destí de platja. La veritat és que després de Les Galàgapos ja no hauria de passar per cap platja, que les comparacions són odioses. Així que sense voler-ho, ens posem en vaga indefinida de fotos, que tot ho trobem lleig. A més, a l'Equador vaig estar a Montañita i els dos pobles s'assemblen bastant, tot i que Màncora és pitjor, que hi passa la carretera Panamericana ben bé pel mig.

Al Perú les distàncies són molt llargues i per arribar a Trujillo ens calen 7 hores de bus. És una ciutat colonial, però ens pensàvem que seria més bonica, perquè a la que et distancies de la plaça principal ja queda poc de colonial... El més interessant va ser visitar les rutes de Chan-Chan, que és la ciutat pre-colombina més gran d'Amèrica i la ciutat de fang més gran del món. Per sort, fa uns 6 mesos que la UNESCO els ha fet restaurar bona part del lloc, perquè al tractar-se de fang ben poca cosa en quedaria...

Per tant, escurcem l'estada a Trujillo i marxem ja cap a Huaraz, una ciutat que va ser destruïda completament per un terratrèmol fa uns 30 anys. Decidim fer el trasllat a través d'un camí una mica més llarg però molt més bonic, així que travessem el Cañó del Pato, una carretera on només circulen busos petits que passa per la part baixa del canyó, així que els paisatges són impressionants, les parets dels voltant altíssimes i els túnels petits i excavats directament a la roca. Tot i que la carretera no és bona, val la pena optar per aquesta alternativa.

Arribem a Huaraz, a més de 3.000 metres i les conseqüències de l'alçada comencen a fer acte de presència, em passo un dia sencer com si algú m'estés apretant el front. La ciutat té unes vistes immillorables de tota la Cordillera Blanca, això són Andes 100%. Així que comencem a mirar trekkings per fer, però abans de res cal mirar com el cos respon, així que decidim anar fins al bosc de pedres, que està situat a més de 4.200 metres d'alçada per tal d'aclimatar-nos. El lloc és preciós, hi ha indígenes pasturant el bestiar per allà i tinc l'oportunitat de fer unes quantes vies d'escalada, que fa dies que no practico. És el paradís dels escaladors, tot i que jo faig de les més fàcils perquè a aquesta altura tot cansa molt més.

Us deixo fins a després del trekking, si no dono senyals de vida d'aquí a 2 setmanes comenceu a preocupar-vos...

Una hora menys a Les Galàpagos

2008-09-17T21:40:00.007+02:00

Arribo a Guayaquil, obro el moneder i sorpresa: només em queden 10 dòlars... M'han robat? Els he perdut? No, he estat a Les Galàpagos!!! Doncs sí, l'espera a Guayaquil va servir perquè finalment un altre tripulant entrés a formar part del viatge. En Katu va arribar, i només amb 20 hores de retard i sense maleta... Així que els 2 dies que havíem d'estar a Guayaquil es van eliminar, sense poder quedar amb els contactes que hi teníem.

Així que cap a les Galàpagos de dret! Agafes un avió i en menys de dues hores arribes ben content a les illes amb ganes de descobrir i veure animals, però què és el primer que et trobes? Et posen en fila i van parant la mà, que entrar a aquestes illes costa 100 dòlars (pels estrangers, és clar). Però no ens deixem intimidar, i el primer que fem és anar directament a la companyia aèria: senyora, faci el favor de canviar-nos el bitllet, ens hi volem quedar més dies! Havíem intentat fer en 10 dies tot el que havíem planejat i era impossible... Així que deixem els malabarismes pels qui en sàpiguen.

Passem un parell de dies a Puerto Ayora, la capital de l'illa de Santa Cruz, buscant i re-buscant algun creuer per un preu assequible, tasca gairebé impossible a les illes, que els preus equatorians aquí els multipliquen per 2 o per 3. Finalment en vam trobar un, però em guardo la sorpresa per més tard, patiu una estona... A part de voltar per agències vam anar també a Bahia Tortuga, una platja de sorra blanca i aigua turquesa, on cal caminar 45 minuts per arribar-hi i que gairebé és solitària. Un luxe i la primera sorpresa quan de cop i volta es creua amb nosaltres una iguana marina enorme, ens vam emocionar tant que no paràvem de fer-li fotos! El que no sabíem és que acabaríem veient-ne moltíssimes més...

Fa temps que estem en contacte via mail amb una parella que està fent la volta al món en 10 anys amb furgoneta i justament ara estan a Les Galàpagos, així que anem a veure'ls a Isabela, l'illa més gran i que té 5 volcans, alguns d'ells encara actius. Em preparo per agafar el ferry de més de dues hores que resulta ser una llanxa que va a tota pastilla, quedem xops i m'he de concentrar molt per no tornar a montar un escàndol. No entendré mai el perquè no diuen les coses pel seu nom. En fi, que arribem a port i l'Anna i en Pablo (ella catalana, ell argentí) ja ens hi esperen i ens instal·lem a casa en Plaucio. Com admiro aquest home. En Plaucio és un artista de 73 anys que s'ha decidit a construir 3 cabanyes per allotjar a gent (tenim l'honor d'estrenar-ne una!), no para de fer coses durant tot el dia, es preocupa per tot el que passa a l'illa, es llegeix la nova Constitució abans d'anar a votar, i en definitiva, és una d'aquelles persones per qui l'expressió "és un tros de pa" queda curta. Jo, quan arribi a la seva edat, m'agradaria ser com ell.

