Ja fa dies que quan passejo veig les botigues adornades per fer augmentar el consumisme d'aquests dies, així que m'he recordat que s'acosta Nadal. Com a crítica només dir que em sembla bé que hagin agafat aquesta tradició imposada com a pròpia, però una mica de coherència no els aniria malament. Aquí és estiu i fa una calor, però igualment adornen les botigues amb boles de neu i els Pares Noels van abrigats amb pells! Quan trobo algun Pare Noel (a Xile és el Viejito Pascuero) pel carrer vestit amb gorro i suant no puc evitar que em faci pena. Jo aposto pel banyador!

Aquest cop no escric per explicar on sóc o quina és la meva última aventura, escric simplement per a desitjar-vos unes bones festes i que tots els desitjos pel Nou Any es compleixin. Aquestes coses no només s'haurien de desitjar un cop a l'any, però almenys aquestes dates serveixen per entendrir la gent. Aquest any el passaré lluny de casa, serà molt diferent per a mi, però no em queixo perquè és el que he escollit.

No em vull posar cutre ni cursi, però fa uns dies vaig rebre un mail d'un amic amb qui vaig compartir uns dies de viatge i m'enviava també una poesia amb la que em sento molt identificada. Aquí la teniu, espero que us agradi.

Bienaventurados los que no viajan jamás

y los que apenas sienten deseos de conocer países remotos,

ya que ellos gozarán de una vida apacible y llena de regocijo.

Bienaventurados también los amantes de los viajes

que en sus períodos vacacionales recorren brevemente diversos lugares del planeta,

pues ello les aportará enseñanzas enriquecedoras y les colmará de experiencias dichosas.

Pero ¡Ay de aquellos que han osado emprender el Camino del Viajero!

Porque ello no les dejará ni un momento de quietud

y les substraerá de los demás intereses de este mundo;

se afanarán únicamente por intentar satisfacer en vano su insaciable pasión

por los viajes y nunca considerarán haber viajado lo suficiente.

A esas almas vagabundas sólo les aguarda desasosiego e infinita ansiedad

por aprender sin cesar sobre todos los rincones de la Tierra,

sobre la naturaleza de los seres que la pueblan,

y sobre el significado de su propia existencia.

Després de Mendoza torno a creuar la frontera xilena i els seus controls infinits i vaig directe cap a Valparaíso, diuen que és una de les ciutats amb més encant del país, amb un aire a Lisboa. Només conec Lisboa de passada, però jo diria que no tenen res a veure. Valparaíso és una típica ciutat de costa, idealitzada per tots els xilens, que sap combinar a la perfecció la modernitat amb la tradició. La part dels cerros és plena de cases de colors, passatges petits, escales infinites i ascensors verticals. Un cop més, el consell és deixar-se perdre. Hi ha qui diu que les cases són totes de colors diferents perquè els pescadors puguin identificar casa seva des del mar i així sentir-se'n menys lluny. És una bonica història, tot i que potser es queda en això, en història.

Un altre dels dies em trasllado a Viña del Mar, que tot i que té platja i no port com Valparaíso és un lloc sense encant, edificis alts a primera línia de mar i grans avingudes comercials. Així que passo el dia per allà i torno a Valparaíso, per a donar una volta amb barca per la badia plena de vaixells militars. Dedico l'últim dels dies a visitar altre cop els cerros i la casa de Neruda, que té les millors vistes de la ciutat!

Finalment abandono els dies que havia dedicat a descansar i vaig cap a Santiago, on m'instalo a casa d'en Páris. Creus que et deixaran un sofà mig atrotinat per dormir i en realitat tinc una habitació privada amb bany, pis cèntric, bona zona, ben comunicat, internet gratis... Què més puc demanar? Just després d'arribar sopem, em preparo per anar a "carretear" i en Páris i els seus amics em porten a un lloc molt especial: només entrar veig que està ple de taules petites amb gent bevent, banderoles, banda en directe... ambient de Festa Major! Que bé, fa temps que no estic a cap. Però el més interessant és que es balla cueca chora, un ball tradicional molt antic que ara el jovent recupera. És un ball amb parella on l'home ha de mostrar-se "macho" i dominant com els pavos reals i la dona s'ha de fer l'estreta mentre balla amb un mocador a la mà. Al final hi ha una part que és com un zapateado! Vaig riure com una beneita, és molt divertit i va bé per a cremar calories.

