Sí, sí, les fotografies que tothom estava esperant: ens han raptat!


Al final resulta que tots els qui ens vau aconsellar NO anar a Colòmbia teníeu raó... Que tossudes que som! El pitjor de tot és que ens han raptat després de 5 dies de caminar sense parar! Però la part positiva és que ens han alliberat, per pesades i poc caminadores...

Però agafem el fil allà on el vaig deixar. Després d'abandonar Riohacha vam anar cap a Santa Marta, on vam arribar ja de vespre i no vam fer gaire res. L'endemà vam dedicar-lo a voltar per la ciutat, tot i que la veritat és que anàvem a mig gas. L'única cosa a destacar del dia és que vam anar a fer el toc amb en Jairo, el primer dels contactes CS. En Jairo és un altre hippy artesà d'aquests alternatius, amb molt bon rollo i que ens va portar a l'únic bar de tot Santa Marta on no hi havia Vallenato, ni Cumbia, ni Reguetón...

Però la setmana en realitat va començar el dimecres. Ens vam decidir a anar a fer un trekking fins a Ciutat Perduda, unes ruïnes molt ben conservades descobertes tot just fa 30 anys, quan un pagès hi anava a talar arbres per poder plantar-hi marihuana. Normalment el tour es fa en 6 dies, ja que el quart es dedica totalment a descansar, però les valentes vam decidir que ho podíem fer en 5, suprimint el dia de descans... El primer dia vam caminar 4 hores, que pot semblar poc però hi havia una pujada interminable, un trenca-cames de més de dues hores, així que vam arribar al campament mig mortes. I a sobre tocava dormir en hamaca, que tot i intentar dormir en diagonal (es veu que aquesta és la tècnica) és impossible descansar bé. Segon dia i 4 hores més. Tercer dia i 5 hores, comptant 8 creuades de riu amb l'aigua fins al cul i unes escales interminables per arribar a la ciutat, però ho vam aconseguir!!!



Un dels nostres guies era el sr. Manuel, un home negre com el carbó de 52 anys i coix que hi pujava cada setmana. La veritat és que em servia de motivació, si ell hi puja jo també he de poder... A la nit, a la llum de les espelmes ens va explicar en primera persona el segrest de 8 turistes al 2003, algun d'ells segrestats durant més de 100 dies, succeït a la mateixa cabanya on érem nosaltres. Estic segura que més d'un va dormir amb un ull obert!



La ciutat era molt bonica, amb les seves terrasses i escales infinites, tot enmig d'un verd intens. El seu moment àlgit va ser al 700 d.C., fins que els espanyols van arribar a Colòmbia a incordiar i els indígenes van haver de canviar-se de zona per evitar les malalties i els maltractaments. El paisatge esplèndit juntament amb totes les persones que hi vam conèixer va fer que, un cop més, tinguessim uns dies d'allò més interessants. Sobretot els riures amb les 4 espanyoles del nord, en Cole, la Gemma i en Chris, en Raimon... Ah, i en Freddy, el nostre guia-portador que amb molta paciència va contestar sense queixar-se les mil i una vegades que li vam preguntar "quant falta?". Li farem un monument, que se'l mereix.




Però falta el millor, la baixada. Ja ens feia mal tot, però ben valentes vam pensar que tot aniria bé... Així que el quart dia visita per la ciutat i cap al primer campament, havíem de baixar d'una tirada el que havíem pujat en 2 dies. I si les escales costaven de pujar, imagineu baixar-les, no sé pas com tenim encara el cap sencer... Vam estar 7 hores caminant, això és com una jornada laboral i nosaltres estem de vacances! He acabat els renecs de tot el diccionari, creieu-me... I al final va arribar el cinquè i últim dia, i per remetar-ho m'axeico amb l'estòmac tocat, em fan mal els dits del peu, les ungles, els turmells, tinc mules... Així que no menjo res i som-hi, que avui torna a tocar pujada (Caulès al seu costat és planer) i després baixar el trenca-cames... Impossible però cert: arribo a destí!

Un cop més, en cinc dies hem tornat a abandonar el desodorant (no pas ell a nosaltres), a vestir de qualsevol manera i cada dia igual, a banyar-nos a llocs amb aigua gelada i a trobar tots els àpats exquisits... Per molt que em queixi ha estat una aventura genial, encara que les meves cames encara no responguin... I per cert, he estat la campiona de... PICADES DE MOSQUIT!!! Se m'han menjat, literalment.