Però al que anàvem. L'Anna i en Pablo ja porten 3 setmanes a l'illa i ens fan de guies, ens mostren el centre de tortugues, ens ensenyen on trobar les iguanes i a quina hora, on comprar el millor formatge casolà, etc. Un bon sopar amb embotit català (a l'Anna li cauen les llàgrimes quan veu el pernil salat) i cap a dormir. L'endemà anem d'excursió a Sierra Negra i al volcà Chico, una caminada de més de 5 hores en total. Val molt la pena, i s'hi pot veure una de les millors vistes de l'illa, ja que es veuen les seves dues badies. Al vespre, asado argentí preparat per en Pablo i comiat. Els acompanyem fins a pujar al vaixell de càrrega que els deixarà a Guayaquil després de 3 dies de viatge. Haver compartit amb ells em fan reflexionar i penso que això sí que és viatjar! Però tinc ganes d'aprendre i temps, només em falten els patrocinadors. L'endemà fem una excursió on veiem els primers lleons marins (que no foques) i també ens flipem, no tenen por de res!

Tot i que encantats amb Isabela i desitjant poder quedar-nos-hi més temps, hem de marxar, que hem d'anar a fer submarinisme (gentilesa dels de casa, que fer anys també s'ha de notar...). Així que bombona, pesos, traje i cap a bucejar! El més impressionant va ser quan vam trobar un banc de peixos enorme, i al cap de pocs minuts ens adonem que ens han encerclat, estem al mig!

I bé, arriba el gran dia. Vam començar la segona setmana a Les Galàpagos sobre un creuer amb 16 passatgers a bord. De fet, hi havia over-booking, i us recomano una tècnica: t'instal·les a un camarot, et fas la marejada i a veure qui s'atreveix a treure't d'allà! El vaixell no és cap Royal Caribbean, però res a envejar-li perquè la tripulació és molt amable, el menjar bo i abundant i els paratges únics. Va ser difícil tornar a tenir horaris i haver de llevar-nos cada dia a les 7 del matí o abans, però vaig fer l'esforç. Cada dia durant els 8 que va durar el creuer fèiem un parell de visites a les illes (n'hem visitat més de 10) i snorkeling a 2 llocs diferents. Podria estar dies explicant-vos meravelles però millor ho resumeixo...

Us explicaré una anècdota: el segon dia aterrem a una platja de sorra roja plena de lleons marins per a fer-hi snorkeling. Decidim separar-nos una mica del grup i és aquí on entra la tortuga graciosa com a actriu principal de la pel·lícula "L'atac de la tortuga". Estem nedant i de cop veiem una trortuga d'aquestes enormes nedant i "Oh, quina meravella!". De cop en veiem una altra, i una altra... Una comença a nedar cap a mi, se m'acosta, una mica més, més... Em poso nerviosa, començo a intentar nedar cap endarrere però amb aquestes aletes que porto no puc! La tortuga va a tota pastilla fins just davant la meva cara, després s'atura, em mira i gira de cop. Doncs mira quina sort, m'ha tocat la tortuga graciosa. Ara em fa gràcia, però en aquell moment li hagués aixafat la closca! De fet, no cal tenir por, tan elles com els lleons marins són inofensius i els agrada jugar, sobretot plantar-se davant la cara i marxar corrents: COBARDS!

Un altre dels dies que recordo especialment és la visita a l'illa de Bartolomé. Decideixo anar tota sola a fer snorkeling a una badia preciosa. Només començar topo amb un tauró de més d'un metre i mig! Em surten els ulls de les òrbites i no sé què fer, però veig que té una taca blanca a l'aleta: quina sort, és vegetarià. De camí a la platja em trobo amb una tortuga, un lleó marí i un pingüí gairebé m'atropella. M'assec una estona a la meva platja particular de roques volcàniques mentre esquivo crancs multi-colors, lleons marins i iguanes. No tenen por. I m'adono que aquestes illes són realment especials, i no només perquè hi ha espècies úniques, sinó perquè no han desenvolupat cap por a l'ésser humà. Tot plegat serveix per adonar-me que sóc una privilegiada d'estar a un lloc com aquest, perquè negar-ho.

Per no atabalar-vos més amb historietes, prefereixo deixar-vos amb algunes de les imatges d'aquesta setmana inoblidable. Els meus animals preferits (tot i que amb empat tècnic amb els piqueros) són els lleons marins. He pogut nedar, jugar, veure recent nascuts i admirar a aquests animals tan simpàtics, fins i tot els he emprenyat una mica quan no em feien cas.