L'endemà, abans de res, anem a menjar al mercat central, tot és peix i marisc! Potser em flipo per tot, però hi havia uns musclos de pam i mig. Ara que és temporada aprofito i menjo "Locos", uns mol·luscs molt bons, amb una textura que no sabria definir... Els heu de tastar! Jo diria que és temporada, però cada cop que vaig a algun mercat se m'acosta gent i em diuen a l'orella: "Locos, locos, locos...". Sort que sé què són, sinó pensaria que són ells els bojos! Voltem una mica pel centre i veig alguns dels establiments més típics de la ciutat anomenats "Cafés con piernas", que són cafeteries normals però on les cambreres van amb faldilles molt curtes, a més d'estar situades un pam per sobre del terra. En fi, que tot ple d'homes. A la tarda ens decidim per agafar les bicicletes i anar fins al Cerro de San Cristóbal, força proper i des d'on es veuen unes vistes de la ciutat plenes de contaminació, això d'estar envoltat de muntanyes té un preu. La recompensa? Mote con huesillo, una beguda que només agrada els xilens, una mena de gra barrejat amb préssecs deshidratats, massa dolç pel meu gust.

Per cert, a vegades no tot és tan bonic... La segona nit a Valparaíso em vaig aixecar amb els braços, l'esquena i els peus plens de picades. Ditxosos mosquits! Al arribar a Santiago els amics m'informen: això teu no són mosquits, són puces! No pot ser! Però sí, ho eren i a més em feien companyia, que cada dia tenia més picades. Em va tocar portar tota la roba a la tintoreria de dret, em ruixada amb esprai més no poder i tot solucionat.

Però al que anàvem, que Santiago dóna molt de si. Després d'una bona truita de patates per intentar pagar totes les bones atencions rebudes, tornem a agafar les bicis i a conèixer tota la ciutat. Aquest cop anàvem parant: a casa d'aquest, a casa de l'altre, beguda aquí, berenar allà... I quan te n'adones, són les 10 de la nit, els dies passen volant! Per tant, el següent dia relax total, anem a una piscina (aquest cop no és d'aigua termal, però amb la calor que fa és encara millor) situada al cim d'un cerro, així que mentre et banyes veus tota la ciutat. Sol, aigua, records piscinaires, olor de gespa... Ho necessitava! Sopar un entrepà típic anomenat Barro Luco (el cambrer encara riu després que demanés un Barro Loco) i demà serà un altre dia.

Un cop més, i tal com va passar a Bogotà fa segles, tinc la sensació que tothom estava a Santiago. Quin estrés! Quedo amb en Cote (xilè que vaig conèixer a Equador), amb en Manu (el suís precís), l'Andrés (per què calia acomiadar-nos?) i per falta de temps no puc retrobar-me amb en Cole (kiwi conegut a Colòmbia). A això cal sumar-hi que tothom et va fent propostes per anar aquí, allà i més enllà. NO PUC. Bé, de fet sí, però seria un viatge que duraria dues vides. Així que amb ells continuo visitant la ciutat: el museu de Belles Arts, el cerro de Santa Lucía (l'únic que em faltava) i els barris més emblemàtics. Hi ha capitals que no m'agraden, d'altres que sí i d'altres, com Santiago, que m'encanten! Segur que és una percepció influenciada per tota la bona gent amb qui he estat, però aquí també m'hi quedaria a viure.

Faig el cor fort i decideixo marxar, agafo un bus nocturn de 10h fins a Valdívia, un poble que es caracteritza per tenir un mercat de peix força famós envoltat de lleons marins acostumats a les sobres de peix que els donen. M'emociono tan, que per dinar no puc evitar menjar un plat de salmó enorme, la meva debilitat, per poc més de 2 euros. A la tarda vaig fins a un poble que es diu Niebla (situat a l'Illa de Teja), bàsicament per a visitar la platja i algun dels forts que els espanyolitos hi van fer per evitar que s'arribés a Valdívia.

