Després d'uns dies a La Paz agafo un bus de 13 hores fins a Sucre, ple de dones amb 6 o 7 faldilles sobreposades i dues trenes llarguíssimes. El bus no té WC, així que quan para les dones s'allunyen uns metres, fan un moviment estrany amb les faldilles i s'ajupen... Ostres, ja els hi val! Però després m'adono que el problema el tinc jo, que no porto faldilla! Al bus conec a la Tània, una sevillana afincada a Brighton amb la que he estat un parell de setmanes.


Hi ha qui diu que Sucre és la ciutat més bonica de Bolívia. Doncs no hi estic gens d'acord. No sé què m'ha passat exactament però no li he trobat la gràcia per cap costat, així que 2 dies i en marxo. Depèn a qui preguntis, et dirà que Sucre (la ciutat blanca) és la capital del país, però a mi em sembla recordar clarament les classes de geografia: "Capital de Bolívia? La Paz". En uns inicis va ser Sucre i després La Paz es va endur la seu de Govern, o sigui que no tenen clar quina és la capital, diuen que una és la judicial i l'altra la governamental. Faria broma, però encara estan emprenyats entre ells i això ha provocat centenars de morts, així que aparcaré el tema. A Sucre 4 visites de cortesia, descansar i poca cosa més a la ciutat dolça, me'n vaig cap a Potosí.


Potosí és la ciutat més alta del món, està situada a més de 4.000 metres i és famosa per a tenir el Cerro Rico, una muntanya que hauria de ser la seva gràcia i em sembla que és la seva desgràcia. Al Cerro Rico hi havia una gran quantitat de plata i altres minerals i és una de les zones més riques de tota Amèrica Llatina. Potser és perquè venia molt conscienciada, però aquesta ciutat m'ha impactat molt. A Sucre vaig mirar una pel·lícula-documental sobre un nen miner de 10 anys, i ara estic llegint el llibre d'Eduardo Galeano "Las venas abiertas de América Latina" que també parla del tema. Voleu 4 dades? Al Cerro hi han mort més de 8 milions de persones, pocs anys després del seu descobriment la ciutat ja era més gran que Londres, Madrid, Roma o París, pel Corpus Christi els carrers es desempedraven i es cobrien de barres de plata, es podria construir un pont que unís Bolívia amb Espanya amb la plata "robada", i sense aquesta muntanya segurament Europa no seria el que és ara... En fi, dades que parlen per si soles.


La ciutat em va encantar, però calia fer la visita més impactant fins ara: les mines. Sí, no hi ha cap problema per endinsar-se dins la mina i veure com aquesta pobra gent treballa igual que fa segles... Primer et porten a un mercat (l'únic del món on pots adquirir dinamita tranquil·lament) per comprar obsequis pels miners. Em nego a comprar-los alcohol (és de 96 graus!) o tabac, així que acabem amb refrescos i fulles de coca. Ara m'adono que n'hauria d'haver comprat més, abans d'entrar ja havíem repartit totes les fulles de coca, i és que les fan servir per ser més forts i aguantar llargues jornades sense menjar. Així que ens equipem i cap a dins! La mina és un lloc fosc, humit, calorós, sense llum, i a moltes parts has d'anar ajupit o arrossegar-te per terra... No es tractava només de veure com treballaven , sinó que també podies parlar amb ells i realment NO HI HA DRET! I pensar que també hi ha nens treballant encara em trenca més el cor. Al mig hi ha uns carrils per a les vagonetes, que funcionen lògicament amb força humana i que pesen 1 tona. Doncs bé, quan sents que en ve una cal córrer per buscar un lloc on arraconar-te, i si et passa com a mi que no tens temps, doncs la vagoneta et passa per sobre el peu! Però veient com treballa aquesta gent, no em vaig sentir amb forces de queixar-me... També vam visitar una zona on tenen el que anomenen "Tío", que és una representació del dimoni i al qual fan ofrenes. Aquesta gent és catòlica però creuen que Déu els protegeix al món exterior, quan entren a la mina ja tot depèn del Tío...