En segon lloc: els piqueros potes blaves! No sé per quina raó aquests ocells em cauen simpàtics, el fet que hagin posat els peus en un pot de pintura per a barrufets em fa gràcia.

I les tortugues Galàpagos són enormes! A més de lentes, clar. Les potes són com d'elefant i el cap igual al d'ET. Només em sap greu perquè els pirates se les enduien als vaixells per tenir carn fresca, ja que poden estar més d'un mes sense menjar ni beure.

Les iguanes són també un altre món. Són com dinosaures, de debò que són tretes de la prehistòria! N'hi ha de marines que poden ser negres, vermelles o verdes, i també de terrestres que són més aviat groguenques. A vegades te'n trobes centenars prenent el sol, cal anar en compte per no trepitjar-les!

Pel que fa als crancs, no m'haurien de fer especial gràcia, però tenen uns colors intensos entre vermell-taronja-blau molt xulo. Això sí, sempre en trobes algun de malparit!

Però les illes no són només animalons, totes elles són de formació volcànica i per tant hi ha molta geologia per aprendre i paisatges impressionants, de pel·lícula total.

Bé, em quedem moltíssimes coses al tinter, sobretot totes les imatges no capturades del món submarí, però em sembla que ja us he atabalat prou.

La setmana dels contrastos

2008-08-31T16:18:00.001+02:00

Per què dic de contrastos? Doncs perquè la vaig començar a l'Amazones patint calor, després vaig passar per un dia de molta fred, uns altres dies a la costa i ara estic en una ciutat ultra-moderna. Però comencem pel principi.

Després que la Neus m'abandonés vaig tenir un dia de relax total en el que no vaig fer res de bo, però la veritat és que ho necessitava. Després vaig marxar cap a la selva, la zona amazònica de Puyo-Pungo on vaig estar 3 dies acompanyada d'una família del Tirol. El primer dia va ser lleuger, bàsicament trasllat i visita a una comunitat indígena i una petita caminada. Ben sopat el guia ens va comentar que si volem ens despertarà a la nit per anar a veure com agafen formigues culones, que es veu que és temporada... Tothom diu que no, que és igual, però a mi em surt una veueta (encara no sé d'on) que diu: "Oh sí, aixecar-se a les tantes per anar a veure formigues? A mi m'encantaria!". Així que ja em veieu aixecada abans de les 5 del matí i amb les lleganyes enganxades anant a buscar formigues... Però he de dir que va valer la pena. Es veu que les formigues culones són les formigues reines, que un cop a l'any (a l'agost) fan ous i abandonen el niu en busca de nous territoris. Així que l'única cosa que cal fer és esperar el moment i estar-se fora del niu amb unes entorxes de foc clavades a terra, les pobres formigues s'hi acosten, se'ls cremen les ales i cauen a terra... O sigui que només es tracte d'anar recollint formigues. Jo, tossuda, les vaig tornar a provar ben torradetes per esmorzar, però definitivament NO m'agraden. El dia va ser molt entretingut: ens posem les botes, el guia agafa el matxete i au, a caminar! Vam arribar a un parell de cascades amagades dignes d'admirar!

I el tercer dia poca cosa més, caminada fins al mirador on vam observar la unió del riu Puyo amb el Pastaza, un altre dels dinars exquisits d'en Polo i cap a Baños de nou. Al vespre, vam decidir amb l'Emma d'anar fins on se suposa que es veu el Tungurahua fumejar de nit, però això sí que va ser una estafa: plovent a tot drap et porten fins a un lloc una mica enlairat, allà t'abandonen 2 hores (hi havia boira, tot i que dubto que des d'allá es pugués veure el volcà, per nítid que fos el dia) i després et tornen al poble. Definitivament, aquest volcà no el veuré mai en acció.

I quan una aventura s'acaba en comença una altra. Em decideixo a anar a agafar el tren per a visitar la Nariz del Diablo, una de les poques vies de tren equatorianes que encara s'utilitza i que en el seu temps va ser una gran obra d'enginyeria perquè circula per una vall fent ziga-zagues. El trajecte complet és de Riobamba a Sibambe, tot i que la millor part és d'Alausí a Sibambe. Com que ningú sap del cert des d'on surt actualment (s'espatlla cada dos per tres) em decideixo a anar a Alausí. Així que ben d'hora cap a l'estació on ens diuen que precisament fa 2 dies que ja torna a sortir de Riobamba, però que després d'una hora de camí s'ha espatllat... Que si torni d'aquí a una hora, que si esperi's, que si el tren ja ve, que millor vagi amb l'autoferro... Finalment aconseguim que ens portin amb un vagó que tot i ser elèctric fa el mateix recorregut que l'original i en el que també pots anar a sobre del tren, que és la gràcia principal. Així que ho aconsegueixo, i els paisatges són molt bonics! Aixó sí, quines ganes de dir: Visca la Renfe!