Marxo de Valdívia direcció a Puerto Varas, he sentit a parlar del poble fa just un dia, però és que he quedat amb l'Alberto (el madrileny de Salta) que ara viatja també amb en Carlos i aquest era un bon punt mig per la seva marató, que estan visitant Argentina amb un coet al cul. Puerto Varas es troba al costat d'un llac, és un lloc amb una forta influència alemanya (es veu tan en el nom dels llocs com en l'arquitectura) i el millor lloc per a menjar Kuchen, un pastís de préssec deliciós. El lloc és bonic perquè de fons es veu el volcà Osorno nevat i això li dóna un aire molt pirinenc, tot i que potser només m'ho sembla a mi. L'endemà anem fins al llac de Petrohué, on haguéssim gaudit molt si no fos per l'insistent soroll d'uns ocellots negres. Després anem fins a veure unes cascades i tornem cap a Puerto Varas. Els llocs que hem visitat no són extraordinaris, però com passa al poble, el fet de tenir el volcà de fons ho millora tot. Al vespre gaudeixo d'un d'aquells petits plaers que pot alegrar el dia a qualsevol: anar a veure un Barça-Madrid amb 2 merengues i que guanyi el Barça!

El dia següent ja ens separem, ells van cap a Bariloche i jo cap a Chiloé, el que no sabíem és que ens trobaríem per casualitat uns dies més tard. Així que després d'entrebancs varis arribo a Castro, la capital de l'arxipèlag de Chiloé. La veritat és que em sento força identificada amb els chilotes. Què tenim en comú? No ens sentim de la nacionalitat que la gent s'entossudeix a atribuir-nos: ni ells es senten xilens ni jo espanyola... Chiloé és famós per la gran quantitat d'esglèsies que són Patrimoni de la Humanitat i és que la gran majoria es van fer fa selges i són totalment de fusta. Visito la de Castro i la veritat és que és ben interessant, la fusta li aporta una calidesa especial. Em dedico també a visitar els palafitos, que són cases també de fusta i pintades de colors construides sobre una mena de moll de fusta, queden penjades sobre el mar. Vistes tan d'un costat com de l'altre, són una preciositat. No voldria dir que és com Portobello, a Capri, però s'hi assembla.

El següent dia em decideixo a visitar el Parc Nacional, situat a poc més d'una hora de Castro. Conec en Giovanni, un italià guarda-bosc i amb ell camino pel parc, per la platja, per les dunes... i rebo classes de botànica avançada gratis. La veritat és que hem estat de sort, perquè no ha parat de ploure en tot el trajecte i just s'ha aclarit el dia en arribar al parc. La gent recomana visitar cementiris, així que visitem el de Curaco que és molt estrany, a cada tomba hi construeixen una mena de casa de fusta com les típiques però més petites. M'agrada el lloc. Després d'hores de voltar (m'he de posar les piles, que la Patagònia m'espera!) ens decidim a tastar un curanto, carn cuita amb pedres calentes i acompanyada de marisc. Boníssim! Argentina m'agrada pels seus asados i Xile pel seu peix i marisc.

L'últim dia a Chiloé em dirigeixo a l'illa de Quinchao i visito el poble d'Anchao. Diuen que és famós perquè hi ha una esglèsia de fusta molt bonica que està construïda sense cap clau, que tot són fustes encaixades. Agafo la meva lupa de Sherlock Holmes i em poso a investigar i... està ple de claus! Parlo amb una senyora i em diu que hi havia una esglèsia que realment era així, però com que no se sabia quina era s'ha atribuït la història a la d'Anchao, que és una de les més antigues... Almenys els podríen haver camuflat.

Així que s'acaba la meva segona entrada a Xile, si els plans no em fallen encara hi hauré d'entrar un parell més de cops. Marxo de Castro direcció a Osorno, on passaré la nit per anar després cap a Bariloche. Us mantindré informats!

Després del tour d'Uyuni et deixen penjat al mig del desert dient que això és la frontera boliviana, per arribar a la xilena caldrà fer encara gairebé 200 km. I bé, aquí comença l'aventura: arribem i els de la duana xilena fan "paro" indefinit, estan de vaga perquè volen cobrar més. Fa tanta calor que pensem en baixar del bus però se'ns acosta un personatge i ALTO! No podem trepitjar territori xilè! Però senyor, que només volem estirar les cames per anar a posar el segell al passaport tan bon punt ens deixin... Doncs no, hem d'estar tancats al bus com pollastres. Més tard es dignen a atendre'ns i ens revisen i controlen detalladament tot l'equipatge, no es pot entrar res animal ni vegetal, ni una poma! Em revisen i tot correcte, fins que dic:

- Per cert, tinc fulles de coca, que es poden entrar?
- Ajaaaa, acabes de firmar una declaració jurada que no portes res i tens això? És una falta greu!