Un dels altres dies a Potosí em vaig dedicar a recórrer la ciutat amb en Josh, vam visitar el convent de Santa Teresa i el mirador de la ciutat, que com moltes a Bolívia és de color fang. Un dels altres dies a Potosí vam anar d'excursió amb la Tània, en Facundo, l'Erica i en Martín a la laguna Tarapaya, a només mitja hora de Potosí i on vam fer un pic-nic boníssim. Els argentins no es cansen mai de parlar de la seva terra, i és per això que tinc tantes ganes d'anar-hi, si és tan bonica com diuen no me la puc saltar.

Es veu que Bolívia, a més dels minerals de Potosí, té molt de petroli i gas, el seu gran problema és que no tenen els recursos per a poder-los explotar i altres països venen a fer-ho. Segons sembla, l'Evo està intentant grans canvis, però la cosa pinta difícil. Per cert, recordeu l'escut del Barcelona de Guayaquil? Aquí una foto del Real Potosí... A gaudir merengues!


Després de Potosí ens dirigim cap a Uyuni amb la Tània, volem visitar el salar de 12.000 km quadrats. Justament al bus coincidim amb el Manu i l'Adan (companys d'habitació a La Paz!) i en Kev, així que ells més una parella holandesa seran els integrants del tour. El primer dia visitem ja el salar, és impressionant! Sembla un mar blanc i transmet molta tranquil·litat. Anem també a la illa del peix, que és l'unica part on hi ha vegetació, cactus de més de 1.000 anys. A més, com que tot és pla i blanc, els jocs de perspectives són una passada. A la nit dormim en un hostal de sal on taules, cadires, llits i terra són de sal. Per sopar patates fregides i... no tenen sal de taula!

El gran problema, però, és que els guies a Bolívia deixen molt que desitjar, si diuen una frase cada hora ja pots estar content. O sigui que durant el tour hem hagut de deduir o inventar moltes coses... Per exemple, el nostre guia ens va dir que al salar hi havia 7 metres de sal i que a sota hi havia terra. Altres guies deien 150 metres, un altre 15 km i que hi havia aigua... Hauré de mirar què diu google al respecte...

El segon dia del tour visitem la Laguna Colorada, el mirador d'un volcà que fumeja i que és mig bolivià mig xilè, un arbre de pedra i passem llargues hores dins el jeep travessant desert, això és com el París-Dakar. L'endemà (ens desperten a les 4:30h del matí!) mig congelats ens preparem per a marxar però ens adonem que el motor s'ha congelat i no funciona. Solució: fas una petita foguera sota el cotxe i en un tres i no res tot perfecte! Ens dirigim a 5.000 m d'altura per a visitar uns geysers, vapor que surt a tota pastilla de la terra i que fa bullir l'aigua a 200 graus. Després, encara mig congelada, ens diuen hi ha unes termes d'aigua calenta, però si em trec el gorro em glaço! Però per sort em decideixo i és el millor que podia fer, l'aigua estava calentíssima! Així que un parell de lagunes més i ja cap a Xile, on ens espera una horeta de camí fins a San Pedro de Atacama. Si aconsegueixo sortir-ne us explicaré què tal és...

He estat només 20 dies a Bolívia, i abans d'entrar-hi ja havia sentit a dir moltes vegades que la gent del país no és precisament amable... Doncs bé, tenien raó, hi ha un munt de gent que no et mira a la cara, que fa veure que no et sent, que no contesta i que sembla que molestis! Inclús els guies són pèssims! Seré jo que pregunto molt? Però cal ser justos, també he trobat gent amable i fins i tot extraordinària!

Vaig pensar que per agafar forces per a aquesta nova etapa m'aniria bé passar alguns dies a Cusco dedicats a compres, massatges inques i passejades... i així ho faig fer, però tenia pensat un parell de dies, i he hagut d'estar-n'hi 5. Resulta que el Govern té planejat fer una hidroelèctrica però molta gent hi està en contra perquè les seves terres en sortiran perjudicades i perquè el Govern vol vendre el 70% de l'empresa als xilens. Així que s'han dedicat a tallar totes les carreteres que surten del Cusco (les han omplert de pedres), i els qui s'han atrevit a agafar un bus (les companyies dèien "No problem") han hagut de tornar caminant. O sigui que a l'hostal hem fundat el "Grup de Damnificats pel Paradón Autobusero" i a disfrutar de la vida nocturna, que la diurna ja la coneixem. Ah, i visca el pisco, la beguda tradicional peruana que, un cop més, s'atribueixen els xilens!