Juntament amb en Cote, un xilè que porta 7 mesos viatjant, ens passem el que queda de dia fent trasllats i arribem a Montañita, un poble de costa amb un ambient totalment hippy, rasta i amb moooolta festa, sobretot de nit. Ens passem tot un dia passejant per la platja i el poble i descansant, que en aquest poblet, de dia, no hi ha massa coses a fer. En Cote es passa el dia dient "Viva el Caribe!", però encara que hi faci molta calor, Montañita no s'assembla gens al Carib que tan enyoro... L'endemà marxo a Puerto López, a una hora de camí, perquè estic encaparrada en anar a veure balenes. Després de molta estona aconsegueixo un tour a meitat de preu i au, saltant cap a la barca! L'esmorzar no em va durar gaire estona dins l'estómac, però excepte això el viatge va anar bé, impressiona molt veure aquests bitxos tan grans a només 15 o 20 metres i saltant. A la nit, quedo amb 3 equatorians del CS i a gaudir de Montañita!

Ara mateix fa un parell de dies que ja sóc a Guayaquil, la ciutat més poblada d'Equador. És el meu punt de sortida cap a les Galàpagos el dimarts (queda algú a qui no hagi dit que vaig a Les Galàpagos??) i m'hi estic uns dies per si algú decideix apuntar-s'hi... Ofereixo recollida a l'aeroport gratis!

Finalment, abans no us aborreixi, una cosa que em va sorprendre. El país està ple d'un escut que em sona molt... Ah sí, el del Barça! Però quan me'l miro bé veig que alguna cosa falla: aquests equatorians no saben ni copiar bé un escut! En comptes de F.C.B hi posen B.S.C... Com sempre passa, després de les grans crítiques algú em diu que es tracte del "Barcelona Sporting Club", l'equip de Guayaquil que està a primera divisió. Ja, però si hi té la senyera i tot! Es veu que un catalá il.luminat va venir per aquestes terres i va fundar un equip, i no se li va acudir res més original. Això sí, no són blau-granes, que van de groc.

Equador, terra desconeguda...

2008-08-22T19:06:00.022+02:00

Una mica tristes vam entrar a terres equatorianes, un país del que ben poques coses en sabíem. Només entrar, les persones es van convertir en baixetes, més morenes i amb la cara de pa de quilo... I la simpatia, on l'han deixat? Només ens van caldre 5 minuts per trobar a faltar Colòmbia, però vam decidir donar temps al nou país, no ens precipitem... Primer destí Otavalo, un poble on el seu atractiu principal és el mercat d'artesanies (sobretot el del dissabte), que abasteix a gairebé tot Sud-Amèrica. Així que vam estar un dia voltant, mirant, remenant, remenant una mica més i finalment, comprant. Per dinar mengem al mercat, porc i blat de moro de molts tipus!

Després ja vam anar directament cap a Quito, el millor d'Equador és que els trasllats són curts, 2 o 3 hores i ja estàs al següent lloc. Vam visitar el casc antic, que és molt bonic, i a la nit la ciutat moderna, tot i que la vam trobar mig morta. No sabem exactament perquè, però quan es fa fosc a la ciutat es respira inseguretat. Suposo que érem nosaltres, ja que tot estava ple de policies!

L'endemà vam anar a la ciutat Meitat del Món, que és per on es creu que passa la línia de l'Equador. Hi han muntat una mena de poble antic com La Roca, però fa gràcia... Hi ha moltes teories sobre què passa quan estàs a l'Equador, a mi la que m'agrada més és la que diu que peses menys, per no sé quines històries de gravetat i tal. Total, que vaig ser menys pesada per uns moments! A la tarda, tot i fer un xàfec de pluja i pedra, ens vam atrevir a pujar al TeleferiQo, això sí que impressiona i no el de Bogotà!!! Muntanyes immenses i just al mig una ciutat que sembla no tenir fi... Això sí, hi feia un fred que pela!

Au doncs, després de dos dies per la ciutat decidim anar fins al Cotopaxi, un dels volcans més alts d'Equador. Tot i que el dia comença amb males experiències amb un intent de robatori al bus (m'hauríeu d'haver vist, em vaig posar com una moto i tot el bus de peu...) va acabar molt rebé. Convençudes que els Parcs Nacionals es visiten a peu, vam intentar fer-ho amb el Cotopaxi, però resultava impossible, no haguéssim arribat enlloc. Així que parem el primer cotxe que passa i cap a dins! Eren dues parelles d'uns 50 anys i dos fills, nosaltres només volíem que ens acostessin una mica al volcà, però al final vam acabar tot el dia amb ells: al volcà (vam pujar a 4.800 metres, gairebé una hora per fer 2km!), a Latacunga a menjar Chugchucaras, després a Salcedo a menjar el que anomenen els millors gelats del món (per petició de la Neus), i al final ens van deixar davant de l'hotel. Va ser en aquest punt quan vam començar a sentir-nos culpables per haver jutjat els equatorians abans d'hora...