Em mossego la llengua i poso cara de santa (em serà molt útil aquests dies) i finalment no passa res, estaven més entretinguts amb la Tània i les seves arracades de plomes. Alguns ja es cansen del poble de San Pedro d'Atacama només entrar-hi, i és que tot és caríssim! Una habitació compartida ens costa a cada un 9 euros, tenint en compte que mai n'havia pagat més de 6. San Pedro és un poble molt pintoresc, amb edificis baixos i de fang, carrers de terra i un aire molt alternatiu. Bonic, però està al mig del desert (el més sec del món) i hi fa una calor insuportable. El primer dia vaig ser la més feliç del món de poder-me posar sandàlies un altre cop, però aviat me'n vaig cansar.

L'endemà ens decidim a llogar bicicletes i ens passem el dia pedalant en ple desert, sort que anem carregats d'aigua! Finalment arribem a la Llaguna Cejar, situada molt aprop del Salar d'Atacama, la qual és famosa perquè hi flotes, hi ha un 30% més de sal que al Mar Mort. Una experiència molt divertida, però al cap de 5 minuts ja et pica tot el cos i quan t'asseques et quedes completament blanc. L'entrada a la Llaguna eren 2.000 pesos xilens per persona, al final nosaltres paguem 1.000 pesos i un entrepà per cinc persones. Us ho imagineu, oi? Cara de santa, utilització 2. A la nit Barbacoa al càmping de la Tània i l'Adan i a descansar!

El dia següent ens decidim a visitar la Vall de la Lluna, diuen que és un dels llocs més bonics de la zona. Passem primer pel Valle de la Muerte (de fet s'havia de dir Valle de Marte, però els primers habitants ho van entendre malament...) i després a la Vall de la Lluna, és molt estrany caminar enmig d'aquests paratges, i més quan les roques van fent soroll com si haguessin de caure en qualsevol moment. Mirem la posta de sol des d'una duna immensa i tornem cap a San Pedro, que m'espera una altra barbacoa...

Un altre dia de descans pel poble i ja començo a planejar estratègies per a sortir del país, i és que si vam tenir problemes per entrar a Xile, no us imagineu els que vam tenir per sortir-ne. Volem anar cap a Salta (Argentina) i només hi ha 6 busos setmanals, i clar, s'omplen de seguida. Alternatives? Anar fins a Santiago de Xile, que són 24 hores! No, crec que hi ha d'haver alguna altra solució. El divendres em dirigeixo a la duana i em prometo no marxar-ne fins que algú m'ajudi a marxar, no hi ha busos fins al cap d'una setmana. A les 8 ja sóc allà i començo a fer tractes amb tot el col·lectiu camioner, mig emprenyats també pel "paro"... Cal dir que són molt bona gent, estaven tots mobilitzats per avisar-me si s'assabentaven d'alguna cosa, i un em va dir que si m'esperava un dia em portava (cara de santa, utilització 3). Però finalment va succeir el miracle: va passar un dels busos que teòricament estaven plens i 3 persones havien fallat! I a sobre aconseguim els llocs amb descompte! Hauríeu d'haver vist els salts que vaig fer! Tràmits de duana i cap a Argentina. Em sembla que fins i tot els policies es van alegrar de no veure'm més estona donant voltes per allà i marejant al personal.

Al bus coneixem a 2 personatges més i formem l'expedició Salta: en Rubén (bomber de Pamplona), l'Alberto (madrilenyo mig informàtic mig músic), i segueixo amb en Manuel (com a bon suís el caracteritza la precisió, excepte a l'hora d'aixecar-se...) i en Kevin (el desastre amb potes, tenim la seguretat que si ha de passar alguna cosa, segur que li passa a ell). Arribem a Salta i les primeres impressions no són del tot bones, m'esperava alguna cosa diferent i això és Europa! L'endemà visitem una mica la ciutat, pugem al mirador amb telefèric i a la nit... ASADO ARGENTÍ! Segona nit al país i no podem esperar més per a tastar-lo. I la carn no es caracteritza només per la qualitat sinó també per la quantitat, i és que una mica més i no em puc aixecar de taula. Al final ens liem més del compte i sortim de marxa per la ciutat.