Com que la vaga era indefinida i no semblava que tingués solució pròxima, al final em vaig arriscar a agafar un bus que prenia una via alternativa. O sigui que en lloc de 6 hores en vaig tardar 12, i en comptes de 25 soles en vaig pagar 60. Finalment vaig arribar a Puno, d'on volia marxar a primera hora però on m'hi vaig estar mig dia perquè no hi havia cap més bus, les conseqüències d'aixecar-se massa tard... Vaig estar entre moto-taxis i bici-taxis, caminant pel passeig marítim (ai no, marítim no, que és el Llac Titicaca!) i deixant passar el temps. Passejant per la ciutat se'm va acudir que em podria tallar els cabells (valia 1 sol, 0.25 cèntims d'euro), però el "corte escolar" que oferien potser no era ben bé el meu estil.

Per cert, us he de presentar el meu nou amic. Ell és alt, fort, guapo, fidel, simpàtic i sempre disposat a ajudar, tot i que encara no té nom... (propostes?). Al viatjar sola, una de les primeres preguntes de cambrers, taxistes i recepcionistes és: "viatges sola?" No! El meu amic m'espera a l'hotel, o bé arriba d'aquí a una hora, o està malalt i ara el vaig a veure... És a dir: vigila o t'envio el primo de Zumosol!

Al final aconsegueixo arribar a Bolívia, concretament a Copacabana, un poblet petit i ben mort, problemes per trobar un lloc obert per sopar i tot. Plou a bots i barrals i l'endemà he d'anar a l'illa del Sol... Per sort, just sortir de l'habitació de bon matí deixa de ploure, no podria ser que no hi hagués sol a l'illa d'on se suposa que ha nascut l'astre solar. Conec en Tim (només 13 mesos viatjant) i fem junts la caminada que creua tota l'illa de nord a sud, són unes 3-4 hores de paisatges impressionants... I és que el Llac Titicaca és el més alt del món (a 3.800m), és immens i va canviant de color a mesura que li toca el sol. Tot i que anava preparada per a passar-hi la nit no n'estava convençuda. Per sort, em costa molt barat (menys de 2 euros) i passo unes hores passejant per les infinites terrasses i contemplant una posta de sol preciosa, estranya, però preciosa. No hi ha massa a fer a l'illa, però és el millor lloc per a gaudir de l'entorn i d'un bon llibre.

L'endemà em toca arribar a La Paz, que és Halloween i aquí es celebra, i m'instal·lo en una habitació amb pretencions de cort de porc (només som 3, però quin merder!). La Flavia m'ajuda a posar-me en situació en 2 minuts, i conec a tota la troupe, amb disfraços més aconseguits que el meu, ho sé... L'endemà toca començar a descobrir La Paz, una capital sense color ja tots els edificis són de rajols o de fang, i ubicada dins una vall. A vista d'ocell sembla molt gran, però només té 1 milió d'habitants, la part alta és ja una altra ciutat, El Alto, i pobre del que digui que són el mateix!

Quan els espanyols van arribar a la ciutat, van aprofitar el riu per a separar dos bàndols, els espanyolitos d'un costat i els indígenes de l'altre, tot i que van situar la fantàstica basílica de San Francisco al costat indígena, no fos cas que algun quedés sense evangelitzar... La veritat és que la ciutat, i especialment la plaça on hi ha la basílica, és una mica caòtica, amb molt de trànsit i amb pujades que et deixen sense respiració. La Paz és la capital situada a més altura del món! Aprofito el vespre per anar al cine aprofitant que és gratis i a degustar, per fi, un anticucho (pinxo de cor de vaca, teòricament) amb l'Ariel.


L'endemà em desperten de bon matí, anirem al mercat d'El Alto, d'aquells que hi ha de tot a qualsevol preu: CDs, DVD, roba, cotxes, remeis de tot tipus, claus de totes mides, xatarres vàries... el que vulguis! Després de voltar-hi durant hores fem una visita al cementiri equivocat i després cap a escalar tota la tarda amb l'Ariel, en Dani i companyia. He fet 3 meitats de via, podem acordar doncs que n'he fet una i mitja?

El dia 2 era feriado, però com que era diumenge ho passen al dilluns, d'aquestes coses també en saben. Em nego a no visitar un cementiri, i és que en aquesta època és molt interessant i m'han explicat que també sorprenent. Resulta que les famílies cuinen el menjar preferit del mort i ho porten tot al cementiri, després tu t'hi acostes i dius "Le rezo al muerto?". Si et diuen que sí, li reses o li cantes alguna cosa i com a gratitud t'endus part del menjar. Doncs sí, era una història real. Estava ple de persones, normalment indígenes sense massa recursos, que anàvem resant cap aquí i cap allà, i que portaven motxilles o sacs que anàvem omplint de menjar, bàsicament uns pans típics d'aquests dies, galetes i fruita. Jo m'havia repassat el Pare Nostre, però finalment no el vaig fer servir... Com que no vaig poder menjar al cementiri vam decidir anar a fer una parrillada enorme, el més interessant de tot (que no bo): teta de vaca!!

I per fi arriba el dia per anar a fer el que fa dies que espero, estic preparada per a recórrer la carretera qualificada com la més perillosa del món! Però el dia abans, just quan anava a contractar-ho em trobo en Pere i veig que porta el braç penjat del coll. No sé si preguntar... Em diu: "No cal que preguntis, SÍ, m'ho he fet a la carretera de la mort...". Però sóc valenta i m'agraden els riscos! Així que vaig convèncer el trio boludo (Stefano, Laurent i Cristian) i vam anar a la carretera que té més accidents mortals del món, és de terra amb zig-zags i amb un precipici enorme al costat... És molt guapo perquè són 64 km de baixada amb bicicleta, però una mica macabre perquè vas parant i et diuen: aquí va caure un autobús, aquí un camió, aquí en van morir 8... Ah, i el més sorprenent de tot és que després de recórrer una part asfaltada arribem a la part més difícil i ens diuen que aquí hi ha una norma especial: els sentits de circulació estan invertits, cosa que significa que si pugen cotxes vindran per l'esquerra, i que els ciclistes hem de conduir pel costat del precipici! Sempre igual, perjudicant al més dèbil. Tot i això, puc dir que he sobreviscut a la carretera de la mort!


I bé, com que veig que les aventures m'agraden i les resolc satisfactòriament, i després que moltíssima gent m'ho recomanés, em decideixo a pujar al Huayna Potosí, una muntanya de només 6.088 metres. Aquest cop no sé si vaig ser jo que vaig convèncer a part del trio o ells a mi. Així que ens toca caminar fins al refugi situat a 5.130m, són 2 hores de pura pujada entre roques i carregant una motxilla d'entre 12-15 kg. Arribem, descansem i a dormir ben juntets per a no passar fred que avui matinem. Sí, a les 12 de la nit comença la nostra jornada! Així que m'equipo amb 4 pantalons, 3 parells de mitjons, 2 anoraks, 2 parells de guants, em poso el passamuntanyes i el frontal, i preparada per començar l'expedició! Ens lliguem tots a la corda i cap amunt. I dic amunt perquè tot és pujada, fins i tot arribem a un punt on la inclinació és de 60 graus, sort que portem piolet! Jo no puc més, el cor em surt del pit, però si em rendeixo haurem de tornar tots 3, que aquí hi ha pacte de mosqueteros... Però arriba un punt on els dos companys els agafa mal d'altura: tenen ganes de vomitar, una orquestra dins el cap i els falta l'oxigen, així que no hi ha res més a decidir, hem fracassat i no podem arribar al cim. Ens hem quedat a menys d'una hora, estem ja a 5.800m, però la salut és el primer. Tot i això, veure la sortida del sol des d'allà dalt és fantàstic!

Així que ja porto més d'una setmana a La Paz, i mira que aquest cop no he fet cap tour turístic, ni city tours, ni Tiwanaku ni Chacaltay ni vall de la Lluna. Però quan t'adones que a l'hostal es dirigeixen a tu pel nom és senyal inequívoc que cal tocar el dos... Així que bus nocturn de 13 hores i cap a Sucre, però això ja és el següent capítol...