Chugchucaras

Encantades amb el que estàvem vivint vam decidir anar fins a Quilotoa, un poble minúscul sense massa res a fer. Així que només arribar coincidim amb la Michelle, una australiana, i el conductor ens diu: avui hi ha festa al poble del costat. Ha dit festa? Anem-hi! Així que vam aparèixer en una mena de correbous a la vidrerenca (quan ho feien amb remolcs) i quantitats immesurables d'indígenes bevent com bojos! De debò, no estic exagerant, era un espectacle veure com tan homes com dones bevien fins a caure. Fins i tot arribava un punt on la dona o la filla es situava tota l'estona darrera l'home aguantant-lo per l'esquena perquè no caigués... I el pitjor de tot és que s'emborratxàvem d'una mena de vi de préssec o de poma molt dolent, rollo Don Simon! Prometo penjar un vídeo, que no té preu!

El dia següent vam començar la Ruta Quilotoa, una caminada de 5 hores (feta amb uns francesos d'edat avançada, ho haguéssim fet amb menys...) que comença a la Laguna Quilotoa, el cràter d'un volcà que ara està inundat amb una aigua que va canviant de color, entre verd i blau, i que era preciosa! Així que després de caminar per uns paisatges molt bonics vam arribar a Chugchilán, un altre poblet de muntanya amb poques distraccions excepte mirar com un grup de gent juga a Equ-volley. Què és? Doncs mira, intentes jugar a volley però amb una pilota de futbol i amb la xarxa molt amunt i txa-txan: tens un esport nou, aquí els encanta! Un cop més, l'ajuda equatoriana ha estat indispensable, ja que no haguessim pogut fer la ruta sense que en Jorge Luis, el guia dels francesos, ens portés les motxilles d'un poble a l'altre i ens deixés anar dos dies sencers amb ells... A canvi, això sí, ens va fer prometre que sempre que poguéssim ajudaríem als turistes... FET!

Així que volíem marxar de Chugchilán i només hi ha un bus al dia. Perfecte, no caldrà escollir a quina hora marxar. Per cert, quan surt? A les 4 del matí! Així que toca matinar i cap a Baños, poble situat als peus del Tungurahua, un altre volcà. Un cop allà decidim fer una ruta amb bici de 20km fins arribar al Pailón del Diablo, una cascada que anomenen la vuitena meravella del món. No sé perquè, però em sona haver visitat ja moltes altres vuitenes meravelles del món... A la nit bany a les piscines termals mentre plou i cap al sobre!

L'endemà decidim anar a fer una caminada de més de tres hores. El primer lloc on hem d'arribar és al santuari de la Verge de Baños que s'hi arriba... AMB ESCALES! Ni més ni menys que 667, i clar, com que la Neus s'hi encaparra i és el seu últim dia, em toca cedir. Després visitem Runtun i de tornada el mirador de Bella Vista. I per què tota aquesta caminada? Doncs per veure fumejar el Tungurahua i... sorpresa: fa núvol! És aquí on decideixo que demà em dedicaré a no fer res, fa més de 3 o 4 dies que ens llevem abans de les 6 i no descansem gens...

I així és com s'acaba el segon dels viatges dins del meu gran viatge... Neus: un plaer!

Últims destins i curiositats de Locòmbia

2008-08-15T01:50:00.017+02:00

Després del comiat amb la Toya i la Sònia, semblava l'inici d'un nou viatge, aquest cop amb la Neus. Amb el cor mig encongit vam agafar una buseta de mala mort fins a San Agustín, només van ser 10 hores interminables... San Agustín és una zona declarada Patrimoni de la Humanitat que fou el centre de diverses cultures d'Amèrica, moltes d'elles amb origens desconeguts. El primer dia no vam fer-hi gaire res, que havíem perdut la nit, però el segon dia vam visitar el parc arqueològic amb un parell de colombianes i a la tarda vam fer una excursió amb cavall fins a uns jaciments més allunyats. Va ser molt divertit, tot i que ens sabia greu pels pobres cavalls escanyolits...

A la nit vam sortir a celebrar, de nou, el meu aniversari amb les colombianes i uns francesos que hi havia a l'hostal, i va tornar a ser genial! Però una mica més i acabem a la garjola, perquè es veu que vam trencar un got i ens el volien fer pagar i com que ens hi resistíem ens van tancar a dins el local, que fort! L'endemà vam fer una ruta amb jeep per continuar visitant ruïnes i tombes d'aquestes, la veritat és que se'ns va fer una mica pesat. Potser perquè no havíem dormit gaire?

Així que el petit poblet de San Agustín, molt maco, ja havia donat prou de si. Vam agafar un bus fins a Popayán, una altra ciutat colonial i pintada de blanc com si fos un poble grec (no he estat mai a Grècia, però així ho imagino...) i on, per sorpresa, tornem a coincidir amb la parella anglesa! Aquest cop l'hem encertat de ple i el dimarts és dia de mercat a Silvia, un poblet a una hora de Popayán i on van tots els indígenes Mika a comprar i vendre. Va ser espectacular, tothom vesteix igual! Les dones faldilla negre, capa blava i un barret rollo Charlot que no entenem ben bé perquè serveix... Els homes faldilla blava i una bufanda d'exactament el mateix estampat, quina sort no haver de pensar cada matí què posar-se...

I Colòmbia ja s'acaba... Marxem ben d'hora fins a Ipiales, l'últim poble colombià on visitem el santuari de Las Lajas, una catedral gòtica enmig d'una vall ben verda... Interminables hores a la frontera i adéu Colòmbia...

Però em queden molts records d'aquest primer país, i tots fabulosos. De totes maneres, hi ha moltes coses que m'han impactat:

- Existeixen peatges alternatius, que significa que si no vols pagar pots agafar un caminet situat a 100 metres del peatge on trobaràs un indígena amb una cadena i en comptes de 7.000 pesos te'n cobrarà 2.000. Fàcil!

- Es "venen minuts" arreu del país. Et trobes a gent pel carrer amb un cartell i 4 mòbils, depenent de la companyia on has de trucar n'agafes un o un altre. Semblarà estrany, però aquí ningú té saldo i sempre es truca així, que es veu que resulta més barat. Un colombià ja ens va dir que calia tenir un màster per entendre com funcionava tot això...

- I clar, tan comprar minuts al final els queden dies de 25 hores...

- Nosaltres només xapurragem el castellà, però és que a vegades no té res a veure amb el que parlen ells! "Suerte" pot ser un insult, si et diuen gorda es veu que has d'estar contenta...

- El regulador del volum de qualsevol aparell de música ha d'estar, sempre, a tope. I si no pots parlar, doncs mala sort.

- Si ets dona, cal que vagis apretada de pit, es veu que com més aprop del coll els portis més agrada.

En definitiva, venir a Colòmbia ha estat una decisió molt encertada. Filosofant amb la Gemma, vam arribar a la conclusió que precisament que es pensi que el país és extremadament perillós fa que el seu encant augmenti, perquè el país està buit de turistes i ple de gent amb ganes de rebre'n... Així que tots els que em dèieu que no hi anés, esteu ajudant a trobar un país meravellós als qui ens atrevim a venir-hi, gràcies...

Jo només puc dir que ADORO COLÒMBIA!!!

Crònica des de Bogotà

2008-08-09T08:27:00.006+02:00

Un cop a la capital pensàvem que no sabríem què fer-hi tants dies, però un cop més, ens ha tornat a faltar temps... Estem de sort i precisament aquesta setmana es celebra el 470è aniversari de la ciutat, i això significa que hi ha moltes activitats i concerts. El primer dia ens decidim a anar al mercat de les puces a comprar 4 rampoines i aprofitem per provar les formigues culones, una delícia per la que farien pagar molts euros al Bulli. La veritat? Una mena de pipes salades no massa bones, que et deixa una sensació rara quan et queda una pota entravessada al mig del coll...

El segon dia decidim anar fins a Zipaquirá, un poble situat a 50 km de Bogotà i on anem a visitar la Catedral de Sal, un lloc que havia estat mar durant l'època dels dinosaures i que en assecar-se l'aigua ha quedat convertit en una reserva de sal impressionant d'on se n'extreuen tones cada dia. Els treballadors de la mina van decidir fer-hi una catedral, que nosaltres pensàvem que seria un habitacle ben petit, però que és enorme! La Catedral que vam veure és una reconstrucció recent perquè la que hi havia es va fer malbé, però això no li treu pas cap mèrit. Tot i que sembla pedra i no és de color blanc, puc confirmar que és sal, que la vaig tastar. Després vam fer una volta per Zipaquirá amb els veneçolans amb qui anàvem i en Fede, i cap a Bogotà amb un bus etern. Un dels veneçolans, el flakutxo d'en Carlitos, està mig boig i no se li va acudir res més que començar a cridar "NO al reggaeton, NO al reggaeton" mentre passàvem enmig d'un grup de 100 o 200 escolars, pensava que no en sortíriem vius d'allà mig! I és que aquí el reggaeton i el vallenato és una religió...

L'endemà vam anar a Montserrate, una muntanya que hi ha aprop i on s'hi arriba amb telefèric per poder tenir vistes de tota la ciutat. Realment són impressionants, i és que a Bogotà hi viuen més de 8 milions de persones! No ens imaginem tota Catalunya i més vivint en una mateixa ciutat... Com que som tan espavilades ja ens pensàvem que el nom de Montserrate tenia a veure amb la nostra, però el què no ens imaginàvem era trobar-hi la Moreneta amb una senyera! Si sabessin que és negra perquè es va cremar...

I per fi va arribar el dia de turisme cultural, vam visitar el museu Botero i el museu de l'Or per fer una mica d'història, tot i que aquest últim jo me'l vaig passar una mica ràpid. Una passejada per la Candelària i pels primers carrers de la ciutat i cap a descansar que avui anem de concert. No ens hem volgut perdre el concert per celebrar l'aniversari de Bogotà, només érem 60.000 persones gaudint de la música i després focs artificials mentre ens emocionàvem amb una cançó de Juanes, i és que... QUE VIVA BOGOTÁ!!! Vaig acabar ben afònica...

L'últim dia a la capital anem a dinar a un restaurant xinès perquè la Toya està realitzant una investigació de camp que consisteix en confirmar (o desmentir) que tots els restaurants xinesos del món tenen els mateixos plats i el mateix gust. La primera diferència és que no teníen arròs 3 delícies sinó arròs 8 delícies! Sobre la resta, ja us informaré quan tinguem els resultats definitius.

En fi, em queda un gran record de la ciutat perquè ens ha agradat molt, a l'hostal ens sentíem com a casa, hem conegut molta gent nova i també hem quedat amb moltes persones que hem anat trobant al llarg d'aquesta primera part de viatge: que si la Gemma i en Chris, que si en Raimon, en Yari, en Fede... Uf, això ja sona a comiat, i ara que hi penso em sembla que ho és, perquè la Toya i la Sònia abandonen el barco... L'últim dia vam fer un sopar de comiat que es va acabar convertint en una festa d'aniversari avançada, amb pastís i espelmes, postals i regals! Em va fer molta il·lusió tot plegat, cal dir que la ploranera va ser considerable... GRÀCIES!!!

Us trobaré a faltar!

Això és l'efecte dòmino!

2008-08-03T10:15:00.003+02:00

Després d'uns dies de descans merescut em trobo amb prou forces per tornar a escriure. Ara que hi penso, Ciutat Perduda queda llunyana, però encara recordo que va ser moooolt dur. Quan vam arribar de la ciutat vam dedicar la tarda a no fer gaire res, voltar una mica més per Santa Marta i prou, que la gastrointeritis (per dir-ho finament) m'ho impedia. L'endemà vam anar fins a Taganga, un poblet pescador proper a Santa Marta on vam fer un dia de platja, i com que em vaig deixar fer un massatge amb oli de coco vaig quedar cremada com una gamba... O sigui que als turmells d'elefant, les picades de mosquit i les cagarrines cal sumar-hi tota jo cremada... Total, un cromo de persona!

A la nit, com que l'endemá era Santa Marta es celebrava l'aniversari de la ciutat (compleixen 483 anys, si no recordo malament) i hi havia un mega concertàs, el cantant de moda, en Silvestre, venia a la ciutat. I no ens ho volíem perdre, perquè ens agrada molt la cançó que canta tothom, el "Me gusta, me gusta". Així que ens preparem, sopem pel carrer i a la que ens n'adonem ens trobem immerses en una riuada de gent, ens trepitgen, ens donen cops i no podem decidir ni on anem! Així que al final ni Silvestre ni hòsties, aviat cap a dormir, que arribar a port ja va ser prou difícil.

El dia següent anem cap a Cartagena, al final sense fer parada a Barranquilla (per tant, no entenem encara el que diu la Shakira de "en Barranquilla se baila así", així com?). Cartagena és una ciutat emmurallada preciosa amb un aire molt colonial, tot i que algunes parts poden arribar a semblar un Port Avenutra colombià. Descansem durant la tarda perquè la Sònia ha estat la segona en caure, i al vespre anem a sopar amb en K, un sud-coreà que ens explica cursiositats vàries del seu país. El dia següent tampoc fem massa res a part de tornar a perdre'ns per la ciutat, que m'encanta, perquè aquest cop la premiada ha estat la Toya! Aquí anem caient com mosques...

Finalment, aconseguim un dia on totes estem bé i anem d'excursió al volcá d'El Totumo, un volcà que encara està actiu, ple de fang i on et pots banyar. És una sensació molt estranya, perquè flotes i a vegades no es pot conservar l'equilibri, però molt xulo! Després una passada per aigua, però lògicament el fang continuarà fent acte de presència durant dies... Per cert, premi per qui em localitzi a la segona foto!

Anem a sopar amb en Fede, un noi que hem conegut a l'hostal i el seu amic Andrés, després a rumbear una mica, que portem molts dies al país i encara no hem ballat! Jo retiro aviat, que l'efecte dòmino ha tornat a la meva vida... :-(

L'últim dia a Cartagena l'aprofitem per visitar el Castell de San Felipe de Barajas i fer les últimes voltes per la ciutat, he dit que m'encanta? Per cert, hem tingut un intent d'estafa... El canvi de l'euro va a uns 2.500 pesos i hem trobat un home que ens n'oferia fins a 3.300, i clar, com a bones catalanes hem pensat que era una bona oferta. Un cop hem comptat i recomptat els bitllets i hem verificat que no eren falsos, l'home els ha volgut recomptar per última vegada, ha començat a fer moviments de mag i a doblegar bitllets fins que les tres ens l'hem mirat i li preguntem "Señor, por qué dobla los billetes?". Total, que ha començat a tremolar i ha marxat per potes... No tornaré a intentar canviar al carrer, ho prometo...

No teníem clar el proper destí, si passar per Medellín o bé anar directament cap a la capital, Bogotà. Com que la Neus arriba el dia 2 decidim millor anar directament a Bogotà, ara que ja hi som puc dir que he sobreviscut a 21 hores i mitja de bus! I la veritat és que han passat prou ràpides, tot i que només hem baixat del bus un cop. La Sònia és la fitxa del dòmino a qui toca patir aquest trajecte, i jo només reso perquè la Toya freni la roda, que si no em tornarà a tocar... Arribem a Bogotà i hi trobem la Neus, sense motxilla, però la Neus.

S.O.S. des de Ciutat Perduda!

2008-07-28T01:13:00.033+02:00

Sí, sí, les fotografies que tothom estava esperant: ens han raptat!

Al final resulta que tots els qui ens vau aconsellar NO anar a Colòmbia teníeu raó... Que tossudes que som! El pitjor de tot és que ens han raptat després de 5 dies de caminar sense parar! Però la part positiva és que ens han alliberat, per pesades i poc caminadores...

Però agafem el fil allà on el vaig deixar. Després d'abandonar Riohacha vam anar cap a Santa Marta, on vam arribar ja de vespre i no vam fer gaire res. L'endemà vam dedicar-lo a voltar per la ciutat, tot i que la veritat és que anàvem a mig gas. L'única cosa a destacar del dia és que vam anar a fer el toc amb en Jairo, el primer dels contactes CS. En Jairo és un altre hippy artesà d'aquests alternatius, amb molt bon rollo i que ens va portar a l'únic bar de tot Santa Marta on no hi havia Vallenato, ni Cumbia, ni Reguetón...

Però la setmana en realitat va començar el dimecres. Ens vam decidir a anar a fer un trekking fins a Ciutat Perduda, unes ruïnes molt ben conservades descobertes tot just fa 30 anys, quan un pagès hi anava a talar arbres per poder plantar-hi marihuana. Normalment el tour es fa en 6 dies, ja que el quart es dedica totalment a descansar, però les valentes vam decidir que ho podíem fer en 5, suprimint el dia de descans... El primer dia vam caminar 4 hores, que pot semblar poc però hi havia una pujada interminable, un trenca-cames de més de dues hores, així que vam arribar al campament mig mortes. I a sobre tocava dormir en hamaca, que tot i intentar dormir en diagonal (es veu que aquesta és la tècnica) és impossible descansar bé. Segon dia i 4 hores més. Tercer dia i 5 hores, comptant 8 creuades de riu amb l'aigua fins al cul i unes escales interminables per arribar a la ciutat, però ho vam aconseguir!!!

Un dels nostres guies era el sr. Manuel, un home negre com el carbó de 52 anys i coix que hi pujava cada setmana. La veritat és que em servia de motivació, si ell hi puja jo també he de poder... A la nit, a la llum de les espelmes ens va explicar en primera persona el segrest de 8 turistes al 2003, algun d'ells segrestats durant més de 100 dies, succeït a la mateixa cabanya on érem nosaltres. Estic segura que més d'un va dormir amb un ull obert!

La ciutat era molt bonica, amb les seves terrasses i escales infinites, tot enmig d'un verd intens. El seu moment àlgit va ser al 700 d.C., fins que els espanyols van arribar a Colòmbia a incordiar i els indígenes van haver de canviar-se de zona per evitar les malalties i els maltractaments. El paisatge esplèndit juntament amb totes les persones que hi vam conèixer va fer que, un cop més, tinguessim uns dies d'allò més interessants. Sobretot els riures amb les 4 espanyoles del nord, en Cole, la Gemma i en Chris, en Raimon... Ah, i en Freddy, el nostre guia-portador que amb molta paciència va contestar sense queixar-se les mil i una vegades que li vam preguntar "quant falta?". Li farem un monument, que se'l mereix.

Però falta el millor, la baixada. Ja ens feia mal tot, però ben valentes vam pensar que tot aniria bé... Així que el quart dia visita per la ciutat i cap al primer campament, havíem de baixar d'una tirada el que havíem pujat en 2 dies. I si les escales costaven de pujar, imagineu baixar-les, no sé pas com tenim encara el cap sencer... Vam estar 7 hores caminant, això és com una jornada laboral i nosaltres estem de vacances! He acabat els renecs de tot el diccionari, creieu-me... I al final va arribar el cinquè i últim dia, i per remetar-ho m'axeico amb l'estòmac tocat, em fan mal els dits del peu, les ungles, els turmells, tinc mules... Així que no menjo res i som-hi, que avui torna a tocar pujada (Caulès al seu costat és planer) i després baixar el trenca-cames... Impossible però cert: arribo a destí!

Un cop més, en cinc dies hem tornat a abandonar el desodorant (no pas ell a nosaltres), a vestir de qualsevol manera i cada dia igual, a banyar-nos a llocs amb aigua gelada i a trobar tots els àpats exquisits... Per molt que em queixi ha estat una aventura genial, encara que les meves cames encara no responguin... I per cert, he estat la campiona de... PICADES DE MOSQUIT!!! Se m'han menjat, literalment.