La nostra primera parada era a Rioacha perquè volíem anar al Cabo de la Vela, una de les zones més altes de tot Colòmbia, i encara que cap guia en deia res, volíem arribar-hi. Però després de tots els trajectes que portàvem juntament amb que ningú es ficava d'acord en quantes hores tardaríem en arribar-hi (ens van dir des de 40 minuts fins a 5 hores) vam decidir que Rioacha i tota la zona de la Guajira ja era suficient. Així que el primer dia vam anar a la platja de Camarones, a només 30 minuts, solitària i amb aigua calentíssima. El més impressionant va ser quan de cop i volta van començar a caure unes gotes com taronges, ens mirem i a córrer! Xopes en un moment, vam tenir sort de poder aixoplogar-nos a casa d'una gent que ni s'immuta pels 10 minuts de diluvi.


A més de la platgeta, avui tenim agenda plena: sopar d'aniversari amb l'Ana, la recepcionista de l'hotel, i un toc amb el sr. Vitorino, l'única persona que ha aconseguit que ens canviin euros al poble, tot i que amb 2 dies de gestions, això sí. Al final acabem al bar del poble on ens conviden a un coctel gegant i on les converses, un cop més, van tornar a ser monotemàtiques: no podem marxar sense anar al Cabo de la Vela! Diuen que seria un crim, i amb majúscules!

Amb el senyor Vitorino

Així que dormim només 5 hores i cap al famós Cabo! Decidim que tornarem el mateix dia o l'endemà. Que pardilles, i és que hi hem estat 4 dies sencers! Per sort, a mig camí trobem uns colombians que havíem conegut i formem l'expedició: l'Omar, l'Oscar, en Mau (conegut com a Tico o Gran Duende), en Yari (el relacions públiques), en Zadet (el cuiner) i les 3 "nenas". Ells es defineixen com a artesans, però són uns hippies bojos de la hòstia... Sort que anem amb ells, perquè ens adonem que en realitat al Cabo no hi ha ni aigua corrent, ni llum, ni gaires llocs on comprar menjar, ni gairebé transport, i no anem gens preparades! Per sort, ells comparteixen el seu menjar, les tendes, les hamaques i tot el que tenen.

Hem dedicat tres dies a gaudir del sol, a passar-nos el dia tirades en una hamaca (em diuen la reina de l'hamaca...), a tenir convereses eternes i interessants, a parlar com a autèntiques colombianes... I la veritat és que és molt gratificant quan el llit passa a ser una hamaca, quan el lavabo es converteix en un piló de terra on amagar-te, quan la muda de 4 dies és la mateixa i ja no t'importa, on la dutxa diària no existeix, on cuinar es converteix en una aventura, on les postes de sol et deixen sense paraules, on la llibertat es palpa a cada cosa que fas... Dormíem al Rancho de la mamita Chayo, una mena de barraca amb només dues parets. Però res ens molesta i les 3 coincidim en què mai havíem tingut tantes sensacions positives juntes... A més, els companys ens tracten de perles, no tenim cap queixa i per a intentar compensar-ho, a part de ser les areperes que treballen amb més ganes, fins i tot vam anar a vendre collarets i demés amb ells.

Fent arepes aficionadament

De totes maneres, no tot el que llueix és or. Els indígenes que vivien a la zona tenien alguna llei diferent a la nostra, i els que es fan rics fàcil i ràpidament creuen que són els reis del mambo i que poden comprar qualsevol cosa o persona. Així que vam tenir unes quantes visites de mafiosos al nostre Rancho, tan insistents que al final va haver de venir la matriarca (la mamita Chayo), una dona de més de 80 anys amb una força desorbitant i que ens va fer anar a dormir a casa seva! Tot plegat no va ser gaire agradable, la veritat. Però l'experiència no l'oblidarem mai!


Així que molt més tard del previst vam tornar a aparèixer a Rioacha, i no sabem què passa en aquest poble però tothom ens tracte com a filles. Com que havíem deixat les motxilles a l'hotel dient que tornàvem com a màxim l'endemà i encara no havíem donat senyals de vida en Felipe s'estava començant a mobilitzar i l'Ana havia passat la nit sense dormir... INCREIBLE! En definitiva, aquests dies han estat plens d'emocions, de sentiments positius, d'energia, i fins i tot de tristesa a l'hora d'acomiadar els que ens han acompanyat en aquest viatge per uns dies...

Per cert, l'anècdota del cap de setmana va ser quan mentre la Toya tocava la guitarra l'Omar ens mira tot seriós i diu: coneixeu a la Trinca? Que si la coneixem? En som fans!!! Sí, Brumsims, fins i tot aquí saben que la Trinca són 3 i no 4...