L'endemà m'aixeco a les 8 i n'hi ha que fa només una hora que dormen, tenim un cotxe llogat per anar a recollir i ni un que es vegi capaç de conduir! Ja em veus a mi i la meva cara de santa una altra vegada (utilització 4) anant a donar excuses (bé, de fet mentides) perquè ens deixin recollir el cotxe un dia més tard. NO PROBLEM! Quina sort, vaig poder tornar a dormir. Cal que us digui que no vam fer res de bo en tot el dia? I no, no tinc fotos.

Pel dia següent no hi ha excuses, a les 8 tots a terra i a recollir el cotxe. Al final hem llogat un GOL, que és un GOLF al qual treuen tots els extres que pugui encarir el cotxe, fins i tot la F del nom. En primer lloc visitem Pumamarca i el cerro de 7 colores, tot i que se n'hi poden trobar molts més, i passem també per Tilca i acabem a la Quebrada d'Humahuaca i a la Garganta del Diablo. El paisatge és molt interessant, hem passat per selva però bàsicament el terreny és molt sec, té tonalitats que canvien molt sovint i hi ha uns cactus enormes que fa l'efecte que siguem a Mèxic.

El segon dia tornem a agafar el cotxe i anem fins a Cachi, el més impressionant del lloc tornen a ser les valls que creuem. La veritat és que han calgut moltes hores per arribar a aquest poble, estem cansats i cal tornar aviat que diuen que es posarà a ploure. Així que voltem una mica pel poble i cap a Salta de nou!

Sense voler-ho, arriba el moment de separar el grup, jo segueixo amb en Rubén i en Manuel cap a Cafayate on hem decidit que ens hi estarem un dia. Al matí visitem una bodega i fem la primera cata de vins, jo no hi entenc gens però almenys he après a preguntar "La bóta de roure és de França o d'Estats Units?", i ja semblo una experta. I durant la resta de temps passats a aquest poblet petit dedicat al vi casi visitem el Valle de las Conchas, casi anem a un mirador a veure la posta de sol i casi fem una excursió a una cascada remota... Sí, moltes alternatives però un sol i una calor que et treu les ganes de tot, ni caminar podem.


Marxem de Cafayate direcció a Tucumán, 5 hores de viatge. I què faig a Tucumán? Doncs em compro un entrepà de lomito, descanso mitja hora, m'acomiado d'en Rubén i agafo un bus que durarà 14 hores, amb destinació Mendoza. Argentina és immensa, les distàncies són interminables.

Arribem a Mendoza disposats a que la ciutat no ens agradi, ens han dit que no té res. Doncs a mi m'agrada! El primer dia passejada per l'enorme parc de San Martín, asado un altre cop i sortida nocturna amb alguns de l'hostal. Què més es pot demanar? L'endemà decidim anar a visitar bodegues de vins, i és que Mendoza és on es produeixen la majoria dels vins argentins. Agafem la bici i a visitar i catar, decididament no en tinc ni idea! Però això dels gustos és personal oi? Sobretot recomano la visita a la segona bodega més antiga del país, és molt xula!

Arriba el diumenge, sí, el dia que menys m'agrada de la setmana, qui ho hagués dit fa un temps! Tot tancat i sense res a fer ens unim a l'Andrés, l'Ana, la Marta, en Dani... i cap a Cacheuta on hi ha unes aigües termals, on molts argentins van a passar el diumenge. A quants llocs d'aigües termals he anat? Algun dia ho comptaré. Doncs bé, que relax total, just el que necessitava.

El dilluns ja és més animat i hi ha més coses a fer, tot i que cal anar en compte que a Argentina de 2 a 6 de la tarda tot està tancat, aquí sí que fan "la siesta". Així que passejo per la cituat, vaig de compres, em perdo per les avingudes... L'hostal on estem és una meravella, una mena de gran família que et fa sentir com a casa, i com que en Manuel i jo ja marxem, tan si com no cal fer un comiat! Un sopar deliciós fet per l'Andrés, que tot i que es va fer esperar (vam sopar gairebé a la 1 de la nit...) va valer molt la pena! Tinc la sensació que podria arrelar-me a qualsevol lloc del planeta, cada comiat és dur... Però cal continuar.

La veritat és que m'agrada fer plans per a poder-los desfer. A San Pedro d'Atacama vaig dir que no tornaria a Xile, però ves per on ja hi torno a ser. Així acaba la meva primera estada a Xile i Argentina, després d'acomiadar-me d'en Manuel (ja portàvem gairebé 3 setmanes viatjant junts!) segueixo direcció cap a Valparaiso.