Intentant fer un resum general només se'ns acudeix dir: PURA VIDA!

Primer escrit des de Colòmbia, on ens ha costat dos dies sencers arribar... De totes maneres, entre que l'eslògan de Colòmbia és “El risc és que et vulguis quedar” i un dels llocs que visitarem es coneix com “La Sucursal del Cielo”, no assegurem la tornada... Per tant, si no tornem no penseu pas que és per culpa de les FARC, que la gran majoria de nosaltres (i sobretot vosaltres) no sabem ni qui són, ni què demanen ni quins recursos tenen, però que tothom s’atreveix a dir que ens raptaran...

Però millor començo pel principi. Sortim de Vidreres a les tantes de la matinada, volem des de Barcelona a primera hora i passem tot un matí tirades a l'aeroport de Madrid. Després vol de deu hores fins a Caracas, on el primer que fem és aprofitar-nos d'un conctacte. Gràcies a en Luismi ens instal·lem a la Casa de Encuentro Bolivariana Freddy Parra, un local social seu de la Coordinadora Simon Bolívar i on es dediquen a donar recursos als habitants d'una de les zones més humils de Caracas, coneguda com el 23 de Enero, amb una ràdio local, un centre amb ordinadors, el Club de las Abuelas, etc. Aquesta associació treballa juntament amb el Govern però es consideren crítics amb aquest, considerant-se d'esquerres i radicals. Total, que ens hi sentim com a casa i són d'admirar.

Casa de Encuentro Bolivariana Freddy Parra

L'endemà visitem una mica Caracas amb en Juan Pablo (que com el seu nom indica anava per capellà), que és un dels colombians que comparteix habitació amb nosaltres. Dinem amb en Luismi, el nostre contacte basc, i xerrem profundament sobre la política de Veneçuela i el seu President, que més que dictador al final resulta que és més democràtic que qualsevol de nosaltres... En Luismi diu que estem massa influenciades pels mitjans de (des)comunicació, i em sembla que té raó.

Al vespre volíem agafar un bus fins a Rioacha, però estan plens i n'hem d'agafar un fins a Maracaibo (10h), que més que un bus sembla un congelador perquè tenen l'aire condicionat a tope. La veritat és que hem pagat la primera novetada perquè anàvem amb una manta fina, en canvi els altres passatgers fins i tot portaven gorro i guants, i no és conya! Després de Maracaibo, taxi compartit fins a Maicao, ja a Colòmbia. En el trajecte ens han parat més de cinc cops per fer-nos ensenyar el passaport, i el pobre colombià il·legal que venia amb nosaltres s'ha deixat un sou pagant a policies... A nosaltres, en canvi, ens tractaven de perles: "Chicas, tengan cuidado en Colombia, y rumbeen como hay que rumbear...". Sí, senyor! Una altra hora llarga de camioneta i per fi, ara sí, hem arribat al nostre primer destí colombià: Rioacha, un lloc costaner i sense massa turistes. De moment hem vist ja un parell de professons i aquesta nit anirem a veure què es cou a la festa que fan dedicada a nuestra virgencita del Carmen...

Gaudint de l'espectacle del carrer a Maicao

Per cert, encara que sembli molt valenta us he de dir que no estic sola en aquests mons: la Toya i la Sònia també estan disposades a córrer el risc de no tornar. La veritat és que tranquil·litza molt començar aquesta aventura acompanyada!

Els qui em coneixeu bé segur que no us n'estrenyeu gens i que m'ho haureu sentit a dir mil vegades: he de fer la volta al món i quan abans millor! La cosa s'anava posposant però finalment he vist clar que calia començar, i què millor que aquest estiu? De moment es tracte de "mitja volta al món" que només vaig a Amèrica del Sud, però doneu-me temps...

El viatge és totalment obert, arribo a Veneçuela per anar directament a Colòmbia i després, el que vingui! Segurament em serà impossible evitar països pels que tinc especial predilecció com Perú, Argentina o Brasil, però accepto propostes! Uruguai? Xile? Quin estrès!

Fa uns dies vaig llegir el blog de dos catalans que van estar gairebé un any viatjant i que en la seva reflexió final deien: "No ens estarem d'encoratjar a qui, com nosaltres, tingui ganes de marxar, estigui cansat de la rutina, vulgui trencar amb tot o simplement, un dia, tingui un somni. El somni de viatjar, de conèixer països, de passar fronteres i omplir el passaport, de no tenir bitllet de tornada".

Em sento tan identificada... i és que jo: TINC UN SOMNI